Una sorpresa. Coulant de pop "a féira".

 

“Amoriños hollín

na beiriña do mar,

amoriños hollín

non os poido olvidar;

non os poido olvidar

non os poido olvidar,

amoriños hollín

na beiriña do mar.”

(Cançó popular gallega)

Diuen els gallecs, quan parlen del pop, que “no tiene ni huesos, ni espinas, ni cáscara, ni corteza, ni pepitas. Todo es carne”.

I és que Galícia, com molt bé va dir l’escriptor i gastrònom Álvaro Cunqueiro, “es el pueblo más pulpeiro de Europa”.

El pop, que com ja vaig explicar en un altre post, és un mol·lusc cefalòpode amb vuit tentacles o potes per les que rep el seu nom (Octopus Vulgaris), que ens aporta tants minerals i proteïnes i en canvi, tant poques calories, és molt cuinat a Galícia. I hi ha mil maneres de cuinar-lo, amb pebre vermell, amb ceba, vinagreta, cuit, rostit, a la brasa.

Diuen que la manera tradicional de consumir-lo és amb vi, mai amb aigua, ja que hi havia una vella creença que deia que amb aigua, el pop podia reviure a l’estómac.

La recepta més coneguda és el Pulpo a féria, i la veritat és que no resulta gens estrany, ja que l’oli d’oliva i el pebre vermell, són, potser, els ingredients que més en ressalten el seu sabor, sense oblidar, clar està, la ceba, l’all o el tomàquet.

Avui en dia, és molt fàcil trobar-lo ja net i cuit –en aquest cas, l’he comprat així-, però tradicionalment, perquè el pop fos ben tendre, s’havia de colpejar repetidament sobre una superfície dura; de fet, els pescadors, només capturar l’animal, acostumaven a colpejar-lo contra les roques. També he sentit que ara es fan servir mètodes menys agressius, com congelar el pop durant uns dies per matar el nervi que els endureix, ja que l’aigua que conté la mateixa carn de l’animal, al congelar-se augmenta de volum, i provoca el trencament de determinats teixits.

Jo he fet aquesta recepta amb un pop comprat ja net, i cuit.

És una recepta que no coneixia i que la Clara, la meva companya de despatx va llegir l’altre dia i me la va passar. Em va semblar una recepta molt original, que combina, de manera perfecte, un plat tradicional amb una presentació actual.

Coulant de pop a féira, simplement deliciós.

Per dos coulants de pop, es necessita:

• 4 patates mitjanes 
• 200 gr de pop cuit (2 potes, aprox.) 
• 2 rovells d’ou 
• Mantega 
• Oli d’oliva verge 
• Pebre negre 
• Pebre vermell picant 
• Pebre vermell dolç 
• Ceba en pols 
• All en pols 
• Sal maldon

En primer lloc, s’ha de prescalfar el forn al màxim, 250º.

Mentre, s’ha de pelar i trossejar les patates i bullir-les fins que siguin tendres, i quan siguin ben cuites, s’han d’escórrer bé.

 

En un bol, juntament amb mantega –al gust-, sal, pebre negre i ceba en pols, s’han de xafar bé fins aconseguir un puré. A mi m’agrada xafar les patates amb una forquilla, perquè agraeixo que quedi algun que altre trosset. Si voleu que quedi ben fi, es pot fer servir una batedora.

En un plat que pugui anar al forn, s’ha de posar un aro d’emplatar i posar una primera capa de puré.

 

Amb compte, s’ha de treure un rovell d’ou i posar-lo al damunt de la capa de puré, i igualment, amb molta delicadesa, s’ha de cobrir amb el puré restant, fins arribar al límit de l’aro.

Per acabar s’ha de posar rodanxes de pop, al gust, pel damunt del timbal i molt a poc a poc, i aguantant amb l’altre mà les rodantxes de pop, s’ha d’enretirar l’aro i posar al forn duran un parell de minuts, només per atemperar.

I mentre s’atempera, s’ha de barrejar una mica d’oli amb pebre vermell picant i dolç i un polsim d’all en pols.

Al treure el coulant del forn, s’ha de tirar una mica de sal maldon pel damunt i una mica de l’oli amb pebre vermell.

I ja es pot servir. És realment deliciosa la combinació amb el rovell de l’ou.

I com és un plat que automàticament m’ha dut a Galícia, vull acabar amb un homenatge a tan preciosa regió, amb “Himno Galego”, que barreja el poema Os pinos d’Eduardo Pondal amb una composició musical de Pascual Veiga. Tot i que el nom “Galícia” no figura al poema, és substituït per Fogar de Breogán. I va ser interpretat, per primera vegada, al 1907 a Cuba.

Himno galego

Que din os rumorosos

na costa verdecente,

ao raio transparente

do prácido luar?

Que din as altas copas

de escuro arume arpado

co seu ben compasado

monótono fungar?

Do teu verdor cinguido

e de benignos astros,

confín dos verdes castro

se valeroso chan,

non des a esquecement

da inxuria o rudo encono;

desperta do teu sono

fogar de Breogán.

Os bos e xenerosos

a nosa voz entenden

e con arroubo atenden

o noso ronco son,

máis sóo os iñorantes

e féridos e duros,

imbéciles e escuros

non os entenden, non.

Os tempos son cegados

dos bardos das edades

que as vosas vaguedades

cumprido fin terán;

pois, onde quer, xigante

a nosa voz pregoa

a rendenzón da boa

nazón de Breogán.