XXL. I'm lovin' it.

El primer símptoma, no físic, que va fer que em dones compte de la magnitud de la meva grip, abans del diagnòstic del metge a domicili, i per suposat, deixant de banda la febre, la inflamació de tràquea i demés, va ser emocional. Era el dia abans del 19 de març i la cadena de restaurants McDonalds llençava un anunci especial pel dia del pare, amb Count on me, de Bruno Mars, com a banda sonora, i em vaig fer un fart de plorar. 

La combinació era fatal: jo feta un moc, amb febre, una cançó d’aquelles que no saps perquè però et fan entrar a l’anunci –bona feina dels publicistes- i que collons, tot i ser del McDonalds, un anunci preciós que et fa tenir ganes d’abraçar ben fort al teu pare. 

En aquell moment, mentre l’Òscar em mirava mig rient-se de mi i preguntant-me com un anunci d’una cadena d’hamburgueses em podia fer plorar, jo em vaig justificar acaloradament, entre sanglots: "l’anunci és maco, i res té a veure amb seva funció, no m’han entrat ganes d’anar-hi".

Al dia següent, per la nit, estava menjant una hamburguesa del McDonalds. Segon símptoma de que alguna cosa no anava bé.

La famosa cadena de restaurants va néixer durant la Gran Depressió dels anys 30 pels germans Dick i Mac McDonald que tractaven de tirar endavant un cinema que tenien, que no funcionava massa bé, i quan es van adonar de com de bé anava un negoci de “perritos calientes” proper, van demanar un préstec de 5000 dòlars i van obrir un petit negoci de frankfurts (Airdrome), al 1937, que després traslladarien de lloc anomenant-lo “McDonald’s Barbeque”. Tot i l’èxit el menú era molt simple, només servien hamburgueses, patates fregides i batuts.

Estic segura que llavors, les hamburgueses devien ser boníssimes. No com ara. Buides, seques, mal fetes…d'on bé el seu èxit? No sé si és alguna salsa especial que fa que te les mengis amb gula, engolint, com si s'acabés el món i fós l'ultim mos que et podràs posar a la boca, o les estratègies de marketing, que és evident, i jo no puc negar, funcionen, però actualment, tenen més de 130 mil restaurants i atenen a, aproximadament, 47 milions de persones al dia.

Voleu saber unes quantes curiositats esgarrifoses?

1. És un dels logos més reconeguts del planeta, més que la creu catòlica. Un 88% de les persones, a nivell mundial, en pot identificar el símbol.
2. La Reina d’Anglaterra és propietària d’un McDonalds. Va comprar un centre comercial on va incloure un restaurant de la cadena.
3.  L’única regió on no hi ha un McDonalds és a l’Antàrtida.
4. S’ha incorporat al Diccionari d’Oxfort la paraula Mc-job per definir feina poc qualificada, amb salari i prestigi baix.
5.  La cantant Pink, l’actriu Sharon Stone, entre d’altres, van tenir una de les seves primeres feines venent hamburgueses.
6.  Cada segon són venudes més de 70 hamburgueses del McDonalds al món i cada 4 hores s’inaugura un nou restaurant.
7. Un 1% de la població mundial menja al dia al McDonalds.
8. McDonalds obrirà un restaurant al dia, a la Xina, durant els pròxims tres anys.

El primer símptoma, no físic, de que la grip havia marxat, o casi –les seqüeles duraran dies-, va ser la meva necessitat de cuinar, i de menjar alguna cosa casolana, però contundent. Volia tornar a menjar una hamburguesa, però com cal. 

Resulta curiós, com el Fast-food, fet a casa, requereix temps.

A primera hora de la tarda vaig començar uns panets que estarien llestos a l’hora de sopar. A les 22h. Però l’espera va valer la pena. Espectaculars. 

Els ingredients pels panets (a mi em van sortir 5 panets de 125 gr cadascun), són:

• 375 gr de Farina (jo vaig fer servir la que tenia de rebosteria) 
• 20 gr de sucre 
• 1 ou petit 
• 50 ml de llet desnatada tèbia 
• 4 gr de llevat sec per pa 
• 150 ml d’aigua tèbia 
• 22 gr de mantega a temperatura ambient 
• 1 rovell d’ou per pintar els panets

El procés per fer-los, si bé requereix de paciència, és sorprenentment senzill.

Primer s’ha de batre l’ou i afegir la llet tèbia i el llevat i remenar bé, evitant grumolls. A aquesta barreja, s’ha d’afegir la farina i els sucre, amassar i anar afegint, molt a poc a poc l’aigua tèbia. A poc a poc, perquè sempre s’ha de rectificar amb aigua, no amb farina, i si ens passem malament.

El següent pas és afegir la mantega a temperatura ambient i la sal i integrar bé.

Hem d’amassar el just perquè els ingredients s’integrin i deixar reposar la massa 10 minuts, que és una manera d’amassar, sense fer res. Passats aquests deu minuts, semblarà gairebé amassada i s’enganxarà menys, tot i que ha de quedar una massa enganxosa. Donem llavors un parell de plecs més i posem la massa en un bol, la tapem amb un drap de cuina i deixem reposar una hora aproximadament. 

Passat aquest temps, bloquem la massa damunt de l’encimera i amb la tècnica d’amassar per plecs de Dan Lepard, fem uns vuit plecs i tornem a deixar la massa al bol perquè reposi de nou, una hora aproximadament. Ha de créixer aproximadament 1,5 parts del seu volum inicial.

Llavors fem porcions d’uns 125 gr de massa, deixem reposar 5 min perquè el gluten es relaxi, formem les boles (en un altre post n’explicaré la tècnica segons em va explicar l’Iban Yarza a un curs de pa que vaig fer fa poc) i posarem a la safata, sobre paper de forn, amb una separació entre cada panet, com a mínim de 5 cm perquè creixin bé. Hem d’aplanar una mica el panet amb el palmell de la mà i deixar una hora més de repòs, aproximadament.

Prescalfem el forn a 200º i mentre pinzellem els panets amb el rovell d’ou batut. Deixem uns 15-20 minuts de cocció o fins que siguin daurats, com a la foto.

Jo vaig posar a l’hamburguesa ceba confitada, pebrot verd fregit, una salseta especial improvisada i gorgonzola. El que tenia per la nevera. Podia haver posar més ingredients, però s’apropava a l’hamburguesa perfecte, perquè inclús el panet, era fet a casa. I això no té preu.