Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Melmelada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Melmelada. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2019

Un bàsic per a paladars valents: Melmelada asiàtica de "chiles" i gingebre. Deliciosament picant.





"Fui a la cocina, me bebí un vaso de agua,
volví a deslizarme entre las sábanas y cerré los ojos.
Pero el sueño no acudió tan fácilmente.
Al descorrer las cortinas apareció la luna,
flotando blanca y taciturna en el cielo como un huérfano inteligente.
Comprendí que no podría volver a dormirme.
Hice café, llevé una silla junto a la ventana,
me senté y me comí unas cuantas galletas con queso.
Y, leyendo, esperé a que llegara el amanecer.".

(Sputnik, mi amor- Haruki Murakami)




Us agrada el picant? Coneixeu a molta gent a qui li agradi el picant? A casa ens encanta. Ja no sé si és que cada vegada en necessitem més, si poc a poc ens tornem immunes, o si és que ens posem a prova per veure fins a on arribem, però cada dia que passa en volem més.

I és que t'agradi o no, és innegable que la quantitat justa transforma el plat i a més, tot i que quan parles amb algú a qui no li agrada sempre t'amenaça amb que un excés et durà a patir d'hemorroides, és molt saludable.

Com tot, el picant ha estat sotmès a nombrosos estudis i tots han coincidit en que ajuda a aprimar, és bo per mitigar certs dolors i ens fa més feliços perquè ajuda a alliberar endorfines. Diuen que això últim passa com a defensa per compensar el patiment generat per la sensació de cremar, del picant; més o menys com si féssim una cursa corrents. A mi no m'agrada córrer, així que genial.

El director de l'Institut de Nutrició i Tecnologia dels Aliments José Mataix, de la Universitat de Granada, el Sr. Jesús Francisco Rodríguez, assegura que es tracta de pur massoquisme, tot i que en destaca les seves aplicacions mèdiques com a analgèsic per malalties com la psoriasis, l'artritis reumatoide o les neuràlgies.

Així que aprima, va bé per cor, com a analgèsic i té propietats anticancerígenes, tot demostrat. En canvi, el que no s'ha demostrat, en contra del que es pensa, és que tingui poder afrodisíac. Només, que són més propenses a consumir-lo, les persones amb alts nivells de testosterona.



Sigui com sigui, jo vaig veure la recepta de la Donna Hay, al Canal Cocina, com podeu imaginar, i no em vaig poder resistir a provar-la. Això si, un avís: pica moltíssim. 

Al programa la cuinera saltejava cranc i llagostins amb una bona quantitat de la melmelada i la veritat és que tenia una pinta absolutament deliciosa; i es que una bona cullerada d'aquesta salsa/melmelada pot convertir unes verdures saltejades, un peix al vapor, el marisc o qualsevol tipus de carn en una verdadera delícia.

Us atreviu a tastar-la?



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

  • 5 chiles vermells grans (uns 100gr)
  • 3-4 alls
  • 1 xalota
  • 50 gr de gingebre
  • 1/4 de tassa de vinagre d'arròs
  • 2 cullerades de salsa de peix
  • 2 culleradetes d'oli de sèsam
  • 2/3 de tassa de sucre morè
  • oli vegetal

La recepta no pot ser més senzilla. La picadora fa pràcticament tota la feina. I és que primer s'ha de picar els chiles, els alls, la xalota i el gingebre fins a obtenir una pasta. No s'han de netejar els chiles, ni treure les llavors, només el peduncle.

Una recomanació: feu servir guants. Sinó, després, veureu les estrelles si us rasqueu, per exemple, els ulls.

Una vegada llesta la pasta, s'ha de sofregir en una paella antiadherent amb una mica d'oli vegetal i dues culleradetes d'oli de sèsam. No us passeu amb l'oli de sèsam que després emmascara qualsevol sabor que o sigui el seu.




S'ha de sofregir uns deu minuts, aproximadament. És mentre es sofregeix quan sereu conscients de com pica aquesta melmelada.

Quan la pasta sigui ben sofregida, s'ha d'afegir la resta d'ingredients: el vinagre d'arròs, la salsa de peix i el sucre morè i deixar coure, sense deixar de remenar, fins que tingui textura de toffee.

Quan sigui llesta,s'ha de posar en un pot i deixar refredar, del revés, perquè faci el buit, tot i que es conserva molt bé a la nevera.

És un bàsic ideal per tenir sempre a la nevera.



I com sempre, un maridatge musical, avui, com la melmelada ja té prou força, una cançó tranquil.la.


Consejo de sabios

Antes de hacerlo estallar
quiero que aguantes mi mano
dime si el pulso es constante
o es un murmullo lejano.

No arrastro nada esta vez
traigo el carrete velado
es pronto para la amnesia
y tarde para irnos intactos.

¿Qué hay que hacer?
¿Que hay que hacer?
Ahora que todo está hablado
lo intenté
lo intenté
Hoy tu recuerdo es un pájaro
que bate sus alas detrás de mí
y guarda en su pico tus labios

Tienes la forma precisa
guardas la herencia del mármol
fuiste la Venus de Milo
y yo puse el mundo en tus brazos

Y rodé
y rodé
como resbalan los años
Lo intenté
lo intenté
hoy tu silueta es un pájaro
que bate tus alas detrás de mi
Me silba y enreda mis pasos

Reunid otra vez al consejo de sabios
ponedme una vela, estoy atrapado

Sácame del corrector
cuando caiga el santuario
sácame de este fortín
llévame  en tu vuelo raso

Quiero un punto ciego
quiero tu arrebato
llévame contigo
llévame sin pactos

Y llévame al puente que no explotó
al muro que crece en mi mano
el mismo que impide tus pasos

Caerán los imperios, caerán los estadios
Pero antes tendrán que caer nuestros santos

(Vetusta Morla)





TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 23 d’agost del 2019

Brioche + melmelada de cireres = felicitat {2x1}






"La rayuela se juega con una piedrita que hay que empujar con la punta del zapato. Ingredientes: una acera, una piedrita, un zapato y un bello dibujo con tiza, preferentemente de colores. En lo alto está el Cielo, abajo está la Tierra, es muy dificil llegar con la piedrita al Cielo, casi siempre se calcula mal y la piedra sale del dibujo. Poco a poco, sin embargo, se va adquiriendo la habilidad necesaria para salvar las diferentes casillas (rayuela caracol, rayuela rectangular, rayuela de fantasía, poco usada) y un día se aprende a salir de la Tierra y remontar la piedrita hasta el Cielo, hasta entrar en el Cielo, lo malo es que justamente a esa altura, cuando casi nadie ha aprendido a remontar la piedrita hasta el Cielo, se acaba de golpe la infancia y se cae en las novelas, en la angustia al divino cohete, en la especulación de otro Cielo al que también hay que aprender a llegar. Y porque se ha salido de la infancia se olvida que para llegar al Cielo se necesitan, como ingredientes, una piedrita y la punta de un zapato. 

(Rayuela - Julio Cortázar)



De petita, jugar a la xarranca em feia feliç. Ara, de gran, els esmorzars em fan feliç. Sempre he pensat que és un dels millors moments del dia. I perquè negar-ho? És quan més gana tinc.

Diuen que hi ha un estudi de l'Escola d'Enfermeria de la Universitat de Pensilvania (EEUU) que afirma que els nens que no esmorzen de manera habitual obtenen puntuacions més baixes en els tests que medeixen el coeficient intelectual (CI) que aquells nens que sempre comencen el dia amb un esmorzar equilibrat.

En concret, en nens de sis anys d'edat, saltar-se el primer àpat del dia redueix en 5.58 punts l'habilitat verbal, en 2.50 punts el rendiment i en 4.6 punts la puntuació total. No és molt???

Segons Jianghong-Liu, coautor de l'estudi, el més preocupant és que les habilitats cognitives a aquestes edats es desenvolupen ràpidament. I tot apunta a que, després de tota una nit sense menjar, l'esmorzar és imprescindible com a combustible pel bon funcionament i desenvolupament normal del cervell.

I segons els investigadors una nutrició adequada durant la infància no només està relacionada amb millors puntuacions en els tests d'intel.ligència en edat escolar, sinó que també està associada a una carrera professional més satisfactòria i un major èxit econòmic al arribar a edat adulta. 

La revista Muy Interesante, on vaig llegir l'article, cita a l'investigador: "a llarg termini, assegurar-se de prendre l'esmorzar podria aportar beneficis per la salut física i mental, així com una adequada qualitat de vida", qui assegura, a més a més, que amb aquest hàbit es redueix també els trastorns de comportament.



Així que avui, us proposo un esmorzar fàcil i feliç. Mai poso receptes fetes amb la Thermomix, però avui, us en proposo dos. Sé que no tothom en té, però ja que em va facilitar el matí, l'esmorzar i em va evitar haver de netejar molt, jo les poso. Igualment, fent indicacions per qui no en tingui.

Espero que us facin començar bé el dia.



En primer lloc, per fer el brioche, es necessiten els següents ingredients:

  • 20 gr de llet sencera
  • 20 gr de llevat fresc
  • 350 gr de farina de força
  • 4 ous
  • 100 gr de sucre morè
  •  1 culleradeta de sal
  • 170 gr de mantega (+ una mica per pintar el motlle)
  • 1 rovell d'ou per pintar el brioche 

Si feu la recepta amb la Thermomix s'ha de posar al got la llet, el llevat fresc, la farina, els ous, el sucre i la sal i pastar durant 10 minuts a velocitat espiga. 
Passat aquest temps, només cal afegir la farina i deixar y pastar, de nou a velocitat espiga, durant 4 minuts.
Aquí la única diferència, pels que no feu el brioche amb thermomix, es que haureu de pastar a mà o amb una altra amassadora. I igual que la recepta amb màquina, primer tots els ingredients, menys la farina, i per últim afegir la matèria grassa. La resta ja segueix igual per tothom. 
Després només cal retirar la massa a un bol gran pintat amb una mica d'oli perquè no s'enganxi, ja que la massa serà molt elàstica i enganxosa, i tapar bé amb paper film transparent o amb un drap humit, perquè no s'assequi. Ha de reposar en un lloc ni fresc ni massa calurós durant un parell d'hores i després posar a la nevera un mínim de 3-4 hores. Jo ho vaig deixar tota la nit. 
Al dia següent, o passades les hores mínimes de repòs, s'ha de pintar bé amb mantega un motlle de plumcake i reservar.
Mentre, s'ha de posar la massa sobre la taula de treball, que ha d'estar una mica enfarinada, i amb les mans (enfarinades també) s'ha d'aplanar una mica la massa per formar un rectangle. Finalment, aquest s'ha d'enrotllar amb la llargària aproximada del motlle i posar a dins amb la part de la vora cap avall.
S'ha de deixar reposar, de nou cobert amb paper film o drap humit, fins que dobli el volum, normalment, unes tres horetes. A l'estiu, molt menys.
Quan gairebé estigui, s'ha de prescalfar el forn a 180ºC, pintar el brioche amb una mica de rovell d'ou i coure uns 30 min o fins que daurat, ja coneixereu el vostre forn.
Sobretot, espereu a tallar-lo que sigui ben fred, i si podeu refredar-lo al damunt d'una reixeta, millor.



I per fer la melmelada de cireres, l'èxit està en la seva qualitat:

  • 500 gr de cireres (jo vaig fer servir unes del Jerte espectaculars)
  • 250 gr de sucre (jo vaig fer servir un sucre que venen a França per melmelades)
  • 1 cullerada de suc de llimona  

Amb Thermomix es molt còmode si coneixes un truc que ara us explicaré, i aconsegueixes que no esquitxi, que és el rotllo de fer-ho de la manera tradicional.

S'ha de posar al got tots els ingredients i programar 2 segons a velocitat 5 per triturar i després s'ha de substituir el cubilet pel cistellet i programar 40 minuts a 100ºC i velocitat 3, aquest es el truc perquè no esquitxi, ja que la majoria de receptes et posen velocitat 2.

Si no en teniu, s'han de posar tots els ingredients en un cassó i dur a ebullició a foc fort i després baixar-lo a foc baix i deixar uns 30-40 minuts, això si, sense parar de remenar. 

I després a omplir pots esterilitzats i deixar cap per avall fins que es refredin.






I com sempre, per cada bon àpat, sigui a l'hora que sigui, cal una bona banda sonora:


The gardener

I sense a runner in the garden
Although my judgements known to fail
Once built a steamboat in a meadow
Cos I'd forgotten how to sail

I know the runner's going to tell you
There ain't no cowboy in my hair
So now he's buried by the daisies
So I could stay the tallest man in your eyes, babe

I sense a spy up in the chimney
From all the evidence I've burned
I guess he'll read it in the smoke now
And soon to ashes I'll return

I know the spy is going to tell you
It's not my flag up in the pole
So now he's buried by the lilies
So I could stay forever more in your eyes, babe

I sense a leak inside my phone now
From all the lies I have told
I know he has your private number
And soon he'll make that vicious call

I know the leak is going to tell you
There ain't no puppy in your leash
So now he'll fertilize the roses
So I could stay the king you see
In your eyes, babe
In your eyes, babe

So now we're dancing through the garden
And what a garden I have made
And now that death will grow my jasmine
I find it soothing I'm afraid

Now there is no need for suspicion
There ain't no frog kissing your hand
I won't be lying when I tell you
That I'm a garner I'm a man
In your eyes babe
In your eyes, babe
In your eyes, babe

(Tallest man on earth)





TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 24 d’agost del 2015

Mesdames et Messieurs: Le rhubarbe. Melmelada de ruibarbre i llima.





"El ruibarbo en la nieve más pálido
brilla púrpura."

(Kobayashi Issa)



Fa molt de temps que n'anava al darrera i fins la setmana passada no en vaig trobar. Evidentment, no va ser a Barcelona on segurament no en trobes si no vas al Mercat de la Boqueria. El vaig trobar a França.

Molt popular a Gran Bretanya, Bèlgica i als països germànics, però pràcticament desconegut a altres països, entre ells, al meu, Catalunya.

Fruita-verdura. Si. És ambigua degut a què botànicament és una verdura, però als anys quaranta EEUU va decidir que es tractava d'una fruita i així es va considerar des de llavors.

Només se'n menja la tija, semblant a la de l'api, però amb preciosos tons vermells; les seves arrels i les seves fulles tenen àcid oxàlic en grans quantitats i això fa que sigui tòxiques.

Originàriament a l'Àsia -d'on prové- es feia servir exclusivament amb finalitats medicinals i curatives, però va ser quan es va exportar a Gran Bretanya i a EEUU quan va passar a formar part de la seva cultura gastronòmica fent-se molt popular.

Té un gust més aviat àcid que recorda a la poma verda el que fa que vagi molt bé en preparacions amb gran quantitat de sucre. I amb la llima...que he de dir? Una melmelada excel·lent.

Si en trobeu, proveu de fer-la, no us en penedireu...i això que la vaig fer "pim pam", sense cap recepta...



Per fer aquesta deliciosa melmelada es necessiten els següents ingredients:

  • 365 gr de ruibarbre net i pelat
  • 300 gr de sucre morè
  • 3 llimes (suc de tres i pell d'una)


En primer lloc s'ha de netejar bé el ruibarbre.




Per això, s'ha de treure els extrems i pelar una mica les tiges per evitar que la melmelada tingui masses fils com per resultar molest; tot i que després es tritura és preferible treure'ls, ja que és bastant fibrós.




Llavors, s'han de tallar a rodanxes petites, més o menys de 1/2 o 1 cm d'amplada.

Finalment, s'ha de posar en un cassó amb el suc de les tres llimes, la ratlladura de pell d'una d'elles i el sucre morè.




I a coure a foc mig fins que el ruibarbre sigui desfet. És una melmelada bastant ràpida de fer i entre 20-30 minuts està llesta.

Sabreu que està feta quan una cullereta quedi coberta per la melmelada, sense caure. No us passeu d'espessa perquè al refredar, espesseix més.




Per conservar-la s'ha de posar en un pot esterilitzat, tapar encara calent i girar el pot. No s'ha de posar del dret fins que sigui ben freda.

Ideal per un bon esmorzar d'estiu. Dolça i àcida, fresca i deliciosa.






Boníssima i fresca, com aquesta cançó amb la que tanco el post d'avui.


Nit d'agost

Nit d'agost camina a poc a poc
i fes que passin cent estius abans que surti el sol

Que l'amor aixequi un últim cop
aquest parell de cors cansats al cel dels somniadors

i Ai de mi, si m'obres el teu pit, jo t'entrego el poc que tinc
i Ai de tu, sóc l'ombra i tu ets la llum, tu el far i jo els esculls
sempre junts

Com medir les hores i els segons
si podem morir per tornar a néixer en un petó

Quan no hi ets et busco en el record
i de tant trobar-t'hi el teu nom s'ha fet cançó

i Ai de mi, si m'obres el teu pit, jo t'entrego el poc que tinc
i Ai de tu, sóc l'ombra i tu ets la llum, tu el far i jo els esculls

Creix un desig tan fort que fa embogir
tan pur, tan viu, que ens mata

El teu verí arrela tan endins
tan lluny d'aquí ens porta

Creix un desig tan fort que fa embogir
tan pur, tan viu, que ens mata

El teu verí arrela tan endins
tan lluny d'aquí ens porta

Ens porta
lluny.

(Els Catarres)






TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 25 de maig del 2014

Per dolços moments. Melmelada de maduixes i xocolata.





"No se conoce la razón 
pero una fresa 
puede hacer que el alma se ponga al rojo vivo, 
hasta el fondo."

(Jens August Schade -poeta danés-)




I altre vegada, ja hi tornem a ser, s’apropa final de mes i, amb ell el dia de publicació del repte AsaltaBlogs, el meu preferit, l’últim diumenge de mes.

Aquesta vegada el blog assaltat és Más dulce que salado, el blog de la Mara, que cuina des d’Almeria, un munt de delícies. He de dir que m’ha estat molt difícil escollir una recepta, i que m’he n’he anotat unes quantes per més endavant, que cauran segur, però després de llegir de dalt a baix el seu fantàstic blog, m’he quedat amb la primera que vaig veure: melmelada de maduixes i xocolata.



Quan era més petita crec que em van començar a agradar les melmelades perquè a casa, tant el pare com la mare, els caps de setmana n’esmorzaven. Tinc la imatge del meu pare torrant el pa, només llevar-se i dels pots de confitura al damunt de la taula. Suposo que al créixer, vaig voler fer com ells i deixar els cereals per unes bones torrades acabades de fer.

Però més endavant, em vaig tornar de salat i la veritat és que les melmelades, només les toco per acompanyar formatges, foie, vinagretes…

Però, m’encanta fer-les.

Així que quan vaig veure aquesta recepta, directament, la vaig triar. No sabia ben bé què en faria –a casa ELL tampoc en menja-, i per això vaig llegir totes i cada una de les receptes de la Mara, però just el diumenge següent es celebrava el dia de la mare i vaig pensar que seria un bon regal. Ella sí esmorza melmelada.

I així ho vaig fer, vaig preparar un pot bonic i el vaig envasar al buit. I sabeu què? Em va sobrar melmelada i, sorprenentment, els dies següents vaig gaudir com quan era petita d’esmorzars de grans.



La curiosa història de la melmelada, ja us la vaig explicar amb la recepta de la melmelada de cireres, però no vull deixar d'explicar, al menys, una petita història.

La Revolució Francesa va suposar un canvi en els hàbits alimentaris, ja que la gent rica va començar a gastar-se els diners amb gastronomia, cosa que no s'havia fet abans, i els cuines van començar a investigar noves possibilitats per satisfer aquests nous clients. Per això, les conserves van passar de ser una necessitat de supervivència, a ser un producte de luxe.

Al 1795, un pastisser de París, anomenat Nicolás François Appert, va tenir la idea de posar els aliments en recipients tancats i escalfar-los al bany maria, donant, sense saber-ho, el primer pas cap a la implantació del procés d'esterilització, que més tard va esdevenir clau per a la indústria de les conserves.

D'aquesta manera, els aliments quedaven ben protegits de gèrmens i amb l'escalfor del bany maria, s'eliminaven els que podia contenir el propi aliment.

Anys més tard, les investigacions de Louis Pasteur van confirmar i donar base científica als descobriments que Appert havia aconseguit de manera empírica.



En fi, que si us agraden les maduixes i la xocolata, aquesta és la vostra recepta, perquè amb una mica de mantega al damunt d'una torrada, encara calentona, aquesta melmelada esdevé exquisida. 

A més a més, si esterilitzeu el pot com us explico a la recepta, us durarà mesos a la despensa.



Per fer aquesta deliciosa melmelada es necessiten els següents ingredients:

  • 500 gr de maduixes
  • 250 gr de sucre blanc
  • el suc d'una llimona
  • 2 cullerades soperes de cacau pur


En primer lloc s'han d'esterilitzar els envasos on posarem la melmelada i, per fer-ho, s'han de coure amb abundant aigua durant 30 minuts. I reservar, deixant-los assecar bé al damunt d'un drap net.




A part, s'han de rentar bé les maduixes sense treure el peduncle i, una vegada ben netes s'han de trossejar i col·locar-les en el cassó on farem la melmelada, amb el sucre i el suc de llimona i deixar que reposin un parell d'hores perquè les maduixes deixin anar tot el suc.




I ja es pot posar la olla al foc, a foc lent, remenant continuament amb una cullera de fusta i traient l'escuma que es vagi fent.

Ha d'estar coent, aproximadament, uns trenta minuts i ja estarà llesta. Ja veureu que de ser líquid passa a tenir textura de melmelada. També podem comprovar si està llesta, posant una culleradeta de la melmelada en un plat i si al posar-lo en vertical, aquesta no cau, és que està llesta, o traient la cullera i comprovant si al passar el dit per la part de darrera i deixar rastre de la ditada, la melmelada no torna a unir-se.




En aquest punt, s'ha de retirar del foc i afegir el cacau. Dues cullerades ben plenes. I remenar fins que sigui ben integrat amb la melmelada i no hi hagi cap grumoll.




Llavors s'ha de deixar que refredi uns cinc minuts i omplir els pots.

Si la melmelada la consumiu immediatament, només s'han d'omplir els pots i posar-los cap per avall fins que es refredin, perquè, d'aquesta manera es faci el buit i guardar, una vegada fred, a la nevera.




En canvi, si el que volem es conservar la melmelada un temps abans d'obrir-la, una vegada el pot sigui ple, s'ha de coure en una olla amb aigua que cobreixi la meitat del recipient, durant 15 minuts, apagar el foc passat aquest temps, i deixar que es refredi el pot a dins. 




I cap a la despensa. Si poseu la melmelada en un pot ben bonic i el guarniu una mica, és un bon regal. Jo li vaig donar un a la meva mare.




Com us he dit, no sóc d'esmorzar melmelades, però amb un bon pa fet a casa, una mica calentó i una mica d'aquesta melmelada, és impossible no començar bé el dia.





I que millor per acompanyar un esmorzar deliciós que una bona lectura? Us deixo amb un conte d'Émile Zola: Les Maduixes.


Las Fresas

I

Una mañana de junio, al abrir la ventana, recibí en el rostro un soplo de aire fresco. Durante la noche había habido una fuerte tormenta. El cielo parecía como nuevo, de un azul tierno, lavado por el chaparrón hasta en sus más pequeños rincones. Los tejados, los árboles cuyas altas ramas percibía por entre las chimeneas, estaban aún empapados de lluvia, y aquel trozo de horizonte sonreía bajo un sol pálido. De los jardines cercanos subía un agradable olor a tierra mojada.

-Vamos, Ninette, -grité alegremente- ponte el sombrero… Nos vamos al campo.

Aplaudió. Terminó su arreglo personal en diez minutos, lo que es muy meritorio tratándose de una coqueta de veinte años. A las nueve, nos encontrábamos en los bosques de Verrières.

II

¡Qué discretos bosques, y cuántos enamorados no han paseado por ellos sus amores! Durante la semana, los sotos están desiertos, se puede caminar uno junto al otro, con los brazos en la cintura y los labios buscándose, sin más peligro que el de ser vistos por las muscarias de las breñas. Las avenidas se prolongan, altas y anchas, a través de las grandes arboledas, el suelo está cubierto de una alfombra de hierba fina sobre la que el sol, agujereando los ramajes, arroja tejos de oro. Hay caminos hundidos, senderos estrechos muy sombríos, en los que es obligatorio apretarse uno contra el otro. Hay también espesuras impenetrables donde pueden perderse si los besos cantan demasiado alto.

Ninon se soltaba de mi brazo, corría como un perro pequeño, feliz de sentir la hierba rozándole los tobillos. Luego volvía y se colgaba de mi hombro, cansada, afectuosa. El bosque se extendía, mar sin fin de olas de verdor. El silencio trémulo, la sombra animada que caía de los grandes árboles se nos subía a la cabeza, nos embriagaba con toda la savia ardiente de la primavera. En el misterio del soto uno vuelve a ser niño.

-¡Oh! ¡fresas, fresas! -gritó Ninon saltando una cuneta como una cabra escapada, y removiendo las brozas.

III

Fresas desgraciadamente, no; sólo freseras, toda una capa de freseras que se extendía por debajo de los espinos. Ninon ya no pensaba en los animales a los que les tenía auténtico pánico. Paseaba osadamente las manos por entre las hierbas, levantando cada hoja, desesperada por no encontrar ni el menor fruto.

-Se nos han adelantado -dijo con una mueca de enojo-. ¡Oh! busquemos bien, aún debe haber alguna.

Y nos pusimos a buscar concienzudamente. Con el cuerpo doblado, el cuello tendido, los ojos fijos en el suelo, avanzábamos a pequeños pasos prudentes, sin arriesgar una palabra por miedo a que las fresas se echaran a volar. Habíamos olvidado el bosque, el silencio y la sombra, las amplias avenidas y los estrechos senderos. Las fresas, sólo las fresas. A cada manchón que encontrábamos, nos bajábamos, y nuestras manos agitadas se tocaban por debajo de las hierbas. Recorrimos así más de una legua, curvados, errando a izquierda y derecha. Pero no encontramos ni la más mínima fresa. Freseras magníficas sí, con hermosas hojas de un verde oscuro. Yo veía los labios de Ninon repulgarse y sus ojos humedecerse.

IV

Habíamos llegado frente a un ancho talud sobre el que el sol caía de lleno, con pesados calores. Ninon se acercó al talud, decidida a no buscar más. De repente, lanzó un grito intenso. Acudí asustado creyendo que se había herido. La encontré agachada; la emoción la había sentado en el suelo, y me mostraba con el dedo una fresa pequeña, del tamaño de un guisante y madura sólo por un lado.

-Cógela tú -me dijo con voz baja y acariciadora.

Me senté junto a ella en la parte baja del talud.

-No, tú la has encontrado, eres tú quien debe cogerla -respondí.

-No, dame ese gusto, cógela.

Me negué tanto y tan bien que Ninon se decidió por fin a cortar el tallo con su uña. Pero fue otra historia cuando se trató de saber quién de los dos se comería aquella pobre pequeña fresa que nos había costado una hora larga de búsqueda. A toda costa Ninon quería metérmela en la boca. Resistí firmemente, luego tuve que condescender y se decidió que la fresa sería partida en dos.

Ella la puso entre sus labios diciéndome con una sonrisa:

-Vamos, coge tu parte.

Cogí mi parte. No sé si la fresa fue compartida fraternalmente. Ni siquiera sé si saboreé la fresa, tan buena me supo la miel del beso de Ninon.

V

El talud estaba cubierto de freseras, de freseras como es debido. La recolección fue abundante y feliz. Habíamos puesto en el suelo un pañuelo blanco, jurándonos solemnemente que depositaríamos allí nuestro botín, sin comernos ninguna. En varias ocasiones, no obstante, me pareció ver que Ninon se llevaba la mano a la boca.

Cuando terminamos la recolección, decidimos que era el momento de buscar un rincón a la sombra para desayunar a gusto. El pañuelo fue religiosamente colocado a nuestro lado.

¡Dios bendito! ¡Qué bien se estaba allí sobre el musgo, en la voluptuosidad de aquel frescor verde! Ninon me miraba con ojos húmedos. El sol había puesto suaves rojeces en su cuello. Cuando vio toda mi ternura en mi mirada, se acercó a mí tendiéndome las dos manos, en un gesto de adorable abandono.

El sol, luciendo sobre los altos ramajes, lanzaba tejos de oro a nuestros pies, en la hierba fina. Incluso las muscarias se callaban y no miraban. Cuando buscamos las fresas para comérnoslas, comprobamos con estupor que estábamos tendidos de lleno sobre el pañuelo.

FIN

(Émile Zola)


                    TEXTO O DESCRIPCION