Pai kin kao!! Risotto Thaï.

"...¿Alguien sabe qué es la comida fusión?

(...) Eliminemos un mito fátuo.

La cocina fusión es un modo de acercarse a la cultura de otros países tratando de entenderla.

(...) Utilizar otro tipo de alimentos es un buen modo de aportar originalidad a nuestros platos,

enriqueciendo así nuestra cocina y nuestra cultura.

La mesa se convierte entonces en un punto de encuentro intercultural..."

(Luís Alberto Lera - cocinero zamorano -)

De bones a primeres, es possible que resulti estrany la barreja de risotto, amb el qualificatiu “thaï”. No és de tot així.

Moltes vegades potser sentim parlar del menjar “thaï” i potser no estem tant segurs de què engloba, i tendim a barrejar-lo amb altres menjars orientals. El que sí sabem, és clar, és que es refereix al menjar de Tailandia. Però com és aquest menjar exactament?

Igual que tota la gastronomia del sud est asiàtic -Tailandia no n’és una excepció-, la seva gastronomia es basa en l’arròs. Primera coincidència important amb el risotto.

Encara que no és gens fàcil descriure la cuina tailandesa, podem dir, de manera genèrica, que és una fusió de sabors, dolços i amargs, molt aromàtica i gustosa i picant i dolça a l’hora, gràcies a alguns ingredients molt utilitzats, com les “guindilles”, els alls o la llet de coco, el curry verd o vermell, i fresca, gràcies a l’ús del coriandre, els cítrics i al gingebre.

L’ús de la sal, per a conservar el menjar i l’all i els cítrics com a elements antibacterians, s’explica per la calor i la humitat que hi ha a Tailandia, igual que a la India i la Xina, països dels que ha rebut clares influències.

Resulta curiós que, en tailandès "kin kao" significa "menjar arròs" -"pai kin kao" anar a menjar-, imagineu doncs la importància que aquest ingredient té en aquest tipus de cuina.

L’altre element comú és la seva contundència, igual que el risotto. 

Així que, perque no fer-ne una barreja deliciosament contundent i aromàtica?

I així neix aquest risotto, al voltant d'una llauna de llet de coco que no sabia com aprofitar.

Com va dir Ana María Matute:

"El que no inventa, no vive".

Amb aquesta recepta participo en el "Reto Small", per primera vegada...tinc la sort de ser membre del grup "The Small Bites of Hapiness Project"; aquesta recepta va per vosaltres.

Per fer-lo necessitem els següents ingredients:

• arròs arborio
• 2 cebes tendres
• 1 pebrot vermell
• 1-2 guindilles
• 2 cullerades de tomàquet fregit
• 1 pot olives negres del Guadalquivir sense pinyol
• caldo de carn
• vermut blanc
• 4-5 cullerades de llet de coco (gairebé mitja llauna)
• all picat
• un polsim de curri
• pebre negre
• especies de tomàquet
• parmesà
• mantega

Igual que quan fem un risotto normal, primer escalfem en una olla un caldo de carn que prèviament ja tindrem fet, millor si és casolà, però és substituible per caldo fet de tetrabrik o del concentrat en pastilles, no queda igual, però serveix.

Mentre el caldo comença a arrencar un bull suau, piquem la ceba ben petita i l'all tallem el pebrot vermell a dauets ben petits i ho sofregim, tot junt, a foc fort amb una o dues guindilles, segons com ho volgueu de picant i un bon tros de mantega. I així, a foc fort, es tira un bon raig de vermut blanc, que deixarem evaporar.

Quan la ceba i el pebrot agafin color, i amb paciència, intenteu localitzar les guindilles i treure-les. Després, s'ha d'abaixar el foc al mínim i incorporar un parell de cullerades de  tomàquet fregit i les espècies (jo he tirat un polsim de curri, pebre negre i espècies de tomàquet) i quan el sofregit ja és ben tou, amb textura gairebé de mermelada, afegim les olives negres sense pinyol, tallades a rodanxes, donem un parell de voltes i afegim l'arròs, que deixem enrossir, abans de tirar el caldo.

Quan l'arròs sigui ros hi tirem un bon raig de Martini i deixem que s'evapori.

Arribats a aquest punt, anem afegint a la cassola el caldo de carn a poc a poc, primer un cullerot, sense deixar de remenar i, quan l’hagi absorbit, un altre cullerot, així fins que l’arròs tingui el punt que volem.

Heu de tenir en compte, per que no es passi l'arròs, que s'ha d'afegir 4-5 cullerades de llet de coco; ho dic perquè cap al final, no tireu massa caldo de carn de cop.

Quan només li falti un cullerot de líquid, aproximadament, que suposa aquestes 4-5 cullerades de llet de coco, l'afegim, deixem que l'absorbeixi i retirem del foc.

Ja fora del foc, afegim una cullerada de mantega, el parmesà, i remenem per última vegada, deixant-lo reposar cinc minuts fora del foc. 

Al final, l'invent va resultar boníssim!

Proveu-lo!!

I per acabar, de nou un poema del meu estimat Neruda...

Cuando el arroz retira de la tierra
los granos de su harina,
cuando el trigo endurece sus pequeñas caderas y levanta su
rostro de mil manos,
a la enramada donde la mujer y el hombre se enlazan acudo,
para tocar el mar innumerable
de lo que continúa.

Yo no soy hermano del utensilio llevado en la marea
como en una cuna de nácar combatido:
no tiemblo en la comarca de los agonizantes despojos,
no despierto en el golpe de las tinieblas asustadas
por el ronco pecíolo de la campana repentina,
no puedo ser, no soy el pasajero
bajo cuyos zapatos los últimos reductos del viento palpitan
y rígidas retornan las olas del tiempo a morir.

Llevo en mi mano la paloma que duerme reclinada en la semilla
y en su fermento espeso de cal y sangre
vive Agosto,
vive el mes extraído de su copa profunda;
con mi mano rodeo la nueva sombra del ala que crece:
la raíz y la pluma que mañana formarán la espesura.

Nunca declina, ni junto al balcón de manos de hierro,
ni en el invierno marítimo de los abandonados, ni en mi paso tardío,
el crecimiento inmenso de la gota, ni el párpado que quiere ser abierto:
porque para nacer he nacido, para encerrar el paso
de cuanto se aproxima, de cuanto a mi pecho golpea como un nuevo
corazón tembloroso.

Vidas recostadas junto a mi traje como palomas paralelas,
o contenidas en mi propia existencia y en mi desordenado sonido
para volver a ser, para incautar el aire desnudo de la hoja
y el nacimiento húmedo de la tierra en la guirnalda: hasta cuándo
debo volver y ser, hasta cuándo el olor
de las más enterradas flores, de las olas más trituradas
sobre las altas piedras, guardan en mí su patria
para volver a ser furia y perfume?

Hasta cuándo la mano del bosque en la lluvia
me avecina con todas sus agujas
para tejer los altos besos del follaje?
Otra vez
escucho aproximarse como el fuego en el humo
nacer de la ceniza terrestre,
la luz llena de pétalos,
y apartando la tierra
en un río de espigas llega el sol a mi boca
como vieja lágrima enterrada que vuelve a ser semilla.

(Pablo Neruda)