Compta fins a tres, i tindràs unes postres. Milfulles de galeta i crema de mascarpone.

“El dinero no hace la felicidad,

las galletas sí.”

(Dita popular)

Quan era petita, i parlo de petita, petita, per a mi les galetes eren les galetes Maria, les que veia com el meu avi deixava desfer dins aquelles tasses de vidre amb llet blanca, calenta, molt de sucre i melmelada de pruna.

Aquelles galetes, m’agradava llepar-les i anar deixant, cada vegada, una rodona més petita, fins que desapareixien.

Mica en mica, vaig anar creixent, i amb mi, l’oferta de galetes; poc a poc, les galetes Maria van anar desapareixent devorades per les galetes Dinosaurus, matades per un Príncipe de xocolata, Chiquilin, que nedant amb un flotador de Filipinos anava a visitar les seves Yayitas, i els esmorzars de quan era petita van anar canviant. Crec que ara mateix, al mercat, no es podria comptar la de tipus diferents de galetes que existeixen.

Sembla ser que les galetes Maria són d’origen anglès; el reboster Peek Freans les va crear amb motiu del casament de la Gran Duquessa Maria Alexandrova de Rússia amb el duc d’Edimburg, Alfred de Sajònia i, ràpidament es van fer populars a tota Europa, especialment a Espanya, on de la nit al dia, van passar a ser el 40% de galetes venudes.

Amb la Guerra Civil Espanyola, i més tard amb la postguerra, i amb la falta de queviures, en especial a les ciutats, les galetes van ser un aliment indispensable; al acabar la guerra el govern va considerar prioritari tenir pa per alimentar tota la població i va fomentar el cultiu i comerç interior del blat sense posar limitacions i va arribar un moment en què n'hi havia massa, i com no es podia exportar, els flequers van començar a fer aquestes galetes en grans quantitats, que es podien guardar durant llarg temps i eren un producte econòmicament accessible a la majoria de persones.

Les que més recordo, potser per una frase que és impossible d’oblidar, son las galetes Fontaneda: “¡Qué buenas son las María Fontaneda!”

Abans de vendre galetes, el propietari de la marca Fontaneda, Rafael Fontaneda, sembla ser que venia cigrons. S’aixecava a trenc d’alba i amb un ase, anava poble per poble cridant: “¡Garbanzos! ¡Garbanzos!”. I a costa d’anar venen cigrons, va poder muntar una modesta fàbrica de xocolates a Aguilar del Campo (Palència). Després, cap al 1913, va començar a fer les galetes, que durant tant de temps van ser l’esmorzar més menjat.

O les Marbú Dorada...quina il·lusió quan, gràcies a la meva àvia que comprava caixes i caixes d’aquestes galetes, pel meu avi, em van enviar aquell ninot amb forma de galeta, amb els braços i les cames llargs...

I qui no recorda aquells paquets de tres galetes, que anaven embolicades amb plàstic transparent, que et donaven a l’escola per esmorzar o berenar?

Ara, però, les generacions han anat canviant els esmorzars i la galeta Maria, ja no estàtant present.

Per això, avui la vull vestir de festa, amb un postre ràpid, deliciós i senzill que farà que aquestes galetes tornin a la vostra vida, si és que han marxat, per quedar-s’hi.

És una recepta ben fàcil i boníssima si sou llaminers!!! De fet, jo la vaig fer per aprofitar un paquet de mascarpone que tenia i amb quatre cosetes més que vaig trobar per la despensa. Així que es pot dir que és una recepta d'aprofitament.

Els ingredients que vaig utilitzar són:

• 1 paquet de mascarpone (crec que són de 250 g)
• galetes maria (unes 6 o 7 aprox. per persona)
• licor amaretto
• 1 rovell d'ou
• 2 cullerades de sucre
• xocolata fondant ratllada per decorar

La recepta és tan fàcil com barrejar el mascarpone, amb el sucre, el licor amaretto i el rovell d'ou ben barrejat fins que quedi una crema ben fina. El sucre i l'amaretto el podem afegir a ull depenent de si voleu la crema més o menys dolça i de si us agrada més o menys el sabor a licor; s'ha de tenir en compte però de que no ha de quedar molt líquid, sinó com una crema perquè no s'escampi massa pel plat, només la quantitat justa.

El muntatge és igual de fàcil que la preparació dels ingredients; s'ha d'anar posant una galeta i al damunt, una cullerada de la crema, al damunt una altre galeta i així fins l'alçada que li vulguem donar. 

Jo recomano fer el muntatge en un plat diferent al de servir, ja que com la crema no és molt espessa anirà repartint-se una mica pel plat. 

Un cop fet el muntatge, podem agafar amb una espàtula el mil fulls i passar-lo a un altre plat perquè no hi hagi excés de crema. 

Per que quedi millor s'ha de deixar un parell d'horetes a la nevera, així la galeta s'empapa amb la crema i queda un postre més suau. A qui li agradi la galeta ben cruixent que s'ho mengi directament acabat de fer, però costa més de menjar.

Per decorar jo he ratllat una mica de xocolata fondant pel damunt i sobre el milfulles he posat una fulla de menta, però com en qualsevol presentació, les possibilitats són infinites.

Bon profit!

Avui per acabar, una història amb “moraleja”… 

El paquete de galletas

Cuando aquella tarde llegó a la vieja estación le informaron que el tren en que ella viajaría se retrasaría aproximadamente una hora.

La elegante señora, un poco fastidiada, compró una revista, un paquete de galletas y una botella de agua para pasar el tiempo. Buscó un banco en el andén central y se sentó preparada para la espera.

Mientras hojeaba su revista, un joven se sentó a su lado y comenzó a leer un diario.

Imprevistamente, la señora observó como aquel muchacho, sin decir una sola palabra, estiraba la mano, agarraba el paquete de galletas, lo abría y comenzaba a comerlas, una a una, despreocupadamente.

La mujer se molestó por esto, no quería ser grosera, pero tampoco dejar pasar aquella situación o hacer de cuenta que nada había pasado; así que, con un gesto exagerado, tomó el paquete y sacó una galleta, la exhibió frente al joven y se la comió mirándolo fijamente a los ojos. Como respuesta, el joven tomó otra galleta y mirándola la puso en su boca y sonrió.

La señora ya enojada, tomó una nueva galleta y, con ostensibles señales de fastidio, volvió a comer otra, manteniendo de nuevo la mirada en el muchacho.

El dialogo de miradas y sonrisas continuó entre galleta y galleta. La señora cada vez más irritada, y el muchacho cada vez más sonriente.

Finalmente, la señora se dio cuenta de que en el paquete solo quedaba la última galleta.

"No podrá ser tan caradura", pensó mientras miraba alternativamente al joven y al paquete de galletas.

Con calma el joven alargó la mano, tomó la ultima galleta, y con mucha suavidad, la partió exactamente por la mitad. Así, con un gesto amoroso, ofreció la mitad de la última galleta a su compañera de banco.

-"¡Gracias!" - dijo la mujer tomando con rudeza aquella mitad.

- "De nada" - contestó el joven sonriendo suavemente mientras comía su mitad.

Entonces el tren anunció su partida...

La señora se levantó furiosa del banco y subió a su vagón. Al arrancar, desde la ventanilla de su asiento vio al muchacho todavía sentado en el anden y pensó:

"¡Que insolente, que mal educado, que será de nuestro mundo!".

Sin dejar de mirar con resentimiento al joven, sintió la boca reseca por el disgusto que aquella situación le había provocado. Abrió su bolso para sacar la botella de agua y se quedó 

totalmente sorprendida cuando encontró, dentro de su cartera, su paquete de galletas intacto.

Hi ha un vell proverbi que diu...

Barallant-se i jutjant abans de temps, i alterant-se, no s'aconsegueix mai el suficient, però sent just, cedint i observant als demés amb serenitat, s'aconsegueix més del què s'espera.