diumenge, 29 març de 2015

Vaig a una cuina i m'emporto...marshmallows!!!







"Jo sé que els núvols duren només un moment,
i que el sol és per tots els dies."

(Rabindranath Tagore)




Els dies volen. Passen a un ritme frenètic. Recordo quan era petita, que m'agradava estirar-me al terra -sobretot damunt de la gespa- i mirar com de ràpid passaven els núvols. Ara, gairebé no tinc temps de fer-ho, i, en canvi, sóc més conscient que mai de com passa el temps.

Aquest mes de març ha estat frenètic, plens de canvis, i acaba, per sort, bé, i amb la primavera. Just avui, el dia es fa més llarg i aquest augment de llum em fa feliç, tot es veu una mica més lluminós.



I com cada final de mes, toca entrar a una cuina i "robar" una recepta. Aquesta vegada, he de reconèixer que em venia de gust endur-me una recepta ben dolça, per gaudir durant aquests dies que ja comencen a fer fora el fred. I he tingut sort, perquè el blog assaltat, Gallecookies, no pot ser més dolç.

I la responsable d'aquest munt de receptes delicioses i dolces és la Iratxe, que com jo, és del club dels trenta (encara que a mi no em queda tant per ser-ho), sent verdadera passió per la cuina, és tossuda i té la mania d'acumular llibres de cuina. I és de Vitoria, ciutat que adoro per tenir una de les millors persones que conec, el meu amic Javi.



I fent honor a la introducció i un petit homenatge a la meva infància, he triat com a recepta els núvols de sucre o marshmallows, com es coneixen als Estats Units.

Sembla ser que la Iratxe, després de llegir moltes receptes de com fer-los, es va quedar per la "més americana" de totes i a mi ja m'està bé, perquè fa temps que vaig comprar corn syrup, i estava esperant una recepta per estrenar-lo.




La recepta és la base pels núvols de sucre blancs i es pot donar el sabor que vulgueu, jo he seguit la recepta al peu de la lletra i només he afegit una mica de colorant en pasta de color rosa, perquè s'assemblessin com les "nubes" de tota la vida. 

Us he de dir que m'he quedat al·lucinada amb el resultat. Tenen el mateix sabor i textura que les comprades. Una consistència que sempre m'havia preguntat com s'aconseguia, i mireu, aquí teniu la recepta.

[Per cert, un apunt, jo he fet servir "Gelly", de les textures dels germans Adrià, però la recepta de la Iratxe és amb gelatina en pols, normal]





Per fer aquests núvols de sucre, es necessiten els següents ingredients:

  • 20 gr de Gelly texturas (o gelatina en pols)
  • 90 ml d'aigua + 60 ml d'aigua
  • 320 gr de sucre
  • 200 gr de corn syrup (o glucosa)
  • una culleradeta de vainilla en pasta
  • mitja culleradeta de sal
  • colorant rosa en pasta
  • sucre glas


Sorprenentment, la recepta no pot ser més fàcil.

En primer lloc, s'ha de posar a hidratar la gelatina en pols o el Gelly amb 90 ml d'aigua. Ja veureu que ràpidament queda com bastant consistent, però no patiu, és normal.




A part, en un cassó, s'ha d'escalfar la resta d'aigua (60 ml), juntament amb el sucre i el corn syrup i deixar que s'escalfi, a foc mig, fins que comenci a bullir. Ha d'arribar a 115ºC i evitar que passi d'aquesta temperatura, ja que si ho fa, us caramel·litzarà. Així que si no teniu un termòmetre de cuina o de sucre, una vegada comenci a bullir, no ho deixeu més de dos minuts.




Mentre, posem la gelatina solidificada al bol de la batedora i batem uns segons perque és separi, com si fos sorra de gelatina.




Llavors, quan tinguem la barreja de sucre i corn syrup a 115ºC, s'ha de batre a velocitat baixa la gelatina i anar afegint mica en mica aquesta mena de xarop que acabem de treure del foc. 




I amb compte, pugem la velocitat de la batedora a mitja-alta i batem durant 10-15 minuts.

A meitat del procés, quan porteu uns 7-8 minuts, s'ha d'afegir el pessic de sal i la pasta de vainilla i, si voleu, una mica de colorant rosa en pasta.

Ja veureu que el resultat és una barreja molt consistent, similar a l'aparença d'un merenga dur i molt, molt enganxosa.




S'ha de deixar reposar durant un mínim de 12 hores. Jo he fet servir un tupper gran perquè els núvols tinguessin un gruix determinat. No oblideu untar bé amb una mica d'oli neutre, per evitar que se us enganxi.



Passada l'estona de repòs, s'ha de cobrir bé la zona on desemmotllareu la pasta amb sucre glas per evitar que s'enganxi i anar tallant amb la forma que vulgueu. Jo he fet quadrats, però també es poden fer servir motlles o talladors de galetes.




A mida que aneu tallant els núvols, s'han d'anar arrebossant amb sucre glas, per evitar que s'enganxin entre si, i retirant l'excés de sucre.




Al·lucinareu amb la textura.




Us prometo, que volaran, com els dies.



Espero que us hagi agradat la recepta i que faci més dolços aquests nouvinguts dies plens de llum.


Els dies s'allarguen

Els dies s'allarguen
per tenir temps,
per poder acomiadar.me
del que em cuida des de l'hivern.

Ara no sé quan ens veurem.

El paisatge es mereix
que el mirem més.

Em mal acostumes
i després se'm fa etern
desaprofitar-te a l'entretemps.

Els dies s'allarguen per poder
no fer res més.

De la boca et cau
el que em tens guardat...


De la boca et cau
el que em tens guardat...

De la boca et cau
el que em tens guardat...

De la boca et cau
el que em tens guardat...

De la boca et cau
el que em tens guardat...

De la boca et cau
el que em tens guardat...

(Renaldo & Clara)






TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 27 març de 2015

Bake the world fa parada a França. Fougasse de xili i sàlvia.







"Bienaventurado
el que no cambia el sueño de su vida
por el pan de cada día."

(Facundo Cabral)




Com n'és de maco aquest pa. I quina delícia. Quan vaig veure que aquest mes, el repte Bake The World, ens duia a França a conèixer la fougasse, ràpidament em va venir al cap la millor que he provat mai, la de carxofes de Daniel Jordà. La vaig tastar en un dels seus cursos i fa molt que la tinc pendent, però no vaig trobar les carxofes que ell fa servir i sense elles, no la vull reproduir, així que la deixo en stand by, fins que tornin a tenir les carxofes.

I d'un mestre, vaig passar a un altre. 

L'elaboració bàsica d'aquesta recepta és de'n Richard Bertinet, un dels grans gurús del pa i jo, només he aportat aromes a la massa, de xili i sàlvia. 



La fougasse és un pa típic de la zona de la Provença i diuen que el seu origen es remunta a l'antiga Roma. 

Sembla ser que prové del que es coneixia com a panis focacius, un pa pla que es coïa amb les cendres de la llar. De fet, possiblement, d'aquest pa provenen una gran varietat de pans com la Focaccia italiana, la Hogaza espanyola, la Pogača dels Balcans o la Fugassa de Liguria, tot i que a França, igual que jo he fet, s'acostuma a afegir alguns ingredients per aromatitzar el pa, com olives, formatge, anxoves o herbes aromàtiques, entre d'altres.

Aquest pa, a més a més, tenia una funció i és que s'utilitzava per calcular la temperatura del forn de llenya, abans de coure pans més grans i aquest, era el pa que els treballadors es menjaven per dinar, no es venia.

Si m'accepteu un consell, mengeu-lo acabat de fer, el seu cruixent no té preu.



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

  • 500 gr de farina de força
  • 350 gr d'aigua
  • 10 gr de sal
  • 10 gr de llevat fresc
  • farina de blat de moro
  • xili picat al gust
  • orenga o sàlvia secs al gust
  • all picat


La recepta d'aquesta fougasse, parteix dels ingredients de la massa de pa blanc, que altres vegades he posat al blog i que sovint faig servir per fer variacions.

Només s'ha de pastar bé tots els ingredients, menys les espècies, seguint el mètode tradicional de'n Richard Bertinet (amassat francès) o amb la pastadora. Jo aquesta vegada, he barrejat una mica els ingredients dins d'un bol i he pastat a mà.




Una vegada ben pastat, s'han d'afegir les espècies i pastar fins que tots els ingredients s'hagin barrejat bé.




Llavors, s'ha de deixar llevar una hora, dins d'un bol untat amb oli i tapat amb un drap humit.

Passat aquest temps, s'ha de dividir la massa en quatre porcions, i, desgasificant una mica, s'ha de donar a cada porció, forma de rectangle. S'ha d'enfarinar bé cada tros amb farina de blat de moro.

Una vegada estigui la massa una mica estirada, amb la rascleta, s'ha de fer un tall al mig i a cada costat del tall central, dos talls més, com a la foto.




Amb les mans, s'ha d'obrir els forats i posar al damunt del paper de forn, untant bé amb farina de blat de moro, que farà que quedi encara més daurat i cruixent.




S'ha de coure al forn, que ha d'estar prescalfat a 230ºC, durant 10-12 minuts.

Es pot menjar una mica tebi o deixar refredar del tot al damunt d'una reixeta.




És un pa deliciosament aromàtic i extraordinàriament cruixent. No deixeu de fer-lo.




Mireu quina pinta té la molla, en un tres i no res, us acabareu una fougasse sencera.





Mossegar aquest pa, et fa feliç, així que per acabar només podia posar una cançó alegre. Avui, tanco el post amb Els Catarres.


Vull estar amb tu

L'olor de cafè dels matins quan em llevo amb tu
els plats del sopar que ningú té el valor de rentar
i penso en tu a cada moment
des que el sol treu el cap pel Tagamanent
i va il·luminant el somriure de la meva gent

El parell de mitjons de colors oblidats dins el llit
els veïns del tercer que se'm queixen dels teus crits d'ahir
i quan em dius que tens pressa, però encara tens temps
d'enganxar-te als llençols durant cinc minuts més
fent el gos, fent l'amor, espolsant-nos la mandra molt lentament

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars
ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu

Quan m'enfado i esclafes a riure per sota el nas
quan et dono peixet en els jocs que t'agrada guanyar

La vida tranquil·la dels dies d'estiu
les nits a la fresca banyant-nos al riu
petons i cançons a la platja de Tamariu

La teva veu comença el dia, la promesa d'una alegria
que viu entre els teus gestos quotidians
em quedaré amb tu per sempre, a la vora de la primavera
que desplegues generosa a cada pas.

(Els Catarres)





TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 24 març de 2015

Cebes farcides de carn i calamars. Fantàstiques.







"Qui menja ceba,
no tremola després de la mort."

(Dita popular catalana)




Hi ha un ingredient sense el que no podria viure. Bé, n'hi han uns quants, però aquest potser és el més clar de tots: la ceba.

No sé que faria sense la ceba. I mira que em fa plorar, la maleïda.

He provat mil trucs. De fet, la fortor que desprèn en ser tallada, ha fet que s'hagi escrit mil trucs sobre com evitar plorar al tallar-la.

La que més he sentit és la de retenir un glop d'aigua a la boca mentre la talles perquè el conducte que uneix la via respiratòria nasal amb la gola queda tancat i així no es respiren els compostos sulfurats que en provoquen la llàgrima, o tenir una aixeta oberta o un got d'aigua ple al costat de la ceba que s'està tallant, però a mi, què voleu que us digui. No em funciona.

En canvi, aquest Nadal, la Carme em va regalar unes ulleres que si us he de dir la veritat, han fet que gairebé no plori. No podeu ni imaginar-vos la fila que faig mentre tallo ceba, i és que de més discretes n'hi ha segur. Mireu, mireu...





Com vaig llegir al llibre "Tota la cuina catalana de la A a la Z", diuen que a la cuina catalana tot comença amb la picada i acaba amb la ceba.

I és que la ceba, en totes les seves formes -vella, tendra, calçots, ceballots...- s'incorpora a tota mena de plats, cuinada de moltes maneres diferents.

A la cuina catalana, és fonamental, ja que constitueix l'element essencial de moltes bases i salses, com a acompanyament típic de les amanides i com a farcit, o per ser farcida, com en la recepta d'avui.

La ceba és una planta herbàcia bulbosa originària de l'Àsia Central, i des de fa segles, és doncs un ingredient essencial i indispensable de la cuina mediterrània. Quan és jove es pot menjar tota, fins i tot la seva tija, i quan és gran, s'aprofita el seu tubercle, que creix enterrat.



Abans d'anar a la recepta, sabeu el secret per conservar-les? 

Perquè no es grillin les cebes s'han de guardar dins d'un cistell el dons del qual s'ha de folrar bé amb paper. No han de tenir contacte amb cap plàstic i s'ha d'intentar que no estiguin amuntegades.




Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:


Per les cebes:

  • 4 cebes dolces no massa grans
  • 350 gr de carn picada (vedella + porc)
  • 1 calamar gran
  • 1 ceba tendra gran
  • 2 cullerades de tomàquet fregit
  • 1 cullerada de polpa de nyora
  • sal i pebre
  • un rajolí de xerès
  • 1 cullerada de sucre morè
  • sal i pebre
  • pa ratllat

Per la salsa:

  • La carn de les cebes (interior)
  • vi blanc
  • llet desnatada
  • mel
  • sal i pebre


Per fer aquesta recepta, hem de tenir una mica de paciència, però l'espera, val la pena.

En primer lloc, s'ha de fer el farcit de les cebes. Per això, s'ha de picar la ceba tendra i començar a sofregir en una paella, amb una mica d'oli. Quan comenci a estar daurada, s'han d'afegir el calamar tallat a trossets ben petits i deixar que coguin bé.




Llavors, s'ha d'afegir el tomàquet fregit, la polpa de nyores, el sucre morè, salpebrar i quan s'hagi sofregit bé, afegir un rajolí de xerès.




Quan l'alcohol s'hagi evaporat, s'ha d'afegir la carn picada, rectificar de sal i pebre i finalment, quan la carn sigui ben cuita, afegir pa ratllat perquè el farcit quedi ben lligat.




I reservem.

A part, s'ha de buidar les cebes. Per això, primer pelem la primera capa de la ceba i en tallem la part superior, reservant el barret que es fa servir a l'hora de coure i servir la ceba farcida.

Llavors, amb un buidador i molta paciència, s'ha d'anar buidant la ceba i guardant els trossets. Si aconseguiu que només quedi una capa de ceba, millor. Després, el plat queda més fi.




Una vegada buides, s'han de farcir, tapar amb el barret i coure al forn, a 180ºC, fins que la ceba sigui ben cuita, depenent del forn i de la mida de les cebes, trigarà més o menys, jo vaig deixar-les una hora, aproximadament.




En un cassó, s'ha de sofregir tots els trossos que hem buidat de la ceba i quan siguin ben daurats, s'ha de tirar un bon raig de vi blanc, una cullerada de mel, sal pebrar i quan l'alcohol s'evapori, cobrir amb llet desnatada i deixar al foc fins que la ceba sigui ben tova. 

Després s'ha de passar pel turmix i si voleu, colar. A mi m'agrada amb textura.




Per servir-les, s'ha de posar una base de la salsa de ceba, la ceba al damunt i unes fulles de sàlvia per decorar.

Delicioses.



I una deliciosa versió, per posar banda sonora a aquesta recepta.


Aquest cony de temps

Trenca'm a bocins
i endevina quina peça em rovella els ossos,
posa'm al revés
a veure si així vaig bé.

Seu al meu costat,
torna'm a tranquil·litzar amb els teus llavis dolços,
diga'm el perquè
d'aquest dia tan esquerp.

La finestra, en caure el vespre, s'ha tornat en un mirall
i el que veig no menteix i m'espanta.
Si almenys aquesta pluja em servís per netejar
tots els núvols llargs i negres
que ara es van filtrant per les parets.

Potser
passo massa temps a casa,
pot ser,
però el carrer és tant fosc,
deu ser
que aquest cony de temps se'm fica al cos.

Ara parla fort
per tapar les veus que dintre meu em maltracten,
o potser millor
calla i sent la meva por.

La finestra, en caure el vespre, s'ha tornat en un mirall
i el que veig no menteix i m'espanta.
Si almenys aquesta pluja em servís per netejar
tots els núvols llargs i negres
que ara es van filtrant per les parets.

Potser
passo massa temps a casa,
pot ser,
però el carrer és tant fosc,
deu ser
que aquest cony de temps se'm fica al cos.

(Els pets -versió The New Raemon)






TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 19 març de 2015

Dolces tradicions. Crema catalana (amb sucre o sense).







"Sant Josep...
la meva mare ha fet crema."

(Josep Pla -El Quadern Gris-)




Igual que a casa de'n Josep Pla, a casa meva, la mare, el dia de Sant Josep, sempre feia crema. Cada any, sabia que el 19 de març, el sopar acabava dolçament, amb la millor crema catalana que he tastat i amb uns quants melindros. 

I jo he volgut seguir la tradició i portar-vos la recepta, amb i sense sucre, pel pare.



El 19 de març és Sant Josep i als Països Catalans, tradicionalment, es celebra amb crema catalana. Unes postres, però, que podem trobar durant tot l'any a gairebé tots els restaurants del país.

El nom de "crema catalana" és molt recent, ja que, segons Jaume Fàbrega -casi podria dir que el meu gastrònom de referència-, abans no sempre es cremava la crema i en el seu lloc, es decorava amb sanefes o inscripcions fetes de xocolata o merenga. Per això, històricament es coneixia amb el nom de "crema de Sant Josep" o "crema cremada".

És una de les receptes dolces més antigues d'Europa, que ja apareix al Llibre de Sent Soví, del segle XIV, o al Llibre del Coch, del segle XVI. A més, sembla ser que la recepta s'ha mantingut pura, sense gaires variacions, excepte que actualment, es fa servir Maizena enlloc de midó, que és el que antigament es feia servir per fer la crema.

L'origen, no està clar, el que si és evident és que té parents molt propers a França -Crème brulée o la Crème pâtissière- o a Portugal -Creme caramelo-, entre d'altres. 

I podria seguir parlant de la crema catalana, de les seves referències literaries i de mil coses més, però vaig a la recepta, que encara me'n queda una mica i la vull escurar. No me'n puc estar. Són les meves postres preferides i aquelles que, vagi on vagi, sempre demano. Em passa com amb les croquetes, és una mena de ritual de control de qualitat d'allà on vagi.




Per fer la crema catalana, es necessiten els següents ingredients:

  • 1 litre de llet sencera
  • 1 canonet de canyella
  • pell de llimona
  • pell de taronja
  • 200 gr de sucre (o 100 gr de Tagatosa)
  • 8 rovells d'ou
  • 40 gr de midó o Maizena


La recepta és senzillíssima.

Primer, s'ha de posar la llet en un cassó, juntament amb el canonet de canyella, la pell de llimona i la pell de taronja i dur a ebullició, a foc lent. És important treure absolutament tota la part blanca de la pell de llimona i de la pell de taronja, ja que de no fer-ho, podríem amargar la crema.




Mentre, en un bol, s'han de barrejar bé els rovells, el sucre (o la Tagatosa) i el midó o Maizena, fins que blanquegin i augmentin de volum.




Quan la llet arrenqui el bull, la deixem uns minuts al foc i, després, l'enretirem i la tapem amb un drap perquè es refredi una mica.

Passada aquesta estona, s'ha de colar una mica de llet al damunt dels rovells, sense deixar de remenar (això atempera els rovells i evita que qualli) i després la resta. S'ha de batre bé, colar i tornar al foc fins, a foc baix, fins que arrenqui el bull. Quan arrenqui el bull, s'ha de treure del foc i posar en cassoletes individuals.

Per evitar que faci una capa de tel, s'ha de cobrir amb paper film que estigui en contacte directe amb la crema i a la nevera.




Abans de consumir, s'ha de tirar sucre o Tagatosa pel damunt i amb un bufador, cremar. Ja veureu que amb Tagatosa no crema tant, però déu ni do. La foto inferior és amb Tagatosa.




Deliciosa. Sens dubte, les meves postres preferides.





I perquè no conec una veu més dolça que la de la Sílvia Pérez Cruz, vull acabar el post de la crema catalana, amb el seu Cant dels Ocells. Pell de gallina.



El cant dels ocells

En veure despuntar
al major lluminar
en la nit més joiosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melidrosa.

L'àliga imperial
se'n vola cel a dalt,
cantant amb melodia,
dient: "Jesús és nat
per treure'ns del pecat
i dar-nos alegria".

Cantava el passarell:
"Oh, que hermós i que bell
és l'Infant de Maria!".
I li respon el tord:
"Vençuda n'és la mort,
ja neix la Vida Mia".

(Sílvia Pérez Cruz)






TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 17 març de 2015

El primer petó. Amanida de fonoll, ceba tendre, bacallà i taronja.







"Menjar és una necessitat,
però menjar intel·ligentment
és un art."

(La Rochefoucauld)




Costa una mica de creure, però fins el cap de setmana passat, no havia tastat mai el fonoll.

De petita era de les que quan feiem una excursió, agafava un trosset de fonoll silvestre i me'l posava a la boca. No m'agradava massa el seu sabor anisat, però tot i això, l'anava llepant fins que gairebé havia desaparegut el seu rotund sabor. Petites rareses.

Així que jo associava aquell sabor, amb el bulb de fonoll. Ni tant sols m'havia plantejat tastar-lo.



El fonoll és un producte típic de les gastronomies mediterrànies, sobretot les fulles, que tenen un sabor dolç molt agradable, molt utilitzat en les amanides. També s'usa el bulb -que és el que he fet servir jo-, sobretot a les cuines del centre d'Europa.

El bulb que comprem a les botigues, que deriva del fonoll silvestre, és dolç i delicat, amb un gran aroma.




A part, aporta una important quantitat d'hidrats de carboni i fibra i està molt indicat per prevenir la hipertensió, el colesterol, en dietes depuratives i/o diürètiques i per diabètics, celíacs i intolerants a la lactosa.



El divendres, vaig acompanyar a la mare a comprar a una nova botiga que han obert a prop de casa seva -un apunt: no suporto les botigues que només es preocupen pel seu aspecte i obliden per complert que ha de ser còmode, pràctica i coherent a l'hora de distribuir els seus productes- i em va comprar un bulb de fonoll.

I aquella mateixa nit, la meva història d'amor amb ell, va començar. Aquest va ser el primer petó. Suau, delicat, dolç i intens.



Per fer aquesta amanida, per a quatre persones, es necessiten els següents ingredients:


Per l'amanida:

  • 500 gr de morro de bacallà dessalat per fer esqueixada)
  • 2 taronges
  • 2 arrels de fonoll
  • 2 cebes tendres
  • 5 cullerades d'oli d'oliva
  • 3 cullerades d'olivada
  • 2 cullerades de vinagre balsàmic
  • anet fresc
  • aigua 
  • sal
  • gel

Per la reducció de taronja:

  • 2 taronges
  • 1 cullerada de sucre


Primer de tot, s'ha de preparar la reducció de taronja. Per això, s'ha d'agafar el suc de dues taronges i una cullerada de sucre  i posar al foc fins que redueixi i adopti textura de salsa.




Llavors, s'ha de netejar l'arrel de fonoll i, segons la recepta original, tallar-lo a daus, jo he fet servir una mandolina i l'he tallat a làmines més fines, que m'ha semblat més delicat. Podeu escaldar-lo uns segons i treure ràpidament, posant-lo amb aigua i gel o menjar-lo cru, que a mi, personalment, m'agrada més.




S'ha d'amanir el fonoll amb una mica d'oli i sal i disposar-lo al fons del plat on servirem l'amanida.

Al damunt, s'ha de posar el bacallà que s'ha d'amanir amb oli i vinagre i sobre d'ell, tossets de taronja (tallades sense cap pell, en viu) i rondanxes de ceba tendre, intentant que quedi ben maco.




Per acabar, s'ha de posar uns brots d'anet, una mica d'olivada i el cordó de salsa de taronja que hem fet inicialment.




Ja veureu quina frescor i quin xute de vitamines. És una amanida senzilla i deliciosa. Enamora.



I per un plat tant delicat, una veu dolça i profunda. Núria Graham, que va adapatar We Belong de Pat Benatar, en català, pel disc de la Marató de TV3. Quines ganes de sentir-la, aquest any, al Festival Embassa't de Sabadell.


Som fets l'un per l'altre

Ja  t'ho he dit tantes vegades,
he plorat sola tants cops.
Sempre em sorprèn com de bé em trenques el cor,
i he posat massa de mi
jo encara no et vull deixar a la teva sort
lluitant contra els dubtes del teu cap.

Pertanyem a la llum
hem vingut de la tempesta;
pertanyem a la trampa del so de les nostres paraules.

Per molts cops coneguem
o admetem
i encara que ens dolgui
venim del mateix lloc,
som fets l'un per l'altre.

Potser puc semblar-te dèbil quan no sé que fer;
no sabria pas com treure la meva força si no hi ets.

No hem parat de repetir-nos
hem perdut el seny,
no hi ha cap esperança,
no hi ha cap gir final.

Ara tanca els ulls i dorm, ara prova de somiar
deixa el cap en blanc i esforça't per tirar endavant.

Ni tant sols podem saber com ens hem estimat.
Et sento parlar dins meu, sempre et veig a tot arreu.

(Núria Graham)







TEXTO O DESCRIPCION