dimecres, 6 de març de 2013

Et ve de gust un dia rodó? Si t'aixequen un dit, posa-li un donut!





Ara no sóc gaire de dolç, però de petita, no hi havia res millor per mi que anar amb el meu avi al Pessebre, un bar de barri del costat de casa els avis, i demanar un cacaolat i un Donut que engolia mentre obria els "cromos" que em compraven al kiosc del costat, el del Manel.

Mai m’havia preguntat d’on vénen els donuts, fins avui. I la meva sorpresa ha estat que no és un invent recent dels americans, sinó que la seva història pràcticament es remunta a l’antiga Roma i Grècia, on feien uns dolços molt semblants, d’una mena de pasta de full fregida i glasejada amb mel o salsa de peix –inimaginable i curiós, però sembla ser que cert-. Després, a l’edat mitjana, els cuiners àrabs remullaven aquella massa en una espècie de xarop dolç, semblant a un almívar. I llavors ja va venir el bunyol…que es va extendre per tota Europa entre el 1400 i el 1500, però com que per aquells temps hi havia poc sucre, eren tan salats, com dolços.

Però buscant, buscant, i com la meva curiositat era més per saber el perquè de la forma que tenen els donuts, que per l'origen en sí, he topat amb una web (cincodays.com), que explica diverses teories respecte l’origen del forat tan característic dels Donuts.

La teoria més difosa situa el seu origen en un postre típic holandès que, tradicionalment, es menjava per cap d’any, l' Oliebollen, que si traduim literalment, significa boles d’oli. Aquests dolços, van ser introduiïts per peregrins holandesos a Nova Ámsterdam –futura ciutat de Nova York- cap al segle XVI, tot i que encara no tenia la forma característica amb que coneixem ara els donuts. Com el centre quedava una mica cru, van afegir nous i fruits secs al centre i per això es va començar a anomenar "dough nut" o "pasta de nous".

 Mica en mica, la recepta va anar canviant, i es van anar afegint nous ingredients, com l’ou, que va fer que la textura fós més ferma i homogènia, però com es tractava d’un dolç de tamany considerable i que es feia fregit, seguia sent complicada la cocció i moltes vegades el centre seguia quedant cru.

Cap el 1847, vivia un mariner, d’origen holandès, en Hanson Gregory, a qui li agradava que la seva mare li preparés aquests dolços just abans de marxar de viatge amb el vaixell.  S’explica que en aquella època, era típic posar el farcit de fruits secs o nous als Oliebollen, i a la mare del mariner, li agradava, especialment, posar-hi panses i nous, cosa que al seu fill no li agradava massa, així que es dedicava a treure el farcit del centre fins que no quedés rastre dels fruits, foradant-los pel mig.

Aquesta és la primera història de l’origen dels donuts, tal i com els coneixem; a partir d’aquí hi ha diverses històries.

També expliquen que, ja al vaixell, al anar a menjar els dolços que la seva mare li havia preparat, es va recordar de que normalment el mig no quedava gaire cuit i va demanar al cuiner del vaixell un pebrer buit amb el que en va fer un forat perfecte al bunyol, per treure'n la part crua.

Una tercera història és la que explica que el  mariner, sorprès per una tormenta a alta mar, va córrer a agafar el timó per redirigir el vaixell, però li va entrar gana i va agafar un dels bunyols que la seva mare li havia preparat, però com no podia deixar anar el timó, en un moment de fortes onades, per evitar que aquest se li caigués i no perdre el rumb, va tenir que travessar el bunyol amb un dels mànecs del timó, quedant foradat.

L’origen del nom, també resulta curiós. Cap al segle XIX al llibre de cuina “Washington Irving”, apareixia un dolç anomenat “Dough nut”–barreja de massa (dough) i “nut” (boig), i feia referència a que als bojos de la massa fregida se’ls havia d’anomenar “Dough nut’s”.

Sempre m'han agradat els anuncis de Donuts.

En el primer anunci, un home trucava per telèfon per gastar una broma a qui respongués. A l’altre costat del telèfon algú preguntava: “Diga?”, llavors l’home repetia, vocalitzant molt perquè se l’entengués: “DO-NUTS”. Així, “diga Donuts” van ser les primeres paraules vinculades a la marca a mitjans dels seixanta.

Al 1973 es va emetre l’anunci més popular, protagonitzat per un nen que, al sortir de casa, despistat , es posa les mans al cap i diu: Anda, la cartera! Anda, los Donuts!, amb una veu en off que deia: Para ir al colegio hay algo tan imprescindible como la cartera, los Donuts.

Aquell mateix any, es va emetre un altre dels spots més populars, que després es va tornar a emetre als anys vuitanta, amb Miguel Bosé, Norma Duval, Mari Carmen i Doña Rogelia…aquesta vegada es veia una barra d’un bar, a un ritme frenètic, on s’escoltava: “Uno solo, un cortado, uno doble…”, mentre anaven apareixent plats amb Donuts sencers, tallats per la meitat o presentats per parelles.

Altres spots que van fer associaven la marca amb l’acció d’aixecar un dit i que un Donut caigués del cel, o en tenir un bon dia, amb l’eslògan: “¿Te apetece tener un día redondo?

Jo sempre he associat els Donuts amb bons moments, deixant a part els eslògans, i avui que plou, vull un dia rodó; a més a més, a qui no li agraden els donuts??? I si resulta que són fàcils de fer... Aquesta recepta la vaig descobrir al fantàstic blog de cuina de la Rosa (us en deixo l'enllaç: http://bocadosdulcesysalados.blogspot.com/), i la veritat és que són deliciosos!! 



Els ingredients es necessiten són:

  • 300 g de farina de força
  • 200 g de farina normal
  • 80 g de sucre
  • 5 g de sal
  • 200 g d'aigua tèbia
  • 50 g de llet entera
  • 2 sobres de llevat sec de pa
  • 1 ou batut
  • 40 g de mantega
  • Glassa: 150 g de sucre glas, unes gotes de llimona i aigua, unes quatre culleradetes, aproximadament.


Primer es barregen, remenant durant un parell de minuts, els ingredients secs: farines, sucre, sal el i llevat.

Després s'han d'afegir els líquids: l'aigua barrejada amb la llet i l'ou batut. Si l'aigua està calenta “matarà el llevat” i si està molt freda trigarà més temps a fermentar, així que ha d'estar tèbia, és molt important.

Una vegada ja tenim tots els ingredients en un mateix bol, pastem durant uns 8 minuts fins que tot estigui ben barrejat i tinguem una massa fina. Afegim la mantega i seguim amassant aproximadament uns 5 minuts més, fins que no se'ns enganxi a les mans. De vegades sembla que es necessita més farina, però això no ho sabrem fins que la massa hagi absorbit perfectament la mantega; és llavors quan podem rectificar de farina, si es creu necessari.
La consistència ha de ser homogènia i elàstica. Ja veureu com aquí ja notareu la olor característica dels donuts.

Fem una bola i deixem reposar la massa uns 45 min. Passat aquest temps, amassem una mica més i estirem amb un rodet una làmina d' 1 cm de gruix. Tallem amb dos talla pastes de diferents diàmetres per donar forma als donuts.

Ja amb la forma feta, deixem reposar aproximadament 45 minuts més -fins que doblin o tripliquin el seu volum-, en una safata amb paper de forn, que posem al forn, prescalfat a 40-50º, i amb la porta oberta. El pas següent és fregir els donuts, així que un truc perquè no es faci malbé la forma al manipular-los és tallar el paper de forn a quadrats, de manera que cada donut quedi al damunt d'un quadrat (com les oblees per les empanadilles que venen)...d'aquesta manera, per afegir-los a la cassola, agafem del paper i arrosseguem el donut directe a l'oli, sense tocar-lo.

Així doncs, un cop hagin reposat, els fregim en oli suau (gira-sol) perquè no agafin gust a fregit, a temperatura mitja.

Escorrem en paper absorbent i encara en calent apliquem la glassa, que es fa barrejant el sucre, les gotes de llimona i l'aigua fins que no quedin grumolls, ha de ser una glassa líquida i gens espessa perquè es tracta d'impregnar el donut.

Encara que tenen exactament el mateix sabor que els comprats, és cert que al ser casolans i no portar conservants, etc... es sequen abans, així que el millor, és congelar-los acabats de fer, amb glassa inclosa, i descongelar-los amb una mica d'antelació al moment en que els vulguem menjar (1-2 hores) i queden com recent fets.

Així doncs: dono la benvinguda a un dia rodó!



4 comentaris:

  1. Martaaaaa!!! que ets com la Julie Powell, que et proposes penjar més de 500 receptes en un any???
    Et segueixo fidelment (ja et seguia a l'altre blog), així que penja moltes cosetes, que de moment només babejo mirant les fotos i les receptes, però el dia menys pensat m'animo a provar de fer-les! jiji
    Una abraçada
    Míriam

    ResponElimina
  2. Guapíssima!!! Jajajaja!!! Vull refer moltes de les receptes que tenia a l'altre blog!! i en tinc moltes de noves...fa temps que volia posar-m'hi de nou i tinc feina endarrerida! jajaja!!! Vaaaa...quedem un dia!!!
    Una abraçada!
    Marta

    ResponElimina
  3. Vaig provar aquesta recepta tal i com tu l´escrius. El resultat no ha estat malament, per ser la primera vegada, potser una mica massa elàstic, com si li hagués faltat un pel més de fregit.
    Provaré més receptes i ja et diré!
    ISRA

    ResponElimina
    Respostes
    1. Isra!!!! És una mica de pràctica!! A la propera et sortiràn genials!!! Molts petons guapo!!! A veure si ens veiem aviat, no?

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!