dissabte, 19 abril de 2014

En sèrio??? Si, si, si!!! Muffins Donut.






“Cocinar es la aplicación humana más antigua,
básica y universal de los cambios físicos y químicos
sobre las materias de la naturaleza.”

(Arthur E. Grosser –The cookbook Decoder-)




Hi ha receptes que un dia veus i t’apuntes, i no arribes a fer mai, o trigues en fer-la. En canvi, hi ha d’altres, que no trigues ni 24 hores, que el mateix dia, hagis o no d'anar a comprar els ingredients, se't fica al cap i l'has de fer.

Com aquesta.

I veig que no sóc la única a qui li va passar, ja que a l’Alma -de qui vaig veure aquesta recepta-, li va passar el mateix. Ella va veure “Donut Muffins” en un blog i aquella mateixa tarda els va fer.

A mi em va passar igual, vaig veure la recepta mentre anava al metro i només arribar a casa li vaig fer a ELL per berenar. Pel camí, repassava mentalment els ingredients que tenia per casa. Només tenia tres quarts d’hora abans de que hagués de marxar a un taller de cuina, però això no em va semblar cap impediment.

I m’alegro. Són deliciosos.

Jo tampoc sé, igual que l’Alma, si tenen més gust a Donut o a canyella o a què, però són els muffins més suaus, tendres, i esponjosos que he tastat mai. No són gens empalagosos i són un vici…si en menges un, és difícil no menjar-ne més.

I avui, passo directament a la recepta, que són vacances...



Per fer dotze muffins de mida normal, es necessita :


Pels muffins :
  • 215 gr de farina de rebosteria
  • 1,5 culleradetes de llevat tipus Royal
  • ½ culleradeta de sal
  • ½ culleradeta de nou moscada
  • 1 culleradeta de canyella
  • 150 gr de mantega fosa
  • 150 gr de sucre morè
  • 1 ou M + un rovell (o un ou L)
  • 180 ml de llet


Pel toc final :
  • 115 gr de mantega fosa
  • 150 gr de sucre blanc
  • 1 culleradeta de canyella


En primer lloc s’ha de posar a prescalfar el forn a 180º, ja que la massa es prepara en un moment i mentre, posem les càpsules dins la safata per fer cupcakes i reservem.




En un bol, s’ha de tamisar la farina, el llevat, la sal, la nou moscada i la canyella i reservar.




I en un altre bol, s’han de batre la resta d’ingredients amb unes varilles, jo ho he fet amb la KitcheAid, però la recepta és tant simple que ja va bé amb unes varilles de mà.




Quan els ingredients líquids siguin ben batuts, s’ha d’anar afegint, a poc a poc, als ingredients secs, sense deixar de remoure, fins obtenir una massa esponjosa i homogènia.

I ja es pot repartir entre les dotze càpsules. Jo he fet servir una cullera de servir gelat i així he posat, exactament, la mateixa quantitat de massa a cada càpsula, però si no, també va molt bé amb una màniga pastissera. És una massa molt lleugera.




S’han de coure al forn uns 20 minuts i per comprovar que estan ben cuits, s’han de punxar amb un escuradents.

Mentre els muffins es couen, s’ha de fondre la mantega per l’últim toc i barrejar en un bol o platet la canyella i el sucre.




Llavors, una vegada els traiem del forn, s’ha de deixar que reposin uns deu minuts i pintar amb la mantega fosa i després passar pel sucre barrejat amb canyella.




Són deliciosament suaus. Una meravella. Com us he dit, són irresistibles, així que vigileu.





I per una recepta curiosa, una cançó de Gertrudis.


Curiós

Vist que la terra és plana,
que hi ha mugrons que no són rodons,
hi ha viatges sense tornada
i trens que no tenen parada,
que les escales només pugen i
que els llençols només s'abaixen,
encara que també s'enganxen,
cal fer front a la conjuntura,
anant a missa o a costura,
que tot això s'està perdent.
Igual que la democràcia
que s'ha quedat sense clients.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

Sempre han dit que els nens petits
s'estranyen de veure's els dits.
I després quan ens fem grans
necessitem fer estranyes les mans.
Déu n'hi do quin embolic.
Quan el que ens queda és un pessic
d'aquell brètol inconscient
que érem abans de ser decents.
Cosa tampoc del tot dolenta,
si ens salvéssim de la renta.
I és que el boig és qui veurà
i un món nou i de veritat.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

És curiós sentir
com enredem el camí.
I una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

(Gertrudis)




TEXTO O DESCRIPCION





dijous, 17 abril de 2014

El somni d'en Garfield. Lasanya amb beixamel de ceps.






“Cuando el contenido de lasagna baja en mi sangre,
me vuelvo intratable.”

(Garfield)



Com tots sabeu, m’encanten els gats.

I hi ha dos gats que m’encanten per sobre de tots. L’un és real, és la meva gateta i l’adoro, és la meva baldufa i no cal que digui res més, és la gateta més preciosa del món. Mai l’havia posat al blog, però ja va sent hora. Aquesta és la Baldrica.




L’altre és el Garfield. No és real, però m’encanta.

Aquest gat gros i ataronjat, amb ratlles negres i tan peculiar –ell es creu que és un gat persa-, és realment entranyable, i el que més m’agrada de tot és que tingui uns gustos culinaris tant definits. El seu plat preferit és la lasanya i odia les panses, les anxoves i els espinacs. A part és rotund i odia menjar ratolins, les aranyes i, sobretot, els dilluns, menys els que són d’aniversari.

Com el seu propi autor va dir:

“Como toda buena lasagna, Garfield es un gato que nació en la cocina de un restaurante italiano una noche de invierno de 1978, mientras afuera la nieve caía cual queso parmesano. El dueño del restaurante, ante la obligación de elegir entre Garfield y cerrar las puertas de su negocio por falta de pasta para cocinar, vendió el gato a una tienda de animales. Garfield pensó que ya estaba condenado a ser un vagabundo el resto de su vida, pero un buen día Jon se cruzó en su camino”.

Així que avui, una bona lasanya. A la baldrica no sé si li hagués agradat, però va estar mirant-me amb ulls grossos durant tota la preparació.



Imagineu si fa anys que va aparèixer la lasanya, que ja Ciceró va mencionar la seva passió pel lagum, que eren unes tires de pasta llargues, molt semblants a la lasanya, tot i que sembla ser que fins al segle XVII no va aparèixer la lasanya, tal i com la coneixem avui en dia, cuita al forn.

Per variar, hi ha diverses teories sobre el seu origen.

La majoria diuen que prové d’Itàlia, concretament de la zona de Bologna, i que el nom deriva del mot en llatí lasanum, que feia referència al recipient o cassola a on es cuinava. A més a més, expliquen que hi ha un document italià, anònim, que data del segle XIV, amb la primera recepta coneguda de lasanya.

En canvi, els anglesos asseguren que aquest plat es va preparar, per primera vegada i, de manera especial, a l’any 1930, pel Rei Ricard II. Segons expliquen, el nom d’aquesta recepta era loseyn, que sembla ser que es pronunciava “lasain”, i que es feia alternant capes de pasta i de formatge.

Anys més tard, i arran del descobriment d’Amèrica, és quan s’incorpora la carn i la salsa de tomàquets.



En fi, que aquesta recepta és resultat de voler fer llenties i adonar-te’n de que no en tens i haver d’improvisar un plat amb tot el que et trobes per davant a l’obrir la nevera. I el resultat, immillorable. Sobretot el toc de la beixamel de ceps.



Els ingredients per a quatre persones, normals o que la mengin com a primer plat, o per a dues persones, amb gana, com a casa -tot i que va ser plat únic-, són:


Per la lasanya:

  • 8 plaques de lassanya 
  • 250 gr de carn picada de vedella
  • 1-2 pebrots verds
  • 1-2 porros (depèn de la mida)
  • 1/4 got de brandy
  • 1 cullerada o dues de tomàquet fregit
  • un pessic de gingebre en pols
  • pebre negre
  • 2 culleradetes de ceba en pols
  • brie
  • parmesà

Per la beixamel:
  • 3 culleradetes de ceps en pols
  • 2 cullerades de farina
  • 1 got de llet evaporada
  • 1 got de llet desnatada
  • 1/2 culleradeta d'all en pols
  • 50 gr mantega
  • sal i pebre


Per fer aquesta recepta vaig fer servir plaques de lasanya d'aquestes que només han d'estar quinze minuts en remull, amb aigua calenta, així que el primer de tot és posar-les en un bol o safata a hidratar.




Mentre, s'ha de començar a fer el farcit.

En un cassó, s'ha de posar a sofregir el pebrot verd i la ceba, que s'han de tallar a trossos petits, fins que siguin daurats, i quan comencin a tenir color, s'ha d'afegir el tomàquet fregit, el gingebre, el pebre negre, la ceba en pols i deixar que faci xup-xup uns minuts.




Passats uns minuts s'ha d'afegir el brandy i deixar que l'alcohol s'evapori, moment en el que ja es pot afegir la carn, que hem de deixar que cogui bé.

A l'últim moment, s'ha de rectificar de sal i reservar.

En un cassó a part, s'ha de fer la beixamel amb pols de ceps.




En primer lloc s'ha de desfer la mantega i una vegada desfeta, afegir la farina, que s'ha de deixar coure fins que comenci a agafar un color marronós. Aquest pas és important, ja que si la farina la deixem crua, la beixamel agafarà aquest sabor a cru que no és gens agradable.




Abans d'afegir la llet, s'ha de tirar la pols de ceps, una mica de pebre negre, sal i l'all picat, remenar i afegir els líquids (llet desnatada i llet evaporada) que si estan calents millor, ja que així es garanteix que no hi hagi cap grumoll.

I ja podem muntar la lasanya.

Primer de tot, s'ha de posar una capa de beixamel per evitar que les plaques de pasta s'enganxin a la safata d'anar al forn.

En segon lloc, s'ha de posar una capa de pasta (jo he fet dues plaques), una capa del sofregit de carn picada i una altra capa de pasta. Al damunt d'aquesta última capa de pasta, s'ha de posar beixamel de ceps, una capa de trossos de brie i altre vegada de pasta. Acabem amb el sofregit de carn i amb pasta. 




Finalment, s'ha de cobrir tota la lasanya amb beixamel de ceps, ratllar parmesà al damunt i gratinar fins que el formatge sigui torradet.




A casa va ser un èxit, i això que a mi la lasanya m'agrada, però m'atabala que es desfaci al menjar, així que prefereixo el farcit sense les plaques de pasta. 





I sigui d'origen italià o anglès, avui tanco el post amb una cançó francesa que m'encanta.


Gamine

Je pourrais t'attraper comme ça
Et d'un coup t'arracher les yeux,
Si tu ne me regardais pas
Avec le joie d'être amoureux.
Je pourrais tourner sur la tête
Devenir folle en quelques heures,
Si jamais tu prenais l'envie
De ne plus croire en mon bonheur.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
C'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleur les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

Je peux crier pendant des heures 
Si tu ne reviens pas tout d'suite,
Ou bien filer à 100 à l'heure
Pour aller te chercher des frites.
Il suffit que tu claques des doigts
Pour qu'j'apparaisse dans ton salon,
Mais si jamais tu n'ouvres pas la porte
Promis, je la défonce.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
Ç'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleus les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

(Zaz)




TEXTO O DESCRIPCION




dimarts, 15 abril de 2014

Dulce Granada. Piononos.







“Las lágrimas me subían a los ojos,
y no eran lágrimas de pesar ni de alegría,
eran de plenitud de vida silenciosa y oculta por estar en Granada.”

(Miguel de Unamuno)




Aquesta és una recepta que tenia pendent, de fa temps, però com tinc la foto, d’abans de començar a fer el pas a pas, avui, el post, serà simple, amb una sola fotografia. Tot i així, és un dolç deliciós i molt senzill de fer, que ni necessita una il·lustració del procediment d’elaboració.



La història del “Pionono”, igual que la majoria d’històries sobre els orígens de la majoria de receptes, no està clar. Hi ha diferents teories, ja que s’ha d’anar a la cultura popular per trobar-lo, amb el que això implica. Llegendes, històries incomplertes i rumors.

Diuen que els primers indicis es troben en un pastisset, molt semblant als “Piononos” que avui coneixem, que hi havia a l’Espanya hispanomusulmana, entre els segles X i XI, en ple apogeu de les arts i ciències de l’Al-Andalus.

Aquella època es caracteritzava per un gran mestissatge cultural, referent de modernitat i innovació en tots els nivells, inclosa la gastronomia que es va enriquir molt amb nous sabors agredolços i especiats, per influència musulmana. Doncs diuen que el “Pionono” és resultat de combinar receptes romanes amb nous sabors apareguts de l’altre banda del Mediterrani, on s’utilitzaven noves matèries primes com la canyella i la mel.

Però la creació del “Pionono”, tal i com el coneixem avui, es deu als habitants d’un petit poble dels voltants de Granada, Santa Fe, que es diu que van conservar una recepta com a herència àrab, pel damunt dels canvis religiosos i polítics que anava patint Granada. Una recepta, el contingut original de la qual, és secreta.

Amb el pas del temps, però, aquest pastisset va anar patint canvis tant d’aspecte, com de composició, per adaptar-se, sobretot a l’evolució dels gustos de la gent.

Al segle XIX, es diu que tres germanes viudes d’una coneguda pastisseria, “La Blanquita”, que rescaten la recepta que havia quedat mig oblidada, l’anomenen “Pionono”, en honor al Papa Pío Novè, i li donen forma cilíndrica, com la tiara papal.



Aquesta recepta la vaig treure, fa temps, d’un fantàstic blog, el de la Gemma, La cuina de casa, i no em va decepcionar gens ni mica, boníssims.



Els ingredients que es necessiten per fer els "Piononos" són:


Pel pa de pessic:
  • 3 ous
  • 105 g de farina
  • 105 g de sucre

Per l’almívar:
  • 50 g de sucre
  • 50 ml d’aigua
  • 1 cullerada de rom

Per la crema:
  • 500 ml de llet
  • 40 g de maizena
  • 100 g de sucre
  • 4 rovells d’ou
  • 1 branca de canyella


En primer lloc, s’han de batre els ous amb el sucre fins que quedin escumosos, blanquegin, i gairebé doblin el volum, llavors, s’ha d’afegir la farina tamisada, per evitar grumolls, i abocar la massa al damunt d’una plata de forn que, prèviament, hem de cobrir amb paper de forn (ha de quedar primet, de 1/2cm de gruix).

S’ha de deixar coure uns 10 minuts a 180º, i, només treure la placa de bescuit del forn, quan encara sigui calent, s’ha de desemmotllar a sobre d’un drap de cuina una mica humit, enrotllar-lo i deixar refredar.

Mentre es refreda la placa de bescuit, s’ha de fer un almívar posant l’aigua i el sucre en un cassó al foc, fins que bulli, i una vegada arrenqui al bull, s’ha de treure del foc i afegir el rom. I reservem.

A part, s’han de barrejar els quatre rovells d’ou amb la maizena i una mica de la llet, un rajolí, només per desfer la maizena.

A part, en un cassó, s’ha de posar la resta de llet, el sucre i la canyella i dur a ebullició. Quan arrenqui el bull, s’ha d’abocar la barreja dels rovells i  remenar bé amb un batedor fins que espessi.

I deixem refredar en una safata, tapant amb paper film, que toqui directament amb la crema, per evitar que faci una pel·lícula.

Finalment, per muntar els Piononos, s’ha d’humitejar el pa de pessic amb l’almívar i escampar la crema pel damunt, reservant una part per cobrir els pastissets.

Una vegada ben cobert el pa de pessic, s’ha d'enrotllar i tallar a rodanxes d’uns 3cm de gruix. Els posem drets i, amb l’ajuda d’una màniga pastissera, s’ha de repartir pel damunt la resta de la crema.

I ja només queda espolsar el sucre per damunt i cremar amb un bufador.

I llestos. A punt per menjar.



Sempre hi ha professors especials, a qui recordem de manera especial. A COU, tenia un d'aquests professors. Tenia una greu i profunda veu i en sabia tant que em quedava embadalida escoltant-lo. Una de les classes que em donava era Literatura espanyola, i recordo com si fos ara, com recitava a Machado. Era de l'antiga escola -inclús la seva manera de vestir el delatava-, i molt estricte, però era el meu preferit. Aquest poema li dedico al Sr. Ricarte, aquest professor especial.


El crimen fue en Granada

1. El crimen


Se le vio, caminando entre fusiles,

por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
-sangre en la frente y plomo en las entrañas-
...Que fue en Granada el crimen
sabed -¡pobre Granada!-, en su Granada.

2. El poeta y la muerte


Se le vio caminar solo con Ella,

sin miedo a su guadaña.
-Ya el sol en torre y torre, los martillos
en yunque- yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
<<Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo 
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban...
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
que bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!>>

3. Se le vio caminar...


Labrad, amigos, 

de piedra y sueño en el Alhambra,
un túmulo al poeta, 
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

(Antonio Machado)





TEXTO O DESCRIPCION




dissabte, 12 abril de 2014

Unes flors delicioses. Carxofes gira-sol.




"Con la esperanza de llegar a vivir con Gauguin en nuestro estudio,
quiero pintar una serie de cuadros.
Nada más que grandes girasoles...
Si llevo a cabo mi plan, pintaré una docena de cuadros.
El conjunto es una sinfonía en azul y amarillo.
Trabajo todos los días desde que sale el sol.
Porque las flores se marchitan enseguida
y hay que pintarlo todo de una vez."

(Van Gogh. Carta a Theo nº 526)




El gira-sol sempre ha estat la meva flor preferida. M’agrada tot. La seva majestuositat, els seus colors, la seva grandesa, i, com no, la seva peculiaritat.

El gira-sol és originari del continent americà i el seu cultiu es remunta a l’any 1000 a.C., tot i que hi ha teories que situen el seu origen a Mèxic, encara molt abans, al 2600 a.C. De fet, a les cultures asteques –Mèxic- i inques –Perú-, el gira-sol era símbol de l’astre rei; Francisco Pizarro va descobrir nadius venerant imatges d’un gira-sol i, posteriorment diferents figures d’or d’aquesta flor, van arribar a Europa, cap al segle XVI, de la ma dels espanyols, que també en duien llavors. A partir d’aquí el seu cultiu es va estendre per Europa.

Però el que més em sorprèn és la seva facultat de girar segons la posició del sol, l’heliotropisme, que no ho fa durant tota la seva vida, només quan és jove, ja que una vegada és madur, queda en una posició fixa cap al llevant, l’est, que, de fet, és per on surt el sol.

Són flors realment curioses. Només responen, no a la llum en general, sinó a la blava. Si féssiu l’experiment de tapar un gira-sol amb una coberta transparent al vermell i opaca al blau, no es mourà al sortir el sol, i en canvi, si és opaca al vermell i transparent al blau, la flor es mourà de manera normal.

I una altra curiositat és la disposició de les seves llavors, que no estan col·locades a l’atzar, sinó que s’ha demostrat que segueixen un patró matemàtic. He estat buscant molta informació i resulta d’allò més interessant, però massa llarg d’explicar, així que us animo a que ho busqueu pel vostre compte.



I com m’agraden els gira-sols, adoro la sèrie de quadres que Van Gogh en va fer d’aquestes meravelloses flors. Una sèrie de tres quadres similars amb catorze gira-sols en un gerro, dos amb dotze gira-sols, un amb tres i un altre amb cinc.

Van Gogh va començar a pintar Els gira-sols a finals de l’estiu de 1888. La seva casa d’Arlés tenia la façana groga i aquesta i el sol mediterrani del sol de França el van inspirar. Al principi el motiu d’aquells quadres era merament decoratiu, per decorar una habitació per Paul Gauguin, que anava a visitar-lo.

Les pintures mostren els gira-sols en totes les etapes de la seva vida, des del naixement, fins que es panseixen, utilitzant tota la gamma de l’espectre del color groc, amb taronges, ocres, marrons i beixos, tots ells aplicats amb pinzellades fortes i agressives, i ressaltats gràcies als colors verds i blaus dels contorns.

Per Van Gogh, el groc tenia un simbolisme especial, i és que sembla ser que representava el seu món interior, la vida, l’escalfor, el sol. Com així va escriure al seu germà Theo:


“Ahora tenemos un calor magnífico e intenso y no corre nada de viento,
es lo adecuado para mí.
Un sol, una luz que, a falta de un calificativo mejor,
sólo puedo definir con amarillo,
un pálido amarillo azufre,
un amarillo limón pálido.
¡Qué hermoso es el amarillo!”

(Carta a Theo nº 522)


Com a mostra he triat un dels seus quadres i he fet un petit collage, amb una de les fotos de les carxofes gira-sol, una mica editada, què, creieu que s’assemblen?




El gira-sol, igual que per Van Gogh, és propi de mi.

Així li deia al seu germà, a la carta 573 després de trencar la seva relació amb Gauguin, en plena crisis personal.

“...Tú ya sabes que a Gauguin le gustaba especialmente.
Sobre ella ha dicho entre otras cosas: “Esto...esto es...la flor”.
Yú ya sabes: la peonia es propia de Jeannin, la malva de Quost
y el girasol es propio de mí...”




Fa uns dies, a Cuines, van tenir durant una setmana a un cuiner del restaurant 41º Experience de l’Albert Adrià i una de les receptes que va fer, em va deixar completament enamorada. Adoro les carxofes i així, com a gira-sols, em van captivar.

La blogger amb més glamour de tota la xarxa també les va fer, així que us deixo les seves carxofes gira-sol, per si voleu passejar pel seu blog, val molt la pena.



Per aquestes carxofes, es necessiten els següents ingredients:



Per a l’emulsió d’anxoves i parmesà:


  • 1 ou
  • 2 grans d’all
  • 25 g de parmesà ratllat
  • 2 filets d’anxova
  • 20 g de mostassa de Dijon
  • 1 cullerada de suc de llimona
  • 150 g d’oli de gira-sol
  • sal
  • pebre negre


Per les carxofes:

  • 8 carxofes
  • 1 l d’aigua
  • 1/2 manat de julivert o el suc de ½ llimona
  • 500 ml d’oli d’oliva


Per decorar:

  • 20 g de llavors de gira-sol salades i pelades


  
Primer de tot, s’ha de començar a fer l’all escalivat.

Per fer-lo, s’han d’embolicar dos grans d’all amb paper d’alumini, i deixar-los coure al forn, a 180º, durant 20 minuts. Una vegada cuits, s’han de pelar i reservar.




Per fer l’emulsió d’anxoves i parmesà que anirà al centre dels cors de carxofa, s’ha de triturar amb un minipimer l’ou amb els alls escalivats, el parmesà ratllat, les anxoves, la mostassa i el suc de llimona, i, seguidament, anar afegint l’oli de gira-sol a poc a poc, per muntar la salseta com si fos una maionesa. El millor és rectificar de sal i pebre al final, ja que tant el parmesà com les anxoves són productes salats, i una vegada rectificat, s’ha de reservar a la nevera, on agafarà encara més consistència.

I ja es poden preparar les carxofes, que és el més entretingut de la recepta.

Primer s’han de netejar bé les carxofes, deixant el cor, un centímetre de fulla a la part superior i un tros de tija, com a mínim de dos centímetres, jo potser n’he deixat una mica més.




És important treure la fibra de la tija amb un ganivet sense serra i deixar el tall ben net, per no trobar fils, ni sabors amargs, i buidar bé l’interior del cor, amb l’ajuda d’una cullera buidadora, o si no en teniu, com jo, amb paciència i una cullereta de cafè. Després, s’ha d’anar tallant transversalment, amb la punta d’un ganivet que talli bé, des de l’exterior fins el cor de la carxofa, deixant, entre tall i tall, molt poc espai; la recepta original parla d’aproximadament dos mil·límetres, jo ho vaig fer a ull i a una mica més de distància, com podeu veure a la foto.

Això s’ha de fer el més ràpid possible i anar submergint les carxofes en un bol amb aigua i julivert o, com en el meu cas, amb aigua amb llimona, per evitar que s’oxidin i quedin negres.

Una vegada tinguem les carxofes ben netes, s’ha de posar un cassó al foc amb oli, i fregir-les –abans s’han d’assecar bé amb paper de cuina-, a 140º, fins que siguin ben daurades.




Quan siguin cuites, s’han de deixar escórrer al damunt d’un paper de cuina, obrir bé els pètals amb compte de no cremar-vos i salar el cor.




I ja es pot muntar el plat.

Amb compte, s’han d’anar omplint els centres buits de la carxofa amb una cullerada de l’emulsió d’anxoves i parmesà que hem reservat a la nevera i al damunt afegir les pipes pelades al damunt.




La recepta original talla les llavors de gira-sol a trossets, però a mi m’ha fet més gràcia deixar-les senceres.




Es poden servir estirades o amb algun potet simulant un gerro pel gira-sol; al restaurant 41º Experience, les posen enterrant les tiges en unes pedres que col·loquen en un bol, rotllo zen.




Us asseguro que són absolutament sublims.



I pels gira-sols, una mica de sol.

Sun is shining


Sun is shining,
the weather is sweet,yeah

Make you wanna move
your dancing feet now

To the rescue,
here I am
Want you to know, y’all,
can you understand?

When the mornin’
gather the rainbow, yeah, yeah
Want you to know,
I’m a rainbow too now

To the rescue,
Here I am
Want you to know, y’all,
Can you, can you, can you understand?

Sun is shining,
the weather is sweet now

Make you wanna move
your dancing feet, yeah
But to the rescue,
here I am
Want you to know just if you can,
Here I stand,
No, no, no, no, no, no, no, no

Can you understand me now, baby?


Do you belive me?

(Bob Marley)







TEXTO O DESCRIPCION