dimecres, 23 abril de 2014

Galetes de Sant Jordi, per celebrar el millor dia de l'any.





"La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires..."

(Joan Maragall)




Com ja vaig explicar l'any passat, amb el Pa de Sant Jordi, avui, és el meu dia preferit. Per això, tot i que avui no toca recepta, el vull celebrar.

M'encanta que tot s'ompli de roses i llibres, com Maragall diu en el seu poema, i que la gent surti al carrer, i amb aquestes galetes, vull fer el dia, encara més dolç.

En aquell post, ja vaig parlar bastant sobre Sant Jordi, la diada en si i de com n'és considerat el Patró de Catalunya, però vull afegir, com s'explica a la web de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, que, "antigament, les classes aristocràtiques, en aquests dies celebraven festes cavalleresques i torneigs, de les que eren excloses les classes populars i que es celebraven al Born, on les dames eren obsequiades amb roses i flors.

Segles després, el costum d'obsequiar l'estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l'actualitat, una festa típica celebrada arreu de Catalunya, per tothom.

No podem oblidar el caire nacionalista que sempre ha pres la festa, més gran encara quan la nacionalitat catalana era negada, i el seu símbol ha estat la senyera penjada de la casa de la vila de cada localitat i de cada llar."

I aquest any, és indubtable que, pel moment que estem vivint, serà un dia molt especial.



Per celebrar-lo, he fet unes galetes decorades amb glassa reial. La recepta és de La cocina de Carolina.


Els ingredients que es necessiten, són:


Per fer les galetes:
  • 425 gr de farina de rebosteria
  • ¼ culleradeta de llevat tipus Royal
  • 1 culleradeta de sal
  • 2 culleradetes de vainilla en pasta
  • 1 ou L a temperatura ambient
  • 175 gr de sucre glas
  • 230 gr de mantega


Per fer el glassejat:

  • clares d'ou (millor si pasteuritzades)
  • 200 gr, aproximadament, de sucre glas, per clara
  • colorant al gust
  • essència, al gust


En primer lloc s’ha de blanquejar la mantega amb el sucre batent a velocitat màxima, fins que, gairebé dobli el seu volum.



Després, s’ha d’afegir l’ou i la pasta de vainilla i seguir batent fins que quedin ben integrats els nous ingredients.

Llavors, s’ha de tamisar la farina, el llevat i la sal i afegir a la barreja que tenim feta, fins a obtenir una massa ben homogènia.



És molt important que seguiu l’ordre dels ingredients i que la mantega i l’ou estiguin a temperatura ambient.

Llavors, s’ha de fer una bola i estirar la massa fins a obtenir un gruix de, aproximadament, 6 mm.

I ja podem tallar les galetes amb el tallador que vulgueu.




La recepta original no diu que s’hagin de deixar reposar a la nevera, sinó que, directament, s’han de coure a forn prescalfat a 200ºC uns 7-8 minuts, sense deixar que es torrin.




Només en el cas de que a la vostre cuina faci molta calor, el millor és posar la massa de galetes, una vegada estirada, uns deu minuts a la nevera, tot i que la Carolina especifica que amb aquesta recepta, prefereix no posar-la a la nevera.

Han de quedar blanquetes, ja que si les deixem coure massa canvien de sabor. A més a més, aniran decorades i no es veurà el color de la galeta. Estaran al punt quan els voltants de la galeta comencin a estar daurats.



I ja les podem deixar refredar al damunt d’una reixeta.

Abans de començar a decorar les galetes, l’ideal és que passi, com a mínim unes 4 hores, però encara millor és decorar-les al cap de dos dies, ja que així evitem que la glassa es faci malbé amb l’oli que deixen anar les galetes.

Jo no tenia temps i no ho he fet, però la propera vegada ho faré així.

Per conservar les galetes, el millor és una caixa de metall.


Per fer el glassejat, és important que si voleu posar alguna essència, aquesta sigui transparent, perquè no influeix al color.

En primer lloc, s'ha de tamisar el sucre glas i reservar.

A part, en un bol, s'han de col·locar les clares i batre, a velocitat baixa, amb una tercera part del sucre, fins que sigui ben incorporat i seguir batent, a velocitat més alta. S'ha d'anar afegint la resta del sucre a cullerades, una per una.

Quan veieu que ja és una pasta blanca i amb cos, si voleu, és el moment de tirar l'essència. Jo no n'he fet servir.

S'ha d'aconseguir una consistència suficient com perquè al aixecar les varilles, no caigui la glassa.

Amb això tindrem la glassa per delinear la galeta, que tindrà una textura com de pasta de dents. I cap a la màniga pastissera.

Per omplir la galeta, s'ha d'afegir aigua molt a poc a poc, fins a que sigui una mica més lleugera. 

A l'últim moment s'ha d'afegir el colorant, i abans de fer-la servir, s'ha de deixar reposar una mica perquè desapareguin les bombolletes que es poden haver fet al remenar.




Per fer la decoració, primer s'ha de delinear el contorn de la galeta amb la glassa més espessa i després omplir amb la més líquida, vigilant no omplir amb massa quantitat, ja que llavors, podria sobresortir. Jo ho he hagut de fer ràpid i no he omplert, només delineat.

Per omplir, amb l'ajuda d'un biberó o d'una màniga pastissera, s'ha d'anar fent des de l'exterior, a l'interior.

Per fer el drac, he fet com escates fent anar la màniga amunt i avall.

Va molt bé tenir un escuradents a mà, per petar bombolles, per baixar la punteta de glassa que queda cap amunt al acabar el delineat i per arribar a les zones més estretes, depenent del dibuix.

Per que s'assequin, s'ha de deixar d'un dia per l'altre. És una feina que no és difícil, però que si requereix de paciència, així que fins al dia següent no es poden fer els detalls.

Avui, però, he hagut de fer la foto sense assecar les galetes, sinó, el post no hagués estat a temps.

No han quedat massa maques, però són boníssimes.






I acabo amb un poema de Salvador Espriu. Feliç Sant Jordi.


"Senyor Sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats,
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén."

L'estampeta
se'm perdia:
no recordo
l'any ni el dia.

(Salvador Espriu)



TEXTO O DESCRIPCION




dimarts, 22 abril de 2014

Tàrtar de magret d'ànec. Us quedareu muts.





“Hay veces que nada el pato
y veces que ni agua bebe.”

(Dita popular)



L’altre dia, el passat dijous, vaig tenir la sort d’assistir a un taller de cuina que feien, expressament per blocaires, a l’Espai Consum del Bon Preu.

La veritat és que just començaven les vacances i per la tarda no treballava –justament per això podia anar-, així que arribat el moment, em feia molta mandra, però hi vaig anar. Amb en Víctor, un amic blocaire.

Només començar, la mandra va marxar.

El taller el donava el Pep Nogué, un cuiner que escriu, cerveser, vinater, licorer a estones perdudes i divulgador de les seves recerques de cuina i de les arrels gastronòmiques catalanes, tal i com ell mateix es descriu a la seva web.

A part, en Pep, és el President de l’Associació Alimentària Garrotxa, cuina i territori i col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Tapias Variades, entre d’altres, així com de la revista gastronòmica Cuina, a la que fa anys que estic subscrita i per això ja el coneixia –a més a més, fa anys,ja vaig tenir la sort de fer un taller amb ell-.

Però el que més es nota només comença el taller, és que té experiència com a professor de cuina i conferenciant. Dona gust sentir-lo parlar, i és que en sap un pou de cuina.




El fet és que ens va ensenyar diversos plats, tots ells fantàstics, però el que més em va agradar va ser un que va fer amb una punteta de magret que li havia sobrat de fer el plat principal que ens ensenyava.

Amb quatre ingredients i aquella punta de magret, va fer un tàrtar deliciós, que avui, amb una petita aportació personal, us presento.

A casa va volar, en un tres i no res.



I com de l’origen del tàrtar ja us en vaig parlar amb la recepta de l’Steak Tartar i del magret, quan el vaig fer ambsalsa de gerds i brandy, passo a la recepta.
  


Per fer el tàrtar de magret es necessiten els següents ingredients:

  • ½ ceba
  • 1 magret d’ànec
  • 1 trosset de porro
  • 1 guindilla
  • Sal i pebre
  • 2 culleradetes Mostassa Dijon Antiga
  • Moscatell
  • Salsa de soja
  • Oli d’oliva verge

  
En primer lloc, s’ha de netejar molt bé el magret. Per fer-ho, en primer lloc s’ha de treure la pell, amb compte, i després els nervis de la carn.




[TRUC] En Pep ens va explicar que si coem bé la pell del magret, fins que tregui tot l’oli, aquest el podem reservar en un pot i fer-lo servir per fer sofregits, entre altres plats. Com em va semblar una idea fantàstica, a casa ho he fet i ara tinc a la nevera, una mica de greix d’ànec per fer-ne ús un dia d’aquests.

I una vegada ben net el magret, s’ha de picar, a ganivet, amb una mica de paciència, a tallets ben petits.




A part, s’ha de picar, també a talls ben petits, un trosset de ceba i un trosset de porro, i la guindilla.




En un bol, ja es pot barrejar la carn de magret amb les verdures picades i amanir.

Per amanir-lo s’ha d’afegir la mostassa, un raig de moscatell, sal i pebre i un raig de salsa de soja i anar provant fins que sigui del vostre gust. És un plat molt agraït ja que s’ha d’anar tastant i afegint condiment segons el gust.

Jo per acompanyar vaig fer servir torradetes amb panses, ja que al dur moscatell vaig pensar que casaria molt bé, i una mica de mantega.

Un tàrtar espectacular. Gràcies Pep.



I avui per acabar, una nova cançó dels Amics de les Arts. 



Apunto Shakespeare

Li juro pel que més estimo
que el d'avui ha estat un fet aïllat,
que puc fer aquesta feina, els dies que vénen,
vostè no s'ha de preocupar.

Que ho llegeixo ara a casa amb més calma.
Ho faré cent vegades, si cal.
Que tindré molta cura,
la pell ben gruixuda
i demà no cauré en el parany.

Només deixi'm un minut
i entendrà perfectament el que he viscut.

El forat del teló em permetia
espiar com entrava la gent.
Els actors escalfaven,
els tècnics fumaven.
Me n'he anat al meu lloc impacient.

I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada?
La platea arrapada al seient!
Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent
un actor s'ha encallat a mig fer.

Un silenci massa llarg.
He mirat el text intentant-lo ajudar.

Amb un vers he ensopegat
i a dins meu, alguna cosa s'ha trencat.

Com pot ser?
Com ho fa?
Com un vers que porta escrit 400 anys
pot estar parlant clarament de mi?
Qui ho sap fer?
És humà?
Qui té el do?
Qui és que no sent però pot descriure
el que l'altre gent porta tan a dins?

I llavors el següent que recordo
són xiulets de la gent, la remor,
un que al fons s'aixecava,
de cop llums de sala,
el prosceni escopint el teló.

Un actor de mirada ferotge
cap a mi dient-me el nom del porc,
amb el dit m'apuntava.
Senyor, com cridava!
El de so l'aguantava, per sort.
Si es pogués posar al meu lloc
entendria com se n'ha de ser de fort

quan hi ha un vers que diu així
(i disculpi si no sóc massa precís):

Els valents,
els valents, 
sucumbeixen a la mort un cop només
i els covards, senyor, moren constantment.

Els valents,
els valents, 
sucumbeixen a la mort un cop només
i els covards, senyor, moren constantment.

(Els amics de les arts)




TEXTO O DESCRIPCION





dissabte, 19 abril de 2014

En sèrio??? Si, si, si!!! Muffins Donut.






“Cocinar es la aplicación humana más antigua,
básica y universal de los cambios físicos y químicos
sobre las materias de la naturaleza.”

(Arthur E. Grosser –The cookbook Decoder-)




Hi ha receptes que un dia veus i t’apuntes, i no arribes a fer mai, o trigues en fer-la. En canvi, hi ha d’altres, que no trigues ni 24 hores, que el mateix dia, hagis o no d'anar a comprar els ingredients, se't fica al cap i l'has de fer.

Com aquesta.

I veig que no sóc la única a qui li va passar, ja que a l’Alma -de qui vaig veure aquesta recepta-, li va passar el mateix. Ella va veure “Donut Muffins” en un blog i aquella mateixa tarda els va fer.

A mi em va passar igual, vaig veure la recepta mentre anava al metro i només arribar a casa li vaig fer a ELL per berenar. Pel camí, repassava mentalment els ingredients que tenia per casa. Només tenia tres quarts d’hora abans de que hagués de marxar a un taller de cuina, però això no em va semblar cap impediment.

I m’alegro. Són deliciosos.

Jo tampoc sé, igual que l’Alma, si tenen més gust a Donut o a canyella o a què, però són els muffins més suaus, tendres, i esponjosos que he tastat mai. No són gens empalagosos i són un vici…si en menges un, és difícil no menjar-ne més.

I avui, passo directament a la recepta, que són vacances...



Per fer dotze muffins de mida normal, es necessita :


Pels muffins :
  • 215 gr de farina de rebosteria
  • 1,5 culleradetes de llevat tipus Royal
  • ½ culleradeta de sal
  • ½ culleradeta de nou moscada
  • 1 culleradeta de canyella
  • 150 gr de mantega fosa
  • 150 gr de sucre morè
  • 1 ou M + un rovell (o un ou L)
  • 180 ml de llet


Pel toc final :
  • 115 gr de mantega fosa
  • 150 gr de sucre blanc
  • 1 culleradeta de canyella


En primer lloc s’ha de posar a prescalfar el forn a 180º, ja que la massa es prepara en un moment i mentre, posem les càpsules dins la safata per fer cupcakes i reservem.




En un bol, s’ha de tamisar la farina, el llevat, la sal, la nou moscada i la canyella i reservar.




I en un altre bol, s’han de batre la resta d’ingredients amb unes varilles, jo ho he fet amb la KitcheAid, però la recepta és tant simple que ja va bé amb unes varilles de mà.




Quan els ingredients líquids siguin ben batuts, s’ha d’anar afegint, a poc a poc, als ingredients secs, sense deixar de remoure, fins obtenir una massa esponjosa i homogènia.

I ja es pot repartir entre les dotze càpsules. Jo he fet servir una cullera de servir gelat i així he posat, exactament, la mateixa quantitat de massa a cada càpsula, però si no, també va molt bé amb una màniga pastissera. És una massa molt lleugera.




S’han de coure al forn uns 20 minuts i per comprovar que estan ben cuits, s’han de punxar amb un escuradents.

Mentre els muffins es couen, s’ha de fondre la mantega per l’últim toc i barrejar en un bol o platet la canyella i el sucre.




Llavors, una vegada els traiem del forn, s’ha de deixar que reposin uns deu minuts i pintar amb la mantega fosa i després passar pel sucre barrejat amb canyella.




Són deliciosament suaus. Una meravella. Com us he dit, són irresistibles, així que vigileu.





I per una recepta curiosa, una cançó de Gertrudis.


Curiós

Vist que la terra és plana,
que hi ha mugrons que no són rodons,
hi ha viatges sense tornada
i trens que no tenen parada,
que les escales només pugen i
que els llençols només s'abaixen,
encara que també s'enganxen,
cal fer front a la conjuntura,
anant a missa o a costura,
que tot això s'està perdent.
Igual que la democràcia
que s'ha quedat sense clients.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

Sempre han dit que els nens petits
s'estranyen de veure's els dits.
I després quan ens fem grans
necessitem fer estranyes les mans.
Déu n'hi do quin embolic.
Quan el que ens queda és un pessic
d'aquell brètol inconscient
que érem abans de ser decents.
Cosa tampoc del tot dolenta,
si ens salvéssim de la renta.
I és que el boig és qui veurà
i un món nou i de veritat.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

(Gertrudis)








TEXTO O DESCRIPCION





dijous, 17 abril de 2014

El somni d'en Garfield. Lasanya amb beixamel de ceps.






“Cuando el contenido de lasagna baja en mi sangre,
me vuelvo intratable.”

(Garfield)



Com tots sabeu, m’encanten els gats.

I hi ha dos gats que m’encanten per sobre de tots. L’un és real, és la meva gateta i l’adoro, és la meva baldufa i no cal que digui res més, és la gateta més preciosa del món. Mai l’havia posat al blog, però ja va sent hora. Aquesta és la Baldrica.




L’altre és el Garfield. No és real, però m’encanta.

Aquest gat gros i ataronjat, amb ratlles negres i tan peculiar –ell es creu que és un gat persa-, és realment entranyable, i el que més m’agrada de tot és que tingui uns gustos culinaris tant definits. El seu plat preferit és la lasanya i odia les panses, les anxoves i els espinacs. A part és rotund i odia menjar ratolins, les aranyes i, sobretot, els dilluns, menys els que són d’aniversari.

Com el seu propi autor va dir:

“Como toda buena lasagna, Garfield es un gato que nació en la cocina de un restaurante italiano una noche de invierno de 1978, mientras afuera la nieve caía cual queso parmesano. El dueño del restaurante, ante la obligación de elegir entre Garfield y cerrar las puertas de su negocio por falta de pasta para cocinar, vendió el gato a una tienda de animales. Garfield pensó que ya estaba condenado a ser un vagabundo el resto de su vida, pero un buen día Jon se cruzó en su camino”.

Així que avui, una bona lasanya. A la baldrica no sé si li hagués agradat, però va estar mirant-me amb ulls grossos durant tota la preparació.



Imagineu si fa anys que va aparèixer la lasanya, que ja Ciceró va mencionar la seva passió pel lagum, que eren unes tires de pasta llargues, molt semblants a la lasanya, tot i que sembla ser que fins al segle XVII no va aparèixer la lasanya, tal i com la coneixem avui en dia, cuita al forn.

Per variar, hi ha diverses teories sobre el seu origen.

La majoria diuen que prové d’Itàlia, concretament de la zona de Bologna, i que el nom deriva del mot en llatí lasanum, que feia referència al recipient o cassola a on es cuinava. A més a més, expliquen que hi ha un document italià, anònim, que data del segle XIV, amb la primera recepta coneguda de lasanya.

En canvi, els anglesos asseguren que aquest plat es va preparar, per primera vegada i, de manera especial, a l’any 1930, pel Rei Ricard II. Segons expliquen, el nom d’aquesta recepta era loseyn, que sembla ser que es pronunciava “lasain”, i que es feia alternant capes de pasta i de formatge.

Anys més tard, i arran del descobriment d’Amèrica, és quan s’incorpora la carn i la salsa de tomàquets.



En fi, que aquesta recepta és resultat de voler fer llenties i adonar-te’n de que no en tens i haver d’improvisar un plat amb tot el que et trobes per davant a l’obrir la nevera. I el resultat, immillorable. Sobretot el toc de la beixamel de ceps.



Els ingredients per a quatre persones, normals o que la mengin com a primer plat, o per a dues persones, amb gana, com a casa -tot i que va ser plat únic-, són:


Per la lasanya:

  • 8 plaques de lassanya 
  • 250 gr de carn picada de vedella
  • 1-2 pebrots verds
  • 1-2 porros (depèn de la mida)
  • 1/4 got de brandy
  • 1 cullerada o dues de tomàquet fregit
  • un pessic de gingebre en pols
  • pebre negre
  • 2 culleradetes de ceba en pols
  • brie
  • parmesà

Per la beixamel:
  • 3 culleradetes de ceps en pols
  • 2 cullerades de farina
  • 1 got de llet evaporada
  • 1 got de llet desnatada
  • 1/2 culleradeta d'all en pols
  • 50 gr mantega
  • sal i pebre


Per fer aquesta recepta vaig fer servir plaques de lasanya d'aquestes que només han d'estar quinze minuts en remull, amb aigua calenta, així que el primer de tot és posar-les en un bol o safata a hidratar.




Mentre, s'ha de començar a fer el farcit.

En un cassó, s'ha de posar a sofregir el pebrot verd i la ceba, que s'han de tallar a trossos petits, fins que siguin daurats, i quan comencin a tenir color, s'ha d'afegir el tomàquet fregit, el gingebre, el pebre negre, la ceba en pols i deixar que faci xup-xup uns minuts.




Passats uns minuts s'ha d'afegir el brandy i deixar que l'alcohol s'evapori, moment en el que ja es pot afegir la carn, que hem de deixar que cogui bé.

A l'últim moment, s'ha de rectificar de sal i reservar.

En un cassó a part, s'ha de fer la beixamel amb pols de ceps.




En primer lloc s'ha de desfer la mantega i una vegada desfeta, afegir la farina, que s'ha de deixar coure fins que comenci a agafar un color marronós. Aquest pas és important, ja que si la farina la deixem crua, la beixamel agafarà aquest sabor a cru que no és gens agradable.




Abans d'afegir la llet, s'ha de tirar la pols de ceps, una mica de pebre negre, sal i l'all picat, remenar i afegir els líquids (llet desnatada i llet evaporada) que si estan calents millor, ja que així es garanteix que no hi hagi cap grumoll.

I ja podem muntar la lasanya.

Primer de tot, s'ha de posar una capa de beixamel per evitar que les plaques de pasta s'enganxin a la safata d'anar al forn.

En segon lloc, s'ha de posar una capa de pasta (jo he fet dues plaques), una capa del sofregit de carn picada i una altra capa de pasta. Al damunt d'aquesta última capa de pasta, s'ha de posar beixamel de ceps, una capa de trossos de brie i altre vegada de pasta. Acabem amb el sofregit de carn i amb pasta. 




Finalment, s'ha de cobrir tota la lasanya amb beixamel de ceps, ratllar parmesà al damunt i gratinar fins que el formatge sigui torradet.




A casa va ser un èxit, i això que a mi la lasanya m'agrada, però m'atabala que es desfaci al menjar, així que prefereixo el farcit sense les plaques de pasta. 





I sigui d'origen italià o anglès, avui tanco el post amb una cançó francesa que m'encanta.


Gamine

Je pourrais t'attraper comme ça
Et d'un coup t'arracher les yeux,
Si tu ne me regardais pas
Avec le joie d'être amoureux.
Je pourrais tourner sur la tête
Devenir folle en quelques heures,
Si jamais tu prenais l'envie
De ne plus croire en mon bonheur.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
C'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleur les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

Je peux crier pendant des heures 
Si tu ne reviens pas tout d'suite,
Ou bien filer à 100 à l'heure
Pour aller te chercher des frites.
Il suffit que tu claques des doigts
Pour qu'j'apparaisse dans ton salon,
Mais si jamais tu n'ouvres pas la porte
Promis, je la défonce.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
Ç'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleus les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

(Zaz)








TEXTO O DESCRIPCION