dimecres, 19 de juny de 2013

La meva versió de la "ensaladilla" russa. Cubs de patata.







“Las patatas cocidas, alargan la vida.”

(Dita popular)




Sé que la "ensaladilla" russa agrada a gairebé a tothom, però a mi no. Mai m'ha agradat ni la "ensaladilla", ni els "picos", aquelles barretes petites de pa sec que claven al damunt. I no m'agrada per moltes raons.

La primera: normalment als bars, fan servir aquesta espècie de menestra, congelada, afegeixen maionesa indiscriminadament i una mica de tonyina i es queden tan amples. Això em molesta. Tant, com els pèsols que normalment hi ha a la "ensaladilla"; els pèsols m'encanten, però no sé per quina raó, quan són dins d'aquesta amanida, em molesten de manera exagerada. I la pastanaga també. Us diria que és la combinació de sabors que no m'agrada, però no és això. La menestra, amb els mateixos ingredients, i evidentment, sense ser congelats, m'encanta. Així que no hi ha explicació alguna, però li tinc mania a aquest plat.

Sembla ser que la "ensaladilla", tot i estar a gairebé tots els bars d’Espanya, sí és típica de Russia –no com altres plats que agafen el nom d’una nacionalitat i en realitat no té res a veure amb ella- i també se la coneix com a "Amanida Olivier"; segons explica la història del seu origen, aproximadament al 1860, en Lucien Olivier, el xef del restaurant Hermitage (Эрмитаж) –un dels més coneguts a l’època de Moscú-, la va elaborar i va agradar molt. El nom en rus és “Салат Оливье”.

La versió original del plat, es servia freda i anava amanida amb una espècie de vinagreta, tot i que els ingredients distaven molt dels que ara es fan servir; utilitzaven ingredients realment cars a l’època i es feia amb carn de cérvol i la recepta exacta de l’amanit, era un secret que tan el creador, com la seva família guardaven amb molt recel. De fet, quan al 1905 l’Hermitage va tancar, la recepta original es va perdre, sense que existís cap document que hagi permès recuperar-la.

El plat tenia tant èxit que va creuar els Urals i es va donar a conèixer cap a Ucraïna, on van afegir ingredients com els pèsols –ja sé a qui li he d’agrair la seva existència-, els cogombrets i el cérvol va passar a ser pollastre. La pastanaga es va començar a afegir cap al sud de Rússia.

Hi ha mil versions d’aquesta amanida, així que, inspirant-me en ella, va néixer aquesta recepta, adaptada a mi.



La meva idea inicial per a fer aquesta recepta però, era una altre, però per culpa d’un imprevist vaig haver de canviar-la i el resultat va ser sorprenent, boníssim i perfecte per aquests dies de calor que comencen a ser insuportables si no els calmes amb alguna cosa fresqueta!


Per fer aquests cubs, us indico les quantitats que jo vaig fer servir per a dues persones (amb gana), es necessiten:

  • 4 patates grosses sense pelar
  • 1 pot de tonyina gran, amb oli d’oliva
  • 1 paquet de Ricotta
  • 1 ceba tendre gran
  • 2 cogombrets en vinagre ben picats
  • Salsa perrins
  • Sal i pebre negre recent mòlt
  • Pebre vermell picant
  • Mostassa de Dijon
  • Reducció de vinagre de Mòdena
  • ½ oliva per cada cub


En primer lloc, i una estona abans de posar-nos a preparar la recepta, s'han de bullir les patates amb la pell, que només haurem rentat bé, en una olla amb aigua i sal. S'ha de fer una estona abans perquè les haurem de manipular per fer els cubs, i han de ser ben fredes. El temps de cocció dependrà de com de grans siguin les patates, així que aneu-les punxant fins que noteu que són cuites.

Per fer el farcit que anirà dins dels cubs, en primer lloc s'ha de picar bé la ceba tendre, els cogombrets en vinagre i la tonyina que s'ha d'esmicolar amb una forquilla. Quan siguin ben barrejats, s'ha d'afegir  la Ricotta  i amanir la pasta amb sal, pebre, una cullerada de mostassa de Dijon i salsa Perrins, que jo en tiro molta, ben bé un parell de cullerades, però al vostre gust. 

És una recepta que admet moltes variacions i si us bé al cap algun ingredient per afegir, com "tabasco", olives, anxoves, etc...segur que queden molt bé…només ens hem de llençar a provar-ho!

Després, només cal pelar les patates, i amb paciència -això és el menys agraït de la recepta-, fer-ne cubs i buidar una mica el centre per posar-hi el farcit; per buidar, es pot fer servir una cullereta o l'eina aquella per fer boletes de meló, que no sé com es diu. I a dins de cada forat, abans de farcir el cub amb la crema de tonyina, hi poseu mitja oliva sense pinyol a cada forat. Després, cobriu amb una bona quantitat de pasta.

Us recomano que ompliu bé els cubs, com més farcit, més bo està.

La meva proposta de presentació, tal i com podeu veure a la foto -que no és massa bona, la veritat- és fer un espiral de reducció de vinagre de Mòdena al plat, que podeu comprar a qualsevol supermercat, i anar posant els cubs al damunt, seguint l’espiral, i després tirar pebre vermell picant mòlt pel damunt; això no només servirà per decorar el plat, ja veureu que també dóna un sabor molt bo.


I avui una cançó que res té a veure amb la recepta, però que és la que escoltava mentre vaig fer el post. La vaig conèixer gràcies a la meva amiga Alba, espero que us agradi tant com a mi:



T'attends Quoi

Je suis de Bassora, aux ports du désert,
Mais je ne m'arrête pas aux postes des frontières,
Nomade pour toujours depuis Shéhérazade,
Quand arrivera ce jour qui nous sauvera de la noyade.

Je suis du pays Kham, la tête dans le ciel,
Les montagnes ont une âme, sous les neiges éternelles,
Sherpa depuis toujours, des somments, des façades,
Quand arrivera ce jour qui nous sauvera de la noyade
Quand arrivera ce jour qui nous sauvera de la noyade.

T'attends quoi?
Que la terre nous gronde?
Que le soleil ne fonde?
Et qu'on enfouisse le monde?
Dis-moi, dis-moi, on attend quoi?
Que la terre nous gronde?
Que le soleil ne fonde?
Et qu'on enfouisse le monde?
Dis-moi, dis-moi, on attend quoi?

Je suis d'une forêt le long de l'Amazone,
Je connais les secrets des plantes et de la faune,
Vivant depuis toujours, j'écoute les cascades,
Quand arrivera ce jour qui nous sauvera de la noyade.

Je suis à la dérive, un bateau sans le vent,
Priant pour que j'arrive où personne ne m'attend, 
Perdu depuis toujours, d'odyssées en l'Iliades,
Quand arrivera ce jour qui nous sauvera de la noyade.
Quand arrivera ce jour on se sauvera de la noyade.

T'attends quoi?
Que la terre nous gronde?
Que le soleil ne fonde?
Et qu'on enfouisse le monde?
Dis-moi, dis-moi, on attend quoi?
Que la terre nous gronde?
Que le soleil ne fonde?
Et qu'on enfouisse le monde?
Dis-moi, dis-moi, mails ils attendent quoi?

Dis-moi, dis-moi, mais j'attends quoi?
Que la terre nous gronde?
Que le soleil ne fonde?
Et qu'on enfouisse le monde?
Dis-moi, dis-moi, on attend quoi?
Dis-moi, dis-moi, mais j'attends quoi? Dis-moi, dis-moi, mais j'attends quoi?
T'attends Quoi, T'attends Quoi

(ZAZ)



TEXTO O DESCRIPCION



6 comentaris:

  1. Doncs m'ha agradat molt aquesta versió teva de l'ensaladilla!! Ja ho pots ben dir, les que fan a molts bars no els haurien de permetre portar aquest nom!
    A mi també em passa que hi ha ingredients que per separat perfectes, però combinats... malament, jajaja!!
    Un petó guapa, ens veurem aviat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si! ens hem de veure aviat! Podriem reunir-nos a un lloc on fessin una bona "ensaladilla"! ;)

      Molts petons

      Elimina
  2. Molt original! L'ensaladilla està molt vista, però així com la presentes és tota una innovació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Mònica! La veritat és que la idea era una altre, però se'm va trencar i vaig acabar fent cubs, i mira, penso que ha quedat millor que la idea inicial!

      Un petó guapa!!

      Elimina
  3. Boníssima, aquesta ensaladilla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Marina, no és un plat tant vistós com les teves meravelloses galetes, però ara a l'estiu va molt bé, inclús d'aperitiu!!

      Un petonàs!

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!