Amb ganes de Sant Jordi...

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Demà és el meu dia preferit, des de petita. Normalment, evito les aglomeracions, però el dia de Sant Jordi he de sortir a passejar i a comprar el llibre. Cada any, amb la meva mare, anem en busca del llibre i al acabar el dia, el meu pare ens porta les roses, i la que més espero és la de l’Òscar, que sempre em regala la rosa perfecte, una flor que t’agradaria que sempre es quedés com està quan te la dóna. Sant Jordi sempre ha estat, i sé que sempre serà, un dia especial, amb una olor especial, a rosa i a llibres.

Avui dedico el meu post al meu padrí, que no hi és, però que és impossible que en un dia com demà no hi sigui, els llibres, sempre em fan pensar en ell.

El 23 d'abril es celebra la diada de Sant Jordi, el patró del Principat de Catalunya i per celebrar-ho, els carrer s’omplen de vida; la gent passeja entre paradetes de roses i llibres i la gent que s’estima se’ls intercanvia com a regals. El dia de Sant Jordi ja fa segles que se celebra.

Originàriament sembla ser que era una festa de gent de cavalleria, però a mitjans del segle XV es va anar popularitzant, sobretot després del 17 d'abril de 1456, quan la Generalitat de Catalunya va animar la població a participar-hi. Va ser llavors, quan va sorgir el costum, mantingut fins ara, de regalar roses a les noies, o “dames”, com es deia abans.

La llegenda de Sant Jordi va molt celebrada durant el segle XIX, quan el moviment romàntic de la Renaixença la prengué com un símbol de les llibertats nacionals que calia recobrar i que va afavorir l’arrelament de la festa. Però no va ser fins ben entrat el segle XX que la diada es va revestir amb tots els elements que avui la fan tan excepcional. El 7 d'octubre de 1926 es va fer per primera vegada el “dia del llibre”, en commemoració del naixement de l'escriptor Miguel de Cervantes, autor del Quixot. La idea sorgí de l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel Andrés, que la va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. Quatre anys més tard, al 1930, aquest dia es traslladà al 23 d'abril, diada de Sant Jordi i data de la mort de Cervantes. Finalment, el 1995 l'Organització de les Nacions Unides de l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va declarar el 23 d'abril com a “Dia Mundial del Llibre”.

Una altre cosa que és ben típica a casa és el pa de Sant Jordi. La mare, cada 23 d’abril ha comprat aquest deliciós pa amb gust a sobrassada, formatge i nous, que representa la senyera. Aquets any però, i per estrenar amb ella el fantàstic regal que em van fer fa uns dies els meus pares, la meva “estimada” kitchenaid, el vam fer nosaltres. Hem fet una versió “abrioxada” del pa de Sant Jordi, seguint la recepta del blog http://deliciosmos.blogspot.com.es, i amb alguna variació, com afegir formatge i nous.

Els ingredients que es necessiten, són:

• 500 gr farina de força 
• 250 ml llet semidesnatada 
• 60 gr sucre 
• 1/2 culleradeta de sal 
• 1 sobre de llevat per a pa 
• 1 ou 
• 50 gr mantega 
• 1/2 terrina de sobrassada (o al gust) 
• 150 gr de formatge de bola ratllat (tipus Cadí) 
• Un grapat de nous tallades petites 
• Una punteta de colorant alimentari vermell i groc

Per començar a preparar el pa de Sant Jordi, s’han d’amassar tot els ingredients, menys la sobrassada, el formatge i les nous, que hem de deixar reservades per afegir una vegada estigui gairebé amassada i les nous, per l’últim moment.

Jo he fet servir la kitchenaid –si la feu servir deixeu la massa 5 minuts a velocitat 1 amb ganxo d’amassar i, passats els 5 minuts, a velocitat 2 fins que tinguem una massa elàstica i fina. Si ho amasseu a mà, tal i com he explicat a les altres receptes de pa, amb la tècnica de Dan Lepard.

Quan tinguem una massa fina i elàstica la dividim. Jo he dividit en dues parts iguals, i després he agafat una mica d’una per afegir a l’altre –hem de tenir en compte que haurem de fer 4 barres de la massa de sobrassada i cinc de la de formatge, de la que, a més, en necessitarem una mica pel perímetre del pa-.

Quan sigui dividida, l’hem d’amassar una estona amb els ingredients que afegim. A la porció més gran de massa, s’ha d’afegir el formatge ratllat i una punteta de colorant en gel groc, a l’altre la sobrassada i una punteta de colorant en pasta vermell, i amassar fins que sigui ben integrat i tingueu una massa fina, homogènia i elàstica.

Aquestes masses les hem de deixar reposar una hora i mitja, aproximadament, en un bol, tapades amb paper film.

Passada aquesta primera fermentació, dividim la massa taronja en 4 parts iguals i la massa groga en 6 parts (5 seran per fer les barres grogues i l’altre porció per rodejar el perímetre de dalt i de baix del pa.

Podeu fer el pa en un motllo gran (rodó o quadrat) o com jo vaig fer, en dos motlles rodons de 18 cm, si ho feu així, abans de dividir la massa com us he dit, dividiu en dos i feu el mateix per a cada porció. Jo vaig fer dos perquè la meva mare se n’endugués un.

Es tracta de fer tires amb cada porció (com una espècie de “churritos”) i anar col·locant al motllo -com podeu veure a la foto de més a baix- i deixar-ho llevar un parell d’hores, aproximadament, fins que veieu que dobla el volum, tapant el motllo amb paper film.

Heu de tenir present de prescalfar el forn a 170-180º i coure el pa, depenent de la mida, entre 50-60 minuts. Si veieu que se us daura molt ràpid, a meitat de la cocció, o quan ja el tingueu suficientment daurat, tapeu-lo amb paper d’alumini.

 Abans de desmotllar, deixeu que es refredi una mica, traieu del motlle i poseu-lo damunt d’una reixa fins que sigui fred del tot.

Ja veureu que si proveu un trosset, us l’acabareu sencer, és deliciós i no en tindreu prou amb un mos.

Us deixo amb la llegenda de Sant Jordi...

SANT JORDI TRIOMFANT

Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.

(Josep M. Folch i Torres)