La història d'amor entre el salmó i el maracujà. Un ceviche de 10.

"Hay un minuto en que se agota la siesta. Hasta la secreta, recóndida, minúscula actividad de los insectos cesa en ese instante preciso; el curso de la naturaleza se detiene; la creación tambalea al borde del caos y las mujeres se incorporan, babeando, con la flor de la almohada bordada en la mejilla, sofocadas por la temperatura y el rencor; y piensan: Todavía es miércoles en Macondo."

(La Hojarasca, Gabriel García Márquez)

Una vegada vaig llegir que Gabriel García Márquez va veure per primera vegada la paraula Macondo escrita a la porta d'entrada d'una finca d'una zona bananera que es deia així, mentre viatjava en tren. Poc s'imaginava el que acabaria significant.

Macondo acabaria sent aquell nom de la finca, aquella zona, Colombia, i el Caribe sencer, fins a tota Amèrica llatina. El lloc de tot. En un article de Fernando Araújo, escrit en memòria de l'aniversari de la mort de Márquez, molt sàviament deia: "Macondo fue el lugar de lo imposible, el lugar de todas las cosas, de los santos y los demonios, de la condena y la resurrección, del amor y el desamor, de la espera, de la locura, y de ser lugar pasó a ser adjetivo, saltándose de un solo brinco la opción de ser gentilicio. Y fue adjetivo sin calificativos, un poco como su creador. Se decía, se dijo y se dirá macondiano, y esa sola palabra entrañará magia, fulgor, luz, sombra, o en últimas, lo imposible: <Melquíaades terminó de plasmar en sus placas todo lo que era plasmable en Macondo, y abandonó el laboratorio de daguerrotipia a los delirios de José Arcadio Buendía, quien había resuelto utilizarlo para obtener la prueba científica de la existencia de Dios>."

La primera vegada que vaig llegir per primera vegada la paraula Macondo escrita a una porta d'entrada, mentre caminava pel barri dels meus pares, vaig acabar entrant en un restaurant (clica) meravellós. Poc m'imaginava el que acabaria significant.

Vaig menjar un senzill ceviche que em va emocionar. I ara us en deixo una versió.

La recepta és molt senzilla, i per dues persones es necessiten els següents ingredients:

• 280 gr de salmó 
• 180 gr de polpa de maracujà
• 15 gr de mel
• suc de dues llimes
• sal i pebre
• 1/2 ceba vermella
• aji groc (al gust)
• coriandre
• 1 fruita de la passió

Com la recepta és tant senzilla, el més important és que els ingredients siguin de la millor qualitat. Òbviament, el més important és el salmó. Jo aconsello un bon llom, net, sense cap espina i sense pell. Jo acostumo a comprar-lo fresc, al mercat, i després el congelo, sobretot si el menjo cru o mig cru, però si no tinc temps d'anar al mercat, i sense ànim de fer publicitat, a la Sirena venen uns lloms per fer sashimi que són molt i molt bons. Cars, però perfectes per un capritx, com aquest ceviche.

A part, heu d'aconseguir polpa de maracujà, però avui en dia no és gens complicat, ja que està ple de supermercats de productes llatins, allà en trobareu segur.

I la recepta en si, en dues línies us l'explico.

En primer lloc s'ha de tallar el salmó en daus regulars, no gaire petits però que facin un mos còmode, i el reserveu.

En un bol a part, s'han de barrejar bé tots els ingredients (si la polpa és poc fina, la coleu), i l'aneu rectificant segons el vostre gust, sobretot de picant.

I després barregeu el salmó, la ceba vermella tallada a juliana i el coriandre ben picat amb l'amaniment.

A mi m'agrada que el salmó es cogui poc amb la llima, però si us agrada més fet, augmenteu el temps de macerat. Jo ho deixo només deu minuts perquè s'impregni bé del sabor.

I ja podeu emplatar. Queda molt bé amb un tros de fruita de la passió com a decoració. Així és com me'l van servir al Restaurant Macondo i em va semblar molt adequat.

I avui per acabar, una cançó de Macaco, que sempre és un bon final.

Lo quiero todo

Lo quiero todo (todo)

Todo contigo (todo)

Tus aciertos y tus fallos, vivir contigo sin ensayos

Lo quiero todo (todo)

Todo contigo (todo)

Apostarle todo al color de tus ojos

Al rojo de tus labios

Tu sabor de cada día, el perfume de tu piel con la mía

Los misterios y mapas de tu mirada perdida

Nuestra cama a la deriva

Rescatar tu llamada perdida

Tu pierna atada a la mía formar contigo geometrias

Cuando cargas las palabras

Tu silencio que ametralla

La bandera de paz bajo las sábanas blancas

Cuando las bocas callan

Cuando los besos hablan

Las mañanas en sincronía las patadas que das dormida

Lo quiero todo (todo)

Todo contigo (todo)

Tus aciertos y tus fallos, vivir contigo sin ensayos

Lo quiero todo (todo)

Todo contigo (todo)

Apostarle todo al color de tus ojos

Al rojo de tus labios

Los días sin entusiasmo

Las maratones de amor sin descanso

Seguir la huella que va dejando tu tacto

La payasa, la loca, la amiga

Tus luces y tus sombras

Que siempre combinan con las mías

Escalar tu cuerpo boca abajo

Anclarme contigo en el espacio

Los sueños que vienen a visitarnos

Descubrir que el mundo a tu lado

Se hace un poquito menos raro

Lo quiero todo (todo)

Todo contigo

Tus aciertos y tus fallos vivir contigo

Tus luces y tus sombras

Que combinan con las mías

Tus luces y tus sombras

Que combinan con las mías

Tus luces y tus sombras

Que combinan con las mías

Tan a la medida

Lo quiero todo (todo)

Lo quiero todo (todo)

TODO

(Macaco)

L'elixir del mar. Sopa de peix amb la seva "rouille".

"Era un viejo que pescaba solo en un bote en el Gulf Stream y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez. En los primeros cuarenta días había tenido consigo a un muchacho. Pero después de cuarenta días sin haber pescado los padres del muchacho le habían dicho que el viejo estaba definitiva y rematadamente salado, lo cual era la peor forma de la mala suerte, y por orden de sus padres el muchacho había salido en otro bote que cogió tres buenos peces la primera semana.

Entristecía al muchacho ver al viejo regresar todos los días con su bote vacío, y siempre bajaba a ayudarle a cargar los rollos de sedal o el bichero y el arpón y la vela arrollada al mástil. La vela estaba remendada con sacos de harina y, arrollada, parecía una bandera en permanente derrota.

El viejo era flaco y desgarbado, con arrugas profundas en la parte posterior del cuello. Las pardas manchas del benigno cáncer de la piel que el sol produce con sus reflejos en el mar tropical estaban en sus mejillas. Esas pecas corrían por los lados de su cara hasta bastante abajo y sus manos tenían las hondas cicatrices que causa la manipulación de las cuerdas cuando sujetan los grandes peces. Pero ninguna de estas cicatrices era reciente. Eran tan viejas como las erosiones de un árido desierto.

Todo en él era viejo, salvo sus ojos; y estos tenían el color mismo del mar y eran alegres e invictos..."

(El viejo y el mar, Ernest Hemingway)

Avui la recepta ens porta al mar. I és que per fer-la, necessitem una gran quantitat d'animalons que neden per aquesta gran piscina.

Alguna vegada us heu preguntat perquè hi ha aigua al mar? Jo sí. 

De petita, la meva mare m'explicava el conte del molinet màgic que no explicava d'on venia l'aigua del mar, però si perquè l'aigua de mar és salada. Era un dels meus preferits. Així que el tema m'interessava molt.

Els mars i els oceans sembla que van sorgir de l'interior del nostre planeta poc després que aquest es formés, fa milions i milions d'anys. L'aigua atrapada a l'interior de la terra, va sortir a l'exterior a través de volcans i guèisers i la desgasificació va ser tant ràpida que en uns pocs milions d'anys es va alliberar l'aigua necessària per formar els oceans.

Tot i això, no tota l'aigua va sorgir de l'interior. Entre la tercera part i la meitat va arribar del cel, dels cometes -grans boles de neu bruta- que van caure sobre el planeta quan aquest encara era jove, durant l'època coneguda com el Gran Bombardeig. Ho sabieu?

Jo no. I seguia interessada en perquè l'aigua de mar és salada si sembla que provingui dels rius, que són dolços?

I seguia creient en el molinet màgic...

És clar, com es pot comprovar a l'etiqueta d'una ampolla d'aigua, que a l'aigua trobem diferents tipus de sals minerals. I l'aigua dels rius porta més quantitat de calci, potassi i magnesi que de clor i sodi, els components de la sal comú. Però la clau és el temps. El calci es manté al mar, més o menys un milió d'anys, perquè els organismes marins el fan servir per formar esquelets i conxes. I el mateix li passa al magnesi i al potassi que es combinen amb els fangs i van cap al fons. Però el sodi es manté uns 60 milions d'anys i el clor encara més...

Per això l'aigua és salada.

Però jo seguiré creient en el molinet màgic...

Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:


Per la sopa:

• 1,5 kg de peix de roca petit
• 1-2 caps o cues de congre
• 50 ml d'oli d'oliva
• 2 porros 
• 3 alls pelats i aixafats
• 500 gr de tomàquets madurs
• 1 bouquet garni
• 1-2 branques de fonoll
• 10 crancs de mar
• 3,5 litres d'aigua bullint
• 3 gr (1/2 culleradeta) de safrà
• la pell ratllada i deshidratada de 2 taronges (opcional)
• sal i pebre

Per servir:

• 20 llesques fines de baguette
• 4-5 alls pelats
• rouille

Per fer la rouille:

• 250 gr de patates
• 1 all
• 3 rovells d'ou cuits
• 250 ml d'oli d'oliva
• safrà
• sal i pebre

Jo us he posat els ingredients exactes de la recepta del gran Michel Roux per si la voleu fer al peu de la lletra, però a vegades t'has d'adaptar a les circumstàncies...i al mercat ni hi havia congre, ni gran quantitat de crancs (només tres), ni massa peix de roca. Així que vaig optar per posar Gall de Sant Pere (amb el cap i tot), rogers, moltes galeres i tres crancs, i el resultat va ser impressionant. Així que no trobar els ingredients exactes no us ha de tirar enrere.

I quan tingueu tots els ingredients, s'ha de desescamar el peix, netejar bé i treure els ulls perquè no amarguin el caldo. 

Mentre, en una olla gran, s'ha de sofregir amb l'oli, els porros tallats a làmines fines, la ceba a juliana, els alls, els tomàquets, el bouquet garni i el fonoll durant uns 5 minuts o fins que comenci a daurar-se. 

Llavors, s'ha d'afegir el peix i els crancs i pujar el foc; s'ha de mantenir uns 15 minuts sense deixar de remenar perquè no s'enganxi en excés.

I, finalment, s'ha d'afegir l'aigua que ha de ser bullint, el safrà i la ratlladura de taronja deshidratada, si la feu servir (jo no en vaig posar) i enlloc seu vaig tirar un rajolí de vermut, baixar el foc i deixar coure durant 40 minuts.

Mentre cou la sopa, s'ha de torrar les llesques de pa al forn fins que siguin daurades i cruixents.

Passats els 40 minuts, s'ha de treure el bouquet garni i passar la sopa per un passa purés. Com el meu passa purés no serveix de gaire el que vaig fer és retirar els crancs i les galeres després de xafar-los bé, el peix que estava més sencer i triturar la resta amb la Thermomix, passant-ho després tot per un colador fi. Sinó també podeu fer servir un colador xinès, si en teniu.

I per fer la rouille, primer s'han de bullir les patates amb aigua o al vapor, jo les vaig coure amb pell, fins que siguin ben cuites. Llavors, s'han d'escórrer, pelar i tornar a la cassola perquè s'assequin (perdin l'excés d'humitat), durant uns minuts.

Després s'han de passar les patates a través d'un colador fi, com si fos un passapurés, i després els rovells d'ou cuits. 

I a partir d'aquí, paciència i a batre bé amb una espàtula o mà de morter fins que tot ben incorporat i anar afegint, poc a poc, l'oli d'oliva com si féssim una maionesa.

De fet, la rouille és més com una maionesa, però en aquesta recepta, Michel Roux afegeix la patata i us asseguro que és un encert, perquè per mi, és la clau de la sopa. Li dóna sabor, textura i, com diuen els cuiners de la tele, "punch".

A més la podeu fer més o menys espessa, més com un puré (jo m'he decidit per aquesta textura) o més com una maionesa...vosaltres decidiu...

Finalment, s'ha d'afegir un all picat, sal i pebre al gust i safrà.

I per servir...una cannelle de rouille (i un bol a part amb la resta, perquè us n'afegireu més segur), un platet amb torradetes i uns alls pelats per qui vulgui fregar les torradetes.

I per desgustar aquest deliciós elixir del mar del que mai en tindràs prou:

Nunca es suficiente

Nunca es suficiente para mí

Porque siempre quiero más de ti

Yo quisiera hacerte más feliz

Hoy mañana siempre hasta el fin

Mi corazón estalla por tu amor

Y tú qué crees que esto es muy normal

Acostumbrado estas tanto al amor

Que no lo ves, yo nunca he estado así

Si de casualidad

Me ves llorando un poco

Es porque yo te quiero a ti

Y tú te vas, jugando a enamorar

Todas las ilusiones vagabundas que se dejan alcanzar

Y no veras, que lo que yo te ofrezco

Es algo incondicional

Y tú te vas, jugando a enamorar

Te enredas por las noches entre historias que nunca tienen final

Te perderás, dentro de mis recuerdos

Por haberme hecho llorar

Nunca es suficiente para mí

Porque siempre quiero más de ti

No ha cambiado nada mi sentir

Aunque me haces mal te quiero aquí

Mi corazón estalla de dolor

Como evitar que se fracture en mí

Acostumbrado estas tanto al amor

Que no lo ves, yo nunca he estado así

Si de casualidad

Me ves llorando un poco

Es porque yo te quiero a ti

Y tú te vas, jugando a enamorar

Todas las ilusiones vagabundas que se dejan alcanzar

Y no veras, que lo que yo te ofrezco

Es algo incondicional, incondicional

Y tú te vas, jugando a enamorar

Te enredas por las noches entre historias que nunca tienen final

Te perderás, dentro de mis recuerdos

Por haberme hecho llorar

Y tú te vas, jugando a enamorar

Te enredas por las noches entre historias que nunca tienen final

Te perderás, dentro de mis recuerdos

Por haberme hecho llorar

Te perderás dentro de mis recuerdos

Por haberme hecho llorar

(Los ángeles azules feat Natalia Lafourcade)

Romesco de patates i carxofes. Meravellós.

"Una fama tenía un reloj de pared y todas las semanas le daba cuerda

con gran cuidado. Pasó un cronopio y al verlo se puso a reír,

fue a su casa e inventó el reloj-alcachofa a alcaucil,

que de una y otra manera puede y debe decidirse. El reloj alcaucil

de este cronopio es un alcaucil de la gran especie, sujeto por el tallo

a un agujero de la pared. Las innumerables hojas del alcaucil

marcan la hora presente y además todas las horas, de modo que

el cronopio no hace más que sacarle una hoja y ya sabe una hora.

Como las va sacando de izquierda a derecha, siempre la hoja da

la hora justa, y cada día el cronopio empieza a sacar una nueva
vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse,
y la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento,
entonces se la come con aceite, vinagre y sal, 
y pone otro reloj en el agujero.

(Julio Cortázar)

Aquest plat el vaig aprendre de la Sandra, excel·lent cuinera aficionada i millor persona. Algú que vaig conèixer gràcies al blog i que sé que, encara que a vegades ens costi de veure'ns, quan ho fem, serà com si no hagués passat ni un sol dia.

Ella va adaptar la recepta d'una de la Carme Ruscalleda: el romesco lleuger amb carxofes i patates, però una genialitat del seu pare va fer que evolucionés a un plat sublim amb la companyia d'unes gambes, en el meu cas, o uns llagostins si el plat vol ser més econòmic.

Ara que estem en plena temporada de carxofes, i que després del Nadal les verdures prenen molta importància, proposo aquest guisat que és un plat diferent, però tradicional, deliciós, sa i fàcil. Una opció fantàstica. 

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• Gambes vermelles o llagostins
• 800 gr de patates
• 2 kg de carxofes
• 1 cabeça d'alls
• 2 nyores
• 25 gr d'avellanes torrades
• 25 gr d'ametlles torrades
• 100 ml de vi de Xerès
• aigua mineral
• julivert
• oli, sal i pebre

Per començar, s'ha de sofregir en una cassola, millor si és de terrissa, els alls tallats, la polpa de les nyores que prèviament haurem tingut en remull i el julivert fins que tot es dauri lleugerament.

Llavors, retirem, conservant l'oli de la cassola i ho triturem amb una batedora elèctrica juntament amb les ametlles, les avellanes, el vi de Xerès i una mica d'aigua.

Després, es torna a posar a la cassola, amb les patates tallades a trossos (esqueixant perquè deixin anar el midó), i es cobreix amb aigua bullent, per no aturar-ne la cocció.

Mentre, pelem i tallem les carxofes que, abans d'afegir a la cassola s'han de fregir i assecar al damunt d'un paper absorbent per retirar l'accés d'oli.

Quan les patates estiguin gairebé al punt, s'han d'afegir les carxofes i deixar que s'acabin de fer durant aquests últims moments de cocció. Aprofitem llavors per rectificar de sal i pebre.

Com he dit abans, podeu fer servir gambes o llagostins segons el vostre pressupost. Jo, en aquest cas, he fet servir gambes.

A part, s'han de pelar les gambes (guardeu els caps per una altre ocasió) i marcar en una paella ben calenta.

I ja només queda servir amb les gambes pel damunt!!

I gaudir!!! Us llepareu els dits!!

I per un plat reconfortant, una melodia que de ben segur us farà somriure: Izal, Que bien.

Qué bien

Qué bien que en mis pupilas siga entrando luz del sol

Qué bien que en mi cerebro se produzcan intercambios de información

Qué bien que te pusiste en medio

Qué bien que con mis dedos note frío y tu calor

Qué bien que por mis nervios corran impulsos

Que me cuentan que estás en mi habitación

Que no te has ido y que te tengo cerca

No sería lo mismo imaginarte

Que poder estudiarte con detalle

Usaré cada segundo que pase

Para poner a prueba nuestras capacidades corporales

Sólo quedará sin probar un sentido

El del ridículo por sentirnos libres y vivos

Y qué genial

Qué astuto

Qué indecente

Qué maravillosamente oportuno

El soplo del viento

Que aún hizo atrevido

Tu olor con el mío

Y qué manera de perder las formas

Y qué forma de perder las maneras

Ya nada importa

El mundo ya se acaba no quedará nada

Disfrutemos de la última cena

No sería lo mismo imaginarte

Que poder estudiarte con detalle

Usaré cada segundo que pase

Para poner a prueba nuestras capacidades corporales

Solo quedará sin probar un sentido

El del ridículo por sentirnos libres y vivos

Sólo quedará sin probar un sentido

El del ridículo por sentirnos libres y vivos.

(Izal)

Invents que surten bé. "Platillo" de quinoa amb calamars i curry verd.

"Cuando te acaricié,

me di cuenta que había vivido toda mi vida

con las manos vacías."

(Alejandro Jodorowsky)

Segons he llegit recentment, la quinoa és un pseudocereal que, igual que la civada torna a posar-se de moda pels seus valors nutritius, així com per la àmplia gamma de beneficis per a la salut.

Els inques anomenaven a aquest cereal "la mare de tots els grans" i va ser cultivada, per primera vegada, fa més de 5.000 anys. 

Tot i que existeixen molts tipus de quinoa, les variants més comuns que podem trobar són la blanca, la vermella i la negra. Però, quins són aquests beneficis que aporta? En general, els cereals integrals, com és el cas de la quinoa, proporcionen vitamines essencials, minerals i fibra, que ajuden a regular el sistema digestiu i a mantenir-lo ple i satisfet. És un aliment lliure de gluten i conté ferro, vitamines del grup B, magnesi, fósfor, potassi, calci, vitamina E i fibra, i és un dels pocs aliments d'origen vegetal que es considera una proteïna complerta. I amb totes aquestes propietats, menjar quinoa habitualment -de fet, es recomanen 48 gr al dia-, redueix el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis del tipus 2, pressió arterial alta, càncer de colon o obesitat.

A més a més, i tal i com vaig llegir a la revista Muy Interesante, una investigació recent que es va dur a terme per l'Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard T.H. Chan, a Massachusetts (EEUU) conclou que el consum regular de grans sencers pot arribar a allargar la nostra esperança de vida.

Sembla ser que els experts van analitzar dades de 12 ponències ja publicades, juntament amb fonts inèdites del Sistema Nacional de Salut i Nutrició (NHANES) III y NHANES entre 1999 i 2004. Tots van incloure a participants procedents del Regne Unit, Estats Units i països escandinaus. En total es van examinar els informes de 786.076 persones entre 1970 i 2010. I aquest gran anàlisis va mostrar que, per cada 16 grams de porció de grans sencers consumits, va haver una disminució de 7% de les morts totals, una disminució del 9% de morts relacionades amb malalties cardiovasculars i una reducció del 5% en morts relacionades amb el càncer.

Els resultats de l'estudi, publicats per la revista Circulation, mostrava que l'efecte encara era més pronunciat a mesura que augmentava el consum de grans sencers. Així que els que consumien 48 gr de gra sencer per dia tenien un 20% menys de risc de mortalitat, un 25% menys de risc de mortalitat cardiovascular i un 14% menys de risc de mortalitat per càncer.

Així que ja ho sabeu. A gaudir del gra sencer que, a més a més, pot resultar deliciós.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 4 grapats de quinoa 
• 2 llaunes petites de calamars amb salsa americana
• 1 ceba tendre gran
• caldo de pollastre i pernil casolà
• pasta de curry verd
• coriandre
• mel
• pebre
• oli d'oliva verge

La recepta no té cap complicació. De fet, com veureu, inclús tiro de despensa utilitzant llaunes de calamars en salsa americana. De fet, és un recurs que utilitzo a vegades, ja que he descobert unes llaunes que m'encanten i serveixen de bon afegit en alguns plats com arròs o, en aquest cas, quinoa.

El primer que s'ha de fer és picar bé la ceba tendre i sofregir amb una mica d'oli fins que comenci a estar daurada i llavors, es pot afegir una mica de pasta de curry verd, al gust. Jo compro una de la marca Aroy-D que m'encanta i que pica bastant. Si feu servir aquesta jo poso una culleradeta plena per a dues persones. Aviso, però, que m'agrada molt el picant.

Una vegada la pasta de curry s'hagi integrat bé amb la ceba, s'ha d'afegir els calamars en salsa i donar un parell de voltes per unificar sabors i un rajolí de mel, així com una mica de pebre negre.

Llavors, s'ha d'afegir la quinoa i el suficient brou (jo he fet servir un brou casolà fet amb carcassa de pollastre, dues pastanagues, un parell d'ossos de pernil, api, porro, col, nap i xirivia) perquè es cogui, com si féssim una paella. Aquesta vegada he provat la quinoa SOS que només necessita 15 minuts de cocció.

Quan gairebé estigui s'ha d'afegir una mica de coriandre i al moment de servir una mica de la tija de la ceba tendra laminada.

I per acabar, una cançó deliciosa, igual que el plat que avui he proposat.

Viene de mi

Yo no bailo la cumbia, abandono el suelo

Y me entrego al aire que vas dejando

Yo me convierto en tu deseo

Yo no rompí el cristal

Fue la luna roja, la loba en celo

Fueron tus dedos que me tocaron y se volvieron

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Es un sentimiento

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Que es un sentimiento

En San Fernando fumé un poquito

Fue lluvia seca, no fue delito

Hoy que no necesito a nadie yo te preciso

Dime que no rompiste la madrugada

Que no te fuiste

Que al despertar la próxima vez no será tan triste

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Es un sentimiento

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Que es un sentimiento

Una luz, no más que una luz

Querida, una luz torcida,

que en el desierto cambió mi vida

Camarada de rebelión

Florcita macumba en la despedida

no digas siempre, no digas nunca

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Es un sentimiento

Viene de ti, viene de mi, viene del viento

No miento es un sentimiento

Que es un sentimiento

(La Yegros)

Arròs de bacallà i carxofes amb pesto de nous. De llagrimeta.

"Quisiera darte todo lo que nunca hubieras tenido,

y ni así sabrías la maravilla que es poder quererte."

(Frida Khalo)

Fa un temps vaig llegir a la revista Muy Interesante -els que seguiu una mica el meu blog, ja sabeu que acostumo a fer-ne referència bastant sovint-, que un estudi britànic que es va dur a terme a la University College de Londres, ha demostrat que fan falta 66 dies per crear un hàbit i que aquest es mantingui durant anys.

Això significa que si durant aquest número de dies repeteixes una acció en les mateixes circumstàncies, aquesta es converteix en una reacció automàtica davant d'aquestes, tal i com afirma Jane Wardle, coautora de l'estudi que es va publicar a la revista European Journal of Social Psychology.

És a partir d'aquest moment que l'hàbit adquireix cert automatisme i no fa falta la voluntat, ni tant sols requereix pensar intencionadament en la necessitat de realitzar l'acció, per poder repetir el comportament adquirit.

Els subjectes de l'experiment van provar que això és vàlid tant per hàbits saludables relacionats, per exemple, amb l'alimentació, com per la rutina de practicar exercici diàriament, tot i que sembla ser que els hàbits relacionats amb l'exercici físic tarden més en adquirir-se de manera ferma -i això ho ratifico, perquè després d'uns mesos, ja puc dir que tinc l'hàbit d'anar al gimnàs. Sis mesos-.

Amb només 28 dies, com es pensava fins ara, les neurones no assimilen informació suficient d'un determinat comportament i és fàcil abandonar-lo, segons diuen els autors de l'estudi.

I és evident, que he perdut l'hàbit de publicar al blog. Fa exactament un mes que no publicava res, i això després d'un parell de mesos sense fer-ho amb la regularitat que acostumava.

Així que amb aquesta recepta, que tenia guardada al tinter, i no us enganyaré, com a recepta emergència, no perquè no sigui deliciosa, que ho és, sinó perquè la foto deixa bastant que desitjar, començo de nou un procés d'aquisició d'hàbits.

I promise...

Per fer aquest espectacular arròs, es necessiten els següents ingredients:

Per l'arròs:

• 200 gr d'arròs bomba
• 1 ceba tendra gran
• 1 cullerada de tomàquet fregit casolà
• 3 carxofes
• pebrot verd
• 500 gr de fumet de peix (caps de gamba, espines de peix blanc, 1 ceba, 1 pastanaga, porro, un trosset d'api, llorer, pebre negre, julivert i pell de bacallà)
• 200 gr de bacallà dessalat
• oli d'oliva verge
• chili picat
• julivert
• mel

Pel pesto de nous:

• alfàbrega fresca
• 1 grapat de nous
• 1-2 alls (al gust)
• sal i pebre
• 150 ml d'oli d'oliva
• 25 gr de parmesà ratllat
• 25 gr de pecorino

En primer lloc s'ha de tallar la ceba a trossos ben petits i sofregir-los amb una mica d'oli fins que sigui ben daurada i fosca. Després s'ha d'afegir el pebrot verd a trossets.

Mentre, s'han de netejar les carxofes i quedar-nos només amb el cor, que s'ha de tallar a trossos i coure 5 minuts "a la blanca", que significa que s'han de bullir amb aigua, julivert i una cullerada de farina.

Una vegada cuites així, s'han d'escórrer i afegir al sofregit de ceba. I quan comencin a daurar-se, s'ha d'afegir una bona cullerada de tomàquet fregit casolà i un raig de mel, donar un parell de voltes, afegir el bacallà a trossets i reservar.

A part, s'ha de preparar un fumet blanc de peix fent bullir els ingredients que indico durant mitja horeta. Més no, que sinó queda un fumet amarg.

En funció de la quantitat d'arròs que poseu, haureu de calcular una o altre quantitat de fumet. Com que és un arròs sec, haureu de calcular 2 o 2,5 parts de fumet per cada part d'arròs.

I una vegada fet, ja es pot preparar. Primer s'ha d'anacarar els grans d'arròs amb el sofregit i després afegir el fumet. Recomano una paella gran perquè quedi una capa ben fina d'arròs.

I per rematar l'arròs, i variant el que normalment es fa que és l'allioli, proposo un pesto de nous per afegir pel damunt.

Per fer-lo, s'ha de triturar l'alfàbrega, els alls, les nous, els formatges i l'oli fins que quedi una salsa homogènia. Rectificar de sal i pebre.

I per acabar, una cançó que fa dies que tenia a la llista...

Avui l'Albert arriba a l'hora

em dóna el cava i el poso en fred.

I arriben l'Héctor i la Clara

porten la nena dormida en el cotxet.

I obro la porta a la Judit

"Avui véns sola, m'encanta el teu vestit!".

I va arribant tota la colla,

quan són a taula trec el sopar.

"Un menjar exquisit"; "Vull provar aquest vi"

"Qui vol cafè?"; "Hi ha Gintònics també".

I juguem al joc d'aquelles nits d'estiu,

"No parleu tant fort, que la nena dorm!".

I l'Héctor diu:

"Jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit".

I afegeix: 

"Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit".

Tothom em mira i ningú beu...

I aquell dard emmetzinat

se m'ha clavat al cor.

I ho reconec,

i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop,

però la Judit aixeca el got, em mira i diu:

"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.

(Joan Dausà)