divendres, 26 d’abril de 2013

Calamars amb ceba com els de la meva mare.






“Aquellos calamares gigantes nunca habían sido estudiados, pero se hablaba de ellos en viejas leyendas, y muchos marinos decían haberlos visto.
El más grande medía unos ocho metros, pesaría unos veinte mil kilos, su cabeza coronada por tentáculos que se agitaban en el agua como un nido e serpientes, tenía pico de pájaro y nos miraba con sus enormes ojos aterradores a través del cristal de estribor. De repente, el Nautilus se detuvo.”

(20.000 Leguas de Viaje Submarino, Julio Verne)



Sembla ser que els calamars gegants, durant molt temps, van ser considerats  criatures mitològiques o de ficció, com el temible kraken de la mitologia nòrdica, que feia naufragar grans naus amb l'abraçada mortal dels seus tentacles, o el calamar que atacava al submarí Nautilus, governat pel capità Nemo, al llibre 20.000 Llegües de Viatge Submarí, la novel·la de Julio Verne. 

Ja des de ben petita, quan a l’escola em van parlar de Julio Verne, aquest escriptor em va fascinar. El sol fet de que m’expliquessin que aquest famós escriptor francès s’imaginava coses que en el moment que les escrivia no existien, es una cosa que em resultava fascinant.

Així, em vaig llegir 20.000 Leguas de Viaje Submarino, La vuelta al mundo en 80 días, Viaje al Centro de la Tierra i Els fills del capità Grant. No hi va haver cap que no m’enganxés.

Un dels episodis que més recordo del llibre del que avui us parlo, és del calamar gegant; el que no sabia llavors, és que els calamars gegants existeixen.

Doncs sí, s’han trobat calamars gegants encallats a les platges o dins dels cossos dels seus principals depredadors, els catxalots.

Són animals bastant insòlits, que poden arribar a mesurar 20 metres, tenen tres cors, la sang blava i l’ull més gran del regne animal, de fins a 25 centímetres de diàmetre.

I el més curiós, o al menys, a mi m’ho sembla, és l’origen etimològic de la paraula “calamar”. És ben bé que aquest mol·lusc amb tentacles, hauria de ser la mascota dels escriptors, ja que dins del seu cos, té tot el necessari per escriure, la ploma i la tinta. La conxa interna que s’ha de treure de dins, al cuinar, té forma de ploma d’ocell; d’aquí el seu nom, que ve del llatí calamarius (que vol dir, que conté canyes per escriure –de calamus, que vol dir canya d’escriure).

Per fer la recepta que us proposo avui, però, en teniu prou amb uns calamars petits.



La recepta d'aquests calamars és de la meva mare, i són boníssims i molt fàcils de fer. De fet, ja recordo haver provat aquesta recepta de la meva àvia, que si era estiu, la feia amb popets, que abans eren molt més fàcils de trobar, sobretot a Port de la Selva, que és on estiuejo. Recordo molt bé, com tota la casa en feia olor, i el color d’aquella salsa fosca de sabor intens, que la meva àvia, amb paciència, havia cuinat i que bé et podies menjar a cullerades.
Avui, que sembla que tornem enrere i torni l’hivern, jo recordaré els estius, quan encara hi eren els avis.



Com veureu, els ingredients són poquíssims i la recepta no té cap secret, només requereix paciència, i una copa de vi blanc fresquet, per anar fent boca.
Per fer la recepta per a dues persones –que és el que acostumo a fer-, necessiteu:
  • 4 calamars mitjans
  • 5 cebes tendres mitjanes
  • brandy
  • oi i sal
 
El primer que s’ha de fer, i el més pesat de tot, és netejar bé els calamars i tallar-los a rodanxes d'1 cm aproximadament. Quan ja són nets i tallats, els hem de sofregir en un cassó amb oli, fins que hagin tret gairebé tota l'aigua que tenen.

A part, hem de pelar les cebes i tallar-les en juliana. Segurament, si és la primera vegada que els feu, us semblarà que hi ha massa ceba, però es redueix tant ,que després gairebé sembla que no hi hagi, i quan proveu la salseta, us n’arrepentireu de no haver-ne posat més.

La ceba s’ha d'afegir als calamars quan aquests ja hagin tret l'aigua, i s’ha de tirar ja un polsim de sal per ajudar a que també la seva, en tregui la seva . S’ha de deixar una estona fins que la ceba comenci a enrossir; és llavors, quan s’afegeix un bon raig de brandy i amb paciència, hem de deixar que redueixi la salsa.

S’ha de deixar a foc lent, fins que gairebé no es noti la ceba i en lloc seu, hagi quedat una salseta marró fosca, espessa, com melmelada. Arribats a aquest punt, és quan hem de rectificar de sal –no abans perquè ens podria quedar salat-, comprovem que els calamars són tendres i ja ho podem retirar del foc.

A mi m'agrada acompanyar els calamars amb arròs basmati, que és molt aromàtic i que, barrejat amb la salseta i amb els calamars tallats a trossets resulta espectacular!

Bon divendres de pluja!!


TEXTO O DESCRIPCION



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!