A la tercera va la vençuda. Ara sí, Macarons. I de color rosa...

 

“Basta con que le pongas una gotita de violeta,

para que tu vida sea color de rosa.”

(Anónimo)

 

Mai m’havia agradat el color rosa, fins fa exageradament poc. I ara, en les últimes setmanes, tot em sembla rosa. Tinc una americana rosa, una funda de mòbil rosa, m’he comprat un pintallavis rosa, m’he passat als xiclets de maduixa, que són roses...pràcticament he descobert aquest color, nou pels meus ulls.

I resulta que el rosa és el color de l'encant, la cortesia, la sensibilitat i el sentimental. Ja el seu nom prové d’una flor; el rosa és innocència.

Luckiesh, un físic que es coneixia com el “pare de la ciència de la vista” i que va desenvolupar varies teories sobre el color i el seu efecte fisiològic sobre la gent, associa el rosa amb el color del femení.

Però curiosament, el rosa va ser antigament un color masculí. A les habitacions antigues es pintava el típic Nen Jesús vestit de color rosa, mai de blau com els bebès contemporanis. Gairebé es podria dir que, quan el color rosa es va convertir en un color femení, es va convertir també en un color de discriminació. No sempre era considerat positiu doncs. Es significatiu que, durant la Segona Guerra Mundial, els homosexuals que no podien satisfer l'ideal de masculinitat eren tancats en camps de concentració on havien de portar un triangle de color rosa, cosit a la roba.

El rosa és també el color de la il·lusió i el romanticisme, tot és “color de rosa”. Rosa és l’ idealisme en totes les seves formes i matisos; el color kitsch i el color de la transfiguració.

És suau i tendre; un color delicat.

El període Rococó, que va durar de 1720 a 1775, va ser l'època dels colors pastel. La cort francesa dictava llavors la moda i en els colors clars es reflexava el sentiment vital de la cort i mostraven que l'aristocràcia gens tenia a veure amb el brut treball.

I, a més a més, és el color del dolç, de la delícia, del delit...

I com no podia ser d’una altre manera, he fet macarons roses.

Una sola mossegada, i la vida s’ha tornat completament dolça.

Els ingredients són:

Pels macarons:

• 100 gr d’ametlla mòlta 
• 100 gr de clares d’ou
• 200 gr de sucre glas 
• 45 gr de sucre blanc normal
• Colorant rosa

Pel farcit:

• 240 gr d’icing sugar
• 60 gr de cacau en pols sense sucre 
• 300 gr de mantega a temperatura ambient 
• 3 cullerades de pasta d'avellanes (Home Xef)

Com ja vaig explicar en el primer post que vaig fer de macarons, és molt important aconseguir que l’ametlla mòlta i el sucre glas siguin ben fins, així que us recomano que, en primer lloc, passeu la farina d’ametlla i el sucre glas per la picadora, i, en acabat, tamiseu la barreja un parell de vegades. I reserveu.

El punt del merengue, no és menys important. S’han de batre les clares, augmentant progressivament la velocitat i quan siguin ben espumoses, s’ha d’anar afegint el sucre a poc a poc i el colorant, i seguir batent fins que siguin a punt de neu, ben fermes; ha de semblar espuma d’afaitar.

Quant tinguem el merengue ben ferm, s’ha d’afegir, d’una sola vegada, la barreja d’ametlles i sucre glas que havíem reservat i barrejar suaument amb una espàtula, amb moviments envolvents fins que la barreja d'ametlles i sucre s'hagi integrat bé a les clares.

L’altre vegada, vaig explicar mil dificultats que apareixen al fer macarons, però la veritat, és que aquesta vegada, que he anat menys en compte, i he estat menys pendent, penso que han sortit una miqueta millor…

Així que a l’hora de remenar, sí, he fet moviments envolvents, però sense anar massa en compte. A una velocitat normal, i amb delicadesa, però sense exagerar.

Això si, per comprovar que tingués la textura correcte, sí he posat una gota de la massa sobre paper de forn; si la gota final desapareix a poc a poc (en menys de 5-10 segons), ja està a punt. Si la marca del final de la gota queda i no desapareix, la massa ha d’estar una mica més líquida, per tant, s’ha de seguir barrejant.

Quan estigui llesta, poseu la massa dins d’una màniga pastissera amb boc rodó i anem abocant petits cercles sobre el paper de forn. Segueixo sense tenir un motlle especial, així que aquesta vegada, també he dibuixat cercles al damunt de paper vegetal.

Després, a assecar.

He de dir-vos, que el dia que vaig fer els macarons, va ploure, així que allò que havia llegit de no fer macarons en dies de pluja, no acaba de ser del tot cert. De fet, aquesta vegada, van assecar-se bastant més ràpid que l’altre vegada, aproximadament un parell d’hores. Els heu de tocar i que no se us enganxin gens els dits. Jo l’altre vegada, em vaig precipitar.

Tal i com vaig dir en l’altre post, també, al fer-los he baixat deu graus la temperatura, respecte l’altre vegada, i ha funcionat. Així, han estat a 140ºC durant uns 13 minuts.

De totes maneres, i encara que hagi donat menys importància al procés, al moment de posar-los al forn, la obsessió pel peu característic, va tornar de nou i va fer que no em mogués de davant la porta del forn, per poder percebre qualsevol indici d’un macaron perfecte.

Mica en mica, els peus van començar a aparèixer, i amb ells la meva satisfacció.

I a seguir esperant.

Han d’estar completament freds per, amb molt de compte, i amb l’ajuda d’un ganivet sense serra, anar traient-los de la safata de forn, amb compte de que no s’enganxin. Són realment delicats.

És recomanable no farcir-los fins passades 24h; podeu guardar-los hermèticament en un tupper i a la nevera.

Per preparar la crema, s’ha de batre a màxima velocitat l’icing sugar (o si no en teniu, sucre glas), amb la mantega –a temperatura ambient-, fins que la barreja blanquegi i gairebé dobli el volum. Ha de tenir una consistència semblant a un gelat, i llavors, s’ha d’afegir el cacau en pols i la pasta d’avellanes.

El farcit s’ha d’anar posant amb molt de compte, amb l’ajuda d’una màniga pastissera. Jo l’altre vegada vaig fer curt, perquè aprofitava buttercream de xocolata d’uns cupcakes, però aquesta vegada els he farcit molt, massa i tot! Però queden boníssims!!! 

Aquests eren per la Carme, i crec que li han agradat.