Unes postres de festa. Carquinyolis de festucs i rom.

“…Arribaren, per fi, al cim més alt de la carena,

des d'on es veia, enllà, entre calitja, la ciutat comtal.

S'aturaren a l'Hostal Nou, on abeuraren els cavalls

 i menjaren carquinyolis sucats amb vi ranci.

Hi havia uns carreters que renegaven com uns desaforats.

 La ruta es féu un xic més còmoda

i el paisatge molt més amable.”

(Joan Perucho, Les històries naturals)

“Carquinyoli  (m) Pasta seca dura, molt torrada, elaborada amb farina, ou, sucre i ametlles (sovint amb addició de pell de llimona i canyella).”

Poques històries hi ha dels carquinyolis, una pasta típicament catalana. Sabem que són molt durs, que s’acostumen a menjar sucats –sobretot amb una miqueta de mistela o ratafia-, i que fonèticament prové del francès. És una alteració fonètica de la paraula croquinyoli que té origen al mot francès croquignole, derivat de croquer, que significa rossegar o mastegar cruixint.

Té el mateix origen etimològic que la “croqueta”, que prové del mateix verb.

 A Itàlia se’n diuen biscottis. Una paraula amb un origen que a mi m’ha agradat molt i que vaig descobrir gràcies al blog “La cuina vermella”. Resulta que la paraula es divideix en dues parts: bis (dues vegades) i coctum (fornejar). El resultat: fornejar dues vegades, que seria la manera com es cuinen.

I el Carquinyoli de Vic, sabeu qui és? Si, home, el famós ninot de les festes del barri del carrer de Gurb de Vic.

El Carquinyoli va néixer cap a la meitat del segle XIX, i era un ninot grotesc que simbolitzava la fam i les penúries que es van originar com a conseqüència d’una epidèmia a Vic i que, segons expliquen, gràcies a l’aigua beneïda de Sant Albert, es van evitar morts entre els veïns del barri.

Per això, el dia de Sant Albert, els veïns passejaven el ninot pel barri. Ara, igual que els ninots de les falles de València, i allunyant-se de la seva forma original –un ninot sec i prim-, representa a personatges famosos i mediàtics del moment.

Així, des de fa més de 100 anys, els carquinyolis –com s’anomena als devots del ninot-, es desplacen a l’estació de Vic a buscar-lo, acompanyats de música i dalt d’una carrossa va fins un balcó del barri on fa un petit discurs –com el Carnestoltes-, i es canta:

“I a on vas,

Carquinyoli, Carquinyoli,

i a on vas, Carquinyoli amb aquest nas.

Jo me’n vaig al carrer de Gurb, al carrer de Gurb,

jo me’n vaig al carrer de Gurb, a disfrutar.

A setze el pa,

a setze el vi,

el rei Carquinyoli

ja el tenim aquí, sí! sí!”.

La cançó popular continua amb referències a la situació econòmica: 

“Però aquest any tot el veïnat,

ens hem de divertir així,

i el que no vulgui gastar,

no cal que es mogui del pis.

Si vas al cine, ja s’ha apujat!

Si vas al teatre, és massa car!

A l‘únic puesto que es pot anar:

al carrer de Gurb, a disfrutar!”

I així comença una festa que dura tot un cap de setmana sencer. Us recomano un article d’opinió d’en Toni Coromina a la web elter.net, on explica la festa amb ets i uts i d’on he tret la cançó.



Doncs et dedico a TU aquests carquinyolis, perquè recordis bons moments, i espero que siguin tant bons com els que menjaveu als Pastorets, mentre el Lluquet i el Rovelló feien els cuplets.

I anem per feina. Per fer els carquinyolis necessitem:

• 175 gr de farina 
• 100 gr de sucre 
• Pell d’una llimona ratllada 
• Un pessic de canyella 
• 1 ou 
• 1 rajolí d’elixir de rom 
• 100 gr de festucs 
• 1,5 culleradetes de llevat Royal 
• 1 rovell i una culleradeta d’aigua per pintar

Normalment els carquinyolis es fan amb ametlles crues. Jo avui, però, els he fet de festucs, i com no n’he trobat de crus, els he comprat dels torrats i el primer que he hagut de fer és pelar-los. Una vegada pelats, i abans de començar a preparar la resta d’ingredients, s’han de posar en remull els festucs pelats.

També abans de seguir preparant la resta d’ingredients, posem a prescalfar el forn a 180º.

En un bol a part, posem el sucre, la farina, l’ou, una culleradeta i mitja de llevat Royal, la ratlladura d’una llimona, un rajolí de rom (aproximadament una cullerada) i un pessic de canyella, i amb les mans, pastem fins tenir una massa homogènia. Al principi sembla que queda massa espessa i enganxosa, però no afegiu més líquid.

Finalment, afegim els festucs, que s’han de treure de l’aigua sense escórrer bé, això ens aporta a la massa una mica més d’humitat.

Quan els festucs estiguin ben integrats a la massa, ens untem les mans amb oli per poder-la manipular bé, i en fem dues tires d’un parell de dits d’ample i un centímetre - centímetre i mig d’alçada. La massa creixerà.

Abans de posar al forn, els pintem amb un rovell d’ou diluït amb una mica d’aigua.

Enfornem durant 15 minuts, traiem les barres del forn i, en diagonal, tallem llesques d’un dit de gruix, o com més us agradin, i les anem col·locant a la safata del forn.

Deixem uns 10 minuts més d’una banda, i 10 minuts més de l’altra i ja els podem treure. Guieu-vos pel color.

Heu de tenir en compte que al refredar-se, s’endureixen, així que si tenen el color daurat que us agrada, però al tocar us sembla que no estan del tot durs, no us preocupeu, ho estaran.

I avui, per assaborir els carquinyolis, altre vegada us deixo amb un fragment de Josep Pla, un gran savi de la gastronomia:

Les poblacions del nostre país tenen sempre dues o tres coses incomparables, 
excelses.
 La primera estava a la vista: era el gel.

Més tard vaig saber la segona: 
els carquinyolis 
que elaboraven dos o tres confiters del carrer Major i una fabriqueta.

Sí senyor, una fabriqueta.

Ho deia prou bé un rètol que hi havia sobre la portalada de l'edifici:  
Fábrica de carquiñolis de Narciso Soler. Fundada en 1873.

Industrialitzar la fabricació de carquinyolis 
podrà ser considerat un prodigi d'irrisorietat. 
Però després se'n descobria el fonament: 
els materials, el clima, l'aigua, la mà d'obra del rodal, 
tot semblava conspirar d'una manera activa per produir carquinyolis excel·lents. 
En fi: misteris de la naturalesa.

El cert és que el carquinyoli cerinyolenc és un motiu d'orgull d'aquesta ciutadania.

(Josep Pla, «La fonda del Centre», dins La vida amarga)