El repte Bake The World ens porta a Itàlia. Pizza blanca de sègol, porros i trompetes de la mort.

"...página en blanco

aquí te dejo todo

haz lo que quieras

espabílate

o por lo menos organízate..."

(Mario Benedetti)

Ara feia un parell de mesos que no participava al Repte Bake The World, i és que és complicat participar a més d'un repte...aquest mes, s'ajunten tres dies seguits de publicacions, i és difícil de coordinar, sobretot si s'està, com jo, acostumat a publicar sempre els mateixos dies, que en el meu cas són dimarts, dijous i dissabte.

El fet és que aquest mes, que toca pizza, ho tenia relativament fàcil. Tinc un munt de receptes pendents de publicar i de pizzes n'hi ha unes quantes, així que només he hagut d'escollir una, editar el post et volià!

A casa les pizzes ens encanten, sobretot, perquè no dir-ho els diumenges al vespre o dies en que hi ha futbol, així que en fem de mil maneres diferents, amb innumerables variants.

Avui, la proposta és blanca, una pizza blanca i a més a més, amb la massa feta amb farina de sègol blanca. Aquest pizza va néixer un dia, com qualsevol altre, en que se'ns va ficar al cap, ben endins, les ganes de pizza. Un diumenge com qualsevol altre, amb una despensa que feia riure, o plorar, segons com sigueu de positius. El cas és que no tenia ni farina, una cosa insòlita a casa, on de farina sempre hi ha per donar i per vendre. En canvi, tenia un pot ple de farina de sègol blanca, que un dia de compres, a Farinetes Baltà, havia comprat per error. Sègol i integral, és la combinació que sempre havia utilitzat, tot i que l'Ibán Yarza, en els seus cursos, ja ens intentava introduir les farines blanques de cereals diferents al blat...

Així que, vaig agafar la meva recepta preferida de massa de pizza, del Daniel Jordà, i vaig substituir la farina normal, per farina blanca de sègol.

Sorprenent. Resulta que la farina de sègol va molt bé a la massa de pizza i que, en contra del que pensava és molt manejable. A més a més, al ser una pizza blanca, on el tomàquet no predomina en sabor com a les tradicionals, ja que no hi és, destaca un sabor deliciós de la base.

La pizza blanca o Pizza Bianca és, bàsicament, una pizza que no porta salsa de tomàquet a la seva base i el formatge, s'extén directament sobre ella...o mozzarella, que és l'habitual o d'altres com el Parmigiano Reggiano, el Grana Padano, formatge de cabra o, com en el meu cas una crema que vaig fer amb Philadelphia, amb altres ingredients per aportar més sabor, normalment verdures, herbes aromàtiques, olives o bolets.

A Roma és molt típica una pizza blanca que anomenen Pizza e fichi, ja que porta figues.

I abans d'anar a la recepta, i ja que us he dit que a casa en fem moltes, us deixo les receptes de pizza que ja he anat publicant al blog, per si voleu donar un cop d'ull: un calzone de formatges, una Fondue de pizza d'allò més original i divertida i un Stonian Kringle Pizza, un invent amb un resultat més que satisfactori.

I sense més preàmbuls, per fer aquesta pizza blanca, es necessiten els següents ingredients:

Per la massa de pizza:

• 250 gr de farina de sègol blanca
• 125 gr d'aigua
• 15 gr de mantega
• 10 gr d'oli d'oliva verge
• 5 gr de sal
• 5 gr de llevat

Per la pizza:

• 2 porros grans
• 125 gr de Philadelphia
• ceba en pols
• sal i pebre
• mantega
• trompetes de la mort

En primer lloc s'ha de començar a fer la massa de la pizza, ja que necessitarà estona de repòs, petita, però suficient per preparar la resta d'ingredients.

Per fer-la, només s'han de barrejar tots els ingredients fins a obtenir una bola de massa homogènia. Tot i que la farina blanca de sègol aconsegueix una massa relativament elàstica, no és igual que la farina blanca de blat.

Hi ha una variant que queda molt bé i que, tot i que avui no l'he fet servir, altres vegades si i val la pena provar-ho. Es pot substituir l'aigua de la massa per cervesa negra.

Una vegada tinguem la massa feta, s'ha d'estirar, amb l'ajuda d'un corró i enfarinant bé la superfície i posar-la a una safata del forn amb paper vegetal a sota o làmina de silicona.

I llavors ha de reposar 15 minuts.

Mentre, s'ha de prescalfar el forn a 180º-200º, depenent de la potència del forn i preparar els ingredients.

En una paella s'ha de sofregir els porros amb mantega, sal i pebre, fins que siguin daurats, tot i que no massa perquè després anirà al forn, i un cop cuits, reservar.

A part, en un bol, s'ha d'hidratar les trompetes de la mort amb aigua calenta, durant uns minuts.

En una altre bol, s'ha de preparar la crema de formatge amb Philadelphia, sal i pebre, ceba en pols, un pessic d'all en pols i una culleradeta de mel, remenant bé fins a obtenir una massa homogènia, i també s'ha de reservar.

Quan el forn sigui calent, s'ha de posar la massa fins que sigui cuita i comenci a daurar-se de les puntes.

Mentre, com els bolets ja haurien d'estar hidratats, s'han d'escórrer i saltejar amb una mica d'oli, sal i pebre en una paella. En l'últim moment, s'han de flambejar amb una mica de brandy i reservar, també.

I quan la base de la pizza sigui llesta, només quedarà muntar la pizza.

Per fer-ho, s'ha de cobrir la base amb la crema de formatge, al damunt posar els porros i a sobre les trompetes de la mort.

I cap al forn, fins que s'acabi de daurar al nostre gust.

Aquesta pizza queda encara més deliciosa si s'acompanya d'oli picant.

Avui acabo amb un poema que Maria Mercè Marçal va escriure a la seva mare durant la enfermetat, un càncer de pit, de la que finalment, va morir al juny de 1998. Un poema profund i càlid, que la Sílvia Pérez Cruz, gràcies a la filla de la poetessa -l'Heura-, va musicalitzar, com sempre, amb una veu deliciosa.

Covava l'ou de la mort blanca

sota l'aixella, arran de pit,

i cegament alletava

l'ombra de l'ala de la nit.

No ploris per mi mare a punta d'alba.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç

on lleva el crit.

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Quan el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants

en el trapezi

on em desperto

agafada a la mà de l'esglai

de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la mancança.

Des de la pèrdua que sagna

en el cant cristal·lí com una deu.

La deu primera, mare.

(Maria Mercè Marçal)