Unes flors delicioses. Carxofes gira-sol.

"Con la esperanza de llegar a vivir con Gauguin en nuestro estudio,

quiero pintar una serie de cuadros.

Nada más que grandes girasoles...

Si llevo a cabo mi plan, pintaré una docena de cuadros.

El conjunto es una sinfonía en azul y amarillo.

Trabajo todos los días desde que sale el sol.

Porque las flores se marchitan enseguida

y hay que pintarlo todo de una vez."

(Van Gogh. Carta a Theo nº 526)

El gira-sol sempre ha estat la meva flor preferida. M’agrada tot. La seva majestuositat, els seus colors, la seva grandesa, i, com no, la seva peculiaritat.

El gira-sol és originari del continent americà i el seu cultiu es remunta a l’any 1000 a.C., tot i que hi ha teories que situen el seu origen a Mèxic, encara molt abans, al 2600 a.C. De fet, a les cultures asteques –Mèxic- i inques –Perú-, el gira-sol era símbol de l’astre rei; Francisco Pizarro va descobrir nadius venerant imatges d’un gira-sol i, posteriorment diferents figures d’or d’aquesta flor, van arribar a Europa, cap al segle XVI, de la ma dels espanyols, que també en duien llavors. A partir d’aquí el seu cultiu es va estendre per Europa.

Però el que més em sorprèn és la seva facultat de girar segons la posició del sol, l’heliotropisme, que no ho fa durant tota la seva vida, només quan és jove, ja que una vegada és madur, queda en una posició fixa cap al llevant, l’est, que, de fet, és per on surt el sol.

Són flors realment curioses. Només responen, no a la llum en general, sinó a la blava. Si féssiu l’experiment de tapar un gira-sol amb una coberta transparent al vermell i opaca al blau, no es mourà al sortir el sol, i en canvi, si és opaca al vermell i transparent al blau, la flor es mourà de manera normal.

I una altra curiositat és la disposició de les seves llavors, que no estan col·locades a l’atzar, sinó que s’ha demostrat que segueixen un patró matemàtic. He estat buscant molta informació i resulta d’allò més interessant, però massa llarg d’explicar, així que us animo a que ho busqueu pel vostre compte.

I com m’agraden els gira-sols, adoro la sèrie de quadres que Van Gogh en va fer d’aquestes meravelloses flors. Una sèrie de tres quadres similars amb catorze gira-sols en un gerro, dos amb dotze gira-sols, un amb tres i un altre amb cinc.

Van Gogh va començar a pintar Els gira-sols a finals de l’estiu de 1888. La seva casa d’Arlés tenia la façana groga i aquesta i el sol mediterrani del sol de França el van inspirar. Al principi el motiu d’aquells quadres era merament decoratiu, per decorar una habitació per Paul Gauguin, que anava a visitar-lo.

Les pintures mostren els gira-sols en totes les etapes de la seva vida, des del naixement, fins que es panseixen, utilitzant tota la gamma de l’espectre del color groc, amb taronges, ocres, marrons i beixos, tots ells aplicats amb pinzellades fortes i agressives, i ressaltats gràcies als colors verds i blaus dels contorns.

Per Van Gogh, el groc tenia un simbolisme especial, i és que sembla ser que representava el seu món interior, la vida, l’escalfor, el sol. Com així va escriure al seu germà Theo:

“Ahora tenemos un calor magnífico e intenso y no corre nada de viento,

es lo adecuado para mí.

Un sol, una luz que, a falta de un calificativo mejor,

sólo puedo definir con amarillo,

un pálido amarillo azufre,

un amarillo limón pálido.

¡Qué hermoso es el amarillo!”

(Carta a Theo nº 522)

Com a mostra he triat un dels seus quadres i he fet un petit collage, amb una de les fotos de les carxofes gira-sol, una mica editada, què, creieu que s’assemblen?

El gira-sol, igual que per Van Gogh, és propi de mi.

Així li deia al seu germà, a la carta 573 després de trencar la seva relació amb Gauguin, en plena crisis personal.

“...Tú ya sabes que a Gauguin le gustaba especialmente.

Sobre ella ha dicho entre otras cosas: “Esto...esto es...la flor”.

Yú ya sabes: la peonia es propia de Jeannin, la malva de Quost

y el girasol es propio de mí...”

Fa uns dies, a Cuines, van tenir durant una setmana a un cuiner del restaurant 41º Experience de l’Albert Adrià i una de les receptes que va fer, em va deixar completament enamorada. Adoro les carxofes i així, com a gira-sols, em van captivar.

La blogger amb més glamour de tota la xarxa també les va fer, així que us deixo les seves carxofes gira-sol, per si voleu passejar pel seu blog, val molt la pena.

Per aquestes carxofes, es necessiten els següents ingredients:


Per a l’emulsió d’anxoves i parmesà:

• 1 ou
• 2 grans d’all
• 25 g de parmesà ratllat
• 2 filets d’anxova
• 20 g de mostassa de Dijon
• 1 cullerada de suc de llimona
• 150 g d’oli de gira-sol
• sal
• pebre negre

Per les carxofes:

• 8 carxofes
• 1 l d’aigua
• 1/2 manat de julivert o el suc de ½ llimona
• 500 ml d’oli d’oliva

Per decorar:

• 20 g de llavors de gira-sol salades i pelades

  

Primer de tot, s’ha de començar a fer l’all escalivat.

Per fer-lo, s’han d’embolicar dos grans d’all amb paper d’alumini, i deixar-los coure al forn, a 180º, durant 20 minuts. Una vegada cuits, s’han de pelar i reservar.

Per fer l’emulsió d’anxoves i parmesà que anirà al centre dels cors de carxofa, s’ha de triturar amb un minipimer l’ou amb els alls escalivats, el parmesà ratllat, les anxoves, la mostassa i el suc de llimona, i, seguidament, anar afegint l’oli de gira-sol a poc a poc, per muntar la salseta com si fos una maionesa. El millor és rectificar de sal i pebre al final, ja que tant el parmesà com les anxoves són productes salats, i una vegada rectificat, s’ha de reservar a la nevera, on agafarà encara més consistència.

I ja es poden preparar les carxofes, que és el més entretingut de la recepta.

Primer s’han de netejar bé les carxofes, deixant el cor, un centímetre de fulla a la part superior i un tros de tija, com a mínim de dos centímetres, jo potser n’he deixat una mica més.

És important treure la fibra de la tija amb un ganivet sense serra i deixar el tall ben net, per no trobar fils, ni sabors amargs, i buidar bé l’interior del cor, amb l’ajuda d’una cullera buidadora, o si no en teniu, com jo, amb paciència i una cullereta de cafè. Després, s’ha d’anar tallant transversalment, amb la punta d’un ganivet que talli bé, des de l’exterior fins el cor de la carxofa, deixant, entre tall i tall, molt poc espai; la recepta original parla d’aproximadament dos mil·límetres, jo ho vaig fer a ull i a una mica més de distància, com podeu veure a la foto.

Això s’ha de fer el més ràpid possible i anar submergint les carxofes en un bol amb aigua i julivert o, com en el meu cas, amb aigua amb llimona, per evitar que s’oxidin i quedin negres.

Una vegada tinguem les carxofes ben netes, s’ha de posar un cassó al foc amb oli, i fregir-les –abans s’han d’assecar bé amb paper de cuina-, a 140º, fins que siguin ben daurades.

Quan siguin cuites, s’han de deixar escórrer al damunt d’un paper de cuina, obrir bé els pètals amb compte de no cremar-vos i salar el cor.

I ja es pot muntar el plat.

Amb compte, s’han d’anar omplint els centres buits de la carxofa amb una cullerada de l’emulsió d’anxoves i parmesà que hem reservat a la nevera i al damunt afegir les pipes pelades al damunt.

La recepta original talla les llavors de gira-sol a trossets, però a mi m’ha fet més gràcia deixar-les senceres.

Es poden servir estirades o amb algun potet simulant un gerro pel gira-sol; al restaurant 41º Experience, les posen enterrant les tiges en unes pedres que col·loquen en un bol, rotllo zen.

Us asseguro que són absolutament sublims.



I pels gira-sols, una mica de sol.

Sun is shining

Sun is shining,

the weather is sweet,yeah

Make you wanna move

your dancing feet now

To the rescue,

here I am

Want you to know, y’all,

can you understand?

When the mornin’

gather the rainbow, yeah, yeah

Want you to know,

I’m a rainbow too now

To the rescue,

Here I am

Want you to know, y’all,

Can you, can you, can you understand?

Sun is shining,

the weather is sweet now

Make you wanna move

your dancing feet, yeah

But to the rescue,

here I am

Want you to know just if you can,

Here I stand,

No, no, no, no, no, no, no, no

Can you understand me now, baby?

Do you belive me?

(Bob Marley)