diumenge, 28 d’abril del 2013

Galetes daneses pels dies de pluja.







“...Sol, solet,
Vine’m a veure, vine’m a veure.
Sol, solet,
Vine’m a veure que tinc fred...”

(Cançó popular)



Abans d’ahir va ploure, ahir va ploure, avui plou, i demà ploura, suposo que ja ho diuen...”a l’abril, aigües mil”...només m’agrada que plogui, si em puc quedar a casa, i aquest dies, tinc moltes coses a fer.

Diuen que les penes, amb pa, són menys, així que com avui no tinc temps de pa, potser unes galetes aconsegueixen el mateix efecte.

Jo associo moltes situacions amb records de quan era petita. Si fes la prova i hagués de dir un record per la pluja, seria la xocolata desfeta, a Port de la Selva, amb xurros de la Cova, o les galetes daneses.

Quan era petita, m’encantaven les galetes daneses de la típica caixa rodona blava, de metall, i que estan perfectament col·locades dins de capsuletes de paper com les de les magdalenes. Mai sabia quina agafar primer...però quan em decidia per una, no podia parar...sempre em deien que primer s’havia d’acabar un pis, per passar al següent, però no eren poques les vegades que en menjava del pis de sota i deixava la capsuleta buida al damunt per que no es veies.

Les galetes són un vici, i fer galetes també.

Quan et poses a fer galetes també és difícil parar, sobretot perquè sempre et surten més galetes de les que pensaves. Acabes omplint capses senceres sense adonar-te’n, però igual de ràpid que les fas, volen.

Menjar galetes és un no parar.

Quan plou, menjar galetes és un vici.

Quan plou, les galetes fan el dia lluminós.

Avui us poso una recepta d’unes galetes boníssimes, com les daneses, però amb xocolata.
La recepta original d'aquestes galetes és per fer les de la quadrícula, però després, amb la pasta que em va sobrar vaig fer-ne de rodones i de xocolata, així hi ha més varietat!
Són ideals pel tè o pel cafè, que tant de gust ve quan el dia és gris.


Per fer la massa de les galetes es necessita:
  • 175 g de mantega amb consistència de pomada 
  • 6 o 7 cullerades de sucre glas (ben plenes) 
  •  1 o 2 cullerades d'essència de vainilla (jo vaig posar dues encara que la recepta original diu una), també es pot posar pell de taronja ratllada 
  •  250 g de farina normal 
  •  25 g de xocolata fondant fos 
  •  1 clara d'ou batuda

Primer de tot es bat la mantega amb el sucre fins a obtenir una crema lleugera i esponjosa. Després s’afegeix la vainilla o la pell de taronja ratllada i la farina, a poc a poc i amassar. 

Una vegada tenim la massa ben feta, la dividim en dues parts iguals, i en una de les meitats, hi afegim la xocolata negra desfeta. 

Emboliquem les dues parts per separat amb paper film i deixem que es refredi bé a la nevera durant 30 minuts aproximadament, així la massa s'endureix i és més fàcil treballar-la.

Un cop ben freda, estirem cada porció de massa formant un rectangle d’ aproximadament, com diu la recepta original, 7'5 x 20 x 3 cm (jo ho vaig fer a ull), pintem una d'elles amb clara d'ou i posem l'altre rectangle al damunt de la que hem pintat, així quedaran enganxades. Després tallem el rectangle per la meitat, a lo llarg, i una d'aquestes meitats la girem. Pintem el costat d'una de les tires i l'enganxem a l'altre per formar la quadrícula. Ja podem tallar làmines de 1/2 cm aproximadament i anar-les col·locant a la safata d'enfornar, recordant de deixar espai entre elles perquè al coure creixen bastant.

S’han de coure a 180º, en un forn que haurem prescalfat, durant 10 a 12 min i deixar-les refredar una mica abans de posar-les sobre una reixa perquè sinó es trenquen.

Per fer les de xocolata no hi ha cap complicació, es fa una boleta amb massa de xocolata només i s'aplana una mica, i per fer les rodones es fa un tub de un cm de diàmetre de massa de xocolata i s'embolica amb làmina de 1/2 cm de massa blanca, es fa rodar perquè s'enganxi i es tallen làmines de 1/2 cm de gruix.

Ara si, feliç dia de pluja!


TEXTO O DESCRIPCION


dissabte, 27 d’abril del 2013

Una idea...i un resultat: Petits plaers rodons!






“El placer no es sino la felicidad de una parte del cuerpo.”

(Joseph Joubert)



A moltíssima gent li agrada el formatge, ja sigui suís, manxec, provolone, rocafort, brie, cheddar, gruyère, parmesà, gorgonzola…la veritat és que podria seguir i seguir, ja que en són moltes les varietats…

O estimes el formatge, o l’odies, no hi ha un terme mig.

El que molta gent no sap, és que el formatge conté casomorfina, una substància semblant a les endorfines; aquesta substància, que també està present a la llet materna, genera una agradable una sensació de benestar.

La casomorfina és una “potent” substància addictiva, però no patiu que no és comparable a la morfina, el seu efecte addictiu és deu vegades menor que ella.

Sí, sí, el formatge té caseïna, un grup de proteïnes pròpies de la llet d'alt valor proteic, que, en ser digerida, allibera la casomorfina, que posseeix efectes semblants al dels opiacis.


L’altre dia vaig fer un experiment per aprofitar una mica de Torta del Casar...tenia unes poques patates...mascarpone...i altres coses que barrejades s'han convertit en uns petits plaers rodons...i com no, addictius...


Vaig fer servir els següents ingredients:
  • 1/3 d'envàs de mascarpone
  • 2 cebes tendres
  • mantega
  • 4 patates no massa grans
  • pebre blanc acabat de moldre
  • farina
  • llet
  • Torta del Casar (uns 1oog)
  • 1 grapat de panses
  • Martini blanc
  • sal
  • farina de galeta
  • 2 ous

Primer de tot, es piquen bé les cebes tendres i es sofregeixen amb una mica de mantega; no n'he posat massa perquè la Torta del Casar ja deixarà anar prou matèria greixosa...

En un petit bol es posen un grapat de panses amb una mica de Martini blanc, i es reserven, per afegir després.

Quan la ceba comença a tornar-se transparent, s’han d’afegir les patates, ratllades, i salpebrar; s’ha de deixar sofregint fins que comenci a daurar-se tot.

Quan ja estigui ben sofregit i tingui color, s’han d’afegir les panses, ben escorregudes i picades ben petites, i donar un parell de voltes perquè s'unifiquin els sabors.

Llavors s’ha d’afegir el mascarpone i la Torta del Casar i esperar a que es desfaci el formatge i es barregin els ingredients afegits en últim lloc. Abans de seguir, podem retirar el sobrant de greixos escorrent una mica l'excés d'olis.

El procés que segueix després, és com el de les croquetes; s’afegeix la farina, es deixa coure perquè no deixi un regust de farina crua i, mica en mica, es va afegint llet fins a obtenir la textura que es necessita...igual que amb les croquetes.

Es deixa refredar a la nevera una bona estona i una vegada la massa estigui ben freda, es dona forma de boletes i es passen per ou i farina de galeta, dues vegades...és una massa molt cremosa i l’arrebossat ha de ser gruixut i cruixent, perquè l'interior no surti.

Ha resultat ser un combinació fantàstica, amb contrastos de sabors...unes boletes cremoses i cruixents alhora...una delícia...


TEXTO O DESCRIPCION


divendres, 26 d’abril del 2013

Calamars amb ceba com els de la meva mare.






“Aquellos calamares gigantes nunca habían sido estudiados, pero se hablaba de ellos en viejas leyendas, y muchos marinos decían haberlos visto.
El más grande medía unos ocho metros, pesaría unos veinte mil kilos, su cabeza coronada por tentáculos que se agitaban en el agua como un nido e serpientes, tenía pico de pájaro y nos miraba con sus enormes ojos aterradores a través del cristal de estribor. De repente, el Nautilus se detuvo.”

(20.000 Leguas de Viaje Submarino, Julio Verne)



Sembla ser que els calamars gegants, durant molt temps, van ser considerats  criatures mitològiques o de ficció, com el temible kraken de la mitologia nòrdica, que feia naufragar grans naus amb l'abraçada mortal dels seus tentacles, o el calamar que atacava al submarí Nautilus, governat pel capità Nemo, al llibre 20.000 Llegües de Viatge Submarí, la novel·la de Julio Verne. 

Ja des de ben petita, quan a l’escola em van parlar de Julio Verne, aquest escriptor em va fascinar. El sol fet de que m’expliquessin que aquest famós escriptor francès s’imaginava coses que en el moment que les escrivia no existien, es una cosa que em resultava fascinant.

Així, em vaig llegir 20.000 Leguas de Viaje Submarino, La vuelta al mundo en 80 días, Viaje al Centro de la Tierra i Els fills del capità Grant. No hi va haver cap que no m’enganxés.

Un dels episodis que més recordo del llibre del que avui us parlo, és del calamar gegant; el que no sabia llavors, és que els calamars gegants existeixen.

Doncs sí, s’han trobat calamars gegants encallats a les platges o dins dels cossos dels seus principals depredadors, els catxalots.

Són animals bastant insòlits, que poden arribar a mesurar 20 metres, tenen tres cors, la sang blava i l’ull més gran del regne animal, de fins a 25 centímetres de diàmetre.

I el més curiós, o al menys, a mi m’ho sembla, és l’origen etimològic de la paraula “calamar”. És ben bé que aquest mol·lusc amb tentacles, hauria de ser la mascota dels escriptors, ja que dins del seu cos, té tot el necessari per escriure, la ploma i la tinta. La conxa interna que s’ha de treure de dins, al cuinar, té forma de ploma d’ocell; d’aquí el seu nom, que ve del llatí calamarius (que vol dir, que conté canyes per escriure –de calamus, que vol dir canya d’escriure).

Per fer la recepta que us proposo avui, però, en teniu prou amb uns calamars petits.



La recepta d'aquests calamars és de la meva mare, i són boníssims i molt fàcils de fer. De fet, ja recordo haver provat aquesta recepta de la meva àvia, que si era estiu, la feia amb popets, que abans eren molt més fàcils de trobar, sobretot a Port de la Selva, que és on estiuejo. Recordo molt bé, com tota la casa en feia olor, i el color d’aquella salsa fosca de sabor intens, que la meva àvia, amb paciència, havia cuinat i que bé et podies menjar a cullerades.
Avui, que sembla que tornem enrere i torni l’hivern, jo recordaré els estius, quan encara hi eren els avis.



Com veureu, els ingredients són poquíssims i la recepta no té cap secret, només requereix paciència, i una copa de vi blanc fresquet, per anar fent boca.
Per fer la recepta per a dues persones –que és el que acostumo a fer-, necessiteu:
  • 4 calamars mitjans
  • 5 cebes tendres mitjanes
  • brandy
  • oi i sal
 
El primer que s’ha de fer, i el més pesat de tot, és netejar bé els calamars i tallar-los a rodanxes d'1 cm aproximadament. Quan ja són nets i tallats, els hem de sofregir en un cassó amb oli, fins que hagin tret gairebé tota l'aigua que tenen.

A part, hem de pelar les cebes i tallar-les en juliana. Segurament, si és la primera vegada que els feu, us semblarà que hi ha massa ceba, però es redueix tant ,que després gairebé sembla que no hi hagi, i quan proveu la salseta, us n’arrepentireu de no haver-ne posat més.

La ceba s’ha d'afegir als calamars quan aquests ja hagin tret l'aigua, i s’ha de tirar ja un polsim de sal per ajudar a que també la seva, en tregui la seva . S’ha de deixar una estona fins que la ceba comenci a enrossir; és llavors, quan s’afegeix un bon raig de brandy i amb paciència, hem de deixar que redueixi la salsa.

S’ha de deixar a foc lent, fins que gairebé no es noti la ceba i en lloc seu, hagi quedat una salseta marró fosca, espessa, com melmelada. Arribats a aquest punt, és quan hem de rectificar de sal –no abans perquè ens podria quedar salat-, comprovem que els calamars són tendres i ja ho podem retirar del foc.

A mi m'agrada acompanyar els calamars amb arròs basmati, que és molt aromàtic i que, barrejat amb la salseta i amb els calamars tallats a trossets resulta espectacular!

Bon divendres de pluja!!


TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 25 d’abril del 2013

"Empanadilles", però no de Móstoles.









“Y, levantándose, volvió desde allí a un poco con una gran bota de vino y una empanada de media vara,
y no es encarecimiento, porque era de un conejo albar tan grande, que Sancho, al tocarla, entendió ser de algún cabrón, no que de cabrito.”


(Parte II – Cap. 13 de Don Quijote de la Mancha)




Avui, no sé si plourà o no, però fa un dia gris, gris, i jo, quan fan dies com avui, estic “empanada”, completament distreta, com si un dels núvols m’hagués entrat per una orella i no trobés la sortida; com si un dels núvols s’hagués desfet dins del meu cap.


Per això avui, que fa un dia gris, gris, la millor recepta són les “empanadilles”, correctament dites, crestes –suposo que per la semblança amb les dels galls-.


Penso que tant la seva germana gran –l’empanada-, com les crestes, es poden considerar com una de les joies de la cuina, no només per la seva versalitat en els farcits, sinó per la riquesa de sabors al menjar-la.


Etimològicament la paraula empanada deriva del prefix llatí “em” i del terme pa (del llatí “panis”), que vol dir tancar alguna cosa en una massa de pa. 



Com passa amb moltes de les receptes que provenen de lluny, en el temps, l'origen d'aquestes petites delícies és difícil de precisar.

Sembla ser que cap al segle XII es feia servir una espècie de pa dur, sense ferment –d’aquí que fos tan fi-, que s’utilitzava com a plat; al damunt es posava el menjar i segons s'anava quedant remollit per les salses o sucs del menjar, s’anava substituint per un altre i aquest es tirava als gossos o als pobres. Un origen molt semblant al de la pizza, que un altre dia explicaré.


D'aquí a tapar el menjar amb més pa per damunt no hi ha més que un pas.


Així, no sé si el plat és medieval, o anterior, però el que si sabem del cert çes que hi ha, almenys, dues referències escultòriques medievals a l'empanada, ambdues a Santiago de Compostel·la: una al Pòrtic de la Glòria de la Catedral, on el “Maestro Mateo” va esculpir a un condemnat que està obligat a menjar  eternament una empanada; i l’altre, a una mènsula del Palau de Gelmírez, uns criats porten empanades. També a les Cantigues de Santa Maria, del rei Alfons X El Sabi, es fa referència a l'empanada...



Però les primeres receptes sobre l'empanada apareixen al Llibre de guisats de Ruperto de Nola, editat al segle XV, o al Quixot, com podeu veure a la cita que encapçala el post.

Els espanyols les van portar a Amèrica, on, després, es van escampar i van anar sorgint empanades reinventades. A mi la que més m'agrada és la gallega, però he de dir que l'argentina no té res a envejar.

És ben bé, que hi ha tants tipus d'empanades  o crestes, com a persones que les fan -algunes d'elles amb els farciments més insospitats-, i penso que això és el que les fa, realment, especials.




Avui, però, i tot i que tinc preparada també una recepta d’empanada de tonyina, que és per llepar-se els dits, us proposo unes “empanadilles” –crestes si voleu dir-ho correctament-, de carn; d’aprofitament i per improvisar, ja que no tenia oblees i també us deixo la recepta de la massa.


Primer va bé deixar la massa de les “empanadilles” feta, ja que s'ha de deixar reposar una hora tapada amb un drap, i per fer-la necessitem:

  • 1 dl d'oli d'oliva
  • 1 dl de llet
  • 300 g de farina
  • Sal


S'ha de posar l'oli a escalfar en un cassó i quan comenci a bullir apartar-lo del foc i esperar a que sigui tebi.


Un cop l'oli és tebi s’ha d’afegir la llet, la sal i la farina i amassar fins que tota la massa s'hagi desenganxat del cassó i obtinguem una massa ferma i llisa. Llavors la tapem bé amb un drap i la deixem reposar una hora a temperatura ambient.


Queda una massa igual, de sabor, que les que es compren per fer “empanadilles”, i no diré cap marca, per no fer-ne publicitat.



Jo, la farsa la vaig fer per a dues o tres persones, però em va sobrar massa, així que podeu reduir les mesures a la meitat o augmentar les quantitats d'ingredients pel farciment; jo de moment poso les mesures tal i com les vaig fer.



Per fer la farsa de carn, necessitem:

  • 5 talls de llom adobat
  • 1 bon tall de llonganissa d'Aragó
  • 1 pastanaga
  • 1 ceba tendre gran
  • 7-8 espàrrecs de marge (“trigueros”)
  • 2 "pimientos choriceros"
  • dauets de formatge de cabra macerats amb oli i llorer (si no en teniu qualsevol formatge que sigui ben gustós)
  • cúrcuma
  • canyella
  • pebre negre mòlt
  • una cullerada de mostassa de Dijon
  • sal


Primer de s’ha de picar la ceba i la pastanaga a dauets molt petits i sofregir amb una mica d'oli. Quan el sofregit comenci a ser daurat, s’han d’afegir els espàrrecs de marge (“trigueros”), tallats a rodanxes ben primes i acabar de deixar sofregir.


Mentre, s’han de deixar en remull els "pimientos choriceros" amb aigua calenta perquè s'hidratin bé i anem aprofitant per tallar el llom i la llonganissa a dauets petits.


Quan el sofregit estigui a punt, s’afegeix la carn dels "pimientos choriceros" que, un cop estan ben hidratats és ben fàcil de treure-la, donant un parell al sofregit, abans d’afegir la carn i la llonganissa.


És el moment de tirar les espècies, de les quals jo en sóc gran amant, però aquí, tant el tipus d’espècia, com la quantitat ha d’anar al gust del consumidor. Les que jo poso, donen, com a resultat, unes “empanadilles” molt aromàtiques, que recorden a la cuina sefardí; vaig tirar un bon polsim de cúrcuma, un pessic de canyella, sal, pebre i un bon raig de mel.


A l'últim moment, i ja fora del foc, s’afegeix el formatge tallat tan petit com ho hem fet amb la carn; la pròpia calor dels ingredients, farà que es desfaci.


Reservem el farcit i anem a donar forma a la massa.


Amb un rodet s’ha d’estirar el més fina que pugueu i, amb un talla pastes, s’han d’anar tallant cercles de la mida de les oblees de fer “empanadilles” de les que es compren precuinades.


Es farceix cada cercle i el tanquem bé perquè al coure-les, no en surti la farsa.


Per coure-les, teniu dos opcions, o fregir amb oli de gira-sol ben calent, o al forn, on no us quedaran tant greixoses, en aquest cas, per decorar, podeu tirar al damunt del plat un raig d’oli cru, amb “pimentón”, com a la foto.


Igual que les croquetes, és un plat que congela molt bé –ai teniu la precaució de separar cada “empanadilla” amb paper film, que després us facilitarà descongelar per unitats-, i que us salva de qualsevol imprevist!


Una recomanació: mengeu-les fredes, al cap d'un parell d'horetes d'haver-les fet...són de vici!!



I no sé vosaltres, però jo, cada vegada que sento “empanadilles”, em ve al cap un cap d’any, amb Martes y Trece, on el gag estrella ha perdurat fins ara. Un trosset, que inclús per escrit, si alguna vegada l’heu vist, us farà riure:



“Millán Salcedo: Hola, muy buenas noches a todos los españoles en este especial fin de año. Para todos los amigos les deseamos que sean felices en las noches de España. Diractamente al pueblo: Encarna de Noche, para todos los amigos de la Radio DifusiónEspañola. Para ti, amigo conductor, para ti amigo taxista, que pones un pilotito verde de esperanza en las noches de España, y como olvidarnos amigos, no podemos olvidarnos esta noche, de ese hombre panadero. Ese hombre panadero con el sudor de sus manos y el sudor de sus pies, amasa el pan nuestro de cada día. ¡Pan con sudor!...Que asco.

(El teféfono suena)

Millán: Recibimos ya la primera llamada de la noche que surge “espiontana” ehh..Perdón, espontánea, en las noches de España. Vamos allá: A ver, buenas noches amiga o amigo, ¿dígame?

Josefa Yuste: ¿Encarna?

Millán: Encarna de noche para todos los amigos del mundo, dígame.

/.../

J: Oye, Encarna de noche...

M: ¡Sí!

J: Te escuchamos el programa todas las mañanas...

M: ¿Qué pasa?, ¿qué pasa?, ¿qué sucede?, ¿que Algete está ahora en Sinsinati?

J: Sí, sí. Nati también t’escucha. Y le gusta mucho escucharlo, Encarna.

M: Bueno, pero...Tú que pasa, ¿que buscas problemas, o los tienes? Eh, ¿cómo es esto?

J: Oye, mira bonita…¿Oye?

M: Sí, oigo perfectamente.

J: Mira, que te llamo porque resulta que estaba yo friendo unas empanadillas, ¿sabe?, porque esque tengo dos chicos aquí haciendo la mili aquí en Móstoles, y digo, voy a llamar a Encarna, no sea que luego se haga muy tarde y se me quemen las empanadillas y me quede yo sin escuchar el “pograma” que me gusta mucho, ¿sabe? Y como yo en ese momento me estaba terminando de aviar, digo voy a llamar a Encarna ahora, no sea…Esque –tengo dos chicos haciendo la mili aquí en Móstoles.

M: En Móstoles…

J: Y digo, digo, voy a llamar a Encarna ahora no sea que luego se me quemen las empanadillas y me quede yo sin sentir el “pograma” que me gusta a mí mucho a mí, ¿sabe? Y ha sido la cosa mía de llamarte, porque digo como…esque como tengo dos chicos aquí haciendo la mili aquí en el…”GUARRA”…aquí en Móstoles.

M: En Mo – en Móstoles.

J: Pues digo pué voy a freír las empanadillas ahora, no sea que luego se me quemen y me quede yo sin escuchar el Encarna de Noche ese que me gusta mucho, y como me estaba yo, que en ese momento me estaba yo precisamente terminando de aviar, que me estaba yo aviando, digo voy a llamar a Encarna ahora no sea que luego se me quemen las empanadillas y como…Esque como tengo dos chicos aquí haciendo la mili en Móstoles…

M: En Móstoles, sí…

J: digo pues voy a llamar a Encarna ahora no sea que luego se me quemen las empanadillas y me quede yo sin llevar a los chicos al cuartel las empanadillas.

M: ¡EMPANADILLAS! Sí.

J: Esuqe como tengo aquí dos chicos sirviendo en el “Cid 18” de Móstoles, pues digo voy a llamar a Encarna ahora no me sea que luego…como estaba yo en ese momento precisamente friendo las empanadillas, digo no, porque se me queman, y me quedo sin escuchar el “pograma”, ¿sabe? Así que…

M: Bueno, bueno, vamos a ver, vamos a ver…

J: Esa ha sido la cosa mía de llamarte, ¿sabe bonita?

M: Bueno, eh…Empanadilla de leche directamente al pueblo, vamos a ver. ¿Me dice el problema o…?

J: ¿oyes?

M: ¡Sí!

J: ¿Encarna?

M: ¡Encarna de Noche!

J: Que digo que digo una cosa, bonita, digo que como…”


TEXTO O DESCRIPCION


dimecres, 24 d’abril del 2013

Cupcakes de maduixa...Strawberry fields forever...






Per l’abril, maduixes mil.
(Dita popular)



Sé que segurament pocs de vosaltres ho heu fet, però jo, més d’una vegada he pensat quina fruita seria...i les finalistes sempre són: la pinya i la maduixa.

Sabíeu que les maduixes tenen substàncies beneficioses per al cor tal com, curiosament, ens suggereixen la seva forma i color? Sabíeu que també ens poden ajudar a prevenir l’envelliment, a tonificar els ronyons i a prevenir les càries? Cada vegada que ens mengem una maduixa, no ens estem menjant un fruit, sinó centenars, tants com granets podem veure a la superfície, ja que ens mengem, en realitat, un eixamplament de la base de la flor, on trobem els petits fruits.

Les maduixes són antioxidants, molt riques en vitamina C, carotenoides i antocians, específics de les fruites vermelles. Els antioxidants serveixen per bloquejar l’efecte nociu dels radicals lliures i sembla ser que van molt bé per no envellir abans d’hora.

A més a més, les maduixes tenen poquíssimes calories, i el fet de ser cupcakes de maduixa, i no de xocolata, fa que aquests semblin més lleugers i psicològicament és més fàcil menjar-los sense sentir-te culpable per la bomba tan summament deliciosa que et menges.

Aquest ha estat el meu primer cap de setmana amb la Kitchenaid, i havia de provar tots els accessoris que porta, així que he fet pa, brioche, merengues i com no, havia de fer cupcakes per comprovar si tot el que he llegit sobre la fantàstica buttercream que aconsegueix és cert.

He de dir, que encara és millor! Res a veure amb la que havia fet fins ara amb “barilles” elèctriques, que ja eren boníssimes, però la buttercream que he aconseguit avui, és senzillament immillorable. I és de maduixes, així que no engreixa i és antiarrugues! Jajaja! ;)

 

Per a 12 cupcakes, o 48 mini cupcakes, es necessiten els següents ingredients:

Pel bescuit:

  • 120 g de mantega sense sal a temperatura ambient 
  • 180 g de sucre blanc 
  • 2 ous (mida M) 
  • 230 g de farina de rebosteria 
  • 2 culleretes de llevat Royal 
  • 120 ml de llet semidesnatada 
  • 1 culleradeta d'extracte de vainilla 
  • 200g de maduixes

Pel buttercream de maduixes:
  • 250 g de mantega sense sal a temperatura ambient 
  • 400g de sucre glas 
  • 3 cullerades de llet 
  • 240g de maduixes


Primer de tot, comencem a prescalfar el forn a 180º, abans de començar a preparar els cupcakes i deixem preparada la safata per a cupcakes, amb dotze càpsules de paper.

Després, agafem les maduixes pel bescuit i les tallem a trossets ben petits i les reservem.

Tamisem la farina amb el llevat i també reservem, en un bol.

Jo, com he comentat abans, he fet servir la Kitchenaid, però es pot fer servir les “barilles” elèctriques. Tant amb Kitchenaid, com amb les elèctriques, s’ha de batre la mantega amb el sucre glas fins que quedi tot ben integrat i blanquegi.

Quan hagi blanquejat, s’han d’afegir els ous un a un, fins que siguin ben incorporats, i a continuació, s’ha d’afegir la meitat de la farina i batre, a velocitat baixa fins que la massa sigui ben homogènia.

Després s’ha d’afegir la llet, barrejada amb l’extracte de vainilla i tornar a batre. Quan sigui ben incorporada, s’ha d’afegir la meitat que resta de farina i batre a velocitat baixa fins que la barreja sigui homogènia i fina.

Quan la massa ja està llesta, traiem el bol de la batedora i afegim les maduixes que teníem tallades ben petites i, amb l’ajuda d’una espàtula les integrem bé.

Repartim la barreja a les càpsules, sense omplir-les més de 2/3, amb l’ajuda d’una cullera per servir gelats i les posem al forn, durant aproximadament 22-25 minuts, o fins que, al comprovar amb un escuradents, surti net.

És important deixar que refredin del tot al damunt d’una reixeta; si poséssim la buttercream quan encara no són ben freds, se’ns desfaria.




 

Per preparar el buttercream, s’han de triturar les maduixes i reservar el puré.

Després s’ha de tamisar el sucre glas i col·locar-lo al bol de la batedora que tingueu,  juntament amb la mantega i la llet i batre primer a velocitat baixa durant un minut i almenys 4 minuts més a velocitat alta fins que la barreja estigui plenament integrada.

Quan ja casi estigui, s’ha d’incorporar el puré de maduixes que havíem reservat i batre uns  minuts més, a velocitat alta.

Jo és la primera vegada que feia servir la Kitchenaid per fer cupcakes i ara entenc tot el que he llegit d’ella, és espectacular com queden, tant la massa de bescuit dels cupcakes, com el buttercream, més fi imposible; les magdalenes super esponjoses i el buttercream perfectament suau, sense resta del sucre glas.




 
Per decorar he fet servir una màquina pastissera amb la boca d’estrella que hi va; tinc pendent fer-me amb més tipus de boca per a fer dibuixos diferents, però de moment, tots els cupcakes iguals.

M’han sorprès gratament; no sóc molt de dolços amb sabors de fruites, però aquest cupcake és realment deliciós.




 

Que acabeu de passar un bon dia, i no deixeu d'escoltar:

Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

Living is easy with eyes closed

Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone
but it all works out
It doesn't matter much to me

Let me take you down

cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

No one I think is in my tree

I mean it must be high or low
That is you know you can't tune it
but It's all right
That is I think it's not too bad

Let me take you down

cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

Always know sometimes think it's me

But you know I know when it's a dream
I think a 'No' will mean a 'Yes'
but it's all wrong
that is I think I disagree

Let me take you down

cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever
Strawberry fields forever
strawberry fields forever

(The Beatles)
 

TEXTO O DESCRIPCION