diumenge, 26 de maig de 2013

Avui, plat de diumenge. Mini canelons de gambes sobre llit de "piquillos".






Els canneloni són una de les pastes més antigues d’Itàlia.

Un dels llibres més importants sobre la pasta italiana, “Il lunario della pasta asciutta”, de Gustavo Traglia, diu sobre els canelons:

“...Es ciertamente una de las primeras y más antiguas pastas conocidas. No se ha podido saber quién inventó los cannelloni; es un misterio como el de la misma invención de la pasta. Pero nosotros pensamos que se trata de una idea producto del genio popular que se ha gestado simultáneamente en Sicilia, en Nápoles, en Toscana y en la Liguria. Antiguamente la pasta se fabricaba en casa y también el relleno. Hoy, la pasta puede adquirirse en cualquier comercio y también se vende el relleno hecho de una forma industrial...”

La paraula cannelloni es un augmentatiu de cannela, que alhora, és un diminutiu del mot llatí canna, que significa “canya”; és a dir, que al formar-se l’augmentatiu de cannella, no va retornar al mot original canna, sinó que es va quedar com cannellone.

Aquest mot, fa referència, doncs, a la forma tubular i gran, dels inicials cannelloni i que es conserva fins a dia d’avui.

Al 1984, el Diccionario de la Real Academia Española, a la seva vintena edició, va donar, finalment, acollida, a la paraula canelón, indicant a l’accepció cinquena de la paraula:

“Pasta de harina de trigo, cortada de forma rectangular, con la que se envuelve un relleno de carne, pescado, verduras, etc...” (Afegint que l’ús més comú és el plural.”

Resumint de les noticies variades que he anat llegint, i sobre el seu origen, es pot dir que és un plat originari d’Itàlia, possiblement del segle XVI, d’una pasta feta amb ous i amb un farcit que pot ser variable, gratinats al forn i coberts amb una bechamel o salsa a la crema.

S’han trobat receptes de canelons en gairebé tots els receptaris italians i en gairebé totes les regions, arribant a ser un símbol de la cuina italiana.

Tot i que s’ha escampat per moltes regions; de fet, aquí a Catalunya es considera un plat típic de Sant Esteve, amb el farcit de restes del menjar de Nadal.



Avui, però, us presento uns canelons diferents. Ideals per un diumenge. Uns mini canelons de gambetes i lluç, sobre una deliciosa crema de pebrots del “piquillo”, que us recomano que no tasteu massa durant la preparació del plat, perquè no us enterareu i, cullerada rera cullerada, us en quedareu sense.

Jo he de dir que cuino sempre que puc, però els diumenges, potser és el dia que més ve de gust, ja que es pot preparar un àpat d’aquells d’elaborada preparació i que es rematen mentre es fa el vermut, així que podeu deixar-los mig llestos i gratinar a l’últim moment.

La primera vegada que vaig fer aquesta recepta, no sabia com sortirien, ja que és una s’aquelles receptes que vas inventant sobre la marxa, limitada per la idea inicial de com fer servir uns macarrons grossos que fa dies que tens a l’armari de la cuina i que mai trobes el moment per fer. Hi havia un pica-pica inicial, i van ser el complement perfecte com a tapa individual, per no deixar el plat buit, en un àpat amb un segon plat contundent, el Hat-trick de mini hamburgueses..



Per fer la recepta necessiteu (per sis persones a dos mini canelons cadascú):

Pels canelons:
  • 3 porros grans 
  • Mantega 
  • 1 paquet de 400 gr de gambes pelades 
  • 2 cullerades de tomàquet fregit casolà 
  • 1 cullerada de mel 
  • 1 bon raig de Vermut Blanc 
  • 300 gr de llet evaporada 
  • Pebre negre i sal 
  • 12 macarrons gegants (us recomano posar-ne alguns més perquè se’n trenquen) 
  • Formatge per gratinar (jo vaig posar de 4 formatges)

Per la crema de “piquillos”:
  • 1 ceba gran 
  • 8 pebrots del piquillo (o una mica més al gust, segons la mida) 
  • Mantega 
  • Sucre morè 
  • Mel 
  • Pebre negre i sal 
  • 1 cullerada de farina 
  • Llet sencera

La recepta, en si, és ben simple.

Primer de tot, posem a bullir els macarrons gegants fins que siguin al dente –en el meu cas eren uns 16 minuts, però seguiu les instruccions del fabricant-. I quan siguin llestos, passeu-los per aigua freda i després amb compte, pinteu-los amb oli.




Mentre, podem començar a enllestir el farcit dels mini canelons.

Primer s’ha de picar ben petit els porros i posar-los a sofregir, lentament, amb mantega. Quan siguin gairebé caramel·litzats, s’han de ruixar amb un bon raig de vermut blanc i afegir un parell de cullerades de tomàquet fregit casolà, quan aquest s’hagi evaporat. Al afegir el tomàquet, s’ha d’afegir també una cullerada de mel, i salpebrar.

Les gambes i el peix, tot tallat el més petit possible, s’han d’afegir i coure amb el sofregit de porros i quan ja sigui cuit, s’ha d’afegir la llet evaporada i deixar coure fins a tenir una pasta un pèl més lleugera que una massa de croquetes, però prou consistent perquè no surti dels canelons.

Jo no feia servir mai la llet evaporada, però fa poc la vaig provar i ara s’ha tornat imprescindible! M’encanta el sabor i només té un 6% de matèria grassa. Així que, tot i que es pot fer amb crema de llet, si voleu que siguin més lleugers, feu servir la llet evaporada.

El farcit s’ha de deixar que es refredi una mica, i posar-lo dins d’una màniga pastissera.

Finalment, per fer la crema de “piquillos”, s’ha de sofregir, en primer lloc, la ceba. No cal que sigui tan petita com els porros perquè després ho triturarem tot. Quan sigui cuita, afegim els pebrots, la mel, el sucre morè, la sal i bé de pebre negre i deixem que cogui bé. Quan caramel·litzi, s’ha d’afegir la farina i deixar coure fins que es torri una mica, i anar afegint la llet com si féssim una bechamel lleugera.

Després s’ha de triturar bé.

Per muntar el plat, amb molt de compte aneu omplint els macarrons gegants i anar-los posant en una safata per gratinar al forn, que ha de d’estar prescalfat al màxim, ja que farem servir el gratinador.

Jo vaig calcular, per persona, un parell de mini canelons, perquè era més una tapa, que un primer plat, i vaig posar un estirat i un vertical.

Poseu un llit de crema de “piquillos”, el parell de canelons gratinats i...voilà!!!


Són deliciosos i elegants!!


I avui, una cançó que no s'hauria d'oblidar...


Sunday Bloody Sunday

I can’t believe the news today
I can’t close my eyes and make it go away.
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
‘Cos tonight
We can be as one, tonight.

Broken bottles under children’s feet
Bodies strewn across the dead-end street.
But I won’t heed the battle call
It puts my back up, puts my back up against the wall.

Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.
Oh, let’s go.

And the battle’s just begun
There’s many lost, but tell me who has won?
The trenches dug within our hearts
And mothers, children, brothers, sisters
Torn apart.

Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
‘Cos tonight
We can be as one, tonight.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

Wipe the tears from your eyes
Wipe your tears away.
I’ll wipe your tears away.
I’ll wipe your tears away.
I’ll wipe your bloodshot eyes.
Sunday, bloody Sunday.
Sunday, bloody Sunday.

And it’s true we are immune
When fact is fiction and TV reality.
And today the millions cry
We eat and drink while tomorrow they die.

The real battle just begun
To claim the victory Jesus won
On…

Sunday, bloody Sunday
Sunday, bloody Sunday..

U2


 



6 comentaris:

  1. Ostres!! quina bona pinta aquests canelons! m'agrada aquest plat, molt innovador i gustós, me l'apunto!

    ResponElimina
  2. Canelons petits o macarrons gegants, tant se val, són un plat genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaja!!! quin rodolí més xulo!! Un petó Mònica!!

      Elimina
  3. M'encanten aquests mini canelons, el farcit boníssim!!

    Petonets!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Víctor!! Gràcies!!! Ara em passo pel teu blog que fa unes hores que no hi passo!!! Ptons!!

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!