La terra. Hummus de remolatxa amb menta i "quicos".

"Cuando la sangre de tus venas retorne al mar,

y el polvo en tus huesos vuelva al suelo,

quizás recuerdes que esta tierra no te pertenece a tí,

sinó que tú perteneces a esta tierra."

(Proverbio indígena)

Si heu anat seguint el meu blog sabreu que, de tant en tant, m'agrada recomanar algun llibre o pel·lícula.

I avui, em ve de gust recomanar una pel·lícula que, si bé ja té uns anys, doncs és del 2007, no la vaig veure fins fa uns dies.

Ja avanço que no és fàcil i que, segurament, a molta gent no li ha agradat. A mi sí. Tot i que és d'aquelles pelis sobre les que m'agradaria obrir un debat.

Into the wild -així és el títol original, tot i que aquí se la coneix com "Hacia rutas salvajes"- està dirigida per Sean Penn i basada en el llibre de l'alpinista i escriptor Jon Krakauer que narra la història del jove Christopher McCandless, alies "Alexander Supertramp".

La pel·lícula és un viatge.

Un viatge per reflexionar. Un viatge que realitza el jove protagonista en busca d'ell mateix, de la felicitat, del significat de la seva vida. Fuig de la societat i s'endinsa en la natura.  

Un viatge dual. Molt bonic en certs aspectes i molt egoista en d'altres. En busca d'una llibertat que l'empresona.

Un viatge llarg i lent. Difícil. Inhòspit. Cru. Relatiu. 

En definitiva, una pel·lícula per no quedar-se indiferent. Per pensar. Per qüestionar. 

Una pel·lícula que val la pena només per la imatge, per les fotografies de paisatges infinits i per la banda sonora, preciosa, d'Eddie Vedder, conegut ser el cantant i un dels tres guitarristes del grup Pearl Jam.

Esteu preparats per viatjar?

I amb aquesta recomanació, una proposta. 

Una recepta que ideal per picar mentre mireu una peli i íntimament lligada amb la terra. Un hummus de remolatxa amanit amb menta i "quicos". Una delícia que vaig provar al restaurant La Gilda, c/ Girona 175.

Per fer aquesta saludable i deliciosa recepta, es necessiten els següents ingredients:

• 400 gr de cigrons cuits
• 200 gr de remolatxa cuita
• suc de llima (opcional)
• oli d'oliva verge extra
• 1-2 cullerades de tahini 
• ceba tendra
• fulles de menta
• "quicos"
• 1 all
• comí
• pebre

La recepta és ben senzilla, i realment, poso les quantitats orientativament, però és d'aquelles receptes en que, al final, es tracta d'anar tastant i amanint.

Per això, es tracta de posar en un got de batedora els cigrons cuits (jo he fet servir els cigrons que vaig utilitzar per fer caldo), unes gotes de llima, un bon raig d'oli d'oliva, el tahini, la remolatxa, l'all, la ceba tendra, un polsim de comí i el pebre i triturar tot fins a obtenir una crema el més fina possible. 

Com he dit, aneu tastant i amanint. Igualment, aneu afegint la remolatxa fins que tingui el color o sabor que volgueu.

Aquest hummus ja és bo així, però si l'amaniu amb un bon raig d'oli, una mica de ceba picada, menta i uns "quicos" picats, us asseguro que és absolutament deliciós.

I per acabar, una de les moltes cançons de la increïble banda sonora de la pel·lícula "Into de Wild", de la que he parlat avui. Society.

Society

It's a mysery to me

we have a greed

with which we have agreed

And you think you have to

want more than you need

Until you have it all

you won't be free

Society

you're a crazy breed

I hope you're not lonely

without me

When you want more than you have

You think you need

and when you think more than you want

your thoughts begin to bleed

I think I need to find a bigger place

'Cause when you have

more than you think

you need more space

Society

Crazy indeed

Hope you're not lonely

without me

There's those thinking more less

Less is more

but if less is more,

How you keeping score?

Means for every point you make

your level drops

Kinda like you're starting from the top

And you can't do that

Society

you're a crazy breed

I hope you're not lonely

without me

Society

Crazy indeed

Hope you're not lonely

without me

Society

have mercy on me

hope you're not angry

if I disagree

Society

you're a crazy breed

I hope you're not lonely

without me

(Eddie Vedder)

 

فلافل {Falafel de cigrons}. Robo la idea i la versiono.

"Hemos escrito mucho contra la ocupación,

la humillación,

la injusticia,

pero ahora el palestino tiene el derecho,

incluso el deber,

de escribir un poema de amor."

(Mahmud Darwish)

Com cada últim diumenge de final de mes, arriba l'Asalta Blogs i aquesta vegada, i abans de començar les vacances de lladregot, s'han escollit els tres blogs que van al capdavant de la llista de punts del repte. Així que, primer de tot, enhorabona a les tres.

Com són tres les que encapçalen la llista, s'ha repartit entre tots els participants i a mi m'ha tocat la Chary, del complert blog "Mi cocina y otras cosas", a qui ja havia assaltat anteriorment, o ella a mi, no ho recordo, en un dels reptes de Nadal (Assalta Blogs Invisible).

De la seva cuina m'he endut la idea, però, tot i que no hi ha, tampoc, una diferència abismal entre la seva recepta i la que jo us explico, la he versionat segons la que jo tinc d'un llibre que adoro: The Gaza Kitchen.

Llavors vaig fer Mana'ish, unes mini pizzetes delicioses. Teniu la recepta AQUÍ.

El Falafel és una recepta tradicional de la cuina de l'Orient Mitjà i, com en moltes altres receptes, es desconeix quin és el seu origen real. Hi ha qui diu que prové de la Índia, hi ha qui diu que dels antics egipcis...es desconeix. El que queda clar és que és una recepta que, a dia d'avui, es troba estesa per tot el món.

No deixa de ser curiós, però, que la paraula Falafel tingui origen en la paraula àrab فلفل, que significa "pebrot", però el falafel, en realitat és una mena de croqueta o mandonguilla de llegums -normalment faves (la variant egípcia) o cigrons (Orient Mitjà, que inclús les barreja)-, especiades.

Diuen que el que més s'ha estès, el de cigrons, és perquè a la zona d'origen existia una malaltia genètica que provocava una intolerància al consum de faves o a la inhalació del polen de la planta.

Jo comparteixo la recepta dels habitants de Gaza, que afegeixen ingredients com el chili verd i una gran quantitat d'herbes fresques que fan d'aquestes boles un àpat d'allò més aromàtic. Allà també és comú substituir alguns alls per un parell de cebes, però com ja afegeixo ceba a la salseta, en aquest cas he seguit la original.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 2 tasses cigrons
• coriandre fresc (pel falafel i per la salsa)
• anet fresc
• julivert fresc
• 3-7 alls (al gust)
• 3 chilis verds (o al gust)
• comí sec
• coriandre sec
• sal i pebre
• nou moscada
• 1 culleradeta bicarbonat de sodi
• 2 culleradetes sèsam torrat
• 1 cullerada de tahine
• 1 culleradeta de pasta de cacauet.
• 1 ou
• oli gira-sol
• 2 cullerades iogurt grec
• sumac
• ceba tendra
• ratlladura de llima

En primer lloc, s'han de posar els cigrons en remull, com a mínim, durant 16 hores.

Passat aquest temps de remull, s'han d'escórrer bé els cigrons, esbandir-los i, amb una picadora, picar els cigrons, amb els alls i els chilis. La recepta original que jo he fet servir portava fins a 7 alls i 5 chilis per dues tasses de cigrons. Evidentment, al gust de cadascú.

Una vegada tenim els cigrons, s'han d'amanir amb sal i pebre, el coriandre, l'anet i el julivert fresc ben picadets, el comí, el pebre i el coriandre secs, la nou moscada i una bona cullerada de tahine i una culleradeta de pasta de cacauet.

I reservem a la nevera durant un parell d'hores.

Passades les dues hores, abans de fregir, s'ha d'afegir el bicarbonat i el sèsam i barrejar bé.

I finalment, s'han de fer boletes de la mida que volgueu i fregir.

Jo els he acompanyat amb una salseta -tipus maionesa enriquida- que he fet amb un ou, dues cullerades de iogurt grec, un polsim de sumac, ceba tendra picada, pebre, coriandre fresc i ratlladura de llima.

Una recepta ideal com a aperitiu d'estiu. Fresca, aromàtica, econòmica i sana!

I per completar el post d'avui, Núria Graham i el seu "Christopher".

Christopher

It might be weird but, it's allright

'Cause I'm mad, and you may have noticed 'cause you are too

We met by chance on a Wednesday

Saw you on a Saturday

And now you are just gone

But I don't care

It's weird how we met

And I know that I won't see you again

Christopher, will I see you again?

Oh! Christopher, will I see you again?

There's mark of God in my neck

I wanted to be forever, just like all of yours

Gave you back your jumper

Sink in you??? Want it back

It's weird how we met

And I know that I won't see you again

Christopher, will I see you again?

Oh! Christopher, will I see you again?

Oh! Christopher, you won't see me again

Oh Christopher, oh Christopher...

(Núria Graham)

 

Daifuku mochi 大腹餅. {Com diu Sabina: "Bona sort, va dir el gafe."}

"La bona sort no és casual,

és producte de l'esforç;

així el somriure de la fortuna

ha de guanyar-se a pols."

(Emily Dickinson)

Feia molt temps que tenia la recepta al tinter, i els ingredients per fer-la, però fins que fa uns dies algú em va parlar de "mochis", no es van refrescar les ganes de menjar-ne. 

La recepta la vaig veure fa temps al blog "Comer japonés" i no és altra, ni més ni menys, que la de Takasi Ochiai, de la Pastisseria Ochiai, la única pastisseria en tot Espanya coneguda per les seva especialitat en dolços japonesos.

El "daifuku mochi" és un dolç típicament japonès consistent en una pasta d'arròs glutinós premsat amb diferents farciments, com l'anko (pasta dolça de mongetes azuki -i que és el farciment que he triat-), gelats o mousse (normalment de te verd o cirera), nata (el "yukimi daifuku" 雪見だいふく) maduixes amb nata o xocolata...a vegades inclús la pasta d'arròs és aromatitzada o tenyida.

A Japó és un dolç típic de cap d'any i com a curiositat, sembla ser que durant aquestes dades, hi ha més d'una mort per ofegament, degut a la seva textura extremadament enganxosa, i s'acostuma a fer broma sobre donar-los a les sogres impertinents.

La manera tradicional per fer la massa dels "mochi" és una mica diferent a la que he seguit jo i és que s'acostuma a fer en grans morters de fusta on s'avoca l'arròs glutinós (mochigome 餅米) una vegada cuit i després es tritura manualment amb una gran ma de morter, també de fusta. Mentre un dels cuiners colpeja l'arròs, hi ha un altre que s'encarrega, exclusivament, d'anar movent l'arròs amb les mans humides, amb suficient destresa i rapidesa com per evitar fer-se mal. Si busqueu un vídeo, és espectacular. És tota una cerimònia, igual que molts altres àpats o begudes que es preparen en aquest fascinant país.)

El "daifuku" inicialment es deia "harabuto mochi" (腹太餅) que significa "pastís d'arròs de ventre gros" degut al seu farciment, però més tard, el nom va canviar a "daifuku mochi" (大腹餅), amb un significat no gaire diferent: "pastís d'arròs de ventre gran". 

Com "fuku" (腹) que vol dir "ventre" i "fuku" (福) que significa "sort", en japonès es pronuncien igual el nom, mica en mica, va anar mutant a "daifuku mochi" (大福餅) amb un nom molt més romàntic i bonic: "pastís d'arròs gran sort", que ràpidament es va convertir en amulet, propiciant la bona sort. A finals del segle XVIII es va tornar molt popular i es consumia també torrat, arribant inclús a utilitzar-se com a obsequi en moltes cerimònies.

I com la cita que obra el post d'avui, els "mochis", igual que la "sort", requereixen una mica d'esforç. Difícil no és i us asseguro que és un procés molt tonificant pels braços, però al cuinar amb la vaporera de bambú, fer el farciment i el procés d'amassat en general, et transporta al passat, en mig d'un petit i boirós poblet del Japó, rodejat de plantacions d'arròs.

Sí, m'agrada somniar desperta.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

Per la pasta dels "mochi":

• 250 gr de farina d'arròs glutinós (és bàsic, la farina d'arròs normal no serveix)
• 100 gr de sucre
• 300 ml d'aigua freda
• Maizena

Pel farciment ("anko):

• 250 gr de mongetes "azuki"
• 250 gr de sucre
• 25 gr de glucosa
• un pessic de sal

En primer lloc és bo fer el farciment, ja que per manipular-lo i fer els "mochis" ha d'estar fred. Amb aquestes quantitats, en sobra, però es conserva bé i es pot fer servir per vàries preparacions. 

Si voleu, aquesta pasta la venen feta, però ja que us poseu a fer-los, i si voleu viatjar com jo, val la pena fer-ho tot a casa.

La nit abans s'han de posar les mongetes en remull, unes tres parts d'aigua per una de mongetes, com a mínim durant 12 hores. 

I passat aquest temps, s'ha de retirar una mica de l'aigua del remull i posar la resta, juntament amb les mongetes, en una olla pressió, posició alta, durant 35 minuts.

Passat el temps de cocció, s'ha de retirar l'aigua que hagi pogut quedar i, a la mateixa olla, afegir la glucosa (si no en teniu no passa res) i el pessic de sal i escalfar. Llavors, s'ha d'incorporar el sucre, en tres temps, i coure, sense deixar de remenar.

Fins que tingui una textura pastosa que costa de remenar. I enretirar, deixar que refredi del tot i reservar a la nevera. Primer exercici de braços.

Per fer la massa dels "mochi", s'ha de barrejar la farina d'arròs glutinós, el sucre i l'aigua, que s'ha d'anar afegint a poc a poc, perquè depèn de la farina n'absorbeix més o menys.

El mestre Ochiai diu que per saber que la massa té la consistència adequada, ha de ser semblant a la del lòbul de la orella. Proveu-ho que és cert.

Aquests ingredients s'han de barrejar, enèrgicament -aquí està el segon exercici de braços-, fins que no quedi cap grumoll i la barreja sigui enganxosa i elàstica, amb la consistència que us he comentat abans.

Per coure'l, s'ha de folrar la vaporera de bambú amb un drap humit i posar la massa dins.

I a coure al damunt d'una cassola del mateix diàmetre amb aigua bullent. 

Ha de coure 25 minuts. La massa es tornarà mate, més sòlida i pastosa, molt enganxosa. Llavors, s'ha de retirar del foc i deixar que es refredi, com a mínim 45 minuts.

Una vegada tèbia, s'ha d'amassar manualment amb les mans humides i després espolsar generosament la taula de treball amb Maizena. La massa s'ha d'embadurnar bé.

Llavors, s'han de fer discs de massa, estirar-los, posar al mig una bola del farciment ("anko) i amb petites rotacions de la ma i pinçant la part de darrera de la bola per tancar bé, s'han d'anar fent els "mochis".

Jo no els he fet massa grans, perquè són bastant contundents i atipen. Prefereixo repetir que no poder acabar-me'ls.

Ideals com a postres amb una bona tassa de te. Això si, són contudents així que millor després d'un dinar o sopar no gaire copiós. Per esmorzar són perfectes.

I per degustar-los, una de les cançons de la pel·lícula de "Mapa de los sonidos de Tokio", que si bé no em va agradar gens, recordo tant l'escena on mengen un "mochi", com la seva banda sonora.

One Dove

One dove

You're the one I've waiting for

Through the dark fall

The nightmares, the lonely nights

I was born

A curling fox in a hole

Hiding from danger

Scared to be alone

One dove

To bring me some peace

In starlight you came from the other side

To offer me mercy

One dove

I'm the one you've been waiting for

From your skin, I am born again

I wasn't born yesterday

You were old and hurt

I was longing to be free

I see things you were too tired

That you were too scared to see

One dove

To bring me some peace

In starlight you came from the other side

To offer me mercy

(Antony and The Johnson)

Dhal Soup. Sopa hindú de llenties vermelles.

"Si té remei, per què et queixes?

Si no té remei, per què et queixes?"

(Dita popular hindú)

"Una vez tuve un sueño. Soñé que tenía un pequeño restaurante en una casa perdida en el monte..."

Aquesta va ser la primera frase que vaig llegir del blog "El Caldero de Nimue", el blog assaltat d'aquest mes de febrer que ha marxat a la velocitat del vent. I em va agradar, perquè jo tinc un somni semblant.

Segons explica l'Ïa, el "caldero" era un dels tresors dels déus de l'antiga Bretanya i el més poderós. Es creia que podia donar la immortalitat. Nimuë era una sacerdotessa druida jove i bonica que es va tornar vella i boja intentant trobar-lo. 

I per aquesta història va posar el nom del blog, ja que com bé diu, s'ha de lluitar per aconseguir els nostres somnis, però amb compte, ja que es corre el risc de destruir-nos a nosaltres mateixos al perseguir-los.

La veritat és que aquest original blog que combina la cuina amb viatges i altres coses, està ple d'una cuina sana i molt propera al vegetarianisme.



Aquesta vegada m'enduc una saborosa i sana recepta ideal pels dies de pluja com avui. Una sopa-puré hindú amb curry vermell per llepar-se els dits.

Les llenties vermelles, molt utilitzades a la cuina asiàtica, tenen un peculiar color ataronjat que fa que siguin molt fàcils de distingir. A més a més, són molt fines, ja que no tenen la pell que la resta de llenties tenen, el que facilita la seva digestió.

Tenen, a més a més, grans valors nutricionals entre els que destaquen la gran aportació de ferro, zinc, seleni, hidrats de carboni, proteïnes, vitamines B1 o tiamina, a part de ser una important font de fòsfor, manganès i àcid fòlic.

Proveu-la, és molt  reconfortant.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 3 alls
• 1 ceba
• 1 tomàquet madur
• pasta de curry vermell al gust
• 200 gr de llenties vermelles
• 1 litre de caldo de verdures o pollastre
• 200 gr de llet de coco
• ratlladura de llima
• sal i pebre
• coriandre

En primer lloc s'ha de fer el sofregit i per això, en una cassola, s'han de daurar els alls picats i la ceba fins que siguin daurats. Llavors, s'ha d'afegir la pasta de curry (al gust -a mi m'agrada molt el picant-) i el tomàquet ratllat i deixar sofregir uns minuts.

Finalment, s'ha d'afegir les llenties vermelles, la ratlladura de llima, el brou i la llet de coco i, si ho feu amb el mètode tradicional, s'ha de dur a ebullició i una vegada bulli, baixar el foc al mínim i deixar coure fins que les llenties siguin tendres.

Jo vaig fer servir la olla de cocció lenta i per això, una vegada tot barrejat ho vaig passar a la olla, potència "low" i vaig deixar sis hores.

S'anomena sopa, però en realitat és gairebé un puré. De fet a mi m'agrada com més espès millor. Són unes llenties molt fines que gairebé no tenen o no es nota la pell i són com mantega.

I finalment, per servir, s'ha d'afegir una mica de coriandre fresc pel damunt.

I com que una sola cullerada d'aquesta sopa et fa sentir bé a l'instant, "un buen día".

Un buen día

Me he despertado casi a las díez

y me he quedado en la cama

más de tres cuartos de hora

y ha merecido la pena

ha entrado el sol por la ventana

y han brillado en el aire

algunas motas de polvo

he salido a la ventana

y hacía una estupenda mañana.

He bajado al bar para desayunar

y he leído en el Marca

que se ha lesionado el niñato

y no me he acordado de ti

hasta pasado un buen rato.

Luego han venido estos por aquí

y nos hemos bajado

a tomarnos unas cañas

y me he reído con ellos.

He estado durmiendo hasta las seis

y después he leído

unos tebeos de spiderman

que casi no recordaba

y he salido de la cama

he puesto la tele y había un partido

y Mendieta ha marcado un gol

realmente increíble

y me he puesto triste

el momento justo antes de irme.

Había quedado de nuevo a las diez

y he bajado en la moto

hacia los bares de siempre

donde quedaba contigo

y no hacía nada de frío

he estado con Erik hasta las seis

y nos hemos metido

cuatro millones de rayas

y no he vuelto a pensar en ti

hasta que he llegado a casa

y ya no he podido dormir

como siempre me pasa.

(Los planetas)

 

"Azul oscuro casi negro". Alubias de Tolosa.

"Mejor es la comida de legumbres donde hay amor

que de ternero cebado donde hay odio."

(Dita popular)

Al País Basc sempre es diu que qui treballa ho fa per "llevar las alubias a casa", el que evidencia com d'importants són aquestes llegums a la zona.

I és que les mongetes proporcionen una part considerable de la proteïna vegetal que el nostre cos necessita i per això, com a llegum, és un dels productes bàsics d'una alimentació correcta.

Diuen que abans, als "caseríos" les mongetes constituïen el menú diari, excepte els diumenges que para variar es menjava cigrons i bacallà. 

Les de Tolosa, en concret, no se sap molt bé d'on van arribar. Hi ha qui diu que van ser introduïdes a la península provinents de les Amèriques al segle XVI, després de la seva colonització. No obstant, sembla que hi ha altres hipòtesis que defensen la teoria de que aquí, abans de la descoberta d'Amèrica, ja n'hi havien, però que encara faltava temps perquè fossin acceptades com a aliment bàsic i es generalitzés el seu consum.

Diuen que a excepció del llenyataires i "ikazkiñek", que van seguir defensant les faves com a aliment reparador dels seus esforços a la feina i un major poder alimentici, cap a finals dels segle XVII i principis del XIX, la mongeta va començar a tenir la importància que es mereixia i el seu cultiu va augmentar convertint-se en plat obligat a la majoria de les cases de Gipuzkoa a mitjans del segle XX, tot i que la segona meitat de segle no va ser tant bona per aquesta llegum. Aquesta última dècada, però, i gràcies als nutricionistes que remarquen que és un dels aliments d'orígen vegetal més ric en proteïnes, amb gran quantitat d'hidrats complexes i molta fibra, a més de minerals i vitamines, en especial del grup B, així com la moda a la tradició, ha fet que revifessin.

I és que aquesta mongeta d'un color "azul oscuro casi negro", a part del seu increïble color és un aliment ideal per enfortir els ronyons, per millorar l'estrenyiment, reduir el colesterol, per la pressió arterial i, per suposat, per fer entrar en calor els dies de fred.

Ah, i la identificació de les mongetes "de Tolosa", no és perquè la producció sigui exclusivament al municipi o comarca, sinó per la tradició de mercat de la localitat en comercialitzar-la.

La recepta és la original del Restaurante El frontón, on diuen es mengen les millors mongetes de Tolosa. I el vi, boníssim. De Maset del Lleó. El Cabernet Franc, una edició limitada que m'ha agradat molt. 

Ah, i ja que he posat el títol que he posat, una altra recomanació, no deixeu de mirar la pel·lícula "Azul oscuro casi negro", a mi em va agradar molt.



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients (4 personas):

• 500 gr de mongetes negres de Tolosa
• 2 litres d'aigua
• 1 raig d'oli d'oliva
• sal

"Sacramentos" (opcional):

• Piparras
• Berza
• Morcillas de Beasain
• Panxeta ibèrica

Aquestes mongetes, si són de bona qualitat, no cal posar-les en remull, només netejar bé i cap a la cassola.

Llavors, s'ha d'afegir 4 litres d'aigua per cada quilo de mongetes, així que si fem mig quilo, s'haurà d'afegir un parell, d'aigua freda, un raig d'oli d'oliva i dur a ebullició amb el foc al màxim.

Quan arrenqui el bull s'ha de baixar el foc gairebé al mínim i deixar coure fins que la mongeta sigui ben tendre (unes 3 o 4 hores), mantenint la temperatura. Jo he fet servir l'olla de cocció lenta, així que una vegada van arrencar el bull, cap a dins i 8 hores a "slow".

Les mongetes no s'han de remenar, simplement agitar la cassola de tant en tant fent cercles suaument.

Si ho feu amb cassola, possiblement s'hagi d'afegir aigua -sempre freda, sobretot-, com en l'olla de cocció lenta no s'evapora res, no cal afegir-ne.

I la sal, s'ha d'afegir quan la mongeta sigui cuita, mai abans o se'n separaria la pell.

Jo aquesta vegada no vaig afegir més "sacramentos" que unes piparres pel damunt, però si voleu s'ha de coure la morcilla i la panxeta a part i afegir-los al final, amb una mica de "berza" escaldada i sofregida amb una mica d'all.

I per acabar, una balada preciosa d'Hertzainak.

Aitormena

Ez dira betiko garai onenak

azken finean gizaki hutsak gara

Barearen ostean dator ekaitza

Udaberri berririk ez guretzat

Denborak aurrera etengabian

ta orain ezin eutsi izan giñana

rutinaren morriak bihurtu gara

lehen aska gaitzetan.

Ohartu gabe arrunt bilakatuta

Ohartu gabe heldu gara mugara

Mundua jautsi zaigu gainera

maitia lehen baino

lehen aska gaitzetan.

Ez dakigu non dagoen hoberena

Bila dezagun beste lekuetan

Ba, zin dagizut ez dizudala

inoiz gezurrik esan eta

zaude zihur ezin izango

zaitudala ahaztu inoiz

aitortzen dut izan zarela

ene bizitzaren onena

baina orain, maitia lehen baino

lehen aska gaitzetan.

(Hertzainak)


Traducció:

Los mejores momentos no son para siempre
Al fin y al cabo somos simples humanos
tras la calma viene la tempestad.
No habrá nuevas primaveras para nosotros.
El tiempo avanza sin cesar
Y ahora no podemos ser lo que fuimos
Nos hemos vuelto esclavos de la rutina
Cariño, liberémonos cuanto antes

Sin darnos cuenta nos hemos acostumbrado
Sin darnos cuenta hemos llegado al fin
El mundo se nos ha caído encima
Cariño, liberémonos cuanto antes

No sabemos dónde está lo mejor
Busquemos otros lugares

Si, te juro que nunca te he mentido
Y seguro que no te olvidaré jamás
Confieso que has sido lo mejor de mi vida
Pero ahora, liberémonos cuanto antes.