dijous, 30 de maig de 2013

33. Pastís d'aniversari.





 
"No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara".

Miquel Martí i Pol. Set poemes d'aniversari

Sempre m’ha agradat molt el mes de maig.

El mes de maig és el meu mes. Els primers raigs de sol d'estiu l'obren i el meu aniversari el tanca. Això sempre m’havia agradat...sempre esperava el meu aniversari com una nena espera el dia de reis. Aquest any ja no, començo a no voler fer anys.

Avui és el meu aniversari, en faig 33.

Com en el meu últim post explicava, tinc molt bon record de totes les meves festes d’aniversari, tant a l’escola, com a casa o amb els amics.

Recordo que la mare, alguna vegada, m’havia preparat un pastís per dur a l’escola. Un any, va fer un pastís boníssim, la recepta del qual m’agradaria recuperar, de xocolata, fred, ple de d’unes boletes diminutes de colors pel damunt. I ens vam quedar tancades a l’ascensor del pàrking, amb el pastís, gelat. Quin patir! Aquell és el pastís que sempre recordo.

A casa els aniversaris sempre han anat lligats a bons àpats.

La mare és una gran cuinera. De fet, tot el meu amor per la cuina suposo que l’he tret d’aquí. De petita observava i escoltava, com es feien unes bones croquetes, els trucs per una bechamel perfecte, l’elaboració d’un bon estofat, i mica en mica, em va anar deixant participar. Encara recordo el primer pa de pessic que em va deixar fer, que quan va estar fred, vam cobrir amb sucre glas.

Dels aniversaris, també recordo que, quan era petita, la mare era la primera en felicitar-me, venia corrents al llit i es tirava al damunt omplint-me de petons. Després el meu pare, la meva tieta memé, i el meu germà.

Mica en mica, però et vas fent gran i els aniversaris canvien. Per la nit, l'Òscar espera puntualment que siguin les dotze i pel matí, es lleva abans, per despertar-me amb un petó. És el millor regal d’aniversari. Després venen els pares -que per la nit també han esperat que siguin les dotze-, o l’Albert o la Meme, i les felicitacions dels amics, que són com la teva família. Aquest any, el Javi, el meu estimat amic de Vitoria, ha estat el primer! Gracias guapo!


Vaig néixer, curiosament el dia de Sant Ferran. El meu pare es diu Ferran i el meu tiet i avi, també se'n deien, i això que cap dels tres eren familiars de sang. Això també fa el dia més especial, doncs quan tots hi erem, la festa era gran.


Avui, com no podia ser d’una altre manera, i encara que no és el meu pastís d’aniversari, us poso un pastís que bé podria ser-ho, per això l’he anomenat “Pastís d’Aniversari”.

La major part de la recepta és d’un llibre que l’Òscar, com a avançament pel meu aniversari, em va regalar, “Objetivo: tarta perfecta”, de l’Alma Obregón. He fet una barreja de receptes.





Pel bescuit, necessitem els següents ingredients (per un motlle alt de 15 cm, o 3 de baixos “lawyer cake”, de 15 cm):
  • 80 ml d’oli d’oliva suau 
  • 250 gr de sucre 
  • 150 gr de farina 
  • 50 gr de cacau 
  • 2 culleradetes de llevat 
  • 2 ous (M) 
  • 150 ml de llet sencera 
  • 1 culleradeta de pasta de vainilla 
  • 150 ml d’aigua bullint

Pel farcit
:
  • 120 gr d’icing sugar
  • 30 gr de cacau en pols sense sucre 
  • 150 gr de mantega a temperatura ambient 
  • 3 cullerades de pasta d'avellanes (Home Xef)
  • Melmelada de nabius 

Per la cobertura
:
  • 300 gr d'icins sugar
  • 300 gr de mantega
  • pasta de vainilla, una bona cullerada

Primer de tot, hem de precalentar el forn a 180ºC i deixar els motlles preparats, ben untats amb mantega.

En primer lloc, s’ha de tamisar la farina, el cacau i el llevat, i reservar.

Després s’ha de batre l’oli, el sucre i els ous fins que estiguin tots els ingredients ben integrats. Quan ho estiguin, s’ha d’anar afegint la mescla de farina, llevat i cacau, que havíem reservat i, quan la massa sigui homogènia, ja es pot afegir la llet i la pasta de vainilla.

L’últim que afegim, i quan l’anterior massa sigui ben homogènia, és l’aigua bullint; un copa afegida, seguim batent.

No patiu si veieu que la massa és molt líquida, és així.

Jo només he fet servir un motllo, perquè no en tinc de “lawyer cake”, es fa igual, l’única diferència és que trigarà més a coure, i que haurem de tallar les capes del pastís.

Així doncs, s’ha de repartir la massa entre el/s motllo/es i fornejar. Si heu fet servir tres motlles de lawyer cake, en 25-30 minuts estarà; si ho heu fet com jo, trigarà bastant més, s’ha d’anar punxant amb un escuradents, fins que aquest surti net.



Abans de desemmotllar el pastís, espereu que sigui casi fred, i quan ho estigui, deixeu que s’acabi de refredar al damunt d’una reixeta.



 

 

Per preparar la crema del farcit, s’ha de batre a màxima velocitat l’icing sugar (o si no en teniu, sucre glas), amb la mantega –a temperatura ambient-, fins que la barreja blanquegi i gairebé dobli el volum. Ha de tenir una consistència semblant a un gelat, i llavors, s’ha d’afegir el cacau en pols i la pasta d’avellanes.

Per la crema de vainilla que farà de cobertura, igual que hem preparat la crema del farcit, però amb els ingredients indicats.



Pel muntatge, s’ha d’igualar el bescuit, i tallar-lo a capes iguals. Jo tinc una lira i et permet tallar-lo en parts iguals, val la pena tenir-ne una.

En primer lloc, cobrim la capa que anirà abaix amb melmelada de nabius, tapem amb l’altre capa de bescuit, cobrim aquesta capa amb buttercream de xocolata i praliné d’avellanes, tornem a tapar amb l’última capa de bescuit i cobrim tot el pastís amb una primera capa de buttercream de vainilla. Ha de ser una capa fina que serveixi per cobrir les engrunes que s’hagin fet al igualar el bescuit. El posem a la nevera perque endureixi una mitja horeta.

Passat aquest temps, tornem a cobrir amb buttercream de vainilla i decorem el pastís. Jo vaig fer aquest intents de roses amb el boc d’estrella. Hi ha mil maneres de decorar!!







I avui, us deixo amb una cançó que m'encanta i que em porta records d'aniversaris passats...


There are places I remember all my life,
Though some have changed some forever, not for better
Some have gone and some remain.
All these places have their moments
Of lovers and friends I still can recall
Some are dead and some are living
In my life I loved them all.
And with all these friends and lovers
There is no one that compares with you
And these memories lose their meaning
When I think of love as something new
And I know I will never lose affection
For people and things that went before
I know'll often stop and think about them.
In my life I loved you more.

And I know I will never lose affection
For people and things that went before
I know'll often stop and think about them.
In my life I loved you more
In my life I loved you more.


(The Beatles)

 





dimecres, 29 de maig de 2013

Retornant a la infància. Panets de llet.






“…-¿Qué podré traer a la abuelita? 
-preguntó poco después.

-Algo muy bueno -contestó Dete-.

Por ejemplo, panecillos blancos muy tiernos.
Sé que no puede comer el pan negro y duro,
de modo que le darás una gran alegría.

-Es verdad, ella siempre da el pan negro a Pedro y dice:
«Es demasiado duro para mí».”

(Heidi de Johanna Spyri)



Hi ha records de quan ets petit, que sense saber perquè, recordes de manera especial.

Jo recordo un aniversari, a casa, amb nens de la guarderia i fills d’amics dels meus pares. Recordo la pinyata, i a la meva mare organitzant jocs; en recordo un especialment, en el que et tapaven els ulls, et feien donar voltes sobre tu mateix, i havies d’intentar enganxar la cua a un ase de paper penjat a la porta, el més aprop possible d’on hi seria a la realitat.

Recordo la festa, i l’abans de la festa. Recordo la mare preparant brioixos, dolços i salats, i com el pare enretirava una taula de vidre que estava al saló perquè poguéssim jugar. Recordo uns brioixos amb mantega i pernil, boníssims. Ara, encara, quan en menjo, de cop, sóc enmig de la festa.

I parlant d’aquests panets esponjosos i suaus, em ve un altre record de petita.

La Heidi. Us enrecordeu dels “panecillos blancos” que guardava per l’àvia cega del Pedro?

Aquest pans de llet, són el més semblants al gust, que imagino que tenien els panets blancs.


Però no són els panets de la Heidi, tornen a ser del Daniel Jordà. Com sabeu, m’he proposat fer tots els pans del seu llibre, i avui toca el Pa de llet.


Per fer el pa de llet necessiteu:
  • 500 gr de farina de força 
  • 10 gr de sal 
  • 250 gr de llet sencera 
  • 50 gr d’aigua 
  • 30 gr de xarop d’erable (jo no en tenia i he fet servir mel) 
  • 30 gr de llevat de forner 
  • 15 gr d’oli d’oliva

Aquest pa, és super fácil de fer.

S’han d’amassar tots els ingredients fins a obtenir una massa elàstica i deixar en repòs, per una primera fermentació, en un bol, tapada amb un drap humit, durant 40 minuts.





Passat aquest temps, s’han de tallar peces, per deixar fermentar de nou. En el llibre s’indica que es tallin peces de 300 gr, jo he fet panets individuals per esmorzar.

Formats els panets, s’han de deixar reposar de nou fins que doblin el volum.





Amb el forn prescalfat, han de coure uns 15 minuts, si heu fet peces d’uns 300 gr, i una mica menys, si les heu fet més petites.

Estic desitjant provar-los. Diu el llibre que son perfectes per menjar amb mantega i melmelada, mel, dolç de llet...o salats, vegetals, amb formatge, amb pastís d’escórpora, amb amanida de cranc…





En fi, que és un pa perfecte per tenir al congelador. 

De ben segur, que et soluciona més d’un sopar, berenar, esmorzar, o el que sigui.

Mmm...tota la casa en fa olor... 






dilluns, 27 de maig de 2013

A la tercera va la vençuda. Ara sí, Macarons. I de color rosa...




 

“Basta con que le pongas una gotita de violeta,
para que tu vida sea color de rosa.”
(Anónimo)


 
Mai m’havia agradat el color rosa, fins fa exageradament poc. I ara, en les últimes setmanes, tot em sembla rosa. Tinc una americana rosa, una funda de mòbil rosa, m’he comprat un pintallavis rosa, m’he passat als xiclets de maduixa, que són roses...pràcticament he descobert aquest color, nou pels meus ulls.

I resulta que el rosa és el color de l'encant, la cortesia, la sensibilitat i el sentimental. Ja el seu nom prové d’una flor; el rosa és innocència.

Luckiesh, un físic que es coneixia com el “pare de la ciència de la vista” i que va desenvolupar varies teories sobre el color i el seu efecte fisiològic sobre la gent, associa el rosa amb el color del femení.

Però curiosament, el rosa va ser antigament un color masculí. A les habitacions antigues es pintava el típic Nen Jesús vestit de color rosa, mai de blau com els bebès contemporanis. Gairebé es podria dir que, quan el color rosa es va convertir en un color femení, es va convertir també en un color de discriminació. No sempre era considerat positiu doncs. Es significatiu que, durant la Segona Guerra Mundial, els homosexuals que no podien satisfer l'ideal de masculinitat eren tancats en camps de concentració on havien de portar un triangle de color rosa, cosit a la roba.

El rosa és també el color de la il·lusió i el romanticisme, tot és “color de rosa”. Rosa és l’ idealisme en totes les seves formes i matisos; el color kitsch i el color de la transfiguració.

És suau i tendre; un color delicat.

El període Rococó, que va durar de 1720 a 1775, va ser l'època dels colors pastel. La cort francesa dictava llavors la moda i en els colors clars es reflexava el sentiment vital de la cort i mostraven que l'aristocràcia gens tenia a veure amb el brut treball.

I, a més a més, és el color del dolç, de la delícia, del delit...

I com no podia ser d’una altre manera, he fet macarons roses.

Una sola mossegada, i la vida s’ha tornat completament dolça.



Els ingredients són:

Pels macarons:
  • 100 gr d’ametlla mòlta 
  • 100 gr de clares d’ou
  • 200 gr de sucre glas 
  • 45 gr de sucre blanc normal
  • Colorant rosa

Pel farcit:
  • 240 gr d’icing sugar
  • 60 gr de cacau en pols sense sucre 
  • 300 gr de mantega a temperatura ambient 
  • 3 cullerades de pasta d'avellanes (Home Xef)

Com ja vaig explicar en el primer post que vaig fer de macarons, és molt important aconseguir que l’ametlla mòlta i el sucre glas siguin ben fins, així que us recomano que, en primer lloc, passeu la farina d’ametlla i el sucre glas per la picadora, i, en acabat, tamiseu la barreja un parell de vegades. I reserveu.

El punt del merengue, no és menys important. S’han de batre les clares, augmentant progressivament la velocitat i quan siguin ben espumoses, s’ha d’anar afegint el sucre a poc a poc i el colorant, i seguir batent fins que siguin a punt de neu, ben fermes; ha de semblar espuma d’afaitar.

Quant tinguem el merengue ben ferm, s’ha d’afegir, d’una sola vegada, la barreja d’ametlles i sucre glas que havíem reservat i barrejar suaument amb una espàtula, amb moviments envolvents fins que la barreja d'ametlles i sucre s'hagi integrat bé a les clares.

L’altre vegada, vaig explicar mil dificultats que apareixen al fer macarons, però la veritat, és que aquesta vegada, que he anat menys en compte, i he estat menys pendent, penso que han sortit una miqueta millor…

Així que a l’hora de remenar, sí, he fet moviments envolvents, però sense anar massa en compte. A una velocitat normal, i amb delicadesa, però sense exagerar.

Això si, per comprovar que tingués la textura correcte, sí he posat una gota de la massa sobre paper de forn; si la gota final desapareix a poc a poc (en menys de 5-10 segons), ja està a punt. Si la marca del final de la gota queda i no desapareix, la massa ha d’estar una mica més líquida, per tant, s’ha de seguir barrejant.

Quan estigui llesta, poseu la massa dins d’una màniga pastissera amb boc rodó i anem abocant petits cercles sobre el paper de forn. Segueixo sense tenir un motlle especial, així que aquesta vegada, també he dibuixat cercles al damunt de paper vegetal.




Després, a assecar.

He de dir-vos, que el dia que vaig fer els macarons, va ploure, així que allò que havia llegit de no fer macarons en dies de pluja, no acaba de ser del tot cert. De fet, aquesta vegada, van assecar-se bastant més ràpid que l’altre vegada, aproximadament un parell d’hores. Els heu de tocar i que no se us enganxin gens els dits. Jo l’altre vegada, em vaig precipitar.


Tal i com vaig dir en l’altre post, també, al fer-los he baixat deu graus la temperatura, respecte l’altre vegada, i ha funcionat. Així, han estat a 140ºC durant uns 13 minuts.

De totes maneres, i encara que hagi donat menys importància al procés, al moment de posar-los al forn, la obsessió pel peu característic, va tornar de nou i va fer que no em mogués de davant la porta del forn, per poder percebre qualsevol indici d’un macaron perfecte.
Mica en mica, els peus van començar a aparèixer, i amb ells la meva satisfacció.



I a seguir esperant.

Han d’estar completament freds per, amb molt de compte, i amb l’ajuda d’un ganivet sense serra, anar traient-los de la safata de forn, amb compte de que no s’enganxin. Són realment delicats.

És recomanable no farcir-los fins passades 24h; podeu guardar-los hermèticament en un tupper i a la nevera.

Per preparar la crema, s’ha de batre a màxima velocitat l’icing sugar (o si no en teniu, sucre glas), amb la mantega –a temperatura ambient-, fins que la barreja blanquegi i gairebé dobli el volum. Ha de tenir una consistència semblant a un gelat, i llavors, s’ha d’afegir el cacau en pols i la pasta d’avellanes.

El farcit s’ha d’anar posant amb molt de compte, amb l’ajuda d’una màniga pastissera. Jo l’altre vegada vaig fer curt, perquè aprofitava buttercream de xocolata d’uns cupcakes, però aquesta vegada els he farcit molt, massa i tot! Però queden boníssims!!! 




Aquests eren per la Carme, i crec que li han agradat.






diumenge, 26 de maig de 2013

Avui, plat de diumenge. Mini canelons de gambes sobre llit de "piquillos".






Els canneloni són una de les pastes més antigues d’Itàlia.

Un dels llibres més importants sobre la pasta italiana, “Il lunario della pasta asciutta”, de Gustavo Traglia, diu sobre els canelons:

“...Es ciertamente una de las primeras y más antiguas pastas conocidas. No se ha podido saber quién inventó los cannelloni; es un misterio como el de la misma invención de la pasta. Pero nosotros pensamos que se trata de una idea producto del genio popular que se ha gestado simultáneamente en Sicilia, en Nápoles, en Toscana y en la Liguria. Antiguamente la pasta se fabricaba en casa y también el relleno. Hoy, la pasta puede adquirirse en cualquier comercio y también se vende el relleno hecho de una forma industrial...”

La paraula cannelloni es un augmentatiu de cannela, que alhora, és un diminutiu del mot llatí canna, que significa “canya”; és a dir, que al formar-se l’augmentatiu de cannella, no va retornar al mot original canna, sinó que es va quedar com cannellone.

Aquest mot, fa referència, doncs, a la forma tubular i gran, dels inicials cannelloni i que es conserva fins a dia d’avui.

Al 1984, el Diccionario de la Real Academia Española, a la seva vintena edició, va donar, finalment, acollida, a la paraula canelón, indicant a l’accepció cinquena de la paraula:

“Pasta de harina de trigo, cortada de forma rectangular, con la que se envuelve un relleno de carne, pescado, verduras, etc...” (Afegint que l’ús més comú és el plural.”

Resumint de les noticies variades que he anat llegint, i sobre el seu origen, es pot dir que és un plat originari d’Itàlia, possiblement del segle XVI, d’una pasta feta amb ous i amb un farcit que pot ser variable, gratinats al forn i coberts amb una bechamel o salsa a la crema.

S’han trobat receptes de canelons en gairebé tots els receptaris italians i en gairebé totes les regions, arribant a ser un símbol de la cuina italiana.

Tot i que s’ha escampat per moltes regions; de fet, aquí a Catalunya es considera un plat típic de Sant Esteve, amb el farcit de restes del menjar de Nadal.



Avui, però, us presento uns canelons diferents. Ideals per un diumenge. Uns mini canelons de gambetes i lluç, sobre una deliciosa crema de pebrots del “piquillo”, que us recomano que no tasteu massa durant la preparació del plat, perquè no us enterareu i, cullerada rera cullerada, us en quedareu sense.

Jo he de dir que cuino sempre que puc, però els diumenges, potser és el dia que més ve de gust, ja que es pot preparar un àpat d’aquells d’elaborada preparació i que es rematen mentre es fa el vermut, així que podeu deixar-los mig llestos i gratinar a l’últim moment.

La primera vegada que vaig fer aquesta recepta, no sabia com sortirien, ja que és una s’aquelles receptes que vas inventant sobre la marxa, limitada per la idea inicial de com fer servir uns macarrons grossos que fa dies que tens a l’armari de la cuina i que mai trobes el moment per fer. Hi havia un pica-pica inicial, i van ser el complement perfecte com a tapa individual, per no deixar el plat buit, en un àpat amb un segon plat contundent, el Hat-trick de mini hamburgueses..



Per fer la recepta necessiteu (per sis persones a dos mini canelons cadascú):

Pels canelons:
  • 3 porros grans 
  • Mantega 
  • 1 paquet de 400 gr de gambes pelades 
  • 2 cullerades de tomàquet fregit casolà 
  • 1 cullerada de mel 
  • 1 bon raig de Vermut Blanc 
  • 300 gr de llet evaporada 
  • Pebre negre i sal 
  • 12 macarrons gegants (us recomano posar-ne alguns més perquè se’n trenquen) 
  • Formatge per gratinar (jo vaig posar de 4 formatges)

Per la crema de “piquillos”:
  • 1 ceba gran 
  • 8 pebrots del piquillo (o una mica més al gust, segons la mida) 
  • Mantega 
  • Sucre morè 
  • Mel 
  • Pebre negre i sal 
  • 1 cullerada de farina 
  • Llet sencera

La recepta, en si, és ben simple.

Primer de tot, posem a bullir els macarrons gegants fins que siguin al dente –en el meu cas eren uns 16 minuts, però seguiu les instruccions del fabricant-. I quan siguin llestos, passeu-los per aigua freda i després amb compte, pinteu-los amb oli.




Mentre, podem començar a enllestir el farcit dels mini canelons.

Primer s’ha de picar ben petit els porros i posar-los a sofregir, lentament, amb mantega. Quan siguin gairebé caramel·litzats, s’han de ruixar amb un bon raig de vermut blanc i afegir un parell de cullerades de tomàquet fregit casolà, quan aquest s’hagi evaporat. Al afegir el tomàquet, s’ha d’afegir també una cullerada de mel, i salpebrar.

Les gambes i el peix, tot tallat el més petit possible, s’han d’afegir i coure amb el sofregit de porros i quan ja sigui cuit, s’ha d’afegir la llet evaporada i deixar coure fins a tenir una pasta un pèl més lleugera que una massa de croquetes, però prou consistent perquè no surti dels canelons.

Jo no feia servir mai la llet evaporada, però fa poc la vaig provar i ara s’ha tornat imprescindible! M’encanta el sabor i només té un 6% de matèria grassa. Així que, tot i que es pot fer amb crema de llet, si voleu que siguin més lleugers, feu servir la llet evaporada.

El farcit s’ha de deixar que es refredi una mica, i posar-lo dins d’una màniga pastissera.

Finalment, per fer la crema de “piquillos”, s’ha de sofregir, en primer lloc, la ceba. No cal que sigui tan petita com els porros perquè després ho triturarem tot. Quan sigui cuita, afegim els pebrots, la mel, el sucre morè, la sal i bé de pebre negre i deixem que cogui bé. Quan caramel·litzi, s’ha d’afegir la farina i deixar coure fins que es torri una mica, i anar afegint la llet com si féssim una bechamel lleugera.

Després s’ha de triturar bé.

Per muntar el plat, amb molt de compte aneu omplint els macarrons gegants i anar-los posant en una safata per gratinar al forn, que ha de d’estar prescalfat al màxim, ja que farem servir el gratinador.

Jo vaig calcular, per persona, un parell de mini canelons, perquè era més una tapa, que un primer plat, i vaig posar un estirat i un vertical.

Poseu un llit de crema de “piquillos”, el parell de canelons gratinats i...voilà!!!


Són deliciosos i elegants!!


I avui, una cançó que no s'hauria d'oblidar...


Sunday Bloody Sunday

I can’t believe the news today
I can’t close my eyes and make it go away.
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
‘Cos tonight
We can be as one, tonight.

Broken bottles under children’s feet
Bodies strewn across the dead-end street.
But I won’t heed the battle call
It puts my back up, puts my back up against the wall.

Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Oh, let’s go.

And the battle’s just begun
There’s many lost, but tell me who has won?
The trenches dug within our hearts
And mothers, children, brothers, sisters
Torn apart.

Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
‘Cos tonight
We can be as one, tonight.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

Wipe the tears from your eyes
Wipe your tears away.
I’ll wipe your tears away.
I’ll wipe your tears away.
I’ll wipe your bloodshot eyes.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

And it’s true we are immune
When fact is fiction and TV reality.
And today the millions cry
We eat and drink while tomorrow they die.

The real battle just begun
To claim the victory Jesus won
On…

Sunday, bloody Sunday
Sunday, bloody Sunday..

U2