Lo que ves, no es lo que es. Fals pesto.

"Tengo trucos en el bolsillo -y cosas bajo la manga-

pero soy todo lo contrario del prestigitador común.

Éste, les brinda a ustedes una linda ilusión

con las apariencias de la verdad.

Yo, les doy la verdad

con las gratas apariencias de la ilusión."

(Tennessee Williams)

Avui, per variar, no parlaré de menjar.

Tot i que no acostumo a comprar la revista, de tant en tant busco articles del Muy Interesante i els llegeixo al tren, en alguna sala d'espera del metge o a la perruqueria, on acostumen a estar aquestes revistes.

Fa relativament poc, i no sé en quin d'aquests llocs, vaig llegir un article que em va semblar d'allò més interessant i que avui, que parlo d'una recepta que no és el que sembla, va que ni pintat.

Resulta que feien una entrevista a la Dra. Susana Martínez-Conde, una neuròloga gallega que dirigeix el Laboratori de Neurociència Visual de l'Institut Neurològic Barrows, situat a Phoenix (Arizona), i que estudia la relació entre les experiències visuals i les bases de la consciència, recorrent a l'ajuda de mags i il·lusionistes.

Com explicaven a l'article, bona part de la feina d'un mag depèn de la seva capacitat per canalitzar l'atenció dels espectadors i segons aquesta neuròloga, algun dels seus trucs poden aportar pistes sobre la manera en la que el nostre cervell processa la informació visual si construeix l'experiència subjectiva que nosaltres considerem com la realitat.

Per això, per dur a terme el seu estudi, va treballar amb els prestidigitadors més famosos del món, com Raymond Teller, Mac King, James Randi o Apollo Robbins, tots ells mestres en l'ús de les il·lusions òptiques, visuals i cognitives.

Segons la doctora, les il·lusions òptiques són les més senzilles i no cal profunditzar en el funcionament del cervell per explicar-les. Depenen de les propietats de la llum, com la refracció. I n'explica una. Si posem un llapis dins d'un got amb aigua, sembla que estigui trencat.

Les visuals, en canvi -i també n'hi ha auditives, tàctils...-, estan relacionades, directament, amb les neurones, en aquest cas, del sistema visual. Per exemple, un cercle de color gris ens pot semblar més clar i l'envoltem amb color negre i més fosc, si ho fem amb color blanc -això s'anomena "contrast simultani"-. I es basa en com el cervell percep la realitat que hi ha fora, mai en termes absoluts, sinó depenent del context en que es presenta.

I les cognitives, també depenen dels circuits neuronals, però en aquest cas, amb la intervenció del sistema nerviós en el seu màxim nivell, és a dir, relacionat amb l'atenció, la memòria, la inferència causal...

A mi em va resultar molt curiosa la importància de la vareta màgica. Els mags, busquen trencar la relació normal de causa-efecte i segons la doctora, la vareta és imprescindible per fer-ho. L'autèntic art del mag consisteix en fer creure que hi ha una vertadera correlació entre la vareta i la conseqüència del truc.

I encara més curiós. L'humor és bàsic. No només es tracta de fer que l'espectacle sigui més entretingut, sinó que sembla ser que és una eina bàsica per redirigir l'atenció del públic. Un dels mags amb els que la doctora va treballar, afirmava que mentre la gent riu és com si el temps s'aturés. I és per això, que en aquests moments un mag pot fer el que vulgui sense que la gent no s'adoni del truc. 

Ho sabieu? No us resulta molt curiós?

En fi, l'article era molt més llarg, però només en volia fer cinc cèntims.

Ara la Dra. Martínez-Conde té com a objectiu conèixer com es mouen els ulls dels espectadors i dels propis mags, durant l'espectacle. Diu que a la nostra vida quotidiana no percebem, exactament, les coses a les que dirigim la mirada. És a dir, que podem estar mirant una cosa, però no la veiem realment si no prestem atenció.

Això és el que passa en els trucs de màgia. Apollo Robbins, un dels mags que abans he referenciat i que va col·laborar amb la doctora, va admetre durant les entrevistes que feia servir diferents gestos amb les mans per orientar l'atenció de l'espectador. Per exemple, si vol que l'espectador segueixi la trajectòria de la seva extremitat, fa un moviment en forma de curvatura, però si vol que només percebi el punt de partida i el punt final de l'acció, la desplaça en línia recta. Sembla ser, i segons una hipòtesi, que la diferència entre ambdós sistemes és que en el moviment per curvatura intervé el sistema de persecució dels ulls, mentre que en el lineal, el que participa és el denominat sistema sacàdic, que produeix moviments oculars molt ràpids amb els que és pot fixar un punt en un temps mínim.

En fi, que sembla ser que un dels grans misteris de la neurociència és la localització de les bases neuronals de la consciència, és a dir, quin és el punt de partida de l'experiència visual subjectiva que tenim de la realitat i que no es genera als ulls.

I fins aquí el rotllo.

Avui, la recepta, no és ben bé una il·lusió òptica, sinó més aviat un "trampantojo", però m'ha recordat aquesta article tant interessant. Sembla pesto, però no ho és. I és boníssim.

Per fer aquest fals pesto, per a quatre persones, es necessiten els següents ingredients:

• 1 bròquil
• 2 grapats grans d'avellanes
• sal i pebre
• oli d'oliva verge
• 400 gr de spaguetti (en cru)
• formatge parmesà
• 1-2 cebes tendres

Aquesta recepta és molt senzilla.

En primer lloc, s'ha de tallar el bròquil, o millor dit, separar, en petits poms, el més petits possibles, i reservar.

Llavors, en una paella, s'ha de posar a sofregir la ceba tendra, que s'ha de tallar ben petita, amb una mica d'oli i quan comenci a estar cuita i a daurar-se, s'han d'afegir els poms de bròquil i deixar coure fins que siguin al dente. No deixeu que coguin massa perquè sinó quedarà un puré.

Una vegada la verdura està al dente, s'ha de triturar el bròquil que tenim sofregit, amb les avellanes, sal, pebre i oli, fins a obtenir una pasta semblant al pesto. Jo primer trituro el bròquil, després, a part, les avellanes, que són més dures i després ho barrejo. No interessa una pasteta, sinó que millor triturant a cops.

A part, s'ha de bullir la pasta.

I només queda servir amb parmesà, acabat de ratllar, pel damunt.

Bon profit.

I com és un plat que no és el que sembla, acabo amb una cançó molt maca, de nom, Ilusión.

Ilusión

Uma vez eu tive uma ilusao

E nao soube o que fazer 

Nao soube o que fazer

Com ela

Nao soube o que fazer

E ela se foi

Porque eu a deixei

Por que eu a deixei?

Nao sei

Eu só sei que ela se foi

Mi corazón desde entonces

La llora diario

No portao

Por ella no supe que hacer

y se me fue

Porque la dejé

¿Porqué la dejé?

No sé

Solo sé que se me fue

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque nao me deixei tentar
Viver-la feliz

É a ilusao de que volte
O que me faça feliz
Faça viver

Por ella no supe que hacer
Y se me fue
Porque la dejé
¿Por qué la dejé?
No sé
Solo sé que se me fue

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque nao me deixei tentar
Viver-la feliz

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque no me dejó
Tratar de ser la feliz

Porque la dejé
¿Por qué la dejé?
Tratar de ser la feliz

Porque la dejé
¿Por qué la dejé?
No sé
Solo sé que se me fue

(Julieta Venegas y Marisa Monte)