Un pastís disfressat de Ferrero Rocher. Pecat de xocolata i praliné d'avellanes.

“Cake is happiness! If you know the way of the cake, you know the way of happiness! If you have a cake in front of you, you should not look any further for joy!”

(C. JoyBell C.)

 

 

 

Si us agrada la mantega, aquest serà el vostre pastís preferit. És ben bé com un cupcake gegant. A més de senzill, no imaginaríeu mai, que fi i lleuger resulta. A primera vista sembla dens, però es fon a la boca immediatament, deixant al seu pas, un aroma celestial que s’arrodoneix amb la seva lleugeresa.

 

Com sempre dic, les millors coses apareixen per casualitat. Com la mantega.

 

És molt possible que una agitació accidental de la nata de la llet donés lloc a la mantega, a Mesopotàmia entre el 9000 i el 8000 a. C.

Però no a tothom agradava; resulta que la mantega era molt apreciada pels víkings i cèltics (Nord d'Europa), i per això els romans (com deia l’Obèlix: són bojos aquests romans!!), i els grecs, la consideraven un producte bàrbar i no la van incloure en la seva dieta, potser també pel seu poc període de conservació.

 

Un poeta còmic grec, Anaxandrides ja parla dels “Tracios com boutyrophagoi” (menjadors de mantega) i Plinio a la seva Història Natural denomina parla de la mantega com "el més delicat menjar entre les nacions bàrbares” i descriu les seves propietats medicinals.

 

A l’Índia, on s’anomena ghee –significa mantega clara o or líquid-, té inclús un contingut simbòlic, de puresa i soviet, s’ofereix als Déus, especialment a Agni, el déu Hindú del foc. 

 

A Europa, durant l’època medieval, si bé no tothom en podia comprar perquè era un producte car, era molt típica a França (especialment a Normandia i Bretanya), Holanda i Irlanda, però al sud d’Europa, en canvi, sempre s’ha preferit l’oli d’oliva o el llard de porc. Només els països de religions musulmana o jueva, del mediterrani, van arribar a utilitzar ja en l'Edat Mitjana el greix de vaca, per substituir a la porc, per exemple, i només en algunes preparacions dolces.

 

 

El pastís d’avui, celestial, el vaig fer inspirant-me amb un dels fabulosos pastissos de l’Alma Obregón, de la fantàstica web Objetivo Cupcake, amb alguna variació.

 

Va ser el postre del sopar especial del que us parlava a l’anterior post. Un postre dolç pel David, que sent tant dolç, no mereixia menys. Sé que a casa té un bon cuiner que provarà de fer-lo... 

 

 

 

 

 

Els ingredients que es necesiten, són:

 

Per al bescuit:

• 250 gr de sucre 
• 250 gr de mantega
• 5 ous
• 250 gr de farina
• 2’5 culleradetes de Royal 
• 1 culleradeta de pasta de vainilla

Per a l'almívar:

• 100 gr de sucre 
• 100 ml d'aigua 
• 50 ml de Baileys

Per a la crema:

• 340 gr d’icing sugar
• 60 gr de cacau en pols sense sucre 
• 400 gr de mantega a temperatura ambient 
• 4 cullerades de pasta d'avellanes (Home Xef)

Pel farcit:

• Praliné d'avellanes                                      

 

Hem de tenir la precaució de prescalfar el forn a 170ºC, ja que el primer pas és fer els bescuits. L’ideal és fer servir tres motlles de 15 cm, però jo en vaig fer servir un de 18 i vaig fer dues tandes. Després vaig tallar en dos parts cada un dels pans de pessic.

 

En primer lloc és important tamisar la farina, amb el llevat i reservar.

 

Després s’ha de batre la mantega, que ha d’estar a temperatura ambient i batre amb el sucre a velocitat alta, fins que blanquegin i augmenti el volum, de manera considerable. Un a un, s’han d’anar afegint els ous, la pasta de vainilla i seguim batent fins que la massa sigui ben homogènia.

 

Quan tinguem la massa llesta, posem als motllos, si els teniu de lawyer cake, sinó, si feu com jo, repartiu la meitat de la massa al motllo, al forn 25 minuts a 170ºC o fins que el punxeu amb un escuradents i surti net.

 

Mentre fornegem els bescuits, s’ha de preparar l’almívar, posant l’aigua i el sucre en un cassó, que s’ha de posar al foc fins que bulli i es dissolgui el sucre. Quan sigui ben dissolt, apartem del foc, afegim el Baileys i deixem refredar fins que sigui tebi.

 

Quan tinguem els bescuits fets, i freds, s’han de pintar amb almívar. En el meu cas, com ho he fet amb un sol motlle, en dues tandes, amb un tallador de pa de pessic el tallo, i després els pinto, per ambdós costats. Els bescuits s’han de deixar refredar completament al damunt d’una reixeta abans de posar la crema, ja que sinó ho fem així, se’ns desfaria.

 

Mentre se’ns refreden completament, s’ha de preparar la crema, batent a màxima velocitat l’icing sugar (o si no en teniu, sucre glas), amb la mantega –a temperatura ambient-, fins que la barreja blanquegi i gairebé dobli el volum. Ha de tenir una consistència semblant a un gelat, i llavors, s’ha d’afegir el cacau en pols i la pasta d’avellanes.

 

I ja només queda muntar el pastís celestial, col·locant el primer bescuit al damunt del suport per pastissos, cobrint amb una capa de crema, posant una mica de praliné al damunt d’un altre bescuit, que girarem i el posarem al damunt del que tenim cobert amb crema. Tornem a cobrir de crema, i posem bescuit, i així.

 

Per cobrir el pastís, posem una fina crema pel damunt i pels laterals (si teniu un suport giratori genial!), fins que quedi ben llis i el posem a la nevera, per que la crema s’endureixi i després sigui més fàcil de decorar, al menys mitja hora.

 

Per decorar, abans apliquem una segona capa de crema, fina, i ja podem començar.

 

Amb un boc rodó i una màniga pastissera, vaig fer el disseny que es veu a les fotos, que com és la primera vegada que feia, no ha quedat massa bé, però és “resultón”.

 

 

 

 

Tot i que és evident que és una qüestió de pràctica, la tècnica no és difícil. S’ha de posar un punt de buttercream i després aixafar amb l’espàtula i arrossegar. I tornar-hi al final de la crema arrossegada. Al damunt del pastís en espiral i als laterals fila a fila.

 

 

 

 

Però la decoració al gust!!!! És deliciós!!!!

 

 

I per acabar, i encara que potser no va molt amb la recepta d’avui, vull acabar amb una faula, que en els temps que corren, va bastant bé.

  

 

La fábula de la oruga

 

Un pequeño gusanito caminaba un día en dirección al sol.

Muy cerca del camino se encontraba un grillo. 

- ¿Hacia donde te diriges?-, le preguntó. 

Sin dejar de caminar, la oruga contestó: 

- Tuve un sueño anoche; soñé que desde la punta de la gran montaña yo miraba todo el valle. Me gustó lo que vi en mi sueño y he decidido realizarlo.

Sorprendido, el grillo dijo mientras su amigo se alejaba: 

- ¡Debes estar loco!, ¿Cómo vas a llegar hasta aquel lugar? Si eres una simple oruga! Una piedra será una montaña, un pequeño charco un mar y cualquier tronco una barrera infranqueable.

Pero el gusanito ya estaba lejos y no lo escuchó.

Sus diminutos pies no dejaron de moverse. 

De pronto se oyó la voz de un escarabajo: 

- ¿Hacia dónde te diriges con tanto empeño? 

Sudando ya el gusanito, le dijo jadeante: 

- Tuve un sueño y deseo realizarlo, subir a esa montaña y desde allí contemplar todo nuestro mundo. 

El escarabajo no pudo soportar la risa, soltó la carcajada y luego dijo: 

- Ni yo, con patas tan grandes, intentaría una tarea tan ambiciosa. 

Él se quedó en el suelo tumbado de la risa mientras la oruga continuó su camino, habiendo avanzado ya unos cuantos centímetros.

Del mismo modo, la araña, el topo, la rana y la flor aconsejaron a nuestro amigo a desistir: - ¡No lo lograrás jamás!- le dijeron, pero en su interior había un impulso que la obligaba a seguir.

Ya agotada, sin fuerzas y a punto de morir, decidió parar a descansar y construir con su último esfuerzo un lugar donde pernoctar. 

- Estaré mejor -, fue lo último que dijo, y murió.

Todos los animales del valle por días fueron a mirar sus restos. 

Ahí estaba el animal más loco del pueblo. 

Había construido como su tumba un monumento a la insensatez. 

Ahí estaba un duro refugio, digno de uno que murió por querer realizar un sueño irrealizable.

Una mañana en la que el sol brillaba de una manera especial, todos los animales se congregaron en torno a aquello que se había convertido en una advertencia para los atrevidos. 

De pronto quedaron atónitos. 

Aquella concha dura comenzó a quebrarse y con asombro vieron unos ojos y una antena que no podía ser la de la oruga que creían muerta.

Poco a poco, como para darles tiempo de reponerse del impacto, fueron saliendo las hermosas alas arco iris de aquel impresionante ser que tenían frente a ellos: 

una mariposa.

No hubo nada que decir, todos sabían lo que haría: 

se iría volando hasta la gran montaña y realizaría su sueño; 

el sueño por el que había vivido, por el que había muerto y por el que había vuelto a vivir.

Todos se habían equivocado.