Dolces tradicions. Crema catalana (amb sucre o sense).

"Sant Josep...

la meva mare ha fet crema."

(Josep Pla -El Quadern Gris-)

Igual que a casa de'n Josep Pla, a casa meva, la mare, el dia de Sant Josep, sempre feia crema. Cada any, sabia que el 19 de març, el sopar acabava dolçament, amb la millor crema catalana que he tastat i amb uns quants melindros. 

I jo he volgut seguir la tradició i portar-vos la recepta, amb i sense sucre, pel pare.

El 19 de març és Sant Josep i als Països Catalans, tradicionalment, es celebra amb crema catalana. Unes postres, però, que podem trobar durant tot l'any a gairebé tots els restaurants del país.

El nom de "crema catalana" és molt recent, ja que, segons Jaume Fàbrega -casi podria dir que el meu gastrònom de referència-, abans no sempre es cremava la crema i en el seu lloc, es decorava amb sanefes o inscripcions fetes de xocolata o merenga. Per això, històricament es coneixia amb el nom de "crema de Sant Josep" o "crema cremada".

És una de les receptes dolces més antigues d'Europa, que ja apareix al Llibre de Sent Soví, del segle XIV, o al Llibre del Coch, del segle XVI. A més, sembla ser que la recepta s'ha mantingut pura, sense gaires variacions, excepte que actualment, es fa servir Maizena enlloc de midó, que és el que antigament es feia servir per fer la crema.

L'origen, no està clar, el que si és evident és que té parents molt propers a França -Crème brulée o la Crème pâtissière- o a Portugal -Creme caramelo-, entre d'altres. 

I podria seguir parlant de la crema catalana, de les seves referències literaries i de mil coses més, però vaig a la recepta, que encara me'n queda una mica i la vull escurar. No me'n puc estar. Són les meves postres preferides i aquelles que, vagi on vagi, sempre demano. Em passa com amb les croquetes, és una mena de ritual de control de qualitat d'allà on vagi.

Per fer la crema catalana, es necessiten els següents ingredients:

• 1 litre de llet sencera
• 1 canonet de canyella
• pell de llimona
• pell de taronja
• 200 gr de sucre (o 100 gr de Tagatosa)
• 8 rovells d'ou
• 40 gr de midó o Maizena

La recepta és senzillíssima.

Primer, s'ha de posar la llet en un cassó, juntament amb el canonet de canyella, la pell de llimona i la pell de taronja i dur a ebullició, a foc lent. És important treure absolutament tota la part blanca de la pell de llimona i de la pell de taronja, ja que de no fer-ho, podríem amargar la crema.

Mentre, en un bol, s'han de barrejar bé els rovells, el sucre (o la Tagatosa) i el midó o Maizena, fins que blanquegin i augmentin de volum.

Quan la llet arrenqui el bull, la deixem uns minuts al foc i, després, l'enretirem i la tapem amb un drap perquè es refredi una mica.

Passada aquesta estona, s'ha de colar una mica de llet al damunt dels rovells, sense deixar de remenar (això atempera els rovells i evita que qualli) i després la resta. S'ha de batre bé, colar i tornar al foc fins, a foc baix, fins que arrenqui el bull. Quan arrenqui el bull, s'ha de treure del foc i posar en cassoletes individuals.

Per evitar que faci una capa de tel, s'ha de cobrir amb paper film que estigui en contacte directe amb la crema i a la nevera.

Abans de consumir, s'ha de tirar sucre o Tagatosa pel damunt i amb un bufador, cremar. Ja veureu que amb Tagatosa no crema tant, però déu ni do. La foto inferior és amb Tagatosa.

Deliciosa. Sens dubte, les meves postres preferides.

I perquè no conec una veu més dolça que la de la Sílvia Pérez Cruz, vull acabar el post de la crema catalana, amb el seu Cant dels Ocells. Pell de gallina.

El cant dels ocells

En veure despuntar

al major lluminar

en la nit més joiosa,

els ocellets cantant,

a festejar-lo van

amb sa veu melidrosa.

L'àliga imperial

se'n vola cel a dalt,

cantant amb melodia,

dient: "Jesús és nat

per treure'ns del pecat

i dar-nos alegria".

Cantava el passarell:

"Oh, que hermós i que bell

és l'Infant de Maria!".

I li respon el tord:

"Vençuda n'és la mort,

ja neix la Vida Mia".

(Sílvia Pérez Cruz)

Bescuit Glacé sense sucre. Felicitats mare.

"Quan jo tenia cinc anys,

la meva mare em deia que la felicitat era la clau de la vida.

Quan vaig anar a l'escola,

em van preguntar que volia ser quan jo fos gran.

Jo vaig respondre: "Feliç".

Em van dir que no entenia la pregunta

i jo els vaig respondre,

que ells no entenien la vida."

(John Lennon)

Avui és l'aniversari de la mare.

I el post d'avui, no podia anar dedicat a altre cosa que a ella.

Així que, un fragment d'un poema per tu:

"...Dir que m'has estimat i m'estimes

Dir que m'has educat i m'eduques

Dir que m'has perdonat i em perdones

Dir que m'has entès i m'entens

Dir que m'has donat i que em dones

Dir que t'has preocupat i et preocupes

Dir que sempre has estat i que sempre estaràs

És dir-te, 

senzillament,

mare meva,

que no hi ha ningú 

com tu..."

(Jaume Timoner)

Per celebrar el seu aniversari, he triat un pastís que a casa ens agrada molt, el Bescuit Glacé de la Pastisseria Canal; fa uns mesos va sortir la recepta per TV3, al programa Cuines, i jo l'he adaptat en format sense sucre.

Altres vegades havia provat de cuinar sense sucre amb Stevia, que aguanta l'escalfor d'una cocció al forn, però modifica el sabor.

Aquesta vegada, he fet servir Tagatosa -la Sandra me'n va parlar-, i estic molt contenta amb el resultat, ja que a part de tenir una textura bastant semblant al sucre, no modifica el sabor.

La tagatosa és monosacàrid que deriva del sucre de la llet, pel que és 100% natural -en el format comercial, però, no queda rastre ni de la lactosa ni de la glucosa-. A més, des del punt de vista metabòlic, funciona de manera diferent a la fructosa i a la sacarosa, ja que no s'arriba a absorbir totalment, una part ho fa en el intestí prim i l'altre fermenta al colon convertint-se en àcids grassos gràcies a les bactèries. Per tant, no afecta al nivell de glucosa ni de insulina de la sang. 

A part, té com a altres avantatges que té molt poques calories, que no provoca càries, que equilibra la flora intestinal gràcies a les seves propietats probiòtiques, ajuda al creixement del lactobacilus acidophilus i que aguanta coccions. Per contra, encara resulta cara. 

Només un consell, per fer el pa de pessic, munteu els ous amb la Tagatosa el màxim possible i afegiu la farina amb molt de compte, perquè no baixi gens el volum. D'aquesta manera, tot i no portar sucre, us quedarà un pa de pessic ben esponjós.



Per fer aquest pastís, que com us he dit he fet sense sucre -tot i que us indico la recepta original i l'equivalent en Tagatosa-, es necessiten els següents ingredients:

Pel pa de pessic:

• 115 gr de farina fluixa
• 57,5 gr de Tagatosa (115 gr de sucre)
• 4 ous
• 100 gr d'ametlla granet o crocant
• 1 culleradeta de llevat Royal (només si ho feu amb tagatosa)

Pel biscuit glacé:

• 50 gr de Tagatosa (100 gr de sucre)
• 33 gr d'aigua
• 700 gr de nata muntada sense sucre
• 4 rovells d'ou
• 1 beina de vainilla

En primer lloc, s'ha de fer el pa de pessic, ja que necessitarem utilitzar-lo quan ja sigui ben fred.

Per això, s'han de muntar els ous amb la tagatosa (o el sucre) i un pessic de sal, fins que blanquegin i gairebé doblin el seu volum.

Mentre, s'ha de preparar el motllo, pintant-lo amb mantega fosa i després enfarinant-lo.

Quan els ous siguin ben muntats, s'ha de baixar la velocitat de la pastadora (o si ho feu a mà, el ritme) i anar afegint la farina amb delicadesa, per evitar que tot l'aire que hem adquirit al muntar els ous, desapareixi; així el pa de pessic quedarà ben flonjo.

I s'ha de posar al motllo i tirar pel damunt, l'ametlla o el crocant d'ametlla.

S'ha de coure a forn prescalfat a 190ºC, durant uns 15 min.

I una vegada cuit, s'ha de deixar refredar al damunt d'una reixeta, fins que sigui fred del tot.

Per fer el bescuit, s'ha de fer primer un almívar amb l'aigua, fins que arribi a uns 112ºC, la tagatosa (o el sucre) i les llavors que traiem d'una beina de vainilla. 

A part, s'han de muntar els rovells i sense parar de batre, s'ha d'afegir, a poc a poc, com un fil, l'almívar i seguir muntant fins que la barrejar sigui completament freda.

I una vegada freda (sinó ens desmuntaria la nata), s'ha de barrejar amb la nata que hem muntat, sense sucre; amb moviments envolvents.

I aquesta barreja, s'ha de posar a dins d'una màniga pastissera.

Com el pa de pessic ja ha d'estar ben fred, s'ha de tallar, més o menys, per la meitat, com si anéssim a farcir-lo i al damunt de la base, s'ha de posar el bescuit en forma de mitja esfera, que acabarem d'arrodonir amb l'ajuda d'una espàtula.

Amb la part de dalt del pa de pessic, s'ha de fer sis parts, com si fossin porcions de pastís i empolsinar amb un polsim de res de tagatosa o, si ho feu amb sucre, amb sucre glas.

I ja es pot posar pel damunt del bescuit, com a la foto i cap a la nevera a refredar.

És un pastís molt delicat, vistós i molt fàcil de fer, a veure si us animeu!

I una cançó bonica. Per acabar un dia bonic.

Amb tu

Tu, em mires, i jo,

no puc pensar en res més que

com ets d'important.

Amb tu jo em vaig fent gran

ja no em passa pel cap res on no hi ets,

ja no espero trobar-me amb ningú més.

I jo, hi ha cops que no et puc mirar,

no sigui pas el cas que em passi d'estimar.

Jo no et vull cansar, si m'has de carregar

fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust

que jo vull per sempre d'estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,

ni demà ni més enllà

i és que saps que sol, neixes i te'n vas,

te'n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.

Toquem tu saps, ningú en va saber tant i

fes que voli el temps, que tinc el món sencer.

Vull oblidar-me ja d'imaginar

somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,

que cada dia és un dia més,

que puc ser lliure,

sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,

ni demà ni més enllà,

i és que saps que sol, neixes i te'n vas,

te'n vas sol.

(Lax'n'busto)

Els meus primers iogurts, amb els caramels de sempre. Iogurts amb aromade toffee.

“Leche cocida, tres veces subida.”

(Dita popular)

 

No sabria dir quant de temps fa que volia una iogurtera. Molt.

I ahir, dimarts 13, per una sèrie de casualitats, vaig passar per Lidl de Figueres i al entrar, tots aquells estris que a Barcelona és impossible de trobar estaven apilonats, i desamparats, en un dels passadissos del supermercat. Màquines de fer pa, de fer gofres, iogurteres, màquina de fer gelats...semblaven invisibles als ulls de tota la gent, que no era poca, que omplia els seus carros d’aliments.

Els meus ulls, com dues taronges. En trenta segons, una preciosa iogurtera de menys de 15 euros, estava dins del meu carro.

Per fi la tenia.

El nom de iogurt, té el seu origen en una paraula búlgara: jaurt.

Sembla ser que és originari de la zona dels Balcans i de l’Àsia Menor. Diuen que les tribus nòmades es van donar compte que la llet, al transportar-la amb sacs de pell de cabra, es convertia en una massa semi sòlida, perquè la calor i el contacte de la llet amb la pell, fomentava la seva fermentació amb l’acció de bactèries àcides.

Degut a que d’aquesta manera es facilitava el seu transport, la conservació de la llet i les seves propietats nutritives augmentaven, molt aviat el iogurt es va convertir en un element essencial per aquests pobles.

Hi ha historiadors que diuen que Gengis Khan –un guerrer i conqueridor mongol que va unificar a les tribus nòmades d’aquesta ètnia del nord d’Àsia i fundador del primer Imperi mongol-, obligava a les seves tropes a menjar iogurts per enfortir-se i millorar la seva salut.

Ràpidament les seves propietats es van estendre per molts països i es va incorporar a la cuina de moltes civilitzacions; a moltes es feia servir com a element curatiu, inicialment, com a Grècia, on s’utilitzava per curar mals intestinals, i en d’altres, inclús com a aliment dels Déus, com a l’Índia, on es coneixia amb el nom de dahi. Diuen que el rei Francesc I de França, que patia d’una forta descomposició, i havent sentit parlar de les propietats d’una llet d’ovella fermentada que s’administrava a la cort de Suleiman, va fer anar a França un metge jueu de Constantinoble que li va receptar un tractament basat en el iogurt que va fer que el monarca es recuperés ràpidament.

Però va ser arran dels descobriments de Iliá Ilich Méchnikov, biòleg ucraïnès del Institut Pasteur de París i que va ser premi Nobel al 1908, que el iogurt es va convertir en un aliment popular, durant el segle XX. I és que la longevitat dels pobles balcànics va cridar l’atenció de molts investigadors, entre ells Méchnikov, i gràcies a nombrosos estudis, es va descobrir els efectes de les bactèries del iogurt a la flora intestinal.

Els organismes vius del iogurt transformen la lactosa en àcid làctic, un component que impedeix el desenvolupament de bactèries dolentes a l’intestí, derivades de la descomposició dels aliments. Méchnikov, va descobrir interessants propietats nutritives derivades de la gran quantitat de vitamines del grup B.

Així doncs, l’acció del iogurt sobre el sistema digestiu, el converteix en una autèntica joia; és una autèntica defensa natural contra tot tipus d’infeccions, redueix el colesterol, permet absorbir els greixos més fàcilment, equilibra l’intestí i protegeix l’estómac de l’erosió de certs medicaments.

A més a més, és clar, s’ha de tenir en compte la important quantitat de calci que aporta, proteïnes i hidrats de carboni, i si és desnatat, no engreixa.

I n’hi ha de tants tipus, es poden fer de tants sabors i menjar de tantes maneres, no només com a postre, també com a complement de plats salats, que fer-lo a casa, pot ser una autèntica meravella.

Només arribar a casa, després de la platja, vaig provar la iogurtera.

Com ha d’estar varies hores i després ha de reposar a la nevera, després de posar-los a refrigerar durant tota la nit, aquest matí quan m’he llevat, em moria de ganes de tastar un dels meus primers iogurts.

I quina gran sorpresa.

Ni rastre de l’acidesa que fa que el iogurt no m’apassioni.

I quina cremositat!

Els meus primers iogurts els he fet amb una bossa de caramels de nata sense sucre que vaig comprar l’altre dia, tipus Werther’s Original, i amb edulcorants, perquè el meu pare en mengés. I els repetiré segur. He aconseguit un subtil sabor gens empalagós. Deliciós.

Per fer-los es necessita:

 

• 1 litre de llet 
• 4-5 sobrets d’edulcorant 
• 1 paquet de caramels de nata (tipus Werther’s) sense sucre (90 gr) 
• 5 culleradetes de iogurt natural sense sucre (jo vaig fer servir la Fageda que és smolt suau)

Són molt fàcils de fer.

En primer lloc s’ha d’escalfar la llet a foc suau, amb els caramels, fins que aquests es desfacin i la llet arranqui el bull.

Després, s’ha de deixar refredar la llet; és important, si no ho féssim, i aquesta estigués massa calenta, mataria les bactèries del iogurt que afegim.

Així doncs, quan la llet sigui tèbia, tirant a freda, s’ha d’afegir, els sobrets d’edulcorant i cinc culleradetes, plenes de iogurt natural sense sucre i remenar molt bé perquè no quedin grumolls.

Després, s’han d’omplir els pots, posar-los a la iogurtera i tapar-los amb la tapa.

Es connecta i es deixa unes 10-12 hores. Jo vaig deixar-los 10.

Al treure’ls de la màquina ja estaven quallats, però l’ideal, és deixar qeu es refredin (surten calents de la màquina) i posar-los una nit a la nevera, o com a mínim unes 4 hores.

I ja tenim els iogurts a punt per menjar.

Semblava que els pots fossin molt grans, però no, cullerada, darrera cullerada, en un minut ja estareu escurant-lo.

M’encanta sentir el soroll de la cullereta contra el vidre, quan s’escura un iogurt.

Avui, acabo el post amb una cançó de Garbage.

Milk

I am milk

I am red hot kitchen

And I am cool

Cool as the deep blue ocean

I am lost

So I am cruel

But I'd be love and sweetness

If I had you

I'm waiting

I'm waiting for you

I'm waiting

I'm waiting for you

I am weak

But I am strong

I can use my tear to

Bring you home 

I'm waiting

I'm waiting for you

I'm waiting

I'm waiting for you

I'm waiting

I'm waiting for you

I am milk

I amb red hot ketchup

And I am cool

Cool as the deep blue ocean

I'm waiting

I'm waiting for you

I'm waiting

I'm waiting for you

(Garbage)

 

Pastís Tiramisú sense sucre. Una dolça delícia.

"Repetido y a la larga, lo más dulce, amarga."

(Dita popular)

Aquest és el pastís que, finalment, vaig fer per celebrar el meu aniversari, amb la meva família.

He trigat una mica a fer el post amb la recepta, però aquí la teniu.

Jo vaig néixer el 30 de maig, el dia del sant del meu pare, del meu tiet i del meu avi -gràcies a Déu, no em van posar Fernanda-, així que, a part del meu aniversari, sempre ho hem celebrat tot. Ara l'avi i el tiet no hi són, i només coincideixo amb el sant del pare, així que volia fer un pastís que també li agradés a ell.

El meu pare, és millor que no mengi sucre, així que un dels requisits que em vaig proposar, perquè pugués atipar-se de pastís, va ser que no en portés. Com mai havia cuinat sense sucre (i em refereixo a receptes que necessitessin cocció), era un repte, i els reptes, m'agraden molt.

Després d'investigar molt per la red mil idees possibles per fer un postre sense sucre, vaig decidir versionar un Tiramisú i fer-ne un pastís. I, amb una mica d'aquí, i una mica d'allà, vaig idear un pastís pel meu pare, dolç, però sense sucre, i amb l'esperança de que fos ben bonic, ja que també era el meu pastís d'aniversari. I a mi, m'encanta el sucre.

La primera cosa que vaig fer, va ser informar-me respecte quin edulcorant havia de fer servir si tenia la intenció de fer un pa de pessic que va al forn, a altes temperatures; per la crema del tiramisú, no hi havia cap mena de problema, ja que és freda i no necessita cocció, però havia llegit que la majoria d'edulcorants no aguanten les altes temperatures del forn i jo, necessitava poder coure un bescuit.

La Stevia Rebaudiana Bertoni és una planta medicinal, d'origen tropical, amb les fulles molt dolces, gairebé unes 30 vegades més que el sucre comú, però, a més a més, sense cap caloria.

Resulta que és un agricultor català, en Josep Pàmies, qui va posar-ne de moda el seu consum, apadrinat pel Ferran Adrià. Podria dir, que el meu pare, probablement, va ser un dels primers en fer-li cas. Recordo que un dia vaig arribar a casa seva i el vaig veure preparant gairebé un litre d'una infusió. Ràpidament em va comentar les propietats de la planta, com si hagués fet un gran descobriment i des d'aquell dia, i durant molt de temps, sempre tenia una ampolla refredant a la nevera. Segons diuen, a part de les seves propietats edulcorants, en té de medicinals: regula el nivell de glucosa a la sang i millora el control de la diabetis, redueix l'ansietat pel menjar, enredereix l'aparició de caries al prevenir la reproducció de bactèries, i millora la resistència davant de refredats i les funcions digestives, entre d'altres. Va ser el meu pare qui va fer que la conegués, en un primer moment -uns mesos després es va posar de moda i tothom la coneix-, i des de llavors, a casa, no entra cap més edulcorant que l'stevia.

El que més m'amoïnava era la conversió, a la recepta, del sucre a l'stevia. No ja per la dolçor, sinó perquè no veia clara la textura del pa de pessic, que quedaria si substituïa tots els grams de sucre -que tenen un volum i unes propietats-, per unes poques gotes d'stevia (em vaig decantar per l'stevia líquida, seguint el consell de la noia de la botiga, qui, a més a més, em va explicar que dies abans, els de la marca del producte havien fet una masterclass de rebosteria sense sucre per promoure'n el seu consum, i recomanaven les gotes).

M'amoïnava, sobretot, perquè l'stevia, no fermenta igual que el sucre. Així que, ja us aviso, que encara que poseu més llevat que en un pa de pessic normal, mai us quedarà igual d'esponjós.

Endolcir, endolça, però s'ha de tenir en compte que no té les propietats del sucre. Ni fermenta, ni caramel·litza, ni fa almívar (això ho heu de tenir present, per exemple, si feu melmelades, ja que, a part, haureu d'utilitzar pectina), ni té les propietats conservadores del sucre -pot estar, com a màxim, una setmana a la nevera-.

I una altre petita advertència. Endolceix, però amarga, per tant, més val no passar-se intentant que sigui ben dolç, perquè és una dolçor diferent a la del sucre i podria acabar sent massa amargant. 

A part de tot això que he dit, el pastís, finalment, va quedar deliciós. Amb una textura diferent, però boníssim. Una vegada muntat i deixat reposar d'un dia per l'altre, a la nevera, em va sorprender moltíssim; aquell pa de pessic amb foradets extranys i gens esponjós, pel que no donava ni un duro, va acabar tenint una textura especial, semblant a la del clafoutis, molt suau i delicada, que, combinat amb la crema va resultar excel·lent.

Per fer aquest pastís, vaig fer servir els següents ingredients:

Pel pa de pessic:

• 200 ml d’oli 
• 16 ml d’stevia líquida 
• 200 gr de farina 
• 3 culleradetes de llevat Royal 
• 4 ous 
• 1 culleradeta de pasta de vainilla (si voleu sense res de sucre, afegiu polpa) 
• Cafè (si no heu posat la pasta de vainilla, cafè Nespresso de vainilla)

Per la crema:

• 4 envasos de mascarpone (normalment son de 200-250 gr) 
• 30 gr d’stevia en pols (20 sobrets de Truvia) 
• 5 ous 
• 2 culleradetes de pasta de vainilla (podeu obviar si no podeu prendre res de sucre)

Per decorar:

• Cacau pur en pols sense sucre Valor 
• Xocolata pur sense sucre Valor per fondre

En primer lloc, s'ha de començar a fer el pa de pessic, i per això, abans de preparar la massa, s'ha de prescalfar el forn a 180ºC i pintar el motllo amb mantega i després amb farina, per evitar que el pa de pessic s'enganxi, al coure.

En un bol, a part, s'ha de tamisar la farina amb el llevat, per evitar que després se'ns facin grumolls.

Per altra banda, s'ha de batre l'oli, l'stevia líquida i els ous fins que sigui tot ben integrat, i incorporar la farina que teníem tamisada amb el llevat, seguint batent a velocitat baixa. Quan la massa sigui ben homogènia, s'ha d'afegir la pasta de vainilla, que, com he dit, és opcional i si voleu que no tingui gens de sucre, podeu no posar-ne o substituir-la per la polpa d'una vaina.

I al forn, fins que els costats del pa de pessic es separin del motlle, aproximadament de 25 a 30 minuts.

Un avís. No us penseu que tindrà l'aspecte d'un pa de pessic fet amb sucre. A la superfície es fan una mena d'esquerdes i la textura és molt diferent. De fer, com més endavant explicaré, quan l'obriu, és quan realment veureu les diferències amb un bescuit comú. Però quan el proveu, veureu que és diferent, però boníssim.

Una vegada el bescuit sigui ben fred -ha de refredar-se al damunt d'una reixa-, en traiem una capa fina de la part superior, per igualar les formes, i el tallem en tres parts iguals, que seran les capes del pastís. Jo tinc un tallador que fa que siguin capes idèntiques, si no, a ull.

En el pas següent, normalment es fa servir un almívar, però com volem fer un pastís sense sucre, i a més tiramisú, per empapar les capes del bescuit vaig fer servir cafè, en aquest cas, de vainilla. S'han d'empapar bé les dues cares de cada capa de pastís. Això farà que, tot i no ser un pa de pessic esponjós, quedi d'una textura molt suau.

I ja podem elaborar la crema.

Per fer-la, només hem de barrejar bé tots els ingredients, el mascarpone, els ous, l'stevia en pols i la pasta de vainilla, que igual que abans he dit, és opcional, i substituible per la polpa d'una vaina.

I ja podem muntar el pastís: capa de bescuit, capa abundant de crema; capa de bescuit, capa abindant de crema; capa de bescuit i cobrim bé tot el pastís.

Queda molt maco si la capa de crema que cobreix tot el pastís fa aigües irregulars.

Arribats a aquest punt, s'ha de posar el pastís a la nevera, si és possible d'un dia per l'altre, i sinó, com a mínim unes 6 hores.

Al acabar el pastís, també podeu preparar la decoració, d'un dia per l'altre o unes hores abans. Per fer-ho, jo vaig fondre, a temperatura baixa, la xocolata sense sucre i la vaig posar al damunt d'un plàstic de bombolletes, ben net, d'aquells que es fan servir per embolicar objectes fràgils, i a la nevera, a refredar.

Al dia següent, o passades les hores mínimes de repòs, ja es pot muntar el pastís.

Primer de tot, s'ha d'agafar la placa de xocolata i trencar-la, amb les mans, en formes grans i irregulars.

Després, amb l'ajuda d'un colador, s'ha de tirar cacau, per tota la superfície del pastís i quan estigui, enganxar, pels laterals, els trossos irregulars de xocolata.


I ja està llest! Quan el talleu, ja veureu quina textura més suau! Ompliu-lo bé de crema, que és deliciosa i lleugera.

Us garantitzo que us sorprendrà, i la impressió que segurament, al veure per primera vegada, al treure del forn, el pa de pessic, canviarà. 

I no em digueu que no queda maco!!

I perquè, a vegades, inclús amb sucre, hi ha coses o situacions que segueixen sent amargues, un poema preciós de Vicent Andrés Estellés:

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat, 

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

(Vicent Andrés Estellés)