dilluns, 30 de desembre de 2013

No hi ha vermut sense aperitiu. Olives farcides de vermut.






“Quien bebe en ayunas,
mejor bebería con aceitunas.




A qui no li agrada fer l’aperitiu?

Aquesta paraula que tant fem servir, aperitiu, prové del llatí aperire, que, literalment, significa obrir, i que es fa servir des de l’Edat Mitjana.

El concepte, igual que ara, era obrir l’estómac abans de l’àpat, tot i que sí s’ha variat la manera de fer-lo. Abans, es feia amb productes a base de sucre o mel, espècies com el gingebre o el comí de prat i de llavors com l’anís, el fonoll o el comí. I les begudes que es prenien, eren o bé làctiques, endolcides i fortificades, o vi.

Ara, el vermut o l’aperitiu el fem abans de dinar amb la família o amb amics i acostumem a fer-lo amb cervesa, vi o amb la beguda que li dóna el nom: el vermut.

El vermut m’encanta. Jo el conec gràcies al pare que sempre els preparava, i els prepara, abans de dinars especials o els caps de setmana. Sempre fa servir el mateix vermut, que és el que jo compro també a casa meva i la veritat és que és deliciós.



Sembla ser que el vermut és una de les begudes alcohòliques més antigues que es coneixen.

Diuen que va ser inventat per Hipòcrates, el conegut metge grec, al macerar amb vi algunes plantes com el “ajenjo” i el “díctamo”, mentres experimentava amb herbes naturals medicinals.

De fet, el nom prové de la paraula “wermut” que significa “ajenjo” –la única traducció que he trobat en català és absenta-, de l’Edat Mitjana, i és un arbust mediterrani amb propietats medicinals, i que serveix de base d'una coneguda beguda molt consumida durant el Modernisme, l’absenta. A França, on aquesta beguda es va fer molt popular, se’l va anomenar vermouth.

A diferència de l’absenta, però, el vermut no és una beguda de la família dels destil·lats, sinó dels macerats, ja que únicament es macera el vi amb les herbes per aromatitzar-lo. Així, els seus ingredients són el vi, l’aigua i l’alcohol, el sucre o most concentrat, les herbes i colorants, normalment, derivats del caramel. Aquestes herbes són fonamentals per donar-li el característic sabor que té, ja que a part del “ajenjo” porta anís estrellat, anís verd o fonoll, tots ells molt aromàtics.

Aquesta beguda es va fer molt famosa per determinades zones de França i italianes, degut a que moltes d’aquestes herbes són pròpies de la zona dels Alps.

Té una graduació alcohòlica entre els 15º i els 22º i hi ha molts tipus diferents en funció del vi que serveix de base; i com és un vi de maceració, per aquesta raó, en moltes bodegues, es posava directament una aixeta a la bota on el vermut estava macerant.



 A Catalunya “anar a fer el vermut” és com una institució. Sobretot quan fa bon temps, no hi ha res millor que seure en una bona terrasseta, i fer unes patates braves, unes olives i un vermut –sol o amb sifó-, ja sigui amb amics o amb la família. Realment, és un plaer.
I quan fa fred, com a casa res. Ara per Nadal, no hi ha àpat que no comenci amb un bon aperitiu.

I sabeu que és el que més m’agrada? Tirar-hi una oliva i al acabar el vermut, menjar-me-la ben maceradeta. És fantàstic.

Per això, quan vaig veure la idea de fer unes olives farcides amb vermut, al fantàstic llibre Pintxatu de A fuego Negro, no vaig dubtar en que seria un dels aperitiu per la Nit Bona. 




Com a casa, al meu pare li agrada amb taronja enlloc de llimona, i tot i que en la recepta original no afegien res més que el vermut, jo, robada la idea, he fet la recepta al meu aire.
Així que, fem l’aperitiu?



Per fer les aquestes olives es necessiten:

  • 24 olives gordal 
  • 3 fulles de gelatina 
  • ¼ de got de vermut (jo faig servir Yzaguirre Rojo Reserva)
  • Pell de taronja 
  • Un rajolí d’aigua


En primer lloc, s’ha de posar les tres fulles de gelatina a hidratar, amb aigua freda, sobretot, sinó es desfaria.

Una vegada tinguem la gelatina hidratada, s’ha de bullir la pell de taronja amb un rajolí d’aigua, per concentrar tots els sabors de la pell, i un cop arrenqui el bull, treure la pell i dissoldre la gelatina amb aquesta petita quantitat d’aigua calenta.




Després, una vegada la gelatina sigui ben dissolta, s’ha de barrejar amb la resta del vermut i deixar que comenci a solidificar a la nevera.

Aproximadament un quart d’hora després, quan la gelatina comenci a quallar, ja podem omplir les olives. Aquest pas és important, ja que si posem el farcit quan encara sigui líquid, és molt possible que el líquid surti per la part inferior de l’oliva que també està foradada.

Així doncs, quan sigui una mica espès, s’ha de posar el vermut dins d’una màniga pastissera i anar omplint amb molt de compte les olives, de dins, cap a fora.

I a refredar a la nevera. Si és d’un dia per l’altre millor, sinó, com a mínim, tres hores.

Jo vaig posar les olives dins d’una ouera d’ous de codorniu, que queda molt divertit, oi?






I un acompanyament perfecte, per un bon aperitiu, és una cançó d’Els Pets. Bon profit.


Fàcil

Tardes de pluja, roba de colors,
la teva esquena nua dins l'aigua,
dos o tres notes d'aquella cançó
que ho tornen tot
tan fàcil

Capses de fusta, vint-i-dos petons,
nits a la fresca, una de cada,
les teves cuixes sota els meus llençols
que ho tornen tot
tan fàcil.

Tanta ressaca per tan poc alcohol,
matins de vermut i diari.
coses menudes,
petites engrunes,
eclipsis de lluna
tresors que et caben a la mà.

Una mirada, hores sense son,
gust de maduixa en els teus llavis,
trossos de vida sense cap valor
que ho tornen tot
tan fàcil.

Tan fàcil.

(Els Pets)












diumenge, 29 de desembre de 2013

Asaltablogs Invisible: Catànies!!





“Creo que en mi escritura,
e incluso en un sentido más amplio,
no es tan importante lo que se dice,
y lo que no se dice no está precisamente
ni en las palabras, ni en los bordes.
Lo que está en el lado invisible es lo importante
porque en lo invisible está lo dicho.
Para escribir una buena obra,
tenés que escribir pensando en esas fuerzas que no se ven.
En una buena producción
lo invisible se hace casi visible.
Esa es la esencia del teatro.”

(Jon Fosse –escritor y dramaturgo noruego)




Aquest mes de desembre –el meu segon mes participant al repte dels Asaltablogs, es fa un repte especial amb motiu de les festes de Nadal.

Com és un mes complicat, ja que compaginar la feina amb els dies festius, preparar àpats familiars, comprar regals, etc...no es sumen punts i si no es pot participar, tenim llicència per descansar. Em sembla, però, que pocs “assaltants” han triat aquesta opció, i és que la idea que es proposa per aquest mes, em sembla molt divertida.

Hem fet l’”Asaltador Invisible”. Una espècie d’amic invisible de tota la vida, però amb assalts. Tots assaltem i tots serem assaltats.

Fins avui, ha estat secreta la recepta i el blog assaltat, així que avui desvetllo el blog del que he “robat” una recepta, i descobreixo qui s’ha endut un botí del meu!



A mi m’ha tocat conèixer a la Mireia –de Barcelona, com jo- i el seu blog “Pasión y tentación”.

La Mireia, que té un blog molt dolç, explica que des que als 9 anys li van regalar un llibre de rebosteria, no ha deixat de fornejar i aprendre, i que, com a mi, cada vegada li agrada més el món de la cuina.

Es defineix com a foodie, una paraula que desconeixia i que dóna a conèixer a través d’una cita de l’Ada Parellada, que de ben segur defineix a més d’alguna autora de blogs de cuina. Jo, al menys, m’hi sento bastant identificada.



I suposo que voldreu saber el meu botí...Catànies!!

Feia tant temps que volia provar de fer Catànies a casa, que va ser veure la recepta de la Mireia i no dubtar, ni per un segon, la recepta que robaria...

Les Catànies són un dolç típicament català, concretament de Vilafranca del Penedès, encara que ara se’n troben a tot arreu, fets amb ametlla marcona.

Concretament, hem d’agrair aquests deliciosos bombons al xocolater vilafranquí Joan Trens i Ribas.

Les Catànies, sembla que van ser elaborades cap als anys 30, i eren fets amb ametlles caramel·litzades i cobertes de xocolata. Segons van explicar les seves filles, i com passa amb altres delícies de la cuina, van aparèixer com a resultat de cobrir amb pasta de xocolata, per aprofitar, unes ametlles que no havien estat ben garrapinyades.

Inicialment, el Sr. Trens va començar a comercialitzar-les amb el nom de Crocrem i Nuts, però diuen que la gent les va batejar com a Catànies pel nom que aquella coneguda família vilafranquina, tenia popularment. Expliquen, tot i que no està documentat que se’ls anomenava així per uns avantpassats italians dels Trens, de cognom “Catani”.

La recepta original es secreta, però us asseguro que tant si és així, com si no ho és, la recepta que he pres de la Mireia, és deliciosa.



Per fer-les, es necessiten els següents ingredients:

  • 100 gr d’ametlla marcona pelada i torrada
  • 65 gr de sucre
  • 60 gr de xocolata blanca
  • 15 gr de mantega
  • 4 cullerades de cacau en pols barrejat amb 2 cullerades de sucre glas



Com molt bé explica la Mireia, si no trobeu ametlla marcona torrada, les podeu torrar, amb compte de que no es cremin, a uns 200º durant uns 5-10 minuts, depenent de la potència del forn.




En una paella antiadherent, s’ha de posar el sucre –només 50 gr- i quan comenci a fondre’s, s’han d’afegir 75 gr de les ametlles, que a ser possible, han de ser les més grans i maques del paquet.

Mentre, no s’ha de deixar de remenar i una vegada quedin perfectament caramel·litzades, s’han d’anar col·locant les ametlles, sobre un paper de forn, amb la precaució d’anar-les col·locant de manera separada perquè no s’enganxin.




A part, s’ha de triturar la resta d’ametlles, els 25 gr que ens queden fins a obtenir una pasta/farina el més fina possible.

Al bany maria, s’ha de fondre la xocolata blanca amb la mantega i la resta de sucre, 15 gr, a foc lent fins que el sucre sigui integrat i la xocolata fosa. 




Llavors, ja podem barrejar aquesta pasta de xocolata amb l’ametlla triturada, fins a obtenir una espècie de praliné.

Amb molt de compte, s’han d’anar arrebossant les ametlles caramel·litzades amb el praliné de xocolata blanca, el més ràpid possible, per evitar que es ressequin.




Un truc, si la xocolata encara està massa calenta o tèbia de toquitejar al arrebossar les ametlles, una vegada arrebossades, es poden posar a la nevera uns minuts perquè endureixi una mica i així poder donar una forma rodona, maca.

I ja es poden arrebossar amb la barreja del cacau i sucre glas.



Bona entrada d’any a tothom i moltes gràcies Mireia per la teva recepta! Espero que t’agradi la cançó d’avui, que m’ha vingut al cap al pensar en l’amic invisible!


With a little help from my friends

What would you think if I sang out of tune,
Would you stand up and walk out on me.
Lend me your ears and I’ll sing you a song,
And I’ll try not to sing out of key.
Oh I get by with a little help from my friends,
Mmm, I get high with a little help from my friends,
Mmm, I’m gonna try with a little help from my friends.

What do I do when my love is away.
(Does it worry you to be alone)
How do I feel by the end of the day
(Are you sad because you’re on your own)
No, I get by with a little help from my friends,
Mmm, I get high with a little help from my friends,
Mmm, I’m gonna try with a little help from my friends.

Do you need anybody?
I need somebody to love.
Could it be anybody?
I want somebody to love.

Would you believe in a love at first sight?
Yes, I’m certain that happens all the time.
What do you see when you turn out the light?
I can’t tell you, but I know it’s mine.
Oh I get by with a little help from my friends,
Mmm, I get high with a little help from my friends,
Oh, I’m gonna try with a little help from my friends.

Do you need anybody?
I just need somebody to love.
Could it be anybody?
I want somebody to love.

Oh, I get by with a little help from my friends,
Mmm, gonna try with a little help from my friends
Ooh, I get high with a little help from my friends,
Yes, I get by with a little help from my friends,
with a little help from my friends.

(The Beatles)











divendres, 27 de desembre de 2013

Un aperitiu? Bastonets de parmesà i llavors de roselles. I de regal...dips de pebrots i ceba.






“El hambre,
no encuentra ningún fallo en la cocina.”

(Dita popular)




Després d’uns dies de receptes elaborades i de llargues estones a la cuina, avui penjo una recepta fàcil i ràpida, ideal per l’aperitiu, per exemple, de la nit de cap d’any.

Queden també moltes receptes pendents de penjar, fruit de sopars a casa amb mil i un plats, i aquesta, és la primera que penjo. Un dels aperitius del sopar de Nit Bona. Em vaig proposar no posar a taula, res que no hagués fet jo, i ja puc dir que, prova superada.

Fa molt de temps que a casa em demanaven palets d’aperitiu i, al organitzar el sopar de Nit Bona, sabia que havia arribat el moment. I encara més quan em van regalar un fantàstic motlle de Lekué, precisament, per fer palets.

El Nadal es caracteritza per plats exquisits com el caldo, l’escudella i la carn d’olla, llagostins, xai, marisc...però també per interminables aperitius, complerts i originals, que gairebé ja et deixen satisfet abans de començar amb els plats principals. Així que, casi es pot dir que és més difícil pensar en els aperitius que en els plats, que són clàssics de cada any.

El primer que vaig pensar va ser en uns dips de formatge, amb palets de pa. I és que, a qui no li agraden uns palets?



Els bastonets de pa, fa molts anys que existeixen com a aperitiu i diuen que són originaris dels grissini italians, on sempre es servien, als restaurants, abans dels àpats. Actualment, hi ha de molts sabors, des de ceba, orenga, olives, formatge...a tot tipus d’espècies i fruits secs. A Espanya, hi ha els colins –una mica més gruixuts i curts-, o picos –anomenats així al Sud. Una curiositat, a Venezuela es diuen señoritas.

Sembla ser que aquests bastonets –els grisines-, tenen un origen aristocràtic. Al 1668, a Itàlia, el metge del duc Vittorio Amadeo II de Saboya, anomenat Teobaldo Pecchio, li va demanar al forner de la cort –Antonio Brunero-, que elaborés un pa que fos delicat i fàcil de digerir, ja que el monarca tenia l’estómac delicat. I va fer aquests bastonets, secs i cruixents.

Diuen també que Napoleó era un gran consumidor d’aquests bastonets, als que anomenava “les petits porras”, i que feia porta a París, des de Turín.

Eren tant famosos, que inclús Nikolai Gogol –gran escriptor rus -, els menciona varies vegades a la seva correspondència.
 


El d’avui no és, evidentment, un grissini tradicional, ja que aquests arriben a fer de 40 a 80 cm de llarg, però també són deliciosos. Si voleu quedar con uns reis, i a més a més, no perdre massa temps fent-los, aquest és el vostre aperitiu ideal. En menys de vint minuts està fet i és deliciós.



Per fer 60 bastonets (2 motlles), es necessiten els següents ingredients:
 

Pels bastonets:

  • 40 gr de iogurt natural 
  • 40 gr d’oli d’oliva (jo vaig posar un picant que macero amb alls, pebre negre, farigola i guindilles) 
  • 5 gr de sucre 
  • 1 pessic de sal 
  • 65 gr de farina 
  • 5 gr de llevat tipus Royal 
  • 1 ou 
  • Llavors de rosella (opcional) 
  • Parmesà (opcional)
 

Pels dips:

De pebrot:

  • 200 gr formatge crema (tipus Philadephia) 
  • Pebrots del piquillo al gust 
  • All en pols 
  • Un rajolí de mel 
  • Pebre negre

De ceba:

  • 200 gr de formatge crema (tipus Philadelphia) 
  • 2-3 cullerades de ceba en pols 
  • Un rajolí de mel 
  • Pebre negre 
  • Farigola 
  • Romaní 
  • Orenga


Els bastonets de pa són molt fàcils de fer.

Primer de tot, s’ha de prescalfar el forn a 200º mentre es prepara la massa, que no té més secret que barrejar, en un bol, amb una cullera de fusta, tots els ingredients fins a obtenir una massa fina i homogènia. És una massa bastant líquida, i com els foradets del motlle són petits, el millor és posar la pasta en una màniga pastissera i anar repartint-la, fins a la línia que marca el límit.




Jo vaig fer, de cada motlle, la meitat amb llavors de rosella i la meitat amb parmesà. Només cal que al damunt afegiu una cosa o altre. O tot els que us vingui de gust, olives, herbes, llavors de pipes, etc...

I cap al forn, durant aproximadament uns 18 minuts. Aquest és el temps que indica la recepta que acompanya al motlle, però la veritat és que jo els he deixat una estona més perquè quedin ben cruixents.

Al sortir del forn, amb compte, s’han d’anar traient del motlle i deixar refredar al damunt d’una reixeta.




I mentre es refreden, a fer els dips.

Pel de pebrots només cal posar tots els ingredients en un bol i amb una batedora, triturar fins a obtenir una crema.

Pel de ceba, només barrejar bé el formatge crema amb la resta d’ingredients.

Es fan amb un moment i són deliciosos.


 


I per acabar, una original cançó en homenatge als formatges.


No pots jutjar el formatge per la seva olor

No pots jutjar la llet per com és la vaca.
No pots jutjar la poma per com és el seu arbre.
No pots jutjar la mel per com és l'abella.
No pots jutjar un llibre per la seva coberta. 

Oh, ja veuràs.
Oh, nena, fliparàs.
Semblo un pagès, però sóc un seductor.
No pots jutjar el formatge per la seva olor. 

No pots jutjar el foie per com canta l'oca.
No pots jutjar una noia pel número de copa.
No pots jutjar un mort per com és la caixa.
No pots jutjar un llibre per la seva portada. 

Oh, ja veuràs.
Oh, nena, fliparàs.
Semblo un pagès, però sóc un seductor.
No pots jutjar el formatge per la seva olor. 

No pots jutjar el taxista per la ràdio que escolta.
No pots jutjar una dona per com és el seu home.
No pots jutjar el polític per les sabates que porta.
No pots jutjar un llibre per la seva tapa.

Oh! ja veuràs.
Oh! nena, fliparàs.
Semblo un pagès, però sóc un seductor.
No pots jutjar el formatge per la seva olor. 

(Le petit Ramon)











dimecres, 25 de desembre de 2013

Bon Nadal. Torró de massapà i crema cremada.






"Ditxós és el mes de desembre, 
que entra amb llardons i surt amb torrons."

(Dita popular)




El "DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA" de Pere Labèrnia, de 1865 defineix:

 "TURRÓ: Pasta d'ametlles, pinyons, avellanes, etc., tot torrat i mesclat amb mel i a vegades terrossos de sucre, de la que resulta una matèria solida i molt gustosa".


Aquest és el document escrit més antic que hi ha sobre els torrons, l'origen dels quals, per variar, no es coneix del cert. 

Hi ha dolços més antics, de diferents cultures, que són molt semblants, per exemple els "alfajors" dels àrabs -no els "alfajores" argentins-, eren bastant semblants; eren unes “rosquilles” fetes amb ametlles, nous i pinyons, pa torrat ratllat, espècies i mel.

Per altra banda, a l'Edat Mitjana, ja existien uns dolços nadalencs anomenats "pinyolada", tal i com Joan Amades va recollir al tan famós "Costumari Català".

Un altre precedent, és un dolç que elaboraven les monges del Convent de Santa Clara, a Barcelona, molt exquisits i saborosos. De fet, se'n té coneixement perquè la pròpia reina, cap al 1453, els escriví una carta demanant uns d'aquells torrons per fer un regal al seu marit, el rei Enric IV.

A partit del segle XVI, les referències dels torrons es traslladen a la Comunitat Valenciana, primer a Alacant i desprès a Xixona, tenint com a referència documental, obres de Lope de Vega i de Tirso de Molina. De fet, a l'any 1528, diuen que a les ciutats alacantines obsequiaven als visitants il·lustres amb torró i pa de figues.

Però no tots els orígens són festius, una primera versió, diu que l’any 1703 Barcelona estava assolada per la pesta i es va convocar un concurs pel Gremi de Pastissers, per animar una mica la població. Seria premiat qui presentés un aliment que no es fes malbé durant un període de temps llarg. Pere Turró, un confiter, va presentar una pasta de mel, avellanes i pinyons, que anava coberta entre dues capes de pa d’àngels. Va guanyar i l’aliment va ser batejat com “turró”, en honor al seu nom –antigament s’escrivia amb “u”-.


Una altra versió, explica que el torró va ser inventat per un tal Pablo Turrons, cap al segle XVII, durant l’assetjament a Catalunya. Segons sembla, només tenien per alimentar-se ametlles i mel i amb aquests dos productes es va crear el primer torró.

Però el més probable, com abans he mencionat en els precedents, és que fos portat a la península, pels àrabs.

De fet, ells també tenen una llegenda.

Expliquen que a Aràbia, vivia una parella de recent casats; ell era metge i ella la seva ajudant. Doncs resulta que ella, qui estava embarassada, va perdre el fill que esperava. Al cap d’un temps, quan va tornar a quedar-se en estat, va tornar a perdre la criatura i el seu espòs, va deixar de banda la seva professió i es va centrar en investigar quin era el problema. Després d’uns anys estudiant, va concloure que la seva dona patia d’estrés i de pèrdues de pressió, però no sabia com solucionar-ho. Després de molt de temps pensant i investigant sobre remeis naturals, va recordar que la seva mare, quan ell era petit, li donava, abans d’anar a dormir, un dàtil perquè es relaxés i descansés bé. I es va centrar en els dàtils, que sembla ser que van molt bé per l’estrés. I va crear el Turun, una recepta que li donava a la seva dona per esmorzar i després de dinar. I diuen que va funcionar i que al cap de poc, la seva dona va quedar en estat i va tenir un fill, a quin van anomenar Turun.

Aquesta recepta, hi ha qui diu que fou el primer torró de la història.


  
Avui porto una recepta de la Susana, de Webos Fritos, de torró de crema, una mica versionat, ja que pel damunt he afegit una crema cremada, recepta de la pastisseria Hofmann.



Els ingredients que es necessiten, són:


Pel torró:

  • 500 gr d’ametlla mòlta
  • 500 gr de sucre glas
  • 1 vaina de vainilla
  • 6 rovells d’ou (depenent de la mida potser un més)


Per la crema:

  • 100 gr de llet
  • 150 gr de sucre
  • 2 ous
  • 20 gr de maizena


El procés d’elaboració és molt senzill.

S’ha de barrejar la farina d’ametlla i el sucre glas amb els rovells i la vainilla i barrejar bé. Comenceu per quatre rovells i aneu afegint, fins a tenir una bola seca.




Amb aquesta recepta surten dues barres.

Jo he fet servir un motlle que he omplert fins a dalt i he tapat amb paper de forn. 




Després s’ha de posar un pes al damunt i deixar reposar durant sis dies en un lloc fresc.




Passat els sis dies, ja podem fer la crema.

En un terç de la llet, s’ha de desfer la maizena –en fred-.

La resta de la llet s’ha d’escalfar amb el sucre i mentre s’escalfa, s’han de batre els ous, en un bol a part, amb la maizena que teníem desfeta amb llet.

Quan la llet arranqui el bull, s’ha d’anar afegint als ous a poc a poc, sense parar de remenar i cap al foc de nou, fins que quedi molt espès.

I deixem que refredi en una safata ben tapada amb paper film.




Primer s’ha de cremar el torró per un costat, ben espolsat amb sucre.

Després s’ha de girar, cobrir amb la crema –ben allisada- i s’ha de cobrir de nou amb sucre normal i cremar.





Una recepta dolça, per acabar un Nadal dolç. I per acabar, un gran de la música catalana.


Bon Nadal

Sóc innocent i bon cristià;
no he esperat mai grans respostes
perquè, sincerament,
no tinc grans preguntes a fer.
Ploro per tu i plores per mi,
tothom té algú per qui plorar;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon Nadal i bon any,
campi qui pugui campar;
bon Nadal i bon any,
paga l´últim d´arribar.
Bon Nadal i bon any,
campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,...
no puc deixar-te d´estimar.

Fotut, fracassat i trist
diuen: qui l´ha vist i qui el veu;
a mig camí de Hollywood hi ha un femer,
on si vols continuar has de sucar els peus.
Ploro per tu i plores per mi,
i tot plorant anem fent camí;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon Nadal i bon any,
campi qui pugui campar;
bon Nadal i bon any,
paga l´últim d´arribar.
Bon Nadal i bon any,
campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,...
no puc deixar-te d´estimar.


(Quimi Portet)