dissabte, 31 de maig del 2014

Com anar al gimnàs. Pain Brié.






"Le pain brié, qui tire, dit-on,
son origine de certaines parties de l'Espagne
qui confinent à la Navarre,
fut apporté en Normandie du temps de Charles le Mauvais,
roi de Navarre et comte d'Evreux,
vers le milieu du XIV siècle."

"El pa brié, originari d'algunes parts d'Espanya,
properes a Navarra, per exemple,
va arribar a Normandía durant la època de Carles "el malvat",
rei de Navarra i comte d'Evereux, aproximadament,
a mitjans del segle XIV"

(Sant Amand)




Un altre mes, el repte Bake the World ens duu a conèixer un pa típic d'alguna regió del món. Avui, fem parada a França, concretament a la regió de Normandia.

Aquest pa, ja el coneixia.

No fa molt que em vaig comprar el llibre "Crust" de Richard Bertinet, un dels meus forners de referència i, com sabeu, quan a casa entra un nou llibre de cuina, el devoro de dalt a baix com si d'una novel·la es tractés.

Aquest llibre no va ser una excepció, així que aquest pa ja l'havia vist, m'havia cridat l'atenció, i el tenia a la meva llista de receptes pendents.

Us podeu imaginar l'alegria que vaig tenir quan vaig rebre el mail del repte Bake the World proposat pel maig.



El pain brie és un pa típic de Normandia, de molla densa i regular. Si normalment, estem acostumats a buscar molles esponjoses, irregulars i alveolades, aquesta vegada, la idea és totalment contraria.

El que primer sorprèn, és la massa. No és gens hidratada. De fet, és tant dura que amb les mans es fa molt difícil de treballar i es necessita l'ajuda d'un corró per treballar-la. Ja sabeu, voleu anar al gimnàs i no sabeu en quin moment fer-ho? Aquest és el vostre pa. 

La major part d'aquesta, és massa mare i la proporció d'aigua, molt reduïda. Per això, com ja he dit, s'ha de treballar a ma, per aconseguir una molla amb una textura compacta.

És un pa que no és fàcil; porta molt temps de repòs i llevat i comporta una bona dosis d'excerci. L'important és saber planificar-se, ja que el dia abans s'ha de posar a fermentar el que serà la massa mare, però val la pena intentar-ho, ja que el resultat és espectacular.

Diuen que el terme brié prové d'una antiga eina que es feia servir per colpejar la massa, així que ull i prepareu un bon corró, perquè per poder obtenir un bon pa, caldran uns bons cops.

No hi ha mal, que per bé no vingui. Cremareu per anticipat les seves calories. Només us dic que els francesos el mengen ben untat amb mantega.



Per fer aquest deliciós pa, necessiteu:


Per la massa mare:

  • 10 gr de llevat fresc
  • 500 gr de farina de força
  • 10 gr de sal
  • 350 gr d'aigua

Pels pans:

  • 10 gr de llevat fresc
  • 50 gr d'aigua
  • 900 gr de massa mare
  • 250 gr de farina de força
  • 50 gr de mantega salada (o 50 gr de normal + 5 gr de sal)


La nit anterior s'ha de preparar la massa mare, que serà la part més important de la recepta. És una massa vella, fermentada, que es guarda d'un dia per l'altre. En aquest cas és la massa bàsica de pa de Richard Bertinet, que ja he explicat alguna vegada.




Jo la vaig fer un vespre, la vaig tenir tota una nit a la nevera i la vaig fer servir al dia següent.




Al dia següent, és interessant tenir en compte que la mantega s'ha de treure, com a mínim, una hora abans de la nevera perquè s'estovi i tingui consistència de pomada, el que ens farà més fàcil treballar-la.

A part, s'ha de dissoldre el llevat a l'aigua, que ha de ser tèbia, i afegir la farina, la mantega i la sal i la massa mare i barrejar fins que tots els ingredients s'hagin integrat bé.

Llavors, s'ha de bolcar la massa a la taula on pastarem i pastar amb l'ajuda del corró. Si aneu veien que la massa està molt tensa, es poden anar deixar reposos de deu minuts perquè es vagi destensant.

S'ha de colpejar la massa i anar estirant com si d'una pizza es tractés, fent doblets sobre si mateix i tornant a amassar. Jo, vaig estar ben bé mitja hora, tot i que en Bertinet, suposo que per l'experiència que té, explica que es triga, més o menys uns 15 minuts. S'ha d'aconseguir una massa homogènia, fina i brillant.




Arribats a aquest punt, s'ha de fer una bola, posar-la dins d'un bol i tapar amb un drap per deixar que fermenti, en bloc, durant una hora i mitja; doblarà el volum, com a mínim.




Passada la primera fermentació, s'ha de dividir la massa, la recepta original diu que en tres parts, jo vaig fer en dues, bolejar o fer un bâtard i posar-les al damunt d'un drap ben enfarinat perquè fermentin de nou. S'han de tapar amb dos o tres draps per proporcionar una mica de calor i deixar una altre hora, aproximadament, en un lloc, a ser possible, sense corrents d'aire.




És important que el forn sigui ben calent abans d'enfornar-lo. De fet, en el llibre es recomana que es prescalfi, a 250ºC, dues hores abans. Jo, evidentment, no ho he fet, pel cost energètic que això suposa.

Abans de posar al forn, s'ha de vaporitzar una mica. 

Els talls d'aquest pa, són molt característics. Un tall longitudinal al mig i un parell de talls paral·lels, una mica més curts, a cada costat. Com si d'un llibre obert es tractés.




Els primers 5-8 minuts s'ha de coure a temperatura màxima i després, s'ha de baixar a 220ºC durant la resta, uns 15 minuts més.

S'han de deixar refredar al damunt d'una reixeta fins que siguin freds del tot.




La veritat és que és un pa que fa molt goig, i és deliciós. Mireu des de dalt.




Mireu quin tall...no em digueu que no és preciós. A més té una molla densa i alhora suau que m'ha conquerit. És un pa ideal per esmorzar. A casa, ens ha encantat.






I com aquest deliciós i exquisit pa ens ha dut a França, ens hi quedem a escoltar aquesta cançó de ZaZ. M'encanta.


Gamine

Je pourrais t'attraper comme ça
Et d'un coup t'arracher les yeux,
Si tu ne me regardais pas
Avec la joie d'être amoureux.
Je pourrais tourner sur la tête
Devenir folle en quelques heures,
Si jamais tu prenais l'envie
De ne plus croire en mon bonheur.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
Ç'est pas normal,
Et j'entends plus mon coeur,
C'est des histories
Pour faire pleur les filles,
Je n'ose y croire,
Je ne suis plus une gamine.

Je peux crier pendant des heures
Si tu ne reviens pas tout d'suite,
Ou bien filer à 100 à l'heure
Pour aller te chercher des frites.
Il suffit que tu claques des doigts
Pour qu'j'apparaisse dans ton salon,
Mais si jamais tu n'ouvres pas la porte
Promis, je la défonce.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
C'est pas normal,
Et j'entends plus mon coeur,
C'est des histories
Pour faire pleur les filles,
Je n'ose y croire,
Je ne suis plus une gamine.

(ZaZ)









dijous, 29 de maig del 2014

焼きそば. Yakisoba de shitakes.






"犬も 歩けば 棒に あたる。"

[Fonética: Inu mo arukeba bou ni ataru]

Significado: Si un perro vagabundea, se puede llevar un bastonazo.

[Connotación: Si te quedas ahí, sin hacer nada,
las cosas buenas, jamás vendrán a ti]




L'altre dia vaig anar al Supermercat oriental que més m'agrada, per agafar algunes provisions. Això és molt perillós, ja que normalment, entro amb una llista i surto amb la meitat d'ella sense fer i amb mil coses més que no tenia apuntades.

El que si tenia clar era que volia fideus per yakisoba i un pot de salsa per fer amb els fideus. Varies vegades havia comprat aquesta salsa, que abans anava dins d'un pot gairebé de litre , i que deixa als fideus un sabor idèntic als yakisoba que es mengen als restaurants.

La meva sorpresa va ser el preu. Feia molt de temps que no hi anava, però vaig al·lucinar. Un pot petit, que de ben segur es deu gastar amb un sol ús, era caríssim, així que vaig decidir fer la salsa a casa.



Els Yakisoba (焼きそば), que, literalment, signifiquen "tallarines fritos", diuen que són originaris de la Xina, on reben el nom de chow mein, tot i que, avui en dia, no només estan completament integrats a la cuina japonesa, sinó que inclús, dona la sensació de ser una recepta típica d'aquesta cuina, igual que passa amb els ramen.

De fet, a Japó, es molt normal anar trobant paradetes de manjar ràpid, pel carrer, on es pot comprar racions de yakisoba per endur; diuen que, per això, hi ha molts restaurants que no posen aquest plat a la carta, i que està considerat, per molts, de baixa categoria al ser tant fàcil de trobar pel carrer.

En japonès, la paraula yaki (焼き), significa rostit o a la planxa -segur que recordeu les famoses broquetes de pollastre que es diuen yakitori (焼き鳥) o el teppan'yaki (鉄板焼き), per posar algun exemple. Però el seu nom, si es tradueix directament, pot dur a confusions, ja que soba (そば) significa de blat sarraí o de fajol, quan en realitat, els yakisoba estan fets amb farina de blat, com els ramen.

Una curiositat: Els fideus yakisoba es serveixen diàriament al "Camp Hansen" d'EEUU (Marine corps), que té base a Okinawa (Japó) i ha arribat a ser un dels plats predilectes dels marines, raó per la que el seu consum s'ha estès a totes les bases militars.



Però per mi, uns bons fideus Yakisoba, no ho són sense el katsuobushi (かつお節), també conegut com a kanakatsuo o karebushi; reben un nom o l'altre en funció del gruix dels flocs. 

Pel seu nom, potser no els coneixeu -jo, al menys, no el coneixeria així-, però per l'aspecte segur que si. Qui no s'ha quedat mirant, embadalit, la seva ració de yakisoba quan li han servit en un bon restaurant japonès? Jo he fet vídeos i tot. El katsuobushi són els flocs de bonítol, sec, que porten els fideus pel damunt i que per l'escalfor, es mouen d'una manera molt graciosa.

A part, és un dels ingredients principals del dashi, ja que juntament amb les algues kombu i l'aigua, es fan els caldos que serveixen base per infinitat de sopes.

Aquests curiosos flocs de bonítol s'elaboren assecant, fermentant i fumant el bonítol de ventre ratllat -una varietat excel·lent-. Antigament, amb una eina anomenada katsuobushi kezuriki -com una mena de mandolina- es treien els flocs del bonítol en el mateix moment d'incorporar-los al plat; ara, ja es comercialitza amb tot el procediment fet i llest per utilitzar.

Com us deia, per a mi, uns bons fideus yakisoba, no estan complerts sense aquests flocs de bonítol, i és que el sabor salat, fumat i saborós que els dona, que contrasta amb la semidolçor de la salsa dels fideus, és un contrast exquisit. Així que no dubteu a comprar-los.



I anem a la recepta, per a dos persones, es necessita:


Pels fideus:
  • 8 shitakes grans
  • 2 cebes
  • 2 paquets de pasta yakisoba


Per la salsa Yakisoba:

  • 4 cullerades de ketchup
  • 4 cullerades de salsa Worchestershire
  • 2 cullerades de salsa de soja
  • 2 pessics de dashi granulat dissolt en una cullerada d'aigua
  • 2 cullerades de mel


En primer lloc, s'han de posar els bolets shitake en una cassolà amb aigua calenta i deixar que s'hidratin durant una estona llarga, com es fa amb els ceps. Però si teniu pressa, com jo, es poden coure amb aigua uns minuts i això no només n'accelera el procés, sinó que a més a més, al meu parer, encara queden més tendres. S'ha de tenir en compte que són bolets secs, bastant gruixuts, i si no els coeu, es triga bastant a hidratar-los.




A part, s'ha de tallar en juliana una ceba i sofregir-la, si teniu un wok, millor que millor. Podeu posar totes les verdures que vulgueu, pebrot verd, vermell, brots de soja, pastanaga, porro...el que se us acudeixi. Jo en aquest cas, només vaig posar ceba tendre. S'ha de sofregir a foc ben fort perquè no quedin crues, però que no perdin un punt cruixent.

Mentre, s'ha de preparar la salsa yakisoba barrejant bé tots els ingredients, el ketchup, la salsa Worchestershire, la salsa de soja, el dashi i la mel i remenar bé fins que tots els ingredients quedin ben integrats.



I una vegada daurades totes les verdures, ja es pot tirar la salsa yakisoba, i donar un parell de voltes amb la cullera perquè la salsa agafi temperatura.




En aquest cas he fet servir uns fideus especials per yakisoba, que vaig comprar en el supermercat oriental que us he explicat abans, i ja van cuits, així que és tant fàcil com agafar un paquet per persona, obrir-lo i afegir-lo a la salsa amb verdures i bolets fins que tots els ingredients quedin ben barrejats.





I fins aquí el post d'avui. Un sopar d'un dimecres qualsevol. Amb una bona banda sonora, una cançó dels Pets, versionada, exquisidament, per Mazoni.


Un dimecres qualsevol

Pel matí quan et lleves maleint la pudor
i tanques la finestra tot patint la calor.
Realment et preocupa, aquest aire és verí
l'altre dia ho parlaves amb els teus amics.
Mentrestant, vas tirant, sense fer absolutament res
esperant que l'aire es torni net.

Al fer la migdiada a la tele amorrat
has vist ulls que et miraven amb cara de fam
t'has sentit deprimit i has canviat el canal
vet aquí aquesta gent, t'han donat mal dinar.
Mentrestant, vas tirant, sense fer absolutament res
esperant que el món es posi bo.

A la tarda has anat a fer un volt per la rambla
aquell bar ja no hi és, els veïns es queixaven
ara estan discutint què en faran de la casa
potser un supermercat o un banc, que sempre en falten.
Mentrestant, vas tirant, sense fer absolutament res
esperant que canviïn els temps.

La nit plena de llums, trobo la teva cara
tantes bronques plegats, ja et conec la mirada
jo voldré dormir, tu diràs que n'estàs farta
la mateixa comèdia de fa tantes setmanes.
Mentrestant, vas tirant, sense fer absolutament res
esperant que el temps ens faci vells.

(Els Pets)






TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 27 de maig del 2014

Gazpatxo de remolatxa. Et farà treure els colors.





"Este plato es saludable en tiempos de calor
y después de las faenas de la siega
y tiene algo de clásico y de poético."

(Juan Valera -escriptor romàntic- sobre el Gaspatxo)




Fa uns dies, la Gemma, ens va convidar a dinar a casa seva. Va ser un d'aquells fantàstics dinars de diumenge, en una terrasseta envejable, que s'allarguen fins al Gin Tònic, en molt bona companyia. Al dinar vam estar la Margot, l'Olga, la Beatriz -a qui tothom coneix per "To be"-, el Miguel, i els millors amfitrions que es poden tenir, la Gemma i l'Alfons -a qui carinyosament coneixem con Snofla-, un tàndem perfecte. Mireu, una foto de totes, bloggers les cinc.




Com no podia ser d'una altra manera, la Gemma ens va preparar un dinar on no hi faltava res. I el primer plat, va ser un fantàstic Gaspatxo de Remolatxa. Ja sabeu com m'agraden els gaspatxos, però el de remolatxa encara no l'havia tastat, i ja li vaig dir, que no trigaria en fer-lo.

I no ho he fet.

De fet, feia temps que tenia ganes de fer alguna recepta amb remolatxa, un ingredient força desconegut a casa.



Les primeres referències que es troben de la família botànica anomenada "beta", ja es troben a la literatura grega, aproximadament, cap a l'any 420 a.C, on apareixien descrites com a plantes de jardí, versàtils.

Si bé, es diu que prové de la zona d'Itàlia, cap al segle XV es va estendre per tota Europa. Al principi, només es cultivava per aprofitar-ne les fulles, però més endavant, la seva preciosa arrel vermella, va anar guanyant popularitat.

Cap al 1600, un agrònom francès anomenat Olivier de Serres, deia que "...cuando se cocina este manjar, da un jugo almibarado...", fet que tot i que ningú li havia donat importància, va esdevenir l'inici d'un gran descobriment.

Al 1747, Andreas Marggraf, un científic alemany, va descobrir i demostrar que els cristalls de sabor dolç obtinguts del suc de la remolatxa, eren iguals que els de la canya de sucre. Tot i això, a principis del segle XIX la canya de sucre seguia sent la principal font de sucre, i la varietat de la remolatxa sucrera, no va rebre especial atenció fins que durant les Guerres Napoleòniques es van bloquejar les línies comercials franceses.

Al 1806, la canya de sucre, pràcticament havia desaparegut de les tendes europees.

Diuen que cap al 1811, uns científics francesos van donar a provar a Napoleó una mica de sucre preparat a partir de la remolatxa, i es va quedar tant impressionat que va ordenar plantar 32.000 hectàrees i va contribuir a obrir noves fàbriques.

Tot i això, al aixecar-se el bloqueig de ports, la canya de sucre va reaparèixer i molts paisos van deixar de produir sucre de remolatxa.

El sucre es fa amb una varietat concreta, però igualment, és evident que és un tubercle ric en sucres -per això no en poden prendre els diabètics-, però també en altres components molt bons per la salut, com les sals minerals.

Aquest tubercle és ric en potassi, àcid fòlic i fibra i ajuda a baixar l'absorció del colesterol, a baixar la tensió arterial i a disminuir el risc de malalties cardiovasculars.

El seu preciós color, tant característic, ve donat per la betanina o betacianina, un pigment natural molt fort, que, a més a més, ajuda a eliminar del cos moltes toxines que resulten perjudicials per l'organisme, i especialment interessant pel fetge, ja que evita que es sobrecarregui. Per cert, un avís, si al anar al lavabo veieu que tant la orina com la resta adquireixen un color vermellós i acabeu de menjar remolatxa, no patiu.

A part, té una gran quantitat de ferro, adequat per regenerar les cèl·lules de la sang i augmentar el subministre d'oxigen, raó per la que un dels seus beneficis més conegut és la capacitat per ajudar a purificar la sang.

I la cosa no acaba aquí.

Degut a la seva naturalesa desintoxicant evita el creixement de cèl·lules cancerígenes, redueix el nivell de colesterol dolent, però n'augmenta el bo, minimitza l'estrés i és ideal per ajudar a dissoldre dipòsits de calci inorgànic i per la hipertensió i varius; igualment, pel seu contingut en nitrat redueix el consum d'oxigen i fa disminuir la fatiga i augmentar la resistència i, finalment, degut al seu alt contingut en fibra, absorbeix molta aigua al arribar a l'estómac i produeix sensació de sacietat, el que la fa, també pel seu alt contingut en nutrients, ideals per una dieta.



Per fer el gaspatxo, he fet servir de base una recepta de Martin Berasategui, però adaptada a la meva manera i als ingredients de la meva nevera.



Els ingredients que es necessiten són:

  • 800 gr de tomàquets madurs
  • 88 gr de pebrot verd
  • 88 gr de pebrot vermell
  • 1 ceba tendre
  • 1/4 de got de vinagre de Xerès
  • 3/4 de got d'oli d'oliva verge extra
  • 400 gr remolatxes cuites (2 unitats, aproximadament)
  • sal i pebre
  • 1/2 litre d'aigua (aprox., al gust)
  • 1 all
  • formatge Manxego curat (o tendre, de Burgos, etc...)
  • cibulet


Com qualsevol recepta de gaspatxo, no té cap complicació.

S'han de posar tots els ingredients en un bol gran, tallats a trossos per facilitar el triturar-ho tot bé, salpebrar, afegir l'oli i el vinagre i amb un batedor de mà, triturar fins a obtenir una crema el més fina possible.




Després, la crema s'ha de colar. En funció de si voleu que la sopa sigui més o menys fina, es pot fer servir un passapurés, un colador més o menys gruixut o un xinès. A mi m'agrada no trobar pells, però una mica de textura si, és a dir, que no només sigui líquid.




Una vegada colat, s'ha de rectificar de sal, de pebre, de vinagre i comprovar la textura. Com comprovareu, la remolatxa aporta, curiosament, molta textura i espesseix la sopa, així que afegiu aigua al gust.

Una vegada tot rectificat, s'ha de tornar a batre.

I cap a la nevera, com a mínim 4 hores, ja que servir molt freda és ideal.

Per acompanyar aquest gaspatxo, el Martin Berasategui fa servir una mica de formatge de Burgos, uns pinyons torrats i cibulet. Jo tenia un formatge boníssim, curat, que em van portar els meus pares de Zamora i va resultar un acompanyament ideal, juntament amb el cibulet.

No em digueu que no té un color preciós??? I si a sobre és saludable...un entrant ideal.



Com avui la recepta té molt color, no podia acabar amb una altre cançó. A mi em dona molt bon rotllo. Espero que a vosaltres també.


Bigoti vermell

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs,
per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
Ja que no te'l puc pintar de veritat, ben llarg.
Per veure't un pèl divertit, tu que no ho ets ni mai vas ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I imaginaré que el viatge tampoc no va ser, tant llarg,
i imaginaré que de tan bonic fins i tot tornaria a fer-lo.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I et pintaré una berruga i un moc que et cau, ben llarg,
per transformar en divertit allò que recordo llarg i trist,
tan llarg, tant trist,
però que de fet...tant no va ser-ho.

(Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien)






TEXTO O DESCRIPCION




diumenge, 25 de maig del 2014

Per dolços moments. Melmelada de maduixes i xocolata.





"No se conoce la razón 
pero una fresa 
puede hacer que el alma se ponga al rojo vivo, 
hasta el fondo."

(Jens August Schade -poeta danés-)




I altre vegada, ja hi tornem a ser, s’apropa final de mes i, amb ell el dia de publicació del repte AsaltaBlogs, el meu preferit, l’últim diumenge de mes.

Aquesta vegada el blog assaltat és Más dulce que salado, el blog de la Mara, que cuina des d’Almeria, un munt de delícies. He de dir que m’ha estat molt difícil escollir una recepta, i que m’he n’he anotat unes quantes per més endavant, que cauran segur, però després de llegir de dalt a baix el seu fantàstic blog, m’he quedat amb la primera que vaig veure: melmelada de maduixes i xocolata.



Quan era més petita crec que em van començar a agradar les melmelades perquè a casa, tant el pare com la mare, els caps de setmana n’esmorzaven. Tinc la imatge del meu pare torrant el pa, només llevar-se i dels pots de confitura al damunt de la taula. Suposo que al créixer, vaig voler fer com ells i deixar els cereals per unes bones torrades acabades de fer.

Però més endavant, em vaig tornar de salat i la veritat és que les melmelades, només les toco per acompanyar formatges, foie, vinagretes…

Però, m’encanta fer-les.

Així que quan vaig veure aquesta recepta, directament, la vaig triar. No sabia ben bé què en faria –a casa ELL tampoc en menja-, i per això vaig llegir totes i cada una de les receptes de la Mara, però just el diumenge següent es celebrava el dia de la mare i vaig pensar que seria un bon regal. Ella sí esmorza melmelada.

I així ho vaig fer, vaig preparar un pot bonic i el vaig envasar al buit. I sabeu què? Em va sobrar melmelada i, sorprenentment, els dies següents vaig gaudir com quan era petita d’esmorzars de grans.



La curiosa història de la melmelada, ja us la vaig explicar amb la recepta de la melmelada de cireres, però no vull deixar d'explicar, al menys, una petita història.

La Revolució Francesa va suposar un canvi en els hàbits alimentaris, ja que la gent rica va començar a gastar-se els diners amb gastronomia, cosa que no s'havia fet abans, i els cuines van començar a investigar noves possibilitats per satisfer aquests nous clients. Per això, les conserves van passar de ser una necessitat de supervivència, a ser un producte de luxe.

Al 1795, un pastisser de París, anomenat Nicolás François Appert, va tenir la idea de posar els aliments en recipients tancats i escalfar-los al bany maria, donant, sense saber-ho, el primer pas cap a la implantació del procés d'esterilització, que més tard va esdevenir clau per a la indústria de les conserves.

D'aquesta manera, els aliments quedaven ben protegits de gèrmens i amb l'escalfor del bany maria, s'eliminaven els que podia contenir el propi aliment.

Anys més tard, les investigacions de Louis Pasteur van confirmar i donar base científica als descobriments que Appert havia aconseguit de manera empírica.



En fi, que si us agraden les maduixes i la xocolata, aquesta és la vostra recepta, perquè amb una mica de mantega al damunt d'una torrada, encara calentona, aquesta melmelada esdevé exquisida. 

A més a més, si esterilitzeu el pot com us explico a la recepta, us durarà mesos a la despensa.



Per fer aquesta deliciosa melmelada es necessiten els següents ingredients:

  • 500 gr de maduixes
  • 250 gr de sucre blanc
  • el suc d'una llimona
  • 2 cullerades soperes de cacau pur


En primer lloc s'han d'esterilitzar els envasos on posarem la melmelada i, per fer-ho, s'han de coure amb abundant aigua durant 30 minuts. I reservar, deixant-los assecar bé al damunt d'un drap net.




A part, s'han de rentar bé les maduixes sense treure el peduncle i, una vegada ben netes s'han de trossejar i col·locar-les en el cassó on farem la melmelada, amb el sucre i el suc de llimona i deixar que reposin un parell d'hores perquè les maduixes deixin anar tot el suc.




I ja es pot posar la olla al foc, a foc lent, remenant continuament amb una cullera de fusta i traient l'escuma que es vagi fent.

Ha d'estar coent, aproximadament, uns trenta minuts i ja estarà llesta. Ja veureu que de ser líquid passa a tenir textura de melmelada. També podem comprovar si està llesta, posant una culleradeta de la melmelada en un plat i si al posar-lo en vertical, aquesta no cau, és que està llesta, o traient la cullera i comprovant si al passar el dit per la part de darrera i deixar rastre de la ditada, la melmelada no torna a unir-se.




En aquest punt, s'ha de retirar del foc i afegir el cacau. Dues cullerades ben plenes. I remenar fins que sigui ben integrat amb la melmelada i no hi hagi cap grumoll.




Llavors s'ha de deixar que refredi uns cinc minuts i omplir els pots.

Si la melmelada la consumiu immediatament, només s'han d'omplir els pots i posar-los cap per avall fins que es refredin, perquè, d'aquesta manera es faci el buit i guardar, una vegada fred, a la nevera.




En canvi, si el que volem es conservar la melmelada un temps abans d'obrir-la, una vegada el pot sigui ple, s'ha de coure en una olla amb aigua que cobreixi la meitat del recipient, durant 15 minuts, apagar el foc passat aquest temps, i deixar que es refredi el pot a dins. 




I cap a la despensa. Si poseu la melmelada en un pot ben bonic i el guarniu una mica, és un bon regal. Jo li vaig donar un a la meva mare.




Com us he dit, no sóc d'esmorzar melmelades, però amb un bon pa fet a casa, una mica calentó i una mica d'aquesta melmelada, és impossible no començar bé el dia.





I que millor per acompanyar un esmorzar deliciós que una bona lectura? Us deixo amb un conte d'Émile Zola: Les Maduixes.


Las Fresas

I

Una mañana de junio, al abrir la ventana, recibí en el rostro un soplo de aire fresco. Durante la noche había habido una fuerte tormenta. El cielo parecía como nuevo, de un azul tierno, lavado por el chaparrón hasta en sus más pequeños rincones. Los tejados, los árboles cuyas altas ramas percibía por entre las chimeneas, estaban aún empapados de lluvia, y aquel trozo de horizonte sonreía bajo un sol pálido. De los jardines cercanos subía un agradable olor a tierra mojada.

-Vamos, Ninette, -grité alegremente- ponte el sombrero… Nos vamos al campo.

Aplaudió. Terminó su arreglo personal en diez minutos, lo que es muy meritorio tratándose de una coqueta de veinte años. A las nueve, nos encontrábamos en los bosques de Verrières.

II

¡Qué discretos bosques, y cuántos enamorados no han paseado por ellos sus amores! Durante la semana, los sotos están desiertos, se puede caminar uno junto al otro, con los brazos en la cintura y los labios buscándose, sin más peligro que el de ser vistos por las muscarias de las breñas. Las avenidas se prolongan, altas y anchas, a través de las grandes arboledas, el suelo está cubierto de una alfombra de hierba fina sobre la que el sol, agujereando los ramajes, arroja tejos de oro. Hay caminos hundidos, senderos estrechos muy sombríos, en los que es obligatorio apretarse uno contra el otro. Hay también espesuras impenetrables donde pueden perderse si los besos cantan demasiado alto.

Ninon se soltaba de mi brazo, corría como un perro pequeño, feliz de sentir la hierba rozándole los tobillos. Luego volvía y se colgaba de mi hombro, cansada, afectuosa. El bosque se extendía, mar sin fin de olas de verdor. El silencio trémulo, la sombra animada que caía de los grandes árboles se nos subía a la cabeza, nos embriagaba con toda la savia ardiente de la primavera. En el misterio del soto uno vuelve a ser niño.

-¡Oh! ¡fresas, fresas! -gritó Ninon saltando una cuneta como una cabra escapada, y removiendo las brozas.

III

Fresas desgraciadamente, no; sólo freseras, toda una capa de freseras que se extendía por debajo de los espinos. Ninon ya no pensaba en los animales a los que les tenía auténtico pánico. Paseaba osadamente las manos por entre las hierbas, levantando cada hoja, desesperada por no encontrar ni el menor fruto.

-Se nos han adelantado -dijo con una mueca de enojo-. ¡Oh! busquemos bien, aún debe haber alguna.

Y nos pusimos a buscar concienzudamente. Con el cuerpo doblado, el cuello tendido, los ojos fijos en el suelo, avanzábamos a pequeños pasos prudentes, sin arriesgar una palabra por miedo a que las fresas se echaran a volar. Habíamos olvidado el bosque, el silencio y la sombra, las amplias avenidas y los estrechos senderos. Las fresas, sólo las fresas. A cada manchón que encontrábamos, nos bajábamos, y nuestras manos agitadas se tocaban por debajo de las hierbas. Recorrimos así más de una legua, curvados, errando a izquierda y derecha. Pero no encontramos ni la más mínima fresa. Freseras magníficas sí, con hermosas hojas de un verde oscuro. Yo veía los labios de Ninon repulgarse y sus ojos humedecerse.

IV

Habíamos llegado frente a un ancho talud sobre el que el sol caía de lleno, con pesados calores. Ninon se acercó al talud, decidida a no buscar más. De repente, lanzó un grito intenso. Acudí asustado creyendo que se había herido. La encontré agachada; la emoción la había sentado en el suelo, y me mostraba con el dedo una fresa pequeña, del tamaño de un guisante y madura sólo por un lado.

-Cógela tú -me dijo con voz baja y acariciadora.

Me senté junto a ella en la parte baja del talud.

-No, tú la has encontrado, eres tú quien debe cogerla -respondí.

-No, dame ese gusto, cógela.

Me negué tanto y tan bien que Ninon se decidió por fin a cortar el tallo con su uña. Pero fue otra historia cuando se trató de saber quién de los dos se comería aquella pobre pequeña fresa que nos había costado una hora larga de búsqueda. A toda costa Ninon quería metérmela en la boca. Resistí firmemente, luego tuve que condescender y se decidió que la fresa sería partida en dos.

Ella la puso entre sus labios diciéndome con una sonrisa:

-Vamos, coge tu parte.

Cogí mi parte. No sé si la fresa fue compartida fraternalmente. Ni siquiera sé si saboreé la fresa, tan buena me supo la miel del beso de Ninon.

V

El talud estaba cubierto de freseras, de freseras como es debido. La recolección fue abundante y feliz. Habíamos puesto en el suelo un pañuelo blanco, jurándonos solemnemente que depositaríamos allí nuestro botín, sin comernos ninguna. En varias ocasiones, no obstante, me pareció ver que Ninon se llevaba la mano a la boca.

Cuando terminamos la recolección, decidimos que era el momento de buscar un rincón a la sombra para desayunar a gusto. El pañuelo fue religiosamente colocado a nuestro lado.

¡Dios bendito! ¡Qué bien se estaba allí sobre el musgo, en la voluptuosidad de aquel frescor verde! Ninon me miraba con ojos húmedos. El sol había puesto suaves rojeces en su cuello. Cuando vio toda mi ternura en mi mirada, se acercó a mí tendiéndome las dos manos, en un gesto de adorable abandono.

El sol, luciendo sobre los altos ramajes, lanzaba tejos de oro a nuestros pies, en la hierba fina. Incluso las muscarias se callaban y no miraban. Cuando buscamos las fresas para comérnoslas, comprobamos con estupor que estábamos tendidos de lleno sobre el pañuelo.

FIN

(Émile Zola)


                    TEXTO O DESCRIPCION