Plats que et porten records especials. Patates a la Conxita.

“Hay personas que nos hablan y ni las escuchamos,

hay personas que nos hieren y no dejan ni cicatriz,

pero hay personas,

que simplemente aparecen en nuestra vida

y nos marcan para siempre”.

Cecilia Meireles

(poeta, periodista i professora brasilera)

Per mi, hi ha persones especials.

Les persones especials, són aquelles que et marquen i que mai, estiguin a prop, o lluny, deixen d’estar amb tu. D’aquesta manera, aquesta persona, influeix en tot el que fas, d’una manera o altre, ja que inclús et preguntes, en determinades situacions, què faria en el teu cas, o si estaria orgullosa de tu, si et veiés.

El meu tiet, era la meva persona especial.

Com a la meva persona especial, convisc cada dia amb una mica d’ell, amb el rastre de la seva essència, quan veig els discs de vinil que em va deixar, la seva càmera de fotos, cada vegada que obro un llibre...pràcticament cada dia, alguna cosa em recorda a ell.

Ahir va fer anys que ja no hi és, i tot i que poca cosa puc fer des del meu blog, li volia fer un petit homenatge.

Un dels meus plats preferits de quan era petita, el feia la Conxita, la seva mare. Recordo perfectament quan venia de visita des de Zaragoza i ens feia les patates que avui us explico, o les millors croquetes de peix que he menjat mai. Sempre que venia li’n demanava. Per això aquest plat, em porta a ell.

Avui ja no hi és cap dels dos, i perquè la recepta no es perdi, els dedico l’entrada d’avui.

Per a dues persones es necessiten els següents ingredients:

• 4 patates mitjanes
• ½ llonganissa aragonesa o per coure
• 3 cullerades de farina
• Aproximadament ½ de llet
• 100 gr de mantega

És un plat molt senzill.

Es tracta, en primer lloc, de tallar les patates a rodanxes, una vegada pelades i rentades, intentant que totes tinguin, aproximadament, el mateix gruix.

A part, s’ha de fer el mateix amb la llonganissa, que s’ha de tallar també a rodanxes. Jo faig aquest plat cada vegada que la meva tieta va a Zaragoza i em porta una llonganissa d’aquestes, però es pot fer amb qualsevol per coure. L’aragonesa, per això, no sé quines espècies duu, però té un sabor molt especial que fa que el plat tingui un regust boníssim.

En una paella amb oli, s’ha de fregir una mica la llonganissa i reservar-la. Després, en el mateix oli, que haurà agafat el sabor d’aquesta, s’han de fregir les patates, fins que siguin gairebé cuites, a foc fluix perquè no quedin massa torrades.

Abans de començar a preparar la beixamel, s’ha de prescalfar el forn al màxim, en funció gratinador.

La beixamel, jo sempre la faig a ull, per això la recepta és aproximada. En un cassó es desfà un bon tros de mantega, ben bé uns 100 gr i quan està ben desfeta, s’ha d’afegir la farina i remenar fins que cogui; jo la deixo fins que comença a enfosquir una mica. Llavors, anar afegint llet, a poc a poc i sense deixar de remenar, perquè no faci grumolls. És important tenir la llet escalfant en un cassó a part, ja que si l'afegim una mica calenta, resulta més fàcil que la farina es dissolgui sense fer grumolls. Jo he calculat, aproximadament, mig litre de llet, però això ho heu d’anar veient a mida que la feu.

La consistència de la beixamel no ha de ser ni molt espessa, ni molt líquida. Si la feu massa consistent, al barrejar amb les patates us resultarà un plat massa pastós, i si la deixeu massa líquida, no s’adherirà suficient a les patates.

Una vegada tot ben preparat, s’ha d’agafar una safata o cassola que pugui anar al forn i posar una capa de beixamel, una de patates, al damunt la llonganissa fregida, una mica de beixamel, la resta de les patates i cobrir bé de nou amb la salsa.

Finalment, posar a gratinar fins que comenci a ser ben torradeta la beixamel de la part superior; aquest pas, si el forn està ben prescalfat, és molt ràpid.

Com veieu, de petita m’agradaven els plats simples, aquest era un dels meus preferits.

Per acabar, i ja que aquest post va dedicat al meu tiet, sigui on sigui, un poema d’Emily Dickinson que vaig aprendre gràcies a ell, d’un llibre que em va regalar. Aquest era el que més m’agradava i sempre que el vull recordar, el llegeixo.

VI

If I can stop one heart from breaking.

I shall not live in vain;

If I can ease one life the aching,

Or cool one pain,

Or help one fainting robin

Unto his nest again,

I shall not live in vain.

Emily Dickinson. Complete Poems (1924). Part One: Life.

VI

Si puedo impedir que un corazón se rompa,

No habré vivido en vano,

Si puedo aliviar el dolor de una vida

O aplacar una pena,

O ayudar a un pájaro agotado

A regresar al nido,

No habré vivido en vano.

(Emily Dickinson)