¿Qui es pot resistir a una croqueta com aquesta? Croqueta de ceps i ceba caramel·litzada.

“Em faig i em fan;

si em faig em mengen

i si em fan em porten”

(Endevinalla)

Feia temps que tenia pendent de pujar al blog la meva recepta de croquetes de ceps. No és una recepta pròpiament de Nadal, però he aprofitat per fer-les com a part de l’aperitiu de Nit Bona, que aquest any, faig a casa meva.

Aquestes croquetes són les preferides dels meus amics, així que espero que comencin a provar de fer-les...ara ja no tindran cap excusa.

A qui no li agraden les croquetes? I si a sobre són de ceps (Boletus Edulis o Hongos)...tenen un sabor que és un luxe.

Les croquetes són un aperitiu perfecte en festes i reunions familiars, o amb amics, o amb qui sigui. Per això, el millor, és un bon assortiment de croquetes casolanes, sempre congelades, ja que en sopars improvisats, és un aperitiu deliciós.

Si us agraden els ceps, us asseguro que aquestes croquetes us faran caure la llagrimeta, ja que tenen un sabor delicat i exquisit.

Com ja sabeu d’altres receptes, sóc fan de les croquetes. Em resulta sorprenent que avui en dia, que hi ha tants cuiners que admirem, que fan coses increïbles a la cuina, com les esferificacions, airejar i texturitzar ingredients, essències de qualsevol cosa, etc, no donem a les croquetes la importància que, realment haurien de tenir. Des d’aquí reivindico un homenatge al inventor de la croqueta!

Ja us vaig explicar un dels orígens que s’explica de la croqueta, el que sembla més verídic, quan us vaig presentar les croquetesde cabrales i espinacs, però si voleu llegir un orígen divertit us recomano que visiteu el blog Quien no tiene un blog es porqué no quiere. Us prometo que riureu. Tot i que he vist per Internet que hi ha qui indica que l’inventor de les croquetes és James Croquet, tot és producte de la fantàstica imaginació i capacitat d’inventar històries del Superintendente Vicente.

  

I anem a la recepta, per fer unes 45 croquetes –si no us aneu menjant la massa com jo-, es necessiten els següents ingredients:

• 40 gr de ceps deshidratats
• 1 porro
• 1 ceba tendre gran
• 5 cullerades de farina
• ½ got de llet sencera
• Sal i pebre negre
• mantega
• Mel
• Aigua

En primer lloc, s’han de posar a hidratar els bolets. Jo en un cassó poso, ben bé, tres quarts de litre i els bolets i els duc a ebullició, amb un bon pessic de sal. D’aquesta manera, m’asseguro que quedaran tendres i així l’aigua s’impregna bé del sabor dels bolets. Amb cinc minuts d’ebullició suficient.

Mentre, s’ha de picar bé la ceba i en un cassó, sofregir-la amb un bon tros de mantega i un pessic de sal, fins que comenci a estar gairebé transparent. I quan comenci a agafar color s’ha d’afegir el porro, també picat. Jo ho tallo a ganivet perquè no m’agrada que les verdures quedin excessivament picades. Com s’ha d’aconseguir que quedin ben caramel·litzats, el porro l’afegeixo després, ja que es crema més ràpidament. I llavors s’ha d’afegir un bon raig de mel perquè caramel·litzin bé.

Una vegada tenim un sofregit que gairebé sembli melmelada, s’ha d’afegir els bolets que s’han de colar -sense tirar l’aigua de bullir-los, que s’ha de colar i reservar-, tallats a trossets petits.

I ha arribat el moment de tirar la farina. Segons la quantitat que vulgueu. Jo gairebé sempre faig servir cinc cullerades de farina, plenes.

Com sempre explico, és important per unes bones croquetes que la farina quedi ven cuita. Això evita que després tinguin gust a farina crua, que és un sabor que es nota molt i que a mi, particularment em resulta molt desagradable.

Així que una vegada sigui ben sofregida i comenci a tenir un color marronós –difícil de distingir perquè els ceps són marrons i la ceba i el porro estan caramel·litzats-, s’ha d’anar afegint l’aigua dels ceps que tenim reservada, sense deixar de remenar, tal i com es fa amb la beixament. I, igual que faig amb el risotto de ceps, quan veieu que comença a estar, a l’últim moment, s’ha d’afegir el ½ got de llet.

La massa de croquetes està llesta quan comenci a desenganxar-se de les parets de la paella.

Com sempre explico i sempre repetiré mentre posi receptes de croquetes, la meva mare em va ensenyar que, quan això passa, si estem una estona sense remenar, es formen una espècie de “volcans” d’aire –al menys a casa els anomenàvem així- que fan una mena de “pet”; quan se’n fan tres de grossos seguits, la massa està al punt. De petita m’encantava esperar aquestes petites explosions d’aire, que a més, volien dir, que en breus moments estaríem escurant la cullera i la paella.

Una vegada feta la massa, s’ha de deixar refredar a la nevera. Això fa que sigui una massa més manejable i sigui més fàcil d’arrebossar. 

Suposo que és una mania meva, però, concretament les croquetes de ceps, m’agrada deixar-les al menys 24 hores a la nevera abans d’arrebossar.

I com ja he avançat abans, jo en faig moltes i les congelo. Faig servir paper film per separar-les i procuro que mentre estan toves, estiguin ben col·locades al congelador perquè no s'aixafin.

  

Pot ser no ho he explicat mai, però, a vegades, tinc un assessor per blog a qui no li agrada gens que es parli d’ell. Una mica com els fullets del Pare Nöel. Una de les seves funcions, és provar-ho tot. Sí, per qui es pregunti on va a parar tot el que vaig penjant al blog, és ELL. L’altre funció és respondre a les meves incessants preguntes com “quina és la millor foto?”, “creus que s’entén?”, “posaries aquesta foto de portada, o poso aquesta?” i la més important, a vegades, com en aquest cas, preguntes absurdes com “quina cançó escoltaries si estiguessis menjant una croqueta de ceps?”. Jajaja. I la resposta, enlloc de dir-me “quina tonteria és aquesta?”, va ser “alguna de Joan Colomo”. Gràcies Òscar, moments com aquest, encara et fan més especial.

I aquí la cançó que he triat. A  sobre m’encanta Joan Colomo. Inexplicablement, mentre la sentia, he decidit que és una cançó perfecte, pel ritme que té, per arrebossar les croquetes. Així que, gràcies de nou, Òscar, per haver-me fet trobar una banda sonora ideal, per una feina que, tot i que la tinc triada per desestressar-me en dies dolents, és de les que menys m'agrada.

Hort mort

De les cendres neix la flor

Faves tendres, pomes d’or

Ordre orgànic, plors i cebes

El desig natural treu les penes

Però comença el poder infal·lible del sol

Que resseca la terra quan vol

I que dona la vida i la pren

Ja s’acosta la mala sort

Sense tu el meu hort és mort

L’harmonia entre els éssers

Res més maco que tu menjant préssecs

Sol i aigua, terra i lluna

Res més maco que tu menjant prunes

Però comença el poder infal·lible del sol

Que resseca la terra quan vol

I que dona la vida i la pren

Ja s’acosta la mala sort

Sense tu el meu hort és mort

(Joan Colomo)