Tàrtar de magret d'ànec. Us quedareu muts.

“Hay veces que nada el pato

y veces que ni agua bebe.”

(Dita popular)

L’altre dia, el passat dijous, vaig tenir la sort d’assistir a un taller de cuina que feien, expressament per blocaires, a l’Espai Consum del Bon Preu.

La veritat és que just començaven les vacances i per la tarda no treballava –justament per això podia anar-, així que arribat el moment, em feia molta mandra, però hi vaig anar. Amb en Víctor, un amic blocaire.

Només començar, la mandra va marxar.

El taller el donava el Pep Nogué, un cuiner que escriu, cerveser, vinater, licorer a estones perdudes i divulgador de les seves recerques de cuina i de les arrels gastronòmiques catalanes, tal i com ell mateix es descriu a la seva web.

A part, en Pep, és el President de l’Associació Alimentària Garrotxa, cuina i territori i col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Tapias Variades, entre d’altres, així com de la revista gastronòmica Cuina, a la que fa anys que estic subscrita i per això ja el coneixia –a més a més, fa anys,ja vaig tenir la sort de fer un taller amb ell-.

Però el que més es nota només comença el taller, és que té experiència com a professor de cuina i conferenciant. Dona gust sentir-lo parlar, i és que en sap un pou de cuina.

El fet és que ens va ensenyar diversos plats, tots ells fantàstics, però el que més em va agradar va ser un que va fer amb una punteta de magret que li havia sobrat de fer el plat principal que ens ensenyava.

Amb quatre ingredients i aquella punta de magret, va fer un tàrtar deliciós, que avui, amb una petita aportació personal, us presento.

A casa va volar, en un tres i no res.

I com de l’origen del tàrtar ja us en vaig parlar amb la recepta de l’Steak Tartar i del magret, quan el vaig fer ambsalsa de gerds i brandy, passo a la recepta.

  

Per fer el tàrtar de magret es necessiten els següents ingredients:

• ½ ceba
• 1 magret d’ànec
• 1 trosset de porro
• 1 guindilla
• Sal i pebre
• 2 culleradetes Mostassa Dijon Antiga
• Moscatell
• Salsa de soja
• Oli d’oliva verge

  

En primer lloc, s’ha de netejar molt bé el magret. Per fer-ho, en primer lloc s’ha de treure la pell, amb compte, i després els nervis de la carn.

[TRUC] En Pep ens va explicar que si coem bé la pell del magret, fins que tregui tot l’oli, aquest el podem reservar en un pot i fer-lo servir per fer sofregits, entre altres plats. Com em va semblar una idea fantàstica, a casa ho he fet i ara tinc a la nevera, una mica de greix d’ànec per fer-ne ús un dia d’aquests.

I una vegada ben net el magret, s’ha de picar, a ganivet, amb una mica de paciència, a tallets ben petits.

A part, s’ha de picar, també a talls ben petits, un trosset de ceba i un trosset de porro, i la guindilla.

En un bol, ja es pot barrejar la carn de magret amb les verdures picades i amanir.

Per amanir-lo s’ha d’afegir la mostassa, un raig de moscatell, sal i pebre i un raig de salsa de soja i anar provant fins que sigui del vostre gust. És un plat molt agraït ja que s’ha d’anar tastant i afegint condiment segons el gust.

Jo per acompanyar vaig fer servir torradetes amb panses, ja que al dur moscatell vaig pensar que casaria molt bé, i una mica de mantega.

Un tàrtar espectacular. Gràcies Pep.

I avui per acabar, una nova cançó dels Amics de les Arts. 

Apunto Shakespeare

Li juro pel que més estimo

que el d'avui ha estat un fet aïllat,

que puc fer aquesta feina, els dies que vénen,

vostè no s'ha de preocupar.

Que ho llegeixo ara a casa amb més calma.

Ho faré cent vegades, si cal.

Que tindré molta cura,

la pell ben gruixuda

i demà no cauré en el parany.

Només deixi'm un minut

i entendrà perfectament el que he viscut.

El forat del teló em permetia

espiar com entrava la gent.

Els actors escalfaven,

els tècnics fumaven.

Me n'he anat al meu lloc impacient.

I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada?

La platea arrapada al seient!

Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent

un actor s'ha encallat a mig fer.

Un silenci massa llarg.

He mirat el text intentant-lo ajudar.

Amb un vers he ensopegat

i a dins meu, alguna cosa s'ha trencat.

Com pot ser?

Com ho fa?

Com un vers que porta escrit 400 anys

pot estar parlant clarament de mi?

Qui ho sap fer?

És humà?

Qui té el do?

Qui és que no sent però pot descriure

el que l'altre gent porta tan a dins?

I llavors el següent que recordo

són xiulets de la gent, la remor,

un que al fons s'aixecava,

de cop llums de sala,

el prosceni escopint el teló.

Un actor de mirada ferotge

cap a mi dient-me el nom del porc,

amb el dit m'apuntava.

Senyor, com cridava!

El de so l'aguantava, per sort.

Si es pogués posar al meu lloc

entendria com se n'ha de ser de fort

quan hi ha un vers que diu així

(i disculpi si no sóc massa precís):

Els valents,

els valents, 

sucumbeixen a la mort un cop només

i els covards, senyor, moren constantment.

Els valents,

els valents, 

sucumbeixen a la mort un cop només

i els covards, senyor, moren constantment.

(Els amics de les arts)