dimarts, 26 agost de 2014

Milfulls d'albergínia i mozzarella. Més delícies d'estiu.






"El único producto mediterráneo realmente uniformador,
y quizá algún día unificador,
es la presencia de la berenjena
 en todas las culturas culinarias,
de Siria a Murcia,
de Viareggio a Túnez."

(Manuel Vázquez Montalbán)




Hi ha qui diu que a la cuina mediterrània, els estius no serien estiu sense les albergínies. Ara, és fàcil trobar-ne tot l'any, però no podria estar més d'acord en que és un vegetal que fa estiu i que ve de gust menjar en èpoques de calor.

L'albergínia, però, en moltes receptes és una mica pesada de cuinar, no us enganyaré. Aquest plat, per exemple, que no pot ser més fàcil de preparar, la moussaka, les albergínies arrebossades...tots són receptes simples a no poder, però requereixen el seu temps a l'hora de coure. I és que no hi ha cosa que m'agradi menys que una albergínia mal cuinada.



Com que estic en els meus últims dies de les vacances, en el post d'avui no m'estendré gens ni mica sobre l'albergínia -ja ho faré en una altra recepta que tinc pendent- per no perdre massa temps davant de l'ordinador i, només explicaré algunes curiositats d'aquest preciós vegetal.

Sabeu que les dones de l'aristocràcia xinesa feien servir, antigament, la pell de l'albergínia per la confecció d'un tint que feien utilitzaven per pintar-se les dents i ressaltar, d'aquesta manera la seva bellesa? Aquí lluitem per tenir-les blanques i mireu, allà estava ben vist tenir-les ben fosques.

I, sabeu que si es tritura la polpa de l'albergínia es pot utilitzar com a bàlsam per la pell cremada pel sol?

I una altre aplicació que és útil saber a l'estiu...diuen que si us passeu amb el vi, res millor que una bona infusió d'albergínia. Fa disminuir el seu efecte, ràpid, i el cap deixa de girar.



I amb aquestes quatre coses acabo i passo a la recepta, sense més preàmbuls. Una recepta que si bé és entretinguda de fer, respecte a la cocció de l'albergínia, la resta és bufar i fer ampolles i és ideal per deixar preparat abans d'anar a la platja i a l'últim moment, gratinar.



Per a quatre persones es necessiten:

  • 2 albergínies grans
  • 2 boles de mozzarella
  • tomàquet fregit
  • sal i pebre
  • alfàbrega seca
  • alfàbrega fresca
  • oli d'oliva verge


El primer que s'ha de fer és començar a preparar les albergínies. Per això, s'han de tallar a rodanxes de mig centímetre de gruix, aproximadament, i, si teniu temps, deixar-les amb una mica de sal durant, com a mínim 30 minuts, perquè perdin la fortor. Jo no ho vaig fer, perquè a mi, personalment, m'agrada que tinguin un punt picant.




Una vegada tallades les rodanxes, s'han de fer a la planxa, amb foc mig, baix perquè no quedin crues, fins que siguin daurades. El més important és tenir paciència i que es facin bé. Al punxar-les, s'han de gairebé desfer. 




I les anem reservant, a mida que les anem fent, embolicades amb paper de plata.

Mentre es couen, s'ha de tallar la mozzarella a rodanxes i reservar.




I quan estiguin les albergínies llestes, ja s'ha de muntar el plat en una safata apte pel forn, ja que a l'últim moment, s'ha de gratinar.

Primer s'ha de fer una capa d'albergínia, posar una mica de tomàquet fregit casolà i un polsim d'alfàbrega seca i posar altre vegada albergínia, llavors mozzarella i així successivament fins que tinguem l'alçada que més us agradi, tenint en compte que la mozzarella s'ha de salpebrar i que la última capa, que és la que anirà a dalt de tot, ha de ser mozzarella, que serà el que es gratinarà.




I ja està, un plat deliciós, ideal per menjar al tornar de la platja. 



I que millor per degustar una recepta d'estiu que escoltar una havanera? 

Tot i que em declaro fan de la Sílvia Pérez Cruz, ni havia sentit aquesta havanera, ni havia vist la seva actuació, fa anys, a Calella, fins que l'August i la Xuna -els nostres veïns d'estiu, me la van ensenyar ahir a la nit.

Com diu dolçament la Sílvia, és una cançó feta "pel papa i la mama" -en Castro Pérez i na Glòria Cruz- i és aquest primer, qui l'acompanyava amb la guitarra.

Per una melosa albergínia, la tendresa d'aquesta bonica cançó. 


Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells emb parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escamapant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

(Sílvia Pérez Cruz)





TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 21 agost de 2014

Un délicieux apéritif. Rillettes d'arengada fumada.





"La gran protagonista és la matèria prima,
la nostra comesa com a cuiners
ha de ser no fer-la malbé."

(Alain Chapel)




Després d'una visita a França, no podia tornar amb les mans buides. Al maleter del cotxe es sumaven diferents ingredients que si bé no deuen ser impossibles de trobar a casa, sí bastant difícils, llibres de cuina i algun que altre utensili per preparar plats, típicament francesos.

Entre aquests auto-regalets, un llibre: "Rillettes".

Segons diu el llibre, en francès, el diccionari defineix aquest plat així: <<Les rillettes sont une préparation, réalisée par cuisson dans la graisse, de viandes de porc, de lapin, d'oie ou de volaille, découpées en morceaux.>>

Doncs, efectivament, les rillettes, en el seu inici, eren simplement una preparació feta amb la cocció en greix de diferents tipus de carn, de porc, de conill, d'oca o de pollastre, que després de coure es tallava en trossos, o més ben dit, en fils.

Aquest plat, com molts altres, forma part de l'extens patrimoni gastronòmic francès.

Històricament, la carn més comú que es feia servir per fer aquest paté tou, però gens fi -per aquesta raó se l'anomenava "paté de pobre"- era la carn de porc.

Del terme "rillettes", que prové del mot "rille" -"reille" en francès antic-, diuen que es té la primera constància escrita en un document de 1480 que parlava de "rilles et oreilles de porceaux" i que s'aplicava, doncs, a una peça de carn de porc que es tallava a tires, igual que ara esqueixem el bacallà. De fet, es destinava a conservar les peces de carn de les matances que només es feien un parell de vegades l'any.

Així doncs, cap al segle XV, a prop d'Anjou, Le Mans i Tours, amb les parts més greixoses del porc es feien les rillettes, una vegada cuites les peces lentament en el seu propi greix esqueixant la carn, en fils, i es conservava per tenir-la a punt per tot l'any.

La recepta tradicional es basava en el greix i la carn del porc, però actualment, s'elaboren rillettes molt diverses amb tot tipus de carns i peixos, tenint com a denominador comú l'aportació d'algun greix, o bé propi o afegit, com en el cas dels peixos majoritàriament.



Doncs bé, com avui dia no calen coccions llargues per preparar rillettes, que bàsicament manté el nom per la manera de tallar les viandes, vaig començar amb una d'arengades fumades, que va ser un dels ingredients que també em vaig endur cap a casa. 

Boníssima.



Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:

  • 200 gr d'arengades fumades
  • 1 fulla de llorer
  • 1/2 cullerada de grans de pebre sencers
  • 1 llimona (el suc)
  • 2 cullerades de Crème Fraîche
  • 25 cl de llet sencera
  • 1/2 ceba tendre
  • 2-3 tomàquets secs italians (segons la mida)
  • 3-4 cogombrets
  • sal i pebre


En primer lloc s'ha de posar en un cassó la llet, els grans de pebre i la fulla de llorer i dur-la a ebullició. Una vegada bulli, s'ha d'enretirar del foc, cobrir el cassó amb paper d'alumini perquè no es perdi el vapor i que la llet infusioni bé, i deixar que es refredi completament.




Una vegada la llet sigui freda, s'ha de colar i cobrir els filets d'arengada amb la llet infusionada per deixar que reposi a la nevera, unes 12 hores.




Passades les 12 hores, s'han de treure els filets de la safata on els teniem macerant amb la llet i, amb l'ajuda de paper de cuina, assecar-los bé.

Llavors, s'ha de repassar que no tinguin cap espina que després pugui molestar i picar-los toscament.

Una vegada siguin picats, s'ha d'afegir la ceba, els cogombrets i els tomàquets secs, tot picat ben petit, i amanir amb el suc d'una llimona, sal i pebre i la crème fraîche.




Quan sigui amanit al gust -el millor és anar provant-, s'ha de deixar reposar de nou a la nevera durant un parell d'hores.

Queda boníssim amb torrades amb sèsam o al damunt de les patates fregides. És ideal per fer l'aperitiu acompanyat amb un bon vermut.



Acabo amb una de les cançons que sonava al cotxe mentre circulàvem per França.


Beautiful losers

J'zappe du coq à l'âne: du coquard de Rihanna
Au geyser de Mentos et Coca light,
De canal en canal, d'Ilan à Youssouf Fofana,
D'Obama à la brasse de Loana,
Deux nanas et leur "...".
Pourquoi j'matte ça? Ça ne m'avance pas, ça va de soi!
Daft Punk sur les dix doigts,
Miss Amanda, le pe-ra et les francs CFA,
Une blondinette en coupé-décalé Gwada,
Un ninja, coupe afro, joue du nunchaku,
Les photos d'autopsie de Tupac Shakur.
Chaque jour, j'passe du morbide au futile,
Me perds dans un dédale d'images inutiles.
Une gamine empile des gobelets en pyramide,
J'me dis qu'elle est rapide et qu'mon temps j'dilapide.
Dans la tamise, on surfe à la dynamite, l'ami,
Pour avoir son quart d'heure de gloire comme Andy l'a dit.

People, people, people, people...
Beautiful losers...

Sit uo straight and listen,
Just too much information,
Please won't you let me be,
Is it my own choice, that it puzzles me so?
Stop! Need to turn you off, yes it's time to go...
Calmness breeds imagination,
And silence ponctuales the sound,
It's a very numbing feeling as
Our pencils hit the ground,
The quiet fire of revolution,
Once again starts inside.

People, people, people, people...
Beautiful losers...

Une révolution sponsorisée par Nokia;
La souffrance d'un Etat dans le regard de Neda,
Pardonnez-moi, si je ne m'attarde pas
Mais je préfère l'hélicoptère façon Kâma-Sùtra.
Amy sous crack, Britney la boule à Z,
Laure le boule à l'air, a l'aise, comme Paris t'as vu la scène?
J'ai la pupille carrée, les yeux inhectés de sang
A force de fixer l'écran dans l'écran.
Je rentre dans les rangs, lentement, sans élan,
Égarant mon temps dans l'errance, plan sur plan.
Truqué comme "Portables et pop corn",
Yankee comme Port d'armes et hot dog!
Ray-Ban et top model, en pleine crise chausser les skis,
Banquable comme Bruni Tedeschi.
Peu d'esprit, juste du ness-bi,
De la vie une pale copie,
Une industrie qui balbutie,
Une industrie qui balbutie.

(Hocus Pocus)




 



TEXTO O DESCRIPCION




dimarts, 19 agost de 2014

Sous-vide. Primera prova: Sardines marinades estil japonès.




























"Una buena sardina
es mejor que una mala langosta."

(Ferran Adrià)




Fa temps que tenia un "capritxet". Una envasadora al buit. Per algun blog havia vist gent que cuinava al buit, i l'Eloi (El Panadero Casero) va penjant proves que va fent amb ella. Així que li vaig preguntar quina tenia i si valia la pena, i me la va recomanar.

L'estiu passat, al Restaurant Compartir de Cadaqués, em vaig enamorar d'un dels seus plats, una tonyina crua, amb gust a pernil ibèric, tomàquet i caviar d'oli d'oliva, i em vaig dir que un dia, la faria al buit. Però mirant els vídeos que tenen penjats a la seva web, vaig veure que sense una envasadora, seria complicat.

I com tots els meus tresors, me l'havia de regalar ell o els meus pares. Així que pel meu aniversari, com els meus pares ja m'havien regalat el dinar més meravellós del món al Celler de Can Roca, ell va ser qui me la va regalar. Per fi la tenia.






La Sous-vide -cuina al buit- és una tècnica de cuina que cada vegada és més popular, i és que és un senzill i eficaç mètode de preparació culinària a través de temperatures controlades i adaptades a cada ingredient; ingredients que es poden menjar crus i fer servir el buit per marinar.

La història de la utilització del buit per a la conservació d'aliments es remunta al segle XVIII, gràcies al sistema desenvolupat per Nicolás Appert. Ja en el segle XIX emergeix la indústria conservera que segueix combinant el tractament tèrmic i l'absència d'aire per a prolongar la vida útil dels aliments, aplicant el buit per envasar matèries primes i conservar-les, sense alterar les característiques pròpies de l'aliment.

Tot i això, no és fins als anys 70, al segle XX, quan la tècnica del buit es fa servir per primera vegada per a realitzar coccions. En els últims 30 anys, aquesta tècnica ha evolucionat tant, que en els restaurants és una de les tècniques més utilitzades.

Però cal tenir en compte que el buit com a mètode de conservació o de cocció pot prolongar la vida útil de l'aliment, només si les condicions higièniques són les adequades i si els paràmetres de temps i temperatura es controlen adequadament, ja que són molts els bacteris, llevats i espores que sobreviuen en medis anaeròbics i a temperatures, només, de refrigeració.

Com aquesta vegada he utilitzat el buit simplement per marinar unes sardines, deixaré els paràmetres de cocció per una altra recepta que tinc a la llista de pendents.



Com les sardines seran crues, és important que, a part de comprar-les ben fresques, abans, les congeleu per evitar que es coli algun bacteri. 

Perquè us feu una idea, amb només mitja hora de repòs de les sardines i el marinat, agafen inclús més sabor que si les haguéssim tingut més de 24 hores. La raó? Quan s'envasa al buit un aliment, amb determinats sucs, al extreure l'aire, els espais sobrants s'omplen, en aquest cas, pel marinat. Una explicació gens científica, però molt il·lustrativa, no?



Per fer aquestes sardines es necessiten els següents ingredients:


  • 8 sardines
  • 2 cullerades d'oli d'oliva verge
  • 4 cullerades de vinagre d'arròs
  • 2 cullerades de mirin
  • 2 cullerades de salsa de soja
  • brots de ceba
  • 1 pastanaga
  • 1 tros de pebrot vermell
  • 1 tros de pebrot verd
  • sal i pebre
  • 1 all
  • gingebre fresc
  • ratlladura de lima


El més important de tot, és unes sardines ben fresques. Si voleu, una vegada netes, les podeu congelar per evitar qualsevol contagi, ja que les sardines, tot i que marinades, es mengen crues. Jo, com sempre, les vaig anar a buscar al Mercat de Sants.




La recepta, en si, no té cap mena de complicació. El primer de tot és preparar el marinat. Per això, s'ha de barrejar bé l'oli, el vinagre d'arròs, el mirin, la salsa de soja, la sal i el pebre, l'all ratllat, el gingebre fresc, que també s'ha de ratllar -jo en poso molt poquet, ja que és fort- i la ratlladura de lima. I deixar reposar mentre netegem les sardines.




Les sardines s'han de netejar amb compte traient els lloms, eliminant, amb compte, les espines i polint els laterals perquè ens quedin totes, més o menys, de la mateixa mida. I, llavors, s'han de posar en remull amb aigua freda amb un rajolí de vinagre perquè es dessagnin. Aproximadament uns 15 minuts.




Llavors, s'han de treure els lloms de sardina de l'aigua i assecar bé amb paper de cuina per eliminar qualsevol líquid, i ja podem barrejar el marinat amb les sardines mentre es prepara la bossa per fer el buit.

Si no teniu màquina d'envasar al buit és en aquest pas on canvia la recepta, ja que simplement, s'haurà de deixar marinar les sardines, a poder ser, d'un dia per l'altre, i si no teniu temps, mínim mitja hora.




Si teniu màquina d'envasar al buit, s'ha d'agafar una de les bosses i posar, en primer lloc les sardines i, després, amb molt de compte, el marinat.




I, seguint les instruccions de la vostra envasadora, s'ha de fer el buit vigilant que no entri el líquid per la màquina.

Com era la primera vegada que feia servir l'envasadora, vaig esperar una mitja horeta en obrir la bossa i servir les sardines, però la gràcia de fer el buit és, precisament, que al eliminar l'aire dels aliments i omplir-los amb el marinat, es pot servir al moment, com si hagués estat hores marinant-se.

Per acompanyar-les, jo he fet servir brots de ceba i pebrot verd, pebrot vermell i pastanaga a dauets ben petits, amanits al gust.

Una delícia, saníssima.



Acabo el post d'avui amb Vetusta Morla.


Sálvese quien pueda

Puedo volver,
Puedo callar
Puedo forzar la realidad
Puedo doler
Puedo arrasar
Puedo sentir que no doy más
Puedo escurrir
Puedo pasar
Puedo fingir que me da igual
Puedo incidir
Puedo escapar
Puedo partirme y negociar la otra mitad

Puedo romper
Puedo olvidar
Puede comerme la ansiedad
Puedo salir
Puedo girar
Puedo ser fácil de engañar
Puedo joder
Puedo encantar
Puedo llamarte sin hablar
Puedo vencer
Puedo palmar
Puedo saber que sin vosotros puede más

Puede ser que mañana esconda mi voz
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda

Puedo torcer
Puedo lanzar
Puedo perderme en la obviedad
Puedo servir
Puedo cansar
Puedo saber que sin vosotros puede más

Puede ser que mañana esconda mi voz
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda

Puedo torzer, lanzar, perderme en la obviedad,
sentir, cansar, saber que sin vosotros puede más

Puede ser que mañana esconda mi voz
Por hacerlo a mi manera
Hay tanto idiota ahí fuera
Puede ser que haga de la rabia mi flor,
y con ella mi bandera
Sálvese quien pueda  

(Vetusta Morla)






TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 15 agost de 2014

Coca de patata, ceba i brie. La devorareu.





"Tener tranquilo el ánimo y alegre el humor 
a las horas de comer y de dormir, 
es uno de los preceptos cuya práctica
contribuye más a prolongar la vida."

(Francis Bacon)




"La presentadora de televisión Kim Lange está en el mejor momento de su carrera cuando sufre un accidente y muere aplastada por el lavabo de una estación espacial rusa. En el más allá, Kim se entera de que ha acumulado mal karma a lo largo de su vida: ha engañado a su marido, ha descuidado a su hija y ha amargado a cuantos la rodean. Pronto descubre cuál es su castigo: está en un agujero, tiene dos antenas y seis patas? ¡es una hormiga! Kim no tiene ganas de ir arrastrando migas de pastel. Además, no puede permitir que su marido se consuele con otra. Sólo le queda una salida: acumular buen karma para ascender por la escalera de la reencarnación y volver a ser humana. Pero el camino para dejar de ser un insecto y convertirse en un ser bípedo es duro y está plagado de contratiempos."

Aquesta és la ressenya d'un llibre, "Maldito Karma", que va caure a les meves mans un aniversari, regal dels meus companys de despatx. Encara no l'havia començat fins ahir. Sí, sí, ahir, i només em queden catorze pàgines per acabar-lo.

L'he llegit en el moment precís.

Buscava un llibre entretingut i que em fes riure per llegir a la platja. Cada estiu m'enduc dos o tres llibres, me'ls enduc a la platja i, al final, llegeixo un màxim de deu pàgines de cadascun. Dono oportunitats a tots els que trio per venir de vacances amb mi.

Aquesta vegada però, m'he quedat enganxada. 

A l'estiu, necessito un llibre d'aquells que et deixi la ment relaxada, i aquest no solament ha aconseguit això, sinó que m'ha fet riure "a carcajada limpia".

No sé si hagués rigut tant si l'hagués llegit en un altre moment, però la veritat és que ja estic pensant en fer-me amb un altre llibre de l'autor, l'alemany David Safier.

Normalment, no m'enganxo mai a llibres que estan narrats en primera persona, no acostumo a congeniar amb el protagonista i en aquest, tot i no fer-ho, des d'un principi m'ha enganxat el sarcasme i totes les coses absurdes, però potser no tant, que li passen.

I com a coprotagonista: Giacomo Casanova. Durant tot el llibre van sortint notes a peu de pàgina amb les "Memorias de Casanova" on es narra la mateixa història des del seu punt de vista...no explico perquè.

Si voleu passar una estona divertida -com a mínim somriures se us escaparan- llegiu-lo. A més us farà reflexionar de varies coses que potser no us haguéssiu parat a pensar.



I igual que l'estiu reclama un bon llibre, venen de gust bons sopars. Aquesta coca em va enganxar tant com la lectura que us recomano. Us l'ha cruspireu en un no res. I si a sobre l'acompanyeu d'una copa de vi blanc ben fred, una bona companyia i una divertida lectura, llavors, haureu fet l'estiu.



Per fer aquesta recepta (unes 4 coques), es necessiten els següents ingredients:


Per la massa:

  • 200 gr de farina
  • 3/4 got d'aigua
  • 3/4 got d'oli
  • sal i pebre 

Per la coca:

  • 1 patata gran o dues de mitjanes
  • 1 ceba gran o dues de mitjanes
  • olives negres d'Aragó
  • espècies italianes
  • formatge brie
  • oli d'oliva
  • sal i pebre
  • alfàbrega
  • all en pols


Aquesta és una recepta d'aquelles que es fan a ull i amb els ingredients que tens, per això no porta llevat, perquè no en tenia i, la veritat, quan la torni a fer, la faré igual.

En primer lloc s'ha de pastar bé la farina amb l'aigua i l'oli. Jo he fet servir les mides que indico, però depenent de la farina, absorbirà més o menys líquid, així que l'important és que hi hagi la mateixa quantitat d'aigua que d'oli i anar afegint una i l'altre a poc a poc, fins a obtenir la textura que volem. També s'ha d'afegir la sal i una bona quantitat de pebre negre recent mòlt. La massa ha de ser brillant i elàstica, suficientment dura per poder-la treballar, però ja veureu que es tracta més d'una qüestió d'elasticitat, ja que per l'alta quantitat d'oli és una massa realment flonja.




I la deixem reposar una mitja hora, tres quarts. Com no porta llevat, pràcticament no augmentarà el seu volum, però sí que es relaxarà el gluten i això ens permetrà treballar-la millor.




Mentre reposa, s'ha de tallar les patates, amb pell, a rodantxes el més fines possibles. Si teniu una mandolina, perfecte, jo, com estic de vacances i no tinc tots els meus estris, ho he fet amb paciència i un bon ganivet. I, igualment, s'ha de tallar la ceba ben fina.




Passat el temps de repòs, s'ha d'agafar per cada coca una bola de la mida d'una pilota de golf i estirar-la el més fina possible, per fer coques individuals, i, al damunt de cada coca, s'ha de posar una bona filera de brie.




Pel damunt, com si fossin escames s'ha d'anar col·locant els trossos de patata, sal i pebre, espècies italianes, all en pols i alfàbrega i pel damunt la ceba. 




I per acabar, un bon raig d'oli d'oliva verge i unes olives pel damunt.




I cap el forn, que ha d'estar prescalfat a 180ºC, durant uns 30 minuts o fins que sigui daurada al vostre gust.




És una coca realment deliciosa. Fina, cruixent i deliciosa.





Una flor no farà estiu, però un bon sopar, a la fresca i una copa de vi blanc, potser sí.


Una flor no fa estiu

Les coses que només passen un cop
és millor ignorar-les
i no pensar que a força del record
formen part de nosaltres.

Les coses que no han de passar mai més
només són un miratge
tant és si realment les has viscut
o si són de la vida d'algun altre.

Una interferència en el meu cor
un instant, un desastre
no es pot seguir un rastre tan subtil
un record ja no és viu.

Com un camí que no té indicació
com un far que s'apaga
tot és un joc de la imaginació
un parany, un somni que s'acaba.


Una interferència en el meu cor
un instant, un desastre
no es pot seguir un rastre tan subtil
un record ja no és viu
i una flor no fa estiu.

(Marc Parrot)






TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 12 agost de 2014

El color em posseeix. Arròs de pop i remolatxa.






"Nunca quise que el color fuera color.
Nunca quise que la textura fuera textura
ni que las imágenes se convirtieran en formas.
Quería que todo ello se fusionase en un espíritu viviente."

(Clyfford Still)




A la cuina, m'agraden els colors. Molt. I el color de la remolatxa, o al menys, la seva enorme capacitat per tenyir, m'era bastant desconeguda fins que vaig fer el Gaspatxo de remolatxa. Les meves mans semblaven tenyides de sang. Quin color!



De fet, però, els colors dels aliments, de les herbes i de diferents productes naturals s'han fet servir sempre. La història dels tints naturals comença amb la de l'home.

Des de les primeres civilitzacions l'home ha fet servir colorants naturals; substàncies o pigments que extreien d'animals (mol·luscs, insectes...), minerals (òxid de ferro, silici, mica...) o plantes (arrels, fulles, fongs...) i que feien servir tant per l'art, com per tenyir teixits o pells.  Un exemple és la planta d'índic, ja que el seu ús és potser un dels més antics, ja que es feia servir per tenyir els vestits que els posaven a les mòmies  o el púrpura de Tiro, extret de mol·luscs, que ja es feien servir a Creta, aproximadament cap a l'any 1600 a.C.

Tot i això, sembla que cap a l'any 1856 l'ús de colorants naturals va decaure i va començar l'era dels colorants sintètics, sobretot en el sector industrial. Això va implicar que, poc a poc, els colorants naturals anessin caient en desús, tot i que, evidentment, les avantatges de fer-los servir són innegables, tant per la salut, com pel seu baix cost.

A més a més, la varietat dels tints naturals és tant àmplia i hi ha tantes maneres de tenyir -sistemes de fermentació, maceració, cocció...- que la gamma de colors pot ser gairebé infinita.

L'home ha evolucionat molt, potser massa, però hi ha aspectes dels nostres avantpassats que potser hauriem de tenir més en compte, per aprendre a conviure amb un planeta que, entre tots, ens estem carregant.



I com a petit homenatge als colors del planeta, un arròs ple de color, natural, de la terra i del mar. Un fantàstic arròs de remolatxa i pop.



Per fer aquest arròs, per a dues persones, es necessiten els següents ingredients:


  • 1 cua de pop
  • 1-2 remolatxes fresques petites
  • 1 ceba tendre
  • 1 pebrot verd
  • 1 cullerada de tomàquet fregit
  • un rajolí de vi blanc
  • caldo de peix (4 mides per mida d'arròs)
  • espècies per peix al gust (anet, pebre blanc, pell seca de llimona mòlta...)
  • pebre vermell dolç
  • 2 mides d'arròs
  • all-i-oli (1 all, oli de gira-sol, 1 ou, sal i pebre)


En primer lloc, s'ha de netejar bé les remolatxes, pelar-les i tallar-les a dauets ben petits. S'ha de tenir en compte que la remolatxa deixa anar molt suc d'un color molt viu, que costa de treure, així que feu-ho a algun lloc fàcil de netejar.




Llavors, en una paella, s'ha de començar a sofregir la remolatxa, que és el que triga més a coure. Si ho feu amb remolatxa ja cuita, llavors ja no cal seguir aquest ordre i podeu fer el sofregit amb tots els ingredients alhora.




Una vegada la remolatxa hagi perdut la duresa inicial, ja es pot afegir la ceba i el pebrot verd, tallats a trossos petits, també.

Quan comencin a daurar-se tots els ingredients, ja podem afegir una cullerada de tomàquets fregits, les espècies i, a l'últim moment, quan el sofregit sigui gairebé llest, el vi blanc.




Mentre s'acaba de fer el sofregit, s'ha de tallar dues cues de pop ja cuites, a rodantxes, i afegir-les al sofregit abans de tirar l'arròs, donem un parell de voltes i aquest últim ja es pot afegir.




Deixem que l'arròs doni un parell de voltes fins que sigui transparent i ja es pot afegir el caldo de peix, si pot ser casolà, calent, i deixem que cogui, uns 18 minuts. 




Enretirem del foc, tapem amb un drap uns cinc minuts i ja es pot servir.





I per una recepta amb molts colors, una cançó a tot color.


A tot color

M'he topat amb els teus ulls
que em miraven des de lluny
on es troba el què em falta i el què vull

i oblidant-nos del present
hem tornat a ser com nens
abraçant amb valentia aquest moment

L'eufòria ens aixeca per sobre la gent
la vida és més bella i el món menys dolent

Quan un matí obris els ulls veuràs
que tot és més senzill quan sumem dos
i sortiràs amb un cafè al terrat
que avui s'encén el dia a tot color

Tantes nits comptant estels
entre riures, plans i anhels
però tu segueixes buscant el que ja tens

És massa temps fent-nos els sords
ignorant la veu del cor
en una cursa interminable cap enlloc.

...i jo voldria que fossis tu.

(Els Catarres)






TEXTO O DESCRIPCION