dijous, 17 d’abril de 2014

El somni d'en Garfield. Lasanya amb beixamel de ceps.






“Cuando el contenido de lasagna baja en mi sangre,
me vuelvo intratable.”

(Garfield)



Com tots sabeu, m’encanten els gats.

I hi ha dos gats que m’encanten per sobre de tots. L’un és real, és la meva gateta i l’adoro, és la meva baldufa i no cal que digui res més, és la gateta més preciosa del món. Mai l’havia posat al blog, però ja va sent hora. Aquesta és la Baldrica.




L’altre és el Garfield. No és real, però m’encanta.

Aquest gat gros i ataronjat, amb ratlles negres i tan peculiar –ell es creu que és un gat persa-, és realment entranyable, i el que més m’agrada de tot és que tingui uns gustos culinaris tant definits. El seu plat preferit és la lasanya i odia les panses, les anxoves i els espinacs. A part és rotund i odia menjar ratolins, les aranyes i, sobretot, els dilluns, menys els que són d’aniversari.

Com el seu propi autor va dir:

“Como toda buena lasagna, Garfield es un gato que nació en la cocina de un restaurante italiano una noche de invierno de 1978, mientras afuera la nieve caía cual queso parmesano. El dueño del restaurante, ante la obligación de elegir entre Garfield y cerrar las puertas de su negocio por falta de pasta para cocinar, vendió el gato a una tienda de animales. Garfield pensó que ya estaba condenado a ser un vagabundo el resto de su vida, pero un buen día Jon se cruzó en su camino”.

Així que avui, una bona lasanya. A la baldrica no sé si li hagués agradat, però va estar mirant-me amb ulls grossos durant tota la preparació.



Imagineu si fa anys que va aparèixer la lasanya, que ja Ciceró va mencionar la seva passió pel lagum, que eren unes tires de pasta llargues, molt semblants a la lasanya, tot i que sembla ser que fins al segle XVII no va aparèixer la lasanya, tal i com la coneixem avui en dia, cuita al forn.

Per variar, hi ha diverses teories sobre el seu origen.

La majoria diuen que prové d’Itàlia, concretament de la zona de Bologna, i que el nom deriva del mot en llatí lasanum, que feia referència al recipient o cassola a on es cuinava. A més a més, expliquen que hi ha un document italià, anònim, que data del segle XIV, amb la primera recepta coneguda de lasanya.

En canvi, els anglesos asseguren que aquest plat es va preparar, per primera vegada i, de manera especial, a l’any 1930, pel Rei Ricard II. Segons expliquen, el nom d’aquesta recepta era loseyn, que sembla ser que es pronunciava “lasain”, i que es feia alternant capes de pasta i de formatge.

Anys més tard, i arran del descobriment d’Amèrica, és quan s’incorpora la carn i la salsa de tomàquets.



En fi, que aquesta recepta és resultat de voler fer llenties i adonar-te’n de que no en tens i haver d’improvisar un plat amb tot el que et trobes per davant a l’obrir la nevera. I el resultat, immillorable. Sobretot el toc de la beixamel de ceps.



Els ingredients per a quatre persones, normals o que la mengin com a primer plat, o per a dues persones, amb gana, com a casa -tot i que va ser plat únic-, són:



Per la lasanya:


  • 8 plaques de lassanya 
  • 250 gr de carn picada de vedella
  • 1-2 pebrots verds
  • 1-2 porros (depèn de la mida)
  • 1/4 got de brandy
  • 1 cullerada o dues de tomàquet fregit
  • un pessic de gingebre en pols
  • pebre negre
  • 2 culleradetes de ceba en pols
  • brie
  • parmesà

Per la beixamel:
  • 3 culleradetes de ceps en pols
  • 2 cullerades de farina
  • 1 got de llet evaporada
  • 1 got de llet desnatada
  • 1/2 culleradeta d'all en pols
  • 50 gr mantega
  • sal i pebre


Per fer aquesta recepta vaig fer servir plaques de lasanya d'aquestes que només han d'estar quinze minuts en remull, amb aigua calenta, així que el primer de tot és posar-les en un bol o safata a hidratar.




Mentre, s'ha de començar a fer el farcit.


En un cassó, s'ha de posar a sofregir el pebrot verd i la ceba, que s'han de tallar a trossos petits, fins que siguin daurats, i quan comencin a tenir color, s'ha d'afegir el tomàquet fregit, el gingebre, el pebre negre, la ceba en pols i deixar que faci xup-xup uns minuts.





Passats uns minuts s'ha d'afegir el brandy i deixar que l'alcohol s'evapori, moment en el que ja es pot afegir la carn, que hem de deixar que cogui bé.


A l'últim moment, s'ha de rectificar de sal i reservar.


En un cassó a part, s'ha de fer la beixamel amb pols de ceps.





En primer lloc s'ha de desfer la mantega i una vegada desfeta, afegir la farina, que s'ha de deixar coure fins que comenci a agafar un color marronós. Aquest pas és important, ja que si la farina la deixem crua, la beixamel agafarà aquest sabor a cru que no és gens agradable.





Abans d'afegir la llet, s'ha de tirar la pols de ceps, una mica de pebre negre, sal i l'all picat, remenar i afegir els líquids (llet desnatada i llet evaporada) que si estan calents millor, ja que així es garanteix que no hi hagi cap grumoll.


I ja podem muntar la lasanya.


Primer de tot, s'ha de posar una capa de beixamel per evitar que les plaques de pasta s'enganxin a la safata d'anar al forn.


En segon lloc, s'ha de posar una capa de pasta (jo he fet dues plaques), una capa del sofregit de carn picada i una altra capa de pasta. Al damunt d'aquesta última capa de pasta, s'ha de posar beixamel de ceps, una capa de trossos de brie i altre vegada de pasta. Acabem amb el sofregit de carn i amb pasta. 





Finalment, s'ha de cobrir tota la lasanya amb beixamel de ceps, ratllar parmesà al damunt i gratinar fins que el formatge sigui torradet.




A casa va ser un èxit, i això que a mi la lasanya m'agrada, però m'atabala que es desfaci al menjar, així que prefereixo el farcit sense les plaques de pasta. 






I sigui d'origen italià o anglès, avui tanco el post amb una cançó francesa que m'encanta.



Gamine

Je pourrais t'attraper comme ça
Et d'un coup t'arracher les yeux,
Si tu ne me regardais pas
Avec le joie d'être amoureux.
Je pourrais tourner sur la tête
Devenir folle en quelques heures,
Si jamais tu prenais l'envie
De ne plus croire en mon bonheur.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
C'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleur les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

Je peux crier pendant des heures 
Si tu ne reviens pas tout d'suite,
Ou bien filer à 100 à l'heure
Pour aller te chercher des frites.
Il suffit que tu claques des doigts
Pour qu'j'apparaisse dans ton salon,
Mais si jamais tu n'ouvres pas la porte
Promis, je la défonce.

Ça me fait mal.
Ça me brûle à intérieur,
Ç'est pas normal,
Et j'entends plus mon cour,
C'est des histories
Pour faire pleus les filles,
Je n'ose y croie,
Je ne suis plus une gamine.

(Zaz)








TEXTO O DESCRIPCION




4 comentaris:

  1. Que preciosa que és la Baldrica! A mi també m'encanten,els gats. I el garfiels!! Quina casualitat, tinc una recepta al blog d'una lasangna pel Garfield, de formatges...ha ha ha. Aquí la tens: http://tapatdetapes.blogspot.com.es/2012/05/la-lasanya-i-garfield-enfogonat-amb-els.html. La teva amb beixamel de ceps s'ha de desfer a la boca... quina delícia!! Bona Setmana Santa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Marina!!! No havia llegit el teu post!!! que fort!!! A més vaig estar a punt de posar la mateixa vinyeta del Garfield!!! M'encanta!!! Té una pinta boníssima la teva i m'encanta la decoració que has fet amb la forquilla i el ganivet sense beixamel...això si que t'ho robo descaradament!! Un petó bonica!!

      Elimina
  2. Jo sóc més de xai Shaun que de Garfield..però haig de reconèixer que és tot un personatge...això si...no supera en guapura a la Baldrica!!!! Pel que fa aquest plat amb arrels mil·lenàries que presentes...fa una pinta irresistible! Petons i Bona Pasqua!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies guapíssima! Bona Pasqua a tu, també!

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!