No hi ha alegria amb la panxa buida. Un aperitiu amb forma de galeta.

“L’apetitiu o vermut és una menja lleugera que es pot fer abans d’un àpat, 

habitualment el sopar o, en dies festius, el dinar.”

(Wikipèdia)

Una de les coses que més m’agrada dels caps de setmana és fer l’aperitiu amb un vermut fresquet, unes olives, i el que caigui, tant si és a casa -ara que fa més fred-, o en una terrasseta quan ve el bon temps. Avui, després d’uns dies grisos, de pluja, i tot i que encara segueix el fred, per fi, ha sortit el sol i amb ell les meves ganes d’estiu.

La paraula aperitiu ve del llatí aperire, que significa: obrir, i existeix des de l’Edat Mitjana.

El concepte també; la idea era precisament d’"obrir l'estómac" abans de l'àpat, però aleshores es feia amb productes a base de sucre o mel, espècies com el gingebre o comí de prat i llavors com l’anís, el fonoll o el comí.

Cap al segle XVII però, no existia la paraula en sí, amb l’accepció moderna, d’ara, i un aperitiu era simplement “una cosa que obra i neteja les vies”, un terme que es feia servir bàsicament per metges i farmacèutics. A la majoria d’idiomes europeus, s’entén aperitiu (en la seva denominació equivalent, és clar) a la beguda que es pren abans de l’àpat, generalment amb una lleugera graduació alcohòlica, com el vi, la cervesa, el vermut...possiblement per la influència mèdica del que deuria ser un xarop. Al castellà en canvi, igual que a l’italià (antipasti) el terme és tan confús que no s’arriba a distingir si l’aperitiu és l’aliment que es serveix, les begudes que es prenen o l’espai de temps que transcorre abans de l’àpat.

Abans, i ja més recentment, “anar a fer el vermut” era una costum que es feia sovint els diumenges. Les famílies o grups d’amics aprofitaven al sortir de missa i abans d’anar a dinar, per reunir-se i menjar quatre olives, unes anxoves, ametlles salades i “berberetxos”, que és el que s’acostumava a demanar, amb un vaset de vermouth –blanc o vermell- amb sifó (o el Bitter Kas que moltes dones demanaven).

Ara no és tan comú l'anar a missa, al menys la gent de la meva edat, però l'anar a fer el vermut no només no s’ha deixat de fer, sinó que penso, que cada vegada tenim més opcions per fer-lo, tant pel que fa als llocs, com per la varietat de tapes que ens podem endur a la boca.

Barcelona et dóna tantes opcions que a vegades és difícil triar, des de llocs moderns i nous on t’ofereixen fer un “picoteig” gairebé de disseny a llocs d’aquells de tota la vida, amb olor a encurtits, a gambes amb “gabardina” –per no dir a fregit- i amb els clàssics tovallons –aquells que mai he entès, perquè ni netegen ni assequen els dits i simplement s’empapen d’oli fins que queden transparents- apilats al terra, just sota la barra, amb les seves taules de màrmol i amb els quatre veïns d’avançada edat que no falten gairebé mai.

Jo recordo especialment un bar, del que no recordo el nom, que estava ben aprop del carrer Entença, just al límit d’una antiga Colònia que hi havia, dels de sempre; realment, potser no hi vaig anar masses vegades i si hi tornés –no sé si encara existeix-, segurament s’allunyaria molt de la imatge que en guardo i les fantàstiques gambes amb gabardina que recordo serien greixoses i pesades, però que voleu que us digui...guardo records de petita que vull conservar així perquè cada vegada que entro en un bar d’aquells de “solera”, espero tornar a sentir la il·lusió amb la que de petita esperava les olives, els boquerons, i totes les sorpreses que et donava un diumenge qualsevol.

Jo avui, us presento un aperitiu diferent al que segurament ens ve al cap normalment, una galeta salada.

Com haureu vist m’agraden les receptes versàtils. Suposo que això es deu a la meva afició, per no dir addicció,  a devorar llibres de cuina sense parar, i suposo que és per això que m’encanta barrejar receptes i anar variant les que vaig fent. Amb les receptes de rebosteria això és més perillós, ja que moltes vegades s’han de seguir mides i proporcions molt concretes, però el salat dóna molt de joc i aquestes galetes salades, si respectem les mides dels aliments bàsics, també.

A més, perquè no, serveixen d’aperitiu, per berenar, esmorzar, entre hores i soles, amb foie, formatge d’untar...jo definitivament, sóc més de coses salades que de dolces, però curiosament –sóc bastant contradictòria-, sento debilitat per les galetes, així que amb aquesta recepta remato la feina.

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha només un pas, i deu ser veritat. La primera vegada que vaig provar de fer aquesta recepta, incrèdula, estava convençuda que no m’agradarien i que se’m faria la bola que se’m fa amb aquelles galetes salades que venen amb forma de peixet i que no puc aguantar, o com els "picos" que a tanta gent agraden i jo no puc ni empassar –tinc un amic que si n’hi ha no pot parar de menjar-ne, ell ja sabrà qui és (fa el mateix amb les croquetes de pernil)-, però ara puc dir que les adoro i que quan en proveu una, no podreu parar.

Són unes galetes d'aperitiu de formatge, pernil ibèric i ceba, i els ingredients són:

• 250 g de farina
• 1/2 de llevat Royal
• 50 g de mantega fosa
• 150 g de manxego ratllat
• 100 g de pernil ibèric tallat a dauets ben petits
• 1 ceba ratllada
• 1/2 got de llet
• 2 rovells d'ou
• sal i pebre

Primer de tot tamitzem la farina i la barregem amb el llevat. Ho posem en un bol i afegim la sal, el pebre, la mantega fosa, el formatge ratllat, el pernil, la llet, 1 ceba ratllada que haurem sofregit amb una mica de mantega i els rovells d'ou i ho barregem ben barrejat, fins a obtenir una massa ben homogènia.

Un cop ben amassat estirem la massa amb un rodet, deixant un gruix d'1 cm aproximadament i els donem la forma que volguem.

Coem les galetes al forn, ja precalentat, durant 9 minuts a 200º.

Us recomano que feu servir un bon formatge, amb un sabor intens, jo en aquest cas vaig fer servir un manxego dels de ”ole”, que es noti! I un bon pernil!!

I ja està!!!