dimecres, 29 d’abril del 2015

Terrina de pit de pollastre, tomàquets secs, gingebre i alfàbrega. Ambaquesta recepta, obro nou apartat de plats aptes per dieta.





"Vaig començar una dieta,
vaig tallar amb les begudes i el menjar pesat, 
i en catorze dies havia perdut dues setmanes."

(Joe E. Lewis)




Tenir un blog de cuina, pot acabar passant factura, i més a algú que com jo, està habituada a fer dieta, al menys, un parell de vegades l'any.

Però tenir un blog de cuina,té molts avantatges, com, per exemple, que fer dieta no sigui avorrit.

Si una cosa em fa especial il·lusió és que la gent que estimo segueixi el meu blog, per això, les seves propostes sempre són benvingudes. Sobretot quan són tan bones idees.

Crec que un 90% de la població -sense comptar tots aquells que són genèticament privilegiats i poden menjar tot el que vulguin sense notar-ho-, quan ve la calor, intenta menjar una mica més sa que durant l'hivern, així que amb aquesta recepta obro un nou apartat de recepta.

Mònica, Gemma i Natàlia, aquí va la primera recepta. Deliciosa i saníssima.



Aquest Sant Jordi, la mare m'ha regalat el llibre "De la tierra al cielo", dels televisius germans Torres.

Per qui no els conegui, són dos germans bessons amb una llarga trajectòria professional que passa per cuines com les d'Alain Ducasse, Le Jardin des Sens, Plaza Athénée o Akelarre, en el cas del Sergio Torres i per les de El Racó de Can Fabes, Neichel o Philippe Rochat, en el cas de Javier Torres. Actualment, regenten el Restaurant Dos Cielos, que compta amb una estrella Michelin i que es troba a la planta 24 de l'Hotel Melià Barcelona Sky, així com el Restaurant Eñe, a Sao Paulo.

Si teniu ocasió, fullegeu aquest llibre, que porta com a subtítol: "Deliciosas recetas con los mejores productos de la gastronomía española"; està ben ple de bones receptes.



Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:


  • 2 pits de pollastre
  • 50 gr de tomàquets secs
  • 5 gr de gingebre fresc
  • 60 gr d'alfàbrega fresca (+ fulles petites)
  • escarola
  • tomàquets cirerols variats
  • ciboulet
  • 100 ml d'oli d'oliva suau
  • sal i pebre


En primer lloc, s'ha de netejar bé els pits de pollastre, obrir-les amb compte en forma de llibre i salpebrar. 

Si heu comprat els tomàquets secs, secs, s'han d'hidratar amb aigua tèbia durant uns 15 minuts. Jo vaig comprar-los ja hidratats amb oli.

I ja es pot muntar la terrina. Per fer-ho, s'ha de posar al damunt de cada pit de pollastre, el tomàquet sec, 4 fulles d'alfàbrega per pit i en un dels extrems, una mica de gingebre fresc ratllat -la resta d'alfàbrega, servirà per fer un oli-.




Llavors, amb molt de compte, s'ha d'enrotllar cada pit de pollastre, posar-lo al damunt de paper film i enroscar els extrems, fent-lo girar sobre ell mateix.




La recepta original diu que s'han de coure, amb el paper film, a 55ºC, durant 10 minuts i deixar atemperar. Jo vaig deixar coure les terrines uns 25 minuts i no va quedar gens sec, al contrari, del centre una mica rosat, així que segons la mida, aneu provant.




A part, s'ha d'escaldar la resta de fulles d'alfàbrega i triturar amb el turmix amb l'oli. Colar amb el colador més fi que tingueu, i reservar.




Quan el pollastre s'hagi atemperat, s'ha de treure el paper film i tallar a rodanxes gruixudes.




Per servir, s'ha de posar una mica d'escarola, uns cirerols de diferents tipus, ciboulet, i regar tot amb l'oli d'alfàbrega.



És una recepta completament light i completament deliciosa, també. Així que ja sabeu! Podeu gaudir d'allò més, sense preocupar-vos.



I acabo amb una cançó de El último vecino, que a l'Embassa't d'enguany tindrem la sort de veure. 


Antes siempre esperaba

Antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba a que llegaras
aunque fuera tarde.

Y así eran todas mis noches,
y así eran todos mis días
aunque fuera tarde.


Antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba a que llegaras
aunque fuera tarde.

Y así eran todas mis noches,
y así eran todos mis días
aunque fuera tarde.


Antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba tu risa cansada,
antes siempre esperaba sentado en aquella fuente
y tú no lo sabías,
tú no lo sabías que yo...
tu risa cansada...

Antes siempre esperaba...
antes siempre esperaba...
antes siempre esperaba...
a que llegaras aunque fuera tarde.

Y así eran todas mis noches,
y así eran todos mis días
aunque fuera tarde.

Y así eran todas mis noches,
y así eran todos mis días
aunque fuera tarde.

(El último vecino)






TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 26 d’abril del 2015

Mostassa. He robat la reina de les salses.






"Así que no pierda la oportunidad de instar a un principio práctico,
por pequeño que sea,
porque es maravilloso cómo a menudo
en este tipo de asuntos,
el grano de mostaza germina
y las raíces de sí mismo."

(Florence Nightingale)




I ràpidament, el mes d'abril se'n va. I com cada últim diumenge de mes, un grup de bloggers entrem a una cuina i "robem" una recepta. Aquest mes, assaltem la cuina d'un dels "lladregots" més actius del grup, el Capitán Rábano, de Con un par de guindillas.

Un plaer entrar a la seva cuina i endur-me una recepta, tot i que he de reconèixer que aquest mes, trobaré a faltar les seves croquetitzacions.

La veritat que aquest blog és un luxe, només dir-vos que va ser un dels guanyadors dels Bloggeros Cocineros, al 2011 -per qui no ho conegui, és un concurs que organitza el Canal Cocina-.

I tinc vàries coses en comú amb ell. Adorem les guindilles -per això he escollit una recepta una mica picant-, i som addictes al Canal Cocina.

I com ell mateix explica (i m'encanta com s'ha definit): "...No soy periodista, no soy cocinero, no soy informático. Soy un tipo con aficiones que tiene a su alcance una herramienta con la que contar cosas..."

I com la definició és el seu blog. Senzill, fresc, interessant i ple de delicioses propostes totes elles amanides amb un bon toc d'humor.

Un plaer.



Jo no sé vosaltres, però us puc assegurar que, per mi, la mostassa és una de les millors salses que hi ha. Tot i que, com tot, hi ha mostasses i mostasses. Jo sóc addicte a la Mostassa de Dijon. La trobo senzillament deliciosa.

La única complicació pot ser trobar les llavors de mostassa, però la resta és bufar i fer ampolles. Jo les vaig comprar a una herbolària, cutre, cutre, així que imagino que totes en tindran.

I una vegada tingueu la recepta per la mà, només queda jugar amb els aromes. Aquesta és la recepta base.



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:


  • 55 gr de llavors de mostassa
  • 80 ml de vinagre de cava rosé (o blanc)
  • 80 ml de vi blanc sec
  • 1 cullerada sopera de xarop d'erable (o mel)
  • 1 culeradeta de cúrcuma
  • 1/2 culleradeta de sal


És una recepta fàcil, però que requereix paciència.

En primer lloc, s'ha de posar les llavors de mostassa en un bol i amanir-les amb el vinagre, el vi blanc, el xarop d'erable (o la mel), la cúrcuma i la sal.




Aquesta barreja s'ha de tapar amb paper film i deixar reposar a la nevera, durant 3 dies, a la nevera.




Passats els tres dies, s'ha de triturar tot molt bé amb un turmix.




S'ha de guardar en un pot hermètic i conservar a la nevera.

La mostassa casolana, es pot conservar durant un parell de mesos a la nevera, tot i que no crec que us duri tant, al menys, a casa, us garanteixo que no ho farà.





I per la mostassa, res millor per acabar que un tema de Señor Mostaza.


Bipolaridad

Eres tan moderno y tan antiguo a la vez,
como el fax y el teletexto,
como una pulsera anti-estrés.

Eres un encanto de persona y también,
una bestia antisocial,
una curiosa forma de ser.

Eres lo que todo el mundo querría ser
y lo que nadie soporta,
y todo el mundo lucha por encontrar.

Eres lo que todo el mundo quiere tener,
y lo que a nadie le importa,
y todo el mundo lucha por encontrar
se muere por encontrar.

Eres cuatrocientas mil cosas a la vez,
no te entiendo y te comprendo,
te soporto y te odio a la vez.

Eres lo más tierno que he podido encontrar,
una roca impermeable con una mirada glacial.

Eres lo que todo el mundo querría ser
y lo que nadie soporta,
y todo el mundo lucha por encontrar.

Eres lo que todo el mundo quiere tener,
y lo que a nadie le importa,
y todo el mundo lucha por encontrar
se muere por encontrar.

La la la, la la la, la la la.

(Señor Mostaza)







TEXTO O DESCRIPCION



dimecres, 22 d’abril del 2015

Roasted red onion and Gorgonzola galette. Delicious.






"La simplicitat
és la major sofisticació."

(Leonardo Da Vinci)




No és la primera vegada que faig una recepta de la Sarah Graham, i és que són d'una simplicitat exquisida i d'uns sabors indescriptibles.

La primera va ser una excel·lent crema de batata rostida i llet de coco [Roasted sweet potato and coconut soup], amb un punt picant, que em va enamorar.

Aquesta vegada, m'he endut de la seva cuina, una increïble galette.



Com ella bé explica, les galettes no són altre cosa que una coca/pastís salat, lliure. No hi ha cap necessitat de col·locar tots els ingredients de manera perfecte. La seva complicació acaba amb la paraula "galette", la resta és divertir-se i improvisar. Com més rústica quedi, millor.

És una recepta que demana a crits ser compartida i una bona copa de vi. Ara que comença la calor, qui es resisteix a un sopar a l'aire lliure, amb amics, bon vi, i converses interminables? Jo no.

El post d'avui és pura diversió, així que pels més interessats que vulguin saber l'origen de la galette, i més informació, podeu veure-la a la recepta de Galette de carbassa i brie, que vaig fer fa mesos.



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:


Per la massa de la galette:

  • 140 gr de farina de rebosteria
  • 70 gr de mantega freda (a cubs)
  • 1 ou
  • 2-3 cullerades d'aigua
  • 1/2 culleradeta de farigola seca
  • sal i pebre

Pel farcit:

  • 1 cullerada d'oli d'oliva
  • 1 cullerada de mantega
  • 2 cebes morades grans
  • 1 culleradeta de sucre
  • 1 culleradeta de sal
  • Gorgonzola (o blau cremós) al gust
  • branca de romaní o fulles d'alfàbrega fresques


És una recepta molt fàcil de fer.

En primer lloc, s'ha de barrejar tots els ingredients de la massa, excepte l'aigua, si teniu, amb màquina de pastar, com la KitchenAid, en el meu cas, o amb la mà, fins a obtenir una massa de consistència semblant a les molles de pa.




Llavors, s'ha d'afegir l'aigua, de mica en mica, fins que el conjunt sigui una massa aspre i es pugui formar una bola, que s'ha de cobrir amb paper film i deixar refredar a la nevera durant, al menys, 10 minuts.




Mentre, es pot anar preparant el farcit.

S'ha de tallar la ceba morada a trossos més aviat petits i sofregir amb la sal, el sucre, l'oli d'oliva i la mantega, a foc mig-alt, fins que quedi lleugerament daurada, aproximadament un 15 minuts. 




Quan la ceba estigui feta, s'ha de posar a escórrer i mentre, ja es pot posar a prescalfar el forn a 170ºC.




I mentre aquest s'escalfa, s'ha d'estirar la massa que hem preparat, entre dos fulles de paper vegetal perquè és una mica enganxosa, fins a obtenir un gruix de mig centímetre, aproximadament.

Ha de ser el més rodó possible, la podeu fer a ull, o simplement estirar i després tallar-ne un cercle.




Llavors, traiem un dels papers de forn i omplim gairebé tot el cercle, deixant un marge d'uns 3 cm, amb la ceba que teniem refredant. Al damunt, s'ha d'anar posant trossos de gorgonzola, al gust i unes branques de romaní, o fulles d'alfàbrega fresques, el sabor que més us agradi, que al treure del forn enretirarem.





Quan estigui el farcit col·locat, només queda anar aixecant i doblegant els costats, pressionant bé.




El següent pas és que la galette reposi i la pasta que acabem de manipular es refredi bé, per això s'ha de posar en una safata i posar-la al congelador, durant uns 10 minuts.

I cap al forn, a 170ºC, durant uns 20-25 minuts o fins que la massa sigui ben daurada.






I com sempre, per cada sabor em ve de gust una cançó, i per aquesta coca salada, m'ha vingut al cap una cançó de Milow.


You don't know

Sometimes everything seems awkward and large
imagine a Wednesday evening in march
future and past at the same time
I make use of the night start drinking a lot
although not ideal for now it's all that I've got
It's nice to know your name

You don't know you don't know
you don't know anything about me

An ocean a lake I need a place to drown
let's freeze the moment 'cause we're going down
tomorrow you'll be gone
You're laughing too hard this all seems surreal
I feel peculilar now what do you feel
do you think there's a chance that we can fall


You don't know you don't know
you don't know anything about me
what do I know I know your name
You don't know you don't know
you don't know anything about me anymore

I gave up dreaming for a while
I gave up dreaming for a while

I've noticed these are mysterious days
I look at it and like a jigsaw puzzle and gaze
with wide open mouth and burning eyes
if only I could start to care
my dreams and my Wednesdays ain't going nowhere
baby baby baby you don't know

You don't know you don't know
you don't know anything about me
what do I know  I know your name
You don't know you don't know
you don't know anything about me 

(Milow)






TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 20 d’abril del 2015

Turkish coffee creams with chocolate and mendiants. No words.






"There is nothing quite like 
a relaxing cup of café con leche 
in Plaza Mayor"

(Anne Bottle)




Una coneguda dita popular turca diu que el cafè ha de ser negre com l'infern, fort com la mort i dolç com l'amor.

Per fer-lo, la tècnica és diferent a la que nosaltres coneixem, ja que els grans de cafè es torren de manera diferent, es molen fins a tenir consistència de pols i es bullen aconseguint una beguda molt concentrada i forta que té una delicada espuma amb un sabor molt especial. Es beu extremadament calent i es serveix acompanyat d'aigua freda per anar refrescant la boca i de delícies turques.

Diuen que aquesta manera de prendre el cafè es va originar a Damasc i que després es va estendre i popularitzar durant l'Imperi Otomà, raó per la qual es va denominar cafè turc.

Sembla ser que el cafè va ser important en la interacció política i social de l'Imperi Otomà i va prendre part de cerimònies, costums, inclús polítiques, d'hospitalitat i religioses; durant el segle XVI hi havien cases de cafè que es van convertir en vertaderes institucions socials de reunió.

Tot i que els rituals han canviat, actualment el cafè segueix sent una part important de la cultura turca.



Per això, la Rachel Khoo, que elabora receptes inspirades en plats, ingredients i receptes típiques de les ciutats i països que visita, va fer aquestes postres delicioses inspirades en el cafè turc.

Una deliciosa crema de cafè, combinada amb un xarop intens que segons ella explica recorda molt a un cafè que va prendre a Istanbul.

Jo he provat el cafè turc i sens dubte em quedo amb les postres, delicadament acompanyades amb els mendiants de xocolata i de fruits secs i delícies turques, per acabar d'emular no només la beguda, sinó inclús el conjunt que et serveixen al demanar-la.

Si us agrada el cafè, us caurà la llagrima; si no sou de cafè, com jo, us caurà igual.




Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:


Per l'almívar de cafè:

  • 100 gr de sucre
  • 100 ml d'aigua
  • 30 ml de cafè espresso

Per les cremes de cafè:
  • 150 ml de cafè espresso (fort)
  • 100 ml de llet sencera
  • un pessic de sal
  • 3 rovells d'ou
  • 80 gr de sucre llustre
  • 1 culleradeta plena de Maizena
  • 100 ml de nata per muntar

Pels mendiants:
  • 100 gr de xocolata negre (72%)
  • un pessic de sal
  • orellanes
  • nous
  • delícies turques (si en teniu)


Primer de tot, s'ha de fer l'almívar de cafè. Per fer-lo, s'ha de posar el sucre i l'aigua en un cassó i dur-los a ebullició, a foc lent, movent de tant en tant el cassó, però sense remenar-lo.

Una vegada bulli, s'ha de deixar durant 5-10 minuts, fins que sigui espès i brillant. 




Llavors, s'ha d'afegir el cafè espresso, remenar i deixar la barreja en una tassa o bol perquè es refredi. Quan sigui fred, s'ha de deixar refredar a la nevera.

I ja podem fer les cremes de cafè.

En un altre cassó, s'ha d'afegir el cafè, la llet i un pessic de sal i dur a ebullició.




En un bol a part, s'ha de batre els rovells d'ou amb el sucre, durant uns 5 minuts, fins que blanquegin, augmentin de volum i estiguin ben esponjosos. I quan el cafè i la llet bullin, s'ha d'afegir a poc a poc al damunt dels rovells, sense deixar de remenar, perquè no quallin, fins afegir tota la barreja. 




I altra vegada, al foc, sense deixar de remenar, a foc mig fins que la barreja estigui espessa i cremosa.




Quan tingui el punt de cremositat que volem, com si fos una crema catalana, s'ha de treu del foc i posar en un bol o safata i cobrir amb paper film, que toqui directament a la crema perquè no faci tel. Ha de refredar, primer a temperatura ambient i després a la nevera, com a mínim un parell d'hores.

I finalment, per fer els mendiants, s'ha de dibuixar, amb l'ajuda dels gots on després es servirà el postre, uns cercles al damunt d'un paper de forn que s'ha de posar al damunt d'una safata que pugui anar a la nevera.




Després s'ha de fondre la xocolata amb un pessic de sal -o bé a foc mínim en un cassó o qui en tingui, al microones (jo no en tinc)-, i quan sigui desfet, s'ha de retirar del foc, deixar que espesseixi una mica i anar omplint els cercles que hem dibuixat, amb xocolata.




Pel damunt, s'ha de tirar nous, festucs, orellanes, delícies turques, avellanes o el que volgueu, a trossets ben petits -jo he posat orellanes i nous-.



S'ha de deixar refredar a la nevera, com a mínim, mitja hora.

I ja només queda acabar la crema de cafè. 

Per això, s'ha de muntar la nata i barrejar amb la crema de cafè que teniem refredant a la nevera. Un consell, abans de barrejar la crema amb la nata, remeneu bé la de cafè perquè s'afluixi i es pugui integrar bé amb la nata.




I ja es pot servir. Primer s'ha de posar una bona capa de crema de cafè, una culleradeta d'almívar de cafè, una altra de crema, almívar, i una última de crema; tapar amb el mendiant de xocolata i...a gaudir. 

Són unes postres impressionants, inclús per a mi, que no sóc de cafè.



I per acabar una banda sonora de luxe. "One more cup of coffee" amb les veus de Bob Dylan i Joan Baez. 


One more cup of coffee

Your breath is sweet
Your eyes are like to jewels in the sky.
Your back is straigh, your hair is smooth
On the pillow where you lie.
But I don't sense affection
No gratitude or love
Your loyalty is not to me
But to the stars above.

One more cup of coffee for the road,
One more cup of coffee 'fore I go
To the valley below.

Your daddy he's an outlaw
And a wanderer by trade
He'll teach you how to pick and choose
And how to throw the blade.
He oversees his kingdom
So no stranger does intrude
His voice it trembles as he calls out
For anothe plate of food.


One more cup of coffee for the road,
One more cup of coffee 'fore I go
To the valley below.

Your sister sees the future
Like your mama and yourself.
You've never learned to read or write
There's no books upon your shelf.
And your pleasure knows no limits
Your voice is like a meadowlark
But your heart is like an ocean
Mysterious and dark.

One more cup of coffee for the road,
One more cup of coffee 'fore I go
To the valley below.

(Bob Dylan)






TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 16 d’abril del 2015

La felicitat en un croissant. Recepta de Xavier Barriga.






"A veces he creído hasta en seis cosas imposibles
antes del desayuno."

(Lewis Carroll)




Sens dubte, el rei de la brioxeria és el croissant, fet per capes i capes de suau i cruixent pasta que, al mossegar, et pot fer plorar de plaer.

I és que un bon croissant és pura felicitat.



Sabeu que el seu origen no és francès? Segons sembla, per apropar-nos a l'origen del croissant, ens hem de remuntar al segle XVII.

Diuen que l'imperi Otomà avançava endinsant-se cap a Europa, durant la guerra amb l'imperi romà germànic, quan al 1683, després d'haver arrasat els Balcans i gran part d'Hungria, el Visir Kara Mustafà, amb un exercit de gairebé 200.000 soldats, es disposava a conquerir Viena.

Viena, era molt difícil de conquerir gràcies a la muralla que rodejava tota la ciutat i el Visir, que era un gran estratega, va pensar que el millor era cavar túnels per sota la muralla i entrar a la ciutat, per sorpresa, de matinada, mentre els vienesos dormien.

Però no va comptar amb els forners, que cada dia de l'any matinaven per preparar les primeres masses i fornejar els primers pans i aquests són els que van donar la veu d'alarma i els vienesos van poder reaccionar a l'emboscada turca.

Diuen que, en commemoració a aquell acte, els forners van crear una pasta amb forma de mitja lluna creixent "Lune croissant", símbol de la bandera turca, com a símbol de menjar-se als turcs, com a dolça revenja.

Va ser a finals del segle XVIII, amb l'arribada de Maria Antonieta a França, quan el croissant va instaurar-se a Versalles; va ser un més dels seus capricis, a part de la xocolata i el cafè, tant arrelats a Viena i que ella va agafar.



Ara, ni com a símbol de menjar turcs, ni amb l'elegància d'Audrey Hepburn esmorzant uns croissants mentre mira l'aparador de Tiffany's. I és que la realitat poc té a veure amb el cine...el millor? Menjar-los estirats al sofà, encara amb pijama i lleganyes, un matí de diumenge.






Jo vaig fer la meitat de la recepta que us poso, però us indico la original. Per fer uns 15 croissants, es necessiten els següents ingredients:

  • 500 gr de farina de mitja força
  • 10 gr de sal
  • 40 gr de sucre
  • 10 gr de llet en pols (opcional)
  • 25 gr de mantega
  • 250 ml d'aigua
  • 25 gr de llevat premsat
  • 280 gr de mantega pels plecs
  • 1 ou per pintar els croissants
  • xocolata amb llet, de 70% de cacao, xocolata blanca, Nutella...(al gust)


En primer lloc, s'ha de pastar amb la batedora de sobretaula, o amb la mà, tots els ingredients, menys el llevat i la mantega pels plecs, fins a tenir una massa llisa i brillant.




Llavors, s'ha d'afegir el llevat diluït en una mica d'aigua freda perquè es dissolgui bé, i continuar treballant fins a obtenir una pasta ferma, llisa, brillant i de tacte suau.

Una vegada llesta, s'ha de fer una bola, tapar amb un drap de cuina i deixar que reposi, a temperatura ambient, durant 30 minuts.

Passat el primer repòs, s'ha d'estirar la pasta amb un corró, al damunt de la taula de treball ben enfarinada, i formar un rectangle que s'ha de posar al damunt d'una safata, filmat. S'ha de reservar a la nevera, com a mínim, dues hores.

Mentre, s'ha de pesar la mantega pels plecs i a base de cops de corró -poseu-la entre paper film perquè no s'enganxi-, s'ha d'estirar fins a formar una làmina que equivalgui a la meitat de la pasta que teniu reposant a la nevera. I reserveu, també, a la nevera.




Dues hores després, ja es pot començar a fer els plecs. S'han de fer 3 plecs senzills.

Per fer un plec senzill, s'han de seguir els passos següents:

S'ha d'estirar la pasta sobre la taula i posar la mantega al damunt, mirant que estigui ben centrada i llavors, s'ha de doblegar la pasta sobre la mantega, fins que quedi totalment coberta.




Després, s'ha d'estirar la pasta horitzontalment, fins que s'obtingui un rectangle d'uns 40 cm de llarg, per 20 cm d'ample, aproximadament.

S'ha de dividir mentalment la pasta en tres parts i llavors, doblegar la part esquerre sobre de la del mig i tot seguit la de la dreta, també al damunt de la del mig. Després d'aquesta operació, s'ha de tapar bé la pasta amb paper film i deixar-la reposar a la nevera 30 minuts.




I després del repòs, s'ha de capgirar la pasta i estirar en el sentit contrari que la vegada anterior, fins a tornar a obtenir un rectangle de les mides 40 cm de llarg per 20 cm d'ample. Tornar a doblegar la pasta, tapar amb film i a la nevera 30 minuts.

Així tres vegades.

Després de fer els plecs, s'ha de deixar la massa, tapada amb paper film, durant com a mínim una hora a la nevera.

I ja es poden formar els croissants estirant la massa amb el corró fins a formar una làmina amb un gruix de 1/2 centímetre, aproximadament.

S'ha de tallar la pasta en triangles de 9 cm de base i 26 cm de llargada, posar el farcit que volgueu i enroscar tapant una mica les puntes.




S'han de posar els croissants al damunt d'una safata coberta amb paper vegetal, pintar-los amb ou batut amb una mica de sal, i deixar que fermentin, a 28ºC.




Quan gairebé hagin doblat el volum, s'ha de tornar a pintar-los amb molt de compte de que no es desinflin i coure a forn prescalfat a 190º fins que siguin ben daurats, durant uns 19 minuts, aproximadament.

Deliciosos.

Congelen molt bé, i si els doneu un toc de forn, és com si fossin recent fets.

Mireu quin tall. Preciós.




I per el post d'avui, una banda sonora dolça i càlida. Perquè, qui no pensa en l'Audrey Hepburn quan veu un croissant?


Moon river

Moon river, wider than a mile
I'm crossin' you in style some day,
Old dream maker,
You heartbreaker...
Wherever you're goin',
I'm goin' your way.

Two drifters, off to see the worl
There's such a lot of world to see
We're after the same rainbow's end

Waintin' 'round the bend...

My huckleberry friend,
Moon River, and me.

(Versió d'Audrey Hepburn)






TEXTO O DESCRIPCION