dimecres, 30 d’octubre del 2013

Un pastís per la Martina. El pastís i els cercles de fondant.






"Todas las personas mayores fueron al principio niños, 
aunque pocas de ellas lo recuerdan."

(Antoine de Saint-Exupery)




Fer anys sempre és especial, però si a sobre és el primer aniversari, sens dubte és màgic, sobretot pels pares.

Aquest és un pastís per la Martina, una preciosa nena que el divendres passat va fer un anyet i els seus pares van voler celebrar una festa com es mereixia.

La Marta, la seva mare, volia una festa especial i elegant, amb uns colors concrets que servirien de fil per enllaçar tots els elements de la festa. Colors pastel. Groc suau, roses i lavanda, el color preferit de la Martina.

Des del principi ens vam posar d'acord i ràpidament sabia com seria el pastís.





Els pastissos fets amb fondant són molt vistosos i ara estan de moda. Jo no fa massa que els conec, però us he de dir que encara que semblin complicats de fer, l'ingredient principal és la paciència, i, evidentment, la il·lusió al fer-lo.

El fondant es pot comprar ja fet, llest per estendre i col·locar al damunt del pastís; això fa que t'estalviïs feina, però a vegades hi ha sorpreses.

Pel pastís que avui us ensenyo, vaig comprar el fondant fet, perquè tenia molt clar els colors, però el dia que havia de cobrir el pastís amb el fondant, hi havia tanta humitat que no parava de suar -no m'havia passat mai- i al final el vaig haver de fer jo mateixa! Sort que un parell de setmanes abans, el meu amic Mario i jo, vam assistir a un curs de fondant al Garden's cake de Caldes de Montbui i em vaig poder espavilar. Coses que passen, l'important és no perdre els nervis.

L'interior del pastís havia de ser igual de delicat que els colors i que la resta de la festa, així que em vaig decantar pel meravellós bescuit de vainilla i el fantàstic buttercream, també de vainilla, del llibre Objetivo: Tarta Perfecta, de l'Alma Obregón.



En aquest cas, vaig fer un pastís de 4 pisos, amb les mides següents:


Pels 4 layer cakes:
  • 400 ml d'oli de gira-sol
  • 400 gr de sucre
  • 400 gr de farina
  • 4 culleradetes de llevat tipus Royal
  • 8 pus
  • 2 culleradetes de pasta de vainilla
  • 2 porcions d'almívar (200 gr de sucre + 200 gr d'aigua)

Pel buttercream:
  • 500 gr d'icing sugar
  • 500 gr de mantega
  • 4 culleradetes de pasta de vainilla

Pel fondant:
  • 7 gr de gelatina
  • 1 cullerada sopera de glucosa
  • 1 cullerada sopera de glicerina alimentària
  • 1 cullerada sopera de d'oli de gira-sol
  • 3 cullerades d'aigua (sense comptar la d'hidratar la gelatina)
  • 500 gr de sucre glas

- Fondants de colors: groc suau, rosa nupcial, rosa ballarina i lavanda suau de Squires Kitchen's.



Per fer les bases del pastís vaig fer servir un motlle per layer cake de 20 cm de diàmetre, que per enfornar, s'ha de preparar untant amb mantega i cobrint la base amb un cercle de paper vegetal, tal i com podeu veure a la foto.





I després, amb paciència, s'han d'anar enfornant les quatre capes de bescuit que té el pastís.


Com hem d'anar posant al forn pastís, per pastís, no vaig fer tota la massa de cop i els ingredients totals que us he indicat, els vaig dividir en quatre tandes. Per tant, per a cada pastís, vaig necessitar: 100 ml d'oli de gira-sol, 100 gr de sucre, 100 gr de farina, 1 culleradeta de llevat, 2 ous i mitja culleradeta de pasta de vainilla.


Primer de tot, s'ha de batre bé el sucre amb els ous fins que doblin el volum i blanquegin. Després, amb molt de compte, s'ha d'afegir l'oli i seguir batent fins a obtenir una massa fina i homogènia.


Llavors, s'ha d'afegir la farina que haurem tamisat amb el llevat i quan aquesta sigui ben integrada a la massa, afegir la pasta de vainilla.


I cap al forn, que tindrem prescalfat a 170º durant 25 minuts -punxeu amb un escuradents fins que us surti net, però a mi em va trigar aquest temps, de manera exacte, als quatre pastissos-.





Mentre es refreden els bescuits, s'ha de preparar l'almívar, posant al foc, en un cassó, l'aigua i el sucre i deixant que bulli uns 3 minuts.





Quan els bescuits siguin freds, els punxeu amb un escuradents, pels dos costats i, amb l'ajuda d'un pinzell, s'han d'anar impregnant bé d'almívar. Pels dos costats. Amb les mides que us he donat, s'han de pintar bé els quatre bescuits i acabar tot l'almívar.




Per preparar la buttercream s'ha de batre la mantega -consistència pomada-, i l'icing sugar, a màxima velocitat, fins que dobli el volum i la barreja blanquegi. La consistència final és semblant a la d'un gelat cremós. Una recomanació: abans de començar a batre, tapeu el bol amb un drap, si no voleu que us quedi tota la cuina plena de sucre.





I ja només queda preparar el pastís.


Primer s'han d'igualar els bescuits per la part superior. Al treure'ls del forn no queden llisos, queden una mica abombats i s'han d'igualar. Llavors s'ha de posar un primer bescuit i al damunt una generosa capa de buttercream, posar el següent bescuit i així successivament fins muntar-lo sencer.





El següent pas és aplicar una primera capa de crema pels costats i pel damunt, ben fina, que servirà perquè no ens molestin les engrunes del pastís i deixar una hora, com a mínim, a la nevera.





Passada aquesta estona, quan la crema ja s'ha endurit, s'ha de cobrir amb més crema, fins aconseguir una capa ben llista amb les vores ben rectes. Com més llis el deixeu, més perfecte quedarà al cobrir amb el fondant.





I a la nevera. Jo el vaig deixar tota la nit.




Al dia següent s'ha de cobrir el pastís.


Si voleu fer el fondant, primer de tot s'ha d'hidratar la gelatina i després escórre-la bé. Abans de fer el fondant, escalfem un punt de res l'aigua i així desfem la gelatina i, després, només es tracta d'amassar bé tots els ingredients.


Després, tant si heu fet vosaltres el fondant, com si l'heu comprat, s'ha d'amassar bé perquè agafi elasticitat i es pugui cobrir el pastís sense problemes.


S'ha d'estendre bé al damunt d'una superfície antiadherent amb una mica de sucre glas pel damunt de la taula, i amb l'ajuda d'un corró, movent continuament la massa perquè no s'enganxi, amb l'espàtula.


Ha de quedar una capa fina, però no en excés, ja que si ens passem, es formaran escletxes i al cobrir el pastís se'ns trencarà el fondant. L'ideal són uns 3-5 mm.


Amb molt de compte, i amb l'ajuda del corró, s'ha d'agafar la capa de fondant que hem estès, centrar-la al damunt del pastís i deixar-la caure amb molt de compte. Amb les mans, suaument i a poc a poc, amb molta delicadesa, s'ha d'anar enganxant a les parets del pastís, intentant que no faci arrugues. El fondant és molt elàstic, així que quan veieu que apareix una arruga, amb compte, només cal estirar una mica i recol·locar-lo, fins que vagi quedant llis.





Una vegada ben cobert, s'ha de tallar l'excedent inferior amb un talla pizzes o amb un ganivet sense serra, ben afilat, i allisar amb l'ajuda d'un allisador.





I ja podem preparar la decoració. En aquest cas, cercles de colors.

Amb un tallador de galetes circular, de la mida triada, s'ha d'anar tallant cercles de colors de la pasta de fondant, que s'ha d'estendre igual que hem fet amb la capa blanca. I anar reservant a mida que els aneu tallant. Us recomano que primer talleu tots els cercles i, després, munteu el pastís.





Una vegada tingueu tots els cercles fets, s'han d'anar enganxant amb l'ordre que vulgueu, pintant amb una mica d'aigua la part de darrera dels cercles; la quantitat d'aigua ha de ser mínima, perquè si us passeu, no us enganxarà.





Jo vaig tenir la sort de que em sortís la sèrie perfecte i no hi havia cap color fora del seu lloc, en tot el pastís. Suposo que per compensar els problemes que vaig tenir amb la humitat.


Per conservar el pastís, no el poseu mai a la nevera. Dins d'una caixa de cartró, al aire lliure, és com ho faig jo.


Com veieu és un procés llarg que heu de començar a fer un parell de dies abans. El pastís una vegada muntat, millor d'un dia per l'altre ja que el fondant agafa consistència, els colors pugen i, l'interior, agafa més sabor. Així que el més important és una bona planificació.







I després d’explicar-vos un pastís per una princesa, m’ha vingut de gust acabar, tal i com he començat, amb Antoine de Saint-Exupery, i El Principito:


“Fue entonces cuando apareció el zorro:

- Buenos días– dijo.

- Buenos días – contestó amablemente el principito-, que se volvió, pero no vio a nadie.

- Estoy aquí abajo, bajo el manzano- dijo la voz. 

- ¿Quien eres?- le contestó el principito-. Eres muy bonito...

- Soy un zorro.

- Ven a jugar conmigo- le propuso el principito-. Me siento muy triste.

- No puedo jugar contigo- le dijo el zorro-. No estoy domesticado.

- ¡Ah perdón!- dijo el principito.

Pero después de reflexionar, le dijo:

- ¿Qué significa "domesticar"?

- Tú no eres de aquí- dijo el zorro-. ¿Qué buscas?

- Busco a los hombres- contestó el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?

- Los hombres- dijo el zorro- tienen fusibles y cazan. ¡Es muy desagradable! También crían gallinas. Sólo se interesan por eso. ¿Buscas gallinas?

- No- le contestó el principito-, busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"?

- Es una cosa muy olvidada- dijo el zorro-. Significa "crear lazos..."

- ¿Crear lazos?

- Ciertamente- dijo el zorro-. Para mí tú no eres aún más que un muchachito semejante a cien mil muchachitos. Y no tengo necesidad de ti. Y tú tampoco tienes necesidad de mí: yo no soy para ti más que un zorro semejante a cien mil zorros. Pero si tu me domesticas, tendremos el uno necesidad del otro. Serás entonces para mí el único del mundo. Yo seré también para ti el único del mundo.

- Comienzo a entender- dijo el principito-. Hay una flor...creo que me ha domesticado...

- Es posible- dijo el zorro-. ¡Suceden en la Tierra tantas cosas...!

- ¡Oh, no es en la Tierra!- dijo el principito.

El zorro parecía muy intrigado:

- ¿En otro planeta?

- Sí.

- ¿Hay cazadores en ese planeta?

- No.

- ¡Eso es interesante! ¿Y gallinas?

- No.

- Nada es perfecto- suspiró el zorro.

Pero el zorro volvió a su idea:

- Mi vida es monótona: cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres se parecen. Por eso me aburro un poco. Pero si tú me domesticas, mi vida se iluminará. Conoceré un ruido de pasos diferente a los otros. Los otros harán que me oculte, los tuyos me llamarán como música. Y, además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan; para mí el trigo es inútil. Los campos de trigo no me sugieren nada. Eso es triste. Pero si tú tienes los cabellos dorados. ¡Será maravilloso si me domesticas! El trigo dorado me hará recordarte. Y amaré el ruido del viento en el trigo...

El zorro calló y miró por largo tiempo al principito:

- ¡Por favor, domestícame!- dijo.

- Bien quisiera- le contestó el principito-, pero no tengo mucho tiempo. Tengo que encontrar amigos y conocer muchas cosas.

- Sólo se conocen aquellas cosas que se domestican- dijo el zorro-. Los hombres no tienen tiempo de conocer nada. Compran las cosas ya hechas a los vendedores. Pero como no existen vendedores de amigos, los hombres no tienen amigos. Si quieres tener un amigo, ¡domestícame!

-¿Qué hay que hacer?- dijo el principito.

- Hay que ser paciente- respondió el zorro-. Primero te sentarás un poco lejos de mí, así, en la hierba. Yo te miraré de reojo y tú no dirás nada. La palabra es fuente de malentendidos. Cada día podrás sentarte un poco más cerca...

Al día siguiente volvió el principito.

- Hubiese sido mejor que volvieses a la misma hora- dijo el zorro-. Si por ejemplo, vienes a las cuatro de la tarde, desde las tres yo me sentiré feliz. Y a medida que se aproxime la hora, me sentiré más contento. A las cuatro ya comenzaré a agitarme y a estar inquieto: ¡conoceré el precio de la felicidad! Pero si llegas a cualquier hora, jamás sabré cuándo preparar al corazón...Los ritos son necesarios.

- ¿Qué es un rito?- preguntó el principito.

- Esto es algo que también ha sido olvidado- dijo el zorro-. Es lo que hace que un día sea diferente a otro día; una hora de las otras horas. Por ejemplo, entre los cazadores existe un rito. El jueves bailan con las chicas del pueblo. Por lo tanto, el jueves es un día ¡maravilloso! Ese día paseo hasta la viña. Si los cazadores bailasen cualquier día, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.

Así, el principito domesticó al zorro. Y cuando se aproximaba el día de la partida:

- ¡Ah!- dijo el zorro-. Voy a llorar.

- Tuya es la culpa- dijo el principito-. Yo no te deseaba ningún mal, pero tú has querido que te domesticara...

- Efectivamente- dijo el zorro.

- ¡Y ahora vas a llorar!- le contestó el principito.

- Sí- dijo el zorro.

- Entonces, ¿qué ganas?

- Gano- dijo el zorro- debido al color del trigo.

Después añadió.

- Mira nuevamente las rosas. Comprenderás que la tuya es la única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.

El principito fue a ver las rosas:

- Vosotras no sois exactamente iguales a mi rosa, ni sois nada aún- les dijo-. Nadie os ha domesticado ni vosotras habéis domesticado a nadie. Sois como era mi zorro, que no era más que un zorro semejante a otros cien mil zorros. Pero yo lo hice mi amigo y ahora es único en el mundo.

Las rosas se sintieron muy disgustadas.

- Sois hermosas, pero estáis vacías- insistió-. No se puede morir por vosotras. Seguro que un caminante cualquiera os creería igual a mi rosa, pero ella es más importante que todas vosotras; porque yo la he regado; porque la protegí contra el frío con mi campana de vidrio; porque la resguardé contra el viento con el biombo; porque le maté los gusanos (excepto dos o tres que se hicieron mariposas). Porque he escuchado sus lamentos y a veces cómo se envanesía y hasta cómo se callaba. Porque es mi rosa.

Y volviéndose hacia el zorro:

- Adiós- le dijo.

- Adiós- le contestó el zorro-. Este es mi secreto, muy sencillo: sólo se ve bien con el corazón, lo esencial es invisible a los ojos.

- Lo esencial es invisible a los ojos- repitió el principito para recordarlo.

- El tiempo que perdiste con tu rosa es lo que la hace tan importante.

- El tiempo que perdí con mi rosa- repitió el principito a fin de recordarlo.

- Los hombres han olvidado esta verdad- dijo el zorro-. Pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Eres responsable de tu rosa...

- Soy responsable de mi rosa...- repitió el principito a fin de recordarlo."

 (Antoine de Saint-Exupery)








dimarts, 29 d’octubre del 2013

Escaliva que fa fort. Coca d'escalivada.






“res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru 
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té 
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres, 
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, 
eucarísticament,

me'l mire en l'aire. 
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme

cloc els ulls i me'l fot.”

(Vicent Andrés Estellés)




Avui, un plat per acomiadar les calors (diuen que a partir d'avui arriba el fred, a veure si és veritat, encara que entrat l'hivern, després, es troba a faltar estar sota un solet que escalfa) què millor que una coca d'escalivada tant agradable de menjar en una terrasseta amb la brisa de companyia.

L'escalivada és, sens dubte, la màxima expressió del Mediterrani, des del meu punt de vista, és clar. És un homenatge a la senzillesa amb un intens sabor a tradició. Es troben plats molt semblants al Magreb i al Llenguadoc, encara que la que avui explico és típica dels Països Catalans.

La paraula escalivada, és un verb català que implica rostir verdures amb pell, directament al caliu (o al forn) fins que, lentament, queden cuites per, després, treure'ls-hi la pell, esquinçar-les amb les mans a tires i amanir amb un bon oli d'oliva, sal i pebre. Normalment és feta a base de pebrots, albergínies i cebes i hi ha qui afegeix patates al caliu, tomàquets o fins i tot cabeçes d'alls. I es pot enriquir amb tot tipus de peix; tot i que el més comú és la combinació amb les anxoves, hi queda molt bé el bacallà, la tonyina, la moixama...que donen un toc salat molt adequat.

Evidentment, si disposeu d'una xemeneia o d'una barbacoa on fer l'escalivada, podeu considerar-vos afortunats. El sabor a llenya que s'aconsegueix, és sublim. Evidentment, jo explicaré com fer-la en un forn convencional, on no queda gens malament.



La meva mare fa la millor escalivada del món. Aquest estiu, "mano a mano",  es va marcar una escalivada espectacular i després, va venir la coca. En aquest cas, he afegit el formatge de cabra, que combina a la perfecció amb l'escalivada, sobretot quan hi ha una bona base de pa, en aquest cas, de coca. Tot i que sempre la podeu servir de mil maneres diferents, i és que l'escalivada és molt versàtil.



Els ingredients que es necessiten per aquesta coca són:


Per l'escalivada:

  • 2 pebrots vermells grans
  • 2 cebes mitjanes
  • oli d'oliva verge
  • sal

Per la coca:

  • 500 gr de farina
  • 150 gr d'aigua
  • 100 gr de mantega
  • 1 ou
  • 30 gr d'oli
  • 30 gr de llet
  • 10 gr de sal
  • 10 gr de llevat de forner fresc

Per muntar la coca:

  • formatge de cabra (rulo)
  • tomàquet fregit casolà
  • Anxoves de l'Escala


En primer lloc, s'ha de fer l'escalivada, que com he dit abans, faré al forn.

Per això és important prescalfar el forn, funció grill, al màxim. Mentre, s'ha de preparar la safata del forn cobrint-la amb paper d'alumini al damunt del qual s'han de posar els pebrots i les cebes.

I cap al forn, a la part d'abaix de tot, fins que sigui l'exterior de les verdures pràcticament negre, el que suposarà, com a mínim, mitja hora - tres quarts, depenent de la potència del forn i de la mida de les verdures; la ceba triga més estona. Sabreu que estan ben cuites quan veieu que ja són toves.




Una vegada cuites, s'ha de treure la safata del forn i tapar les verdures amb paper d'alumini, anant amb compte de no cremar-se. D'aquesta manera, es pelaran molt fàcilment i no us cremareu. I a pelar-les amb molt de compte. Jo sempre tinc un got ple d'aigua freda al costat i vaig sucant els dits.

Quan els pebrots i les cebes siguin ben pelades, s'han de tallar a tires longitudinals, els pebrots directament amb els dits i les cebes amb l'ajuda d'un ganivet.

S'han de col·locar en una font, afegir oli i salpebrar. I reservem.




Per fer la massa, s'ha d'anar afegint l'aigua a poc a poc, fins aconseguir la textura adequada; jo vaig fer servir tota l'aigua de la recepta, però segons la farina que es fa servir, en pot sobrar o ser necessari afegir-ne una mica.

La resta, no té cap secret; s'ha de barrejar bé tots els ingredients i amassar fins aconseguir una massa homogènia i fina, que s'ha de deixar reposar durant com a mínim 30-45 minuts.




Després, amb l'ajuda d'un corró pintat amb oli, s'ha d'estirar la massa al damunt de paper de forn que haurem col·locat al damunt de la safata de forn, per evitar que s'enganxi.

Jo us indico la recepta total de la coca, però segurament us en sobri. Jo ja faig sempre aquesta quantitat i en faig servir més o menys, segons la mida i el gruix que vull de coca, i la resta, la congelo. Més d'una vegada m'ha salvat tenir una porció de massa congelada per una pizza o empanada improvisada.

Com són coques de verdures, les he fet de la forma en que les recordo haver vist sempre. Allargades i relativament estretes, com les de recapte (podeu veure la foto). Això sí, ben fineta (o al vostre gust).

El forn ha d'estar prescalfat a 180º.

Abans de posar l'escalivada, jo vaig pintar la coca amb una mica de tomàquet fregit casolà i cap al forn fins que la base sigui cuita. S'ha de tenir en compte que les verdures ja són fetes, així que només cal un cop de forn perquè el formatge de cabre es desfaci.

Quan la base ja sigui cuita, la traiem del forn -que no s'ha d'apagar- i la cobrim bé amb l'escalivada de pebrot i ceba, que tindrem ben amanida amb un bon d'oli d'oliva, sal i pebre i una goteta de vinagre de Jerez. Sigueu ben generosos i ompliu bé la coca!
I pel damunt, s'han de col·locar unes rodanxes de formatge de cabra que, al desfer-se li donarà a la coca un toc genial.

 


Així que, cap al forn fins que el formatge quedi ben fos!

Abans de servir, afegiu unes anxoves de l'Escala pel damunt, amanides amb oli, pebre i unes gotetes de vinagre de Jerez.




Si podeu aguantar, us recomano que la mengeu tèbia...jo no vaig poder.



A vegades hi ha cançons que t'acompanyen des del primer moment en que les sents. La cançó amb la que avui em despedeixo, és una d'elles. I com la cosa va de pebrots, no podia trobar un grup més adient per finalitzar el post: Red Hot Chili Peppers.


Under The Bridge

Sometimes I feel 
Like I don't have a partner 
Sometimes I feel 
Like my only friend 
Is the city I live in 
The city of angels 
Lonely as I am 
Together we cry 

I drive on her streets 
'Cause she's my companion 
I walk through her hills 
'Cause she knows who I am 
She sees my good deeds 
And she kisses me windy 
I never worry 
Now that is a lie 

I don't ever want to feel 
Like I did that day 
Take me to the place I love 
Take me all the way 

It's hard to believe 
That there's nobody out there 
It's hard to believe 
That I'm all alone 
At least I have her love 
The city she loves me 
Lonely as I am 
Together we cry 

I don't ever want to feel 
Like I did that day 
Take me to the place I love 
Take me all that way 

Under the bridge downtown 
Is where I drew some blood 
Under the bridge downtown 
I could not get enough 
Under the bridge downtown 
Forgot about my love 
Under the bridge downtown 
I gave my life away.

(Red Hot Chili Peppers)







TEXTO O DESCRIPCION




dilluns, 28 d’octubre del 2013

Repte "Tía Alia". Ous a la mousse.





"Porque la verdadera tradición no emana del pasado,
ni está en el presente,
ni en el porvenir;
no es sirviente del tiempo. [...]
La tradición no es la historia.
La tradición es la eternidad."


(Alfonso Rodríguez Castelao)




Per internet, està ple de meravellosos blogs de cuina, i grups del facebook, reptes...és impossible estar en tot, així que has de triar. I jo ho he fet.

Avui publico la meva primera recepta pel "Reto Tía Alía".



Com explica la Carmen, l’autora d'aquest meravellós blog, ve d'una família amb una llarga tradició culinària. Fa anys, la seva tia Alia -si no em confonc, germana de la seva àvia-, li va regalar el seu receptari; un regal molt especial. Com ella diu una joia, la seva joia. Així que un bon dia va decidir crear el blog per transcriure totes les receptes que, fins llavors, estaven escrites a màquina, mida quartilla, i unides amb uns cordills fent d'anelles. Una idea genial.

I amb el seu blog, un repte. 

Cada mes proposa una recepta dolça i una recepta salada, de les del receptari, i l'últim dilluns de cada mes, cada blog participant ha de publicar la recepta/es que hagi triat.

Aquest mes, el primer que participo, m'he decantant per la recepta salada: Ous a la Mousse.





És una recepta que admet moltes variacions, com la mateixa Alia indicava, així que, adaptant-me una mica als ingredients dels que disposava, vaig fer algun petit canvi.
 
Per fer aquesta recepta, jo vaig fer servir: 

  • 6 ous (+1)
  • 50 gr de parmesà ratllat
  • 50 gr de pernil brasejat
  • 4 cullerades grans de beixamel (mantega, 1.5 gots de llet sencera, una cullerada gran de farina i sal)
  • 2 cullerades grans de nata líquida
  • mantega i farina de galeta (per preparar els motlles de flam)
  • salsa de tomàquet casolana



La recepta és molt senzilla de fer.

En primer lloc, s'han de preparar els motlles per flams on es courà aquesta mena de flams, untant bé amb mantega i després enfarinant amb farina de galeta. I reservem.





Després, en un cassó, s'ha de preparar la beixamel. Primer s'ha de deixar desfer la mantega i quan sigui fosa, afegir la farina, que s'ha de deixar coure, fins que comenci a tenir un color marronós, perquè no ens deixi sabor de farina crua. 




Llavors, a poc a poc, i sense deixar de remenar, s'ha d'anar afegint la llet -que millor que sigui calenta- fins a obtenir una beixamel una mica espessa. I reservem.

En un bol, s'han de batre els sis ous amb una mica de sal, i afegir el formatge ratllat.




Mentre, en una picadora, s'ha de picar el pernil que ha de quedar gairebé com farina -exagerant una mica, o sigui ben, ben picat-.




Llavors, s'ha d'afegir el pernil picat als ous, les 4 cullerades ben plenes de beixamel i les 2 de nata líquida i remenar bé.

Una vegada feta aquesta pasta, en un plat a part, s'ha de batre un ou i afegir-lo també a la barreja.

Ja en aquest punt, podem omplir els motlles per flams. A mi me'n van sortir 6.
I cap al forn, que s'ha de tenir prescalfat a 180º. S'ha de coure al bany maria, així que, amb molt de compte, s’han de posar els motlles per flams, plens, en una font i omplir d'aigua fins que cobreixi, al menys, 1/3 del motlle.




Quan punxeu i surti l'escuradents net, és que ja estan llestos. Només cal treure'ls i deixar refredar al damunt d'una reixeta.




Es un flam salat molt fi i suau. Ja us avanço que aniré provant diferents variacions de la recepta. Ja tinc una amb peix en ment. I es serveix amb una mica de beixamel i salsa de tomàquet casolà.






Un dels meus llibres "fetiche", com ja he dit alguna vegada, és el llibre "Huevos" de Michael Roux. En aquest cas, per acabar l'entrada d'avui, més breu de l'habitual, m'agradaria transcriure el pròleg que l'autor fa en el llibre:


“Los huevos han sido muy vilipendiados a lo largo de las dos últimas décadas y se les ha puesto la etiqueta de que son ricos en colesterol, de difícil digestión, portadores de la Salmonella, etc... En realidad son muy nutritivos y además, fáciles y rápidos de cocinar. El huevo es como un cofre del tesoro lleno de sustancias esenciales para una dieta equilibrada: son ricos en proteínas, lípidos, vitaminas, sales minerales, fósforo y hierro. Proporcionan una proteína de alto valor biológico (un huevo grande se contiene un 12-15% de la cantidad diaria recomendada para un adulto), son pobres en sodio, y un huevo mediano contiene solo 75 calorías. La clara aporta volumen a muchos platos, clarifica los caldos y se transforma en merengue. La yema contiene vitamina D y es una fuente excelente de vitamina A. Tiene 10 g de grasa y todo el colesterol del huevo. Los huevos son ideales para el desayuno, la comida, la merienda y la cena. También son apetitosos en bocadillo, sin un gran alimento para un picnic y resultan esenciales para la preparación de muy distintos postres, tartas y salsas.

Los huevos siempre me han fascinado. Me encantan su forma ovalada, y a veces alargada, la pureza de sus líneas y el tono de su càscara, que va desde el blanco hasta el marrón pálido. Cuando tengo un huevo en la mano, siento que representa la imagen del universo, y esto despierta y aumenta mi interés por la vida.

Como el pan, los huevos son uno de los alimentos más básicos e indispensables /.../”





TEXTO O DESCRIPCION