dimecres, 31 de juliol del 2013

Plats que et porten records especials. Patates a la Conxita.





“Hay personas que nos hablan y ni las escuchamos,
hay personas que nos hieren y no dejan ni cicatriz,
pero hay personas,
que simplemente aparecen en nuestra vida
y nos marcan para siempre”.

Cecilia Meireles
(poeta, periodista i professora brasilera)



Per mi, hi ha persones especials.

Les persones especials, són aquelles que et marquen i que mai, estiguin a prop, o lluny, deixen d’estar amb tu. D’aquesta manera, aquesta persona, influeix en tot el que fas, d’una manera o altre, ja que inclús et preguntes, en determinades situacions, què faria en el teu cas, o si estaria orgullosa de tu, si et veiés.

El meu tiet, era la meva persona especial.

Com a la meva persona especial, convisc cada dia amb una mica d’ell, amb el rastre de la seva essència, quan veig els discs de vinil que em va deixar, la seva càmera de fotos, cada vegada que obro un llibre...pràcticament cada dia, alguna cosa em recorda a ell.

Ahir va fer anys que ja no hi és, i tot i que poca cosa puc fer des del meu blog, li volia fer un petit homenatge.


Un dels meus plats preferits de quan era petita, el feia la Conxita, la seva mare. Recordo perfectament quan venia de visita des de Zaragoza i ens feia les patates que avui us explico, o les millors croquetes de peix que he menjat mai. Sempre que venia li’n demanava. Per això aquest plat, em porta a ell.

Avui ja no hi és cap dels dos, i perquè la recepta no es perdi, els dedico l’entrada d’avui.


Per a dues persones es necessiten els següents ingredients:

  • 4 patates mitjanes
  • ½ llonganissa aragonesa o per coure
  • 3 cullerades de farina
  • Aproximadament ½ de llet
  • 100 gr de mantega

És un plat molt senzill.

Es tracta, en primer lloc, de tallar les patates a rodanxes, una vegada pelades i rentades, intentant que totes tinguin, aproximadament, el mateix gruix.




A part, s’ha de fer el mateix amb la llonganissa, que s’ha de tallar també a rodanxes. Jo faig aquest plat cada vegada que la meva tieta va a Zaragoza i em porta una llonganissa d’aquestes, però es pot fer amb qualsevol per coure. L’aragonesa, per això, no sé quines espècies duu, però té un sabor molt especial que fa que el plat tingui un regust boníssim.




En una paella amb oli, s’ha de fregir una mica la llonganissa i reservar-la. Després, en el mateix oli, que haurà agafat el sabor d’aquesta, s’han de fregir les patates, fins que siguin gairebé cuites, a foc fluix perquè no quedin massa torrades.

Abans de començar a preparar la beixamel, s’ha de prescalfar el forn al màxim, en funció gratinador.

La beixamel, jo sempre la faig a ull, per això la recepta és aproximada. En un cassó es desfà un bon tros de mantega, ben bé uns 100 gr i quan està ben desfeta, s’ha d’afegir la farina i remenar fins que cogui; jo la deixo fins que comença a enfosquir una mica. Llavors, anar afegint llet, a poc a poc i sense deixar de remenar, perquè no faci grumolls. És important tenir la llet escalfant en un cassó a part, ja que si l'afegim una mica calenta, resulta més fàcil que la farina es dissolgui sense fer grumolls. Jo he calculat, aproximadament, mig litre de llet, però això ho heu d’anar veient a mida que la feu.

La consistència de la beixamel no ha de ser ni molt espessa, ni molt líquida. Si la feu massa consistent, al barrejar amb les patates us resultarà un plat massa pastós, i si la deixeu massa líquida, no s’adherirà suficient a les patates.

Una vegada tot ben preparat, s’ha d’agafar una safata o cassola que pugui anar al forn i posar una capa de beixamel, una de patates, al damunt la llonganissa fregida, una mica de beixamel, la resta de les patates i cobrir bé de nou amb la salsa.




Finalment, posar a gratinar fins que comenci a ser ben torradeta la beixamel de la part superior; aquest pas, si el forn està ben prescalfat, és molt ràpid.


Com veieu, de petita m’agradaven els plats simples, aquest era un dels meus preferits.






Per acabar, i ja que aquest post va dedicat al meu tiet, sigui on sigui, un poema d’Emily Dickinson que vaig aprendre gràcies a ell, d’un llibre que em va regalar. Aquest era el que més m’agradava i sempre que el vull recordar, el llegeixo.



VI

If I can stop one heart from breaking.
I shall not live in vain;
If I can ease one life the aching,
Or cool one pain,
Or help one fainting robin
Unto his nest again,
I shall not live in vain.

Emily Dickinson. Complete Poems (1924). Part One: Life.


VI

Si puedo impedir que un corazón se rompa,
No habré vivido en vano,
Si puedo aliviar el dolor de una vida
O aplacar una pena,
O ayudar a un pájaro agotado
A regresar al nido,
No habré vivido en vano.

(Emily Dickinson)



TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 29 de juliol del 2013

Per treure's el barret. Xampinyons farcits.





“Una comida bien equilibrada
es como una especie de poema
al desarrollo de la vida.”

(Anthony Burgess)


A casa, sempre hem tingut molt present la cuina d’aprofitament.

Som fans de les croquetes, de les “fajitas” amb restes d’altres plats, dels canelons, de tot tipus, en fi, de tots aquells plats que sorgeixen d’obrir la nevera, arreplegar les restes i unir-les fins aconseguir un àpat suculent i irrepetible.

Ara, amb la crisis, això ho fem més que mai. A casa no es tira res. De petita em van ensenyar aquesta frase i avui, ja gran, comprenc el verdader significat.

Es pot aprofitar tot. Amb les restes de verdura es poden fer pastissos, bunyols, tartaletes…, amb els caps de les gambes, fons de caldo per arrossos…amb els ossos de la carn o del pollastre, bases per salses…amb restes de peix, deliciosos suflés, caldos, croquetes…i amb les de carn i un bon sofregit, deliciosos farcits, un improvisat ragú o pastissos increïbles…

Inclús ara, la cuina d’aprofitament ha esdevingut una tendència, i a la secció de llibres de cuina, es poden trobar grans meravelles de la cuina de supervivència. Jo, que sóc addicta als llibres de cuina, us animo a que ho comproveu. 

He llegit que hi ha tant d’interès en aquest tipus de llibres, suposo que pels temps que corren, que s’han reeditat alguns de fa anys, que parlen de costums que van néixer en èpoques de fam, com La batalla de l’ou, de Joan de Déu Domènech, que ha publicat l’Editorial Pòrtic; aquest llibre tracta sobre el panorama alimentari durant la Guerra Civil espanyola, fent referència, concretament, a una campanya que la Generalitat de Catalunya va promoure per combatre la fam. Resulta que el Govern va proposar que tots els ciutadans criessin gallines per obtenir ous, però era tant car donar de menjar a les gallines, que no va ser possible; així  doncs, la fam va seguir i la majoria de la població va perdre més de 15 quilos. Es durant aquesta època que es van fer populars expressions com, “donar gat per llebre”, ja que entre la població corrien inclús receptes de com cuinar coloms, llangardaixos i altres animals. S’havia d’anar amb compte si tenies la sort de poder tenir una mascota, desapareixien. El llibre explica, segons he llegit, una curiositat esgarrifosa, i és que al Zoo de Barcelona hi havia una elefanta, anomenada Júlia, que diuen que quan va morir, suposadament per no tenir suficient aliment, la seva carn es va repartir per diverses carnisseries.



Anècdotes a part, com he dit, a casa, la mare sempre convertia una sobra en un plat encara millor, així que, seguint el seu exemple, avui us presento uns xampinyons farcits deliciosos. 

L’altre dia vaig fer algun plat –dic algun perquè no recordo quin va ser-, amb carn picada i un fantàstic sofregit, segurament pasta, i tampoc sé per quina raó, no la vaig fer servir tota. Resultat, una mica de carn picada sofregida amb la que no sabia que fer. 

Per altra banda, vaig comprar uns xampinyons molt grossos, sense saber quina seria la seva finalitat, que tenia mig abandonats a la nevera. 

A la nevera, desemparats, una mica de llet en un brick i una punteta de formatge blau embolicat amb paper film...

...i de cop...una idea.



Jo, com ja he explicat, vaig fer servir restes d'una carn picada, ja sofregida, però indico els ingredients com si comencés a fer la recepta de nou. Per fer aquests xampinyons farcits, per a dues persones, es necessiten:

  • 5-6 xampinyons grossos
  • 2 cebes tendres
  • carn picada
  • 1 culleradeta de mostassa de Dijon
  • 1/2 got de llet sencera
  • sal i pebre negre
  • 1 rajolí de vi blanc
  • tomàquet fregit casolà
  • 1 raig de mel
  • Pernil dolç




La recepta és molt fàcil. 

Jo ja començava amb el sofregit fet. Però és qüestió de sofregir bé la ceba, tallada a trossets petits, i quan sigui rossa, afegir la sal, el pebre, les espècies, un rajolí de mel i el vi blanc. Quan aquest s'hagi evaporat, s'ha d'afegir la carn i el pernil en dolç tallat ben fi, i deixar coure fins que agafi color. Afegir una culleradeta de mostassa, i quan aquesta sigui ben integrada a la carn, afegir la llet i deixar que espessi. 

Prescalfar el forn a 180ºC.

Mentre, s'han d'agafar els xampinyons i buidar-los, deixant només els barrets, com si fossin cassoletes.

Tota la part que hem buidat, s'ha de picar i afegir al sofregit que teníem espessint, i deixar al foc fins que els xampinyons comencin a daurar-se i s'hagi evaporat tota l'aigua que han deixat.

Finalment, s'han de posar els barrets, buits, dels xampinyons a una safata untada amb oli, apta pel forn, posar una culleradeta de tomàquet fregit a dins i farcir-los amb la carn sofregida. Per acabar, pel damunt, s'ha de cobrir amb uns trossets de formatge blau.

I a coure al forn fins que siguin cuits i el formatge blau comenci a torrar-se. 




Avui, sense que hi hagi cap mena de relació amb la recepta, us regalo un dels meus poemes preferits, de Joan Brossa:


Preludi

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l’agitin pensaments
ni idees.



(Joan Brossa)



TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 26 de juliol del 2013

Tres ingredients i un plat. Trena de gambes, alls tendres i porros.






"El mejor banquete del mundo no merece ser degustado
a menos que se tenga a alguien para compartirlo."

(Groucho Marx)

Per TU. 



Pippilotta Rollgardina Victualia Peppermint Longstckin.

Us sona? Si! La Pippi Calcesllargues!

Recordo que a l'estiu, quan anava a casa els avis perquè els pares treballaven, mirava aquesta sèrie i m'encantava.

Resulta que la Pippi, va ser creada al 1945 per l'escriptora sueca Astrid Lindgren, qui va escriure la història per a distreure a la seva filla Karim, que patia una llarga malaltia. 

Al principi, les editorials van rebutjar la seva publicació, ja que deien que eren històries poc educatives i contraries als mètodes d'educació i valors morals imposats en aquella època, fins que una d'elles va apostar per la història que va ser de tant èxit.

La Pippi era una nena, d'uns 8 anys, extravagant, amb dues característiques trenes pèl-roges, que vivia sola a "Villa Kunterbunt" -una enorme casa que, segons ella, pertanyia al seu pare, el Capità Lamgstrump que navegava pels mars del Sud-, amb un cavall amb taques negres, anomenan "Pequeño Tío" i un petit mico, el Sr. Nilsson.

La Pippi revolucionava a tots els habitants del poble, perquè era descarada i tenia molta imaginació, però sobretot pels poders que tenia. Era capaç d'aixecar cavalls amb una mà, pujar als nens a la copa d'un arbre, florar i moltes altres coses que la feien diferent a la resta i que feia que els encarregats de l'orfanat que a cada capítol l'anaven a buscar, acabessin marxant corrents.

Els seus amics, el Tommy i l'Annika, que sí tenien una família "normal", anaven a veure-la sempre que podien; ells representaven el model de nens educats, bons i obedients que es promocionaven a aquella època a Suècia i a la resta del món. 

L'atractiu de la Pippi? El seu inconformisme. Sent tant petita era intrèpida i independent, incomplia les normes socials i qüestionava el raonament dels adults de l'època, que demanaven als nens que obeïssin sense més. Ella representava tot allò que als nens els agradaria fer i no els deixaven: tenia una casa pròpia per viure i jugar quan volgués, no tenia horaris ni anava a l'escola i podia menjar llaminadures fins que l'estómac li permetés.

En realitat, l'autora promulgava el lliure pensament, la capacitat d'independència de la dona i es manifestava en contra de l'educació autoritària; però d'això, evidentment, no me'n donava compte quan, asseguda a casa els avis, brerenava mirant la sèrie.

El que més m'agradava és les coses que feia; quan esmorzava enfonsava la seva cara dins de pastissos de nata, dormia amb els peus sobre el coixí i caminava del revés.

Us he parlat de la Pippi perquè són les primeres trenes que m'han vingut al cap, però en realitat, fent un repàs, veig que les trenes sempre han estat presents, d'una manera o d'una altre, a la meva vida...quan a l'escola fèiem palmes per Setmana Santa, trenàven; quan feia polseres, trenava; amb les amigues de l'escola, ens fèiem trenes; a diferents contes que m'explicaven de petita, en sortien; el trenat de les espardenyes; la meva mare, pel matí, a vegades em feia una trena...en fi, que visca les trenes!



Fa molt de temps que sóc fan de les empanades, amb tots els farcits imaginables, dolces i salades, però aquesta no l'havia fet mai, vaig anar decidint el farcit a mida que la feia. En forma de trena, tampoc l'havia fet mai, i, sens dubte, la repetiré aviat. 

Volia fer un sopar especial, per TU, i les gambes sempre fan festa, així que la recepta, gairebé va sortir sola.

Ja tenia l'ingredient principal per la pasta de full decidit: les gambes. La resta d'ingredients van sortir rodats. Adoro la pasta de full i la combinació amb porros la considero sublim. Decidit. Ja tenia el segon ingredient: els porros. El tercer ingredient, havia de casar amb els anteriors i donar vida al plat. Ja està. Alls tendres. Ja tenia els tres ingredients perfectes.

Pocs ingredients i poc temps. És un plat molt fàcil i ràpid de fer i que et fa quedar bé, perquè la trena queda preciosa.

Es poden fer de mil farcits, dolces i salades, i segons quin posem, es triga més o menys temps en l'elaboració.



Per fer aquesta trena tan deliciosa, es necessita:

  • 1 làmina rectangular de pasta de full
  • 400 gr de gambes pelades 
  • 4-5 porros mitjans 
  • mantega 
  • pebre negre mòlt 
  • mig got de llet sencera 
  • 1 manat d'alls tendres 
  • 1 rajolí de mel 
  • 1 ou per pintar 


El primer de tot és preparar el farcit, ja que com més fred estigui, millor ens anirà per farcir i elaborar la trena, i posar a prescalfar el forn a 200ºC.

Per fer-lo, s'han de tallar els porros i els alls tendres a rodanxes -els porros abans de tallar-los, partiu-los per la meitat-, i sofregir-los en un cassó amb mantega, fins que comencin a ser rossos. Encara que sembli que hi ha massa quantitat de porros, al coure s'encongeixen molt, igual que les gambes. Quan comencin a agafar color, és el moment de rectificar de sal, tirar un rajolí de mel perquè caramel·litzin una mica i bastant pebre negre mòlt.




Quan els porros siguin ben sofregits, s'han d'afegir les gambes, que s'han de tallar a trossets petits, i quan siguin cuites, s'ha d'afegir la llet per lligar una mica el farcit. S'ha de deixar coure fins que espessi i després deixar refredar en un plat.




Mentre el farcit es refreda, s'ha de preparar la pasta de full per fer la trena.

Estirem la placa de pasta de full, que ha de ser rectangle, i, aprofitant les maques dels plecs com a referència -normalment aquestes plaques van plegades en tres-, a les dues bandes exteriors s'han d'anar fent talls de la mateixa mida, com els de la foto; una imatge val més que mil paraules.




Després, al mig, s'ha de posar un rectangle de farcit -us recomano que la farciu bé-, i començar a trenar, intercalant un tros d'un costat, amb un altre tros de l'altre costat, fins a completar la trena.




Quan sigui tota trenada, i els extrems ben segellat, s'ha de pintar amb ou.

 


...i al forn fins que sigui ben daurada.




Us prometo que no quedareu indiferents, té un farcit d'allò més saborós i suau; sense donar-vos compte, ja estareu repetint!






Avui, per acabar, i ja que he començat parlant de trenes, un text de María Luisa Bombal, una escriptora xilena:



Trenzas


Porque día tras día los orgullosos humanos que ahora somos tendemos a desprendernos de nuestro limbo inicial, es que las mujeres no cuidan ni aprecian ya de sus trenzas.

Positivas, ignoran al desprenderse de éstas, ponen atejo a las mágicas corrienes que brotan del corazón mismo de la Tierra.

Porque la cabellera de la mujer arranca desde lo más profundo y misterioso: desde allí donde nace y tiembla la primera burbuja; que es desde allí que se desenvuelve, lucha y crece entre muchas y enmarañadas fuerzas, hasta la superficie de lo vegetal, del aire y hasta las frentes privilegiadas que ella eligiera.

¡Las oscuras y lustrosas trenzas de Isolde, princesa de Irlanda, no absorbieron acaso esa primera burbuja en tanto sus labios bebieran la primera gota de aquel filtro encantado!

¿No fue acaso a lo largo de esas trenzas que las raíces de aquel filtro escurriéronse veloces hacia su humano destino? Poque quién ha de dudar jamás de que cabellera alguna gozara de tal rumor de fuentes subterráneas, de un tal suspirar de brisas y de hojas. Rumor y suspirar que en esas noches suyas de amor y luna Tristán destrenzaba a fin de escuchar extasiado el canto lejano, persistente y secreto...el canto natural de aquella cabellera.

Y sé, y debo decirlo, que hasta cuando Isolde dormía, su cabellera seguía alentando entreabierta, ya sea en la almohada del castillo de Tintajel, ya sea en los trigos del destierro..., y florecía de flores extrañas que ella arrancara atemorizada a cada amanecer.

Y las rubias trenzas de Melisanda, más largas que su mismo cuerpo delicado.

Trenzas que al inclinarse prudentes un atardecer de otoño, descolgáronse torreón abajo, sobre los hombros fuertes del propio hermano del rey..., su marido.

Melisanda, grita Pelleas espantado. Luego, estremecido y dejando por fin hablar su corazón...Melisanda, murmura..., tus trenzas, tus trenzas que al fin puedo tocar, besar, envolverme en ellas.

Por respuesta, sólo un suspiro desde lo alto del torreón. Las trenzas habían ya confesado sin saberlo esa verdad tímida y ardiente, que su dueña llevaba tan bien escondida dentro de su corazón.

¡Y por qué no recordar ahora las trenzas de nuestra dulce María, de Jorge Isaacs! Trenzas segadas y envueltas en el delantal azul con que ella regara su pequeño rincón de jardín.

Trenzas picoteadas de mariposas secas y de recuerdos con las que Efraín durmiera bajo la almohada su larga noche de congoja.

Trenzas muertas, aunque testamento vivo que lo obligara a seguir viviendo, aunque más no fuera para recordarla.

La octava mujer de Barba Azul... ¿La habéis olvidado? Y de cómo su extravagante y severo marido al emprender inesperado viaja copiara a su traviesa esposa las llaves de acceso a todas la estancias de la suntuosa y vasta mansión, salvo prohibiéndose hacer uso de aquella diminuta y mohosa que llevara a la última pieza de un abandonado y desalfombrado corredor.

De más está explicar que durante esa bienvenida ausencia marital, en medio de tanta diversión, amigas reidoras y airosos festejantes, el jueho que más la intrigara y tentara, fuera el único juego prohibido. El de introducir en la correspondiente cerradura la misteriosa llavecilla de aquel íntimo cuarto abandonado.

Muy sabido es que tanto en las mujeres como en los gatos, la curiosidad siempre triunfó sobre toda otra pasión. Así, pues, cuando al regreso intempestivo de su amo y señor, la esposa desobediente hubo de hacerle temblorosa entrega del manojo de llaves, entre estas, aunque maliciosamente disimulada, el temible caballero la descubrió no sólo mohosa..., sino además tinta en sangre.

- Vos, señora, me habéis traicionado -rugió-; no le queda otro destino que ir a reunirse con sus tristes amigas al final del corredor.

Dicho esto, desenvainó su espada...

¿Y a qué viene este cuento que conocemos desde nuestra más tierna infancia, se están preguntando ustedes? En nada tiene que ver con trenza alguna...

- ¡Sí que la tiene! -respondo con fuerza-. No comprenden ustedes que no fue la pequeñísima tregua que el indignado marido concediera a su inconsciente esposa, a fin de que orara por última vez; ni tampoco fueran los ayes ni llamados que Ana aterrorizada lanzara desde la torre pidiendo auxilio, para su hermana. 

Y ni siqueira el cabalgar desaforado y caprichoso que en esos momentos dos guerreros emprendían de visita hacia el castillo.

No, nada de todo aquello fue lo que la salvara. 

Fueron sus trenzas y nada más que sus complicadamente peinadas en ciento y más sedosas y caprichosas culebras, las que cuando el implacable marido la echara brutalmente a sus pies, a fin de cumplir su cometido, las que frenaron y entrabaron sus dedos criminales, enredándose a sí mismo en desesperada madeja a lo largo del filo de su espada, obstinándose en proteger esa nuca delicada hasta la irrupción providencial de los dos dichos guerreros, también hermanos muy queridos, previamente invitados por nuestra pobre curiosa.

Así pues, no en vano durante dieciocho inocentes y alegres abriles, esa muchacha que fuera luego la insensata castellana y última mujer de Barba Azul, cepillara cantando esa su cabellera, comunicándole vigor y hermosura.

Era muy pálida, así como las mujera que tienen la cabellera muy larga, describe Balzac a una de sus enigmáticas heroínas.

Y no era un capricho verbal.

Porque Balzac hubo sin duda alguna de intuir desde siempre esa correspondencia íntima que suele establecerse entre los seres y el hondo misterio de la Tierra.

Y aquí estoy para comprobar e ilustrar esa afición suya con el extraño acontecimiento presenciado y vivido no muchos años ha, por tantos de nosotros.

¡A qué dar nombres ni lugares! Quienes lo conocen, lo saben; los demás, bien pueden adivinarlos.

Dos hermanas.

Final de una larga, brillante, poderosa familia, aunque siempre acosada por escondidas pasiones, muertes inesperadas, suicidios.

La hermana mayor, marchita ya desde muy joven, recortase el pelo, vistió poncho de vicuña, y a pesar de las afligidas protestas de sus mundanos padres, retirose al inmenso fundo del sur, que ella misma se dedicara a administrar con mano de hierro. Los campesinos refinados no tardaron en llamarla la Amazona. Era terca pero justa. Fea pero de porte atrayente y sonrisa generosa. Solterona...nadie sabe por que.

La menor, por el contrario, era viuda por su propia voluntad de mujer herida en el orgullo de su corazón. Era bella en extremo, aunque igualmente frágil de salud.

También ella vivía sola, pero en la antigua mansión de la familia en la ciudad. Tenía una voz suave, ojos castaños tranquilos, pero la trenza roja que apretaba en peinado alrededor de su pequeña cabeza, arrojaba violentos fulgores sobre su tez pálida.

Sí. Era una mujer dulce y terrible. Se enamoraba y amaba perdidamente.

Todo empezó en el fundo esa noche de otoño, en la cual el guardabosque bajara a la hondonada gritando: "¡Incendio!"

Hacía rato, sin embargo, que con la frente pegada a los cristales de su ventana, la Amazona observaba intrigada, aquel precoz purpúreo amanecer, despuntando allá arriba, dentro de los cerros de la propiedad..., con su calma de siempre dio órdenes al personal de las casas, pidió su caballo y se encaminó hacia el incendio, en companyia de sus mayordomos.

Entretanto, en la ciudad, la hermana menor, de vuelta de un baile, yacía sobre la alfombra del salón, presa de un súbito desmayo.

Sus festejantes dos, sus servidores dormidos y ella por primera vez sumergida, abandonada en la sombra de los candelabros que hubiera empezado a apagar. Cual si mal cómplice, aquella ráfaga de viento helado, ahora soplando y estremeciendo los cortinajes de los altos balcones, entreabriéndolos para ir a instalarse sobre la frente, hombros y pechos descubiertos de la indefensa.

En el fundo del sur la Amazona y su séquito ascendían cuestas, adentrándose en el bosque y sus incendios. Otro soplo, éste ardiente y acre, barría en contra de ellos bandadas de hojas chamuscadas, de pájaros enceguecidos y de nidos inflamados.

Sabiéndose vencida de antemano. ¡Quién lograría y de qué manera retener la furia de esa llamarada!

 La Amazona permanecería sentada en el tronco de un árbol muerto y caído ha muchos años, resignada estoicamente al espectáculo de la catástrofe, con la tétrica dignidad con que un magnate ultrajado asiste al saqueo y destrucción de sus bienes.

El bosque ardía sin ruido, y ante la Amazona impasible los árboles caían uno a uno silenciosamente y ella contemplaba como en sueño encenderse, ennegrecerse y desmoronarse galería por galería las columnas silvestres de aquella catedral familiar..., permitiéndose recordar, pensar y sufrir por primera vez...

Ese enorme avellano consumiéndose..., ¿no era bajo su avalancha de secos frutos que sus hermanos y niñeras se reunían para saborear el pícnic codiciado?

Y tras aquel gigantesco tronco..., árbol cuyo nombre olvido, venía a esconderse después de sus fechorías..., y aquellas probrecita callampas temblorosas, que bajo el cedro arrancaran u hollaran sin piedad..., y aquel eucalipto del que se abrazara -jovencita- llorando estúpidamente al comprender y sentir la desilusión primera, esa pena que no confesó nunca, esa pena que la incitara a cortarse el pelo, convertirse en la Amazona y resolverse a no amar de amor nunca..., nunca...

Allá en la ciudad despuntaba el alba, sobre la alfombra del cuerpo inerte de la hermana -la que se atrevió siempre a amar-, hundiéndose por leves espasmos en aquello que llaman la muerte..., pero como nadie sabía, no se encontró a nadie que pudiera intervenir a tiempo para rescatar a esa roja trenza que persistía aún tras su loca noche de baile.

Y de pronto, allá abajo en el fundo, fue el derrube final, el éxodo de los valerosos caballos que volvían con el pelaje y crines erizados, salvando ellos a sus jinetes semiasfixiados.

Del manso bosque en ruinas empezaron a brotar enormes lenguas de humo, tantas y tan derechas como árboles se habían erguido en el mismo sitio.

Durante un breve instante, aquel fantasma de bosque osciló y vivió frente a su dueña y servidores que lloraban. Ella no.

Luego escombros, cenizas y silencio.

Cuando en la ciudad vinieron a cerrar los balcones y levantaron a la muy frágil para extenderla sobre el lecho, tratando vanamente de reanimarla, de abrigarla, ya era tarde.

El médico aseguró que había agonizado la noche entera.

Pero el bosque hubo de agonizar y morir junto con ella y su cabellera, cuyas raíces eran las mismas.

Las verdes enredaderas que se enroscan a los árboles, las dulces algas a sus rocas, son cabelleras desmadejadas, son la palabra, el venir y aletear de la naturaleza; son su alegría y melancolía, son su expresión por medio de la cual la naturaleza infiltra confusamente su magia y saber a los seres.

Y es por eso que las mujeres de ahora al desprenderse de sus trenzas han perdido su fuerza adivina y no tienen premoniciones ni goces absurdos ni poder magnético.

Y sus sueños no son ahora sino una triste marca que trae y retrae imágenes cansadas o alguna que otra doméstica pesadilla.

(María Luisa Bombal)