"Todo es hermoso.
Tenemos que hablar a un cerdo
como a una flor."
(Jules Renard)
Des de petita, m'encanten els Kikos. Abans els de Churruca i ara, els de Mister Corn. Però sigui quina sigui la marca, encara ara, de tant en tant, no puc resistir-me a comprar una bosseta.
Tot i que aquí, segons sembla, el nom amb el que coneixem el blat de moro torrat i salat, "kikos", prové del nom de la marca comercial "kikos", se'n pren a altres regions, fets de manera molt semblants i coneguts amb altres noms.
Hi ha qui sosté que el blat de moro fet d'aquesta manera té origen a Perú. Tot i que actualment hi ha un aperitiu fet a base de blat de moro torrat -conegut amb el nom de "canchas"-, molts més anys enrere ja se'n consumia elaborat d'una manera molt semblant. Sembla ser que fa més de 6.000 anys que eren part de la dieta dels habitants de la costa del país.
El Museu Nacional de història americana de Smithsonian, a Washington, va donar a conèixer un estudi segons el qual els peruans fa gairebé 6.700 anys que menjaven una varietat entre les "palomites" i els kikos, així com farina de blat de moro.
Gràcies a aquesta investigació es va saber que les panotxes de blat de moro -"choclos" a Perú- més antigues, d'entre 6.700 i 3.000 anys, van ser trobades a les localitats de Paredones i Huaca Prieta, a la costa nord del país.
Tot i això, no es sap amb exactitud l'origen del blat de moro, encara que si sembla que té origen a Amèrica. Està tant dispers geogràficament, que es creu que té origens multicèntrics -en més d'un lloc-.
Però hi ha una corrent que defensa que l'origen es troba en el municipi de Coxcatlán, a la vall de Tehucán, Puebla, a la denominada Mesa Central de México, a una altitud de 2500 metres. Allà, l'antropòleg nord-americà Richard Stockton MacNeish va trobar restes arqueològiques de plantes de blat de moro que, segons estima, són de fa, aproximadament, vuit mil·lennis. Inclús a les galeries d'algunes piràmides encara es poden observar pintures i gravats que representen blat de moro.
Així doncs, sembla que els asteques i els maies van conrear nombroses varietats al centre i al sud de Mèxic i van utilitzar el procés de la nixtamalització -cocció en solució alcalina-, per fer-lo més digestiu i millorar les seves propietats nutritives. Gràcies a ser un dels conreus més avançats, va ser la base alimentària de les civilitzacions precolombines mantenint una població nombrosa i originant, gràcies als excedents, un important comerç a a la regió.
Durant el Segle XVI, uns anys després del descobriment d'Amèrica va ser introduït a Europa i d'allà a la resta del món.
A més a més, el seu valor nutritiu és important ja que aporta glúcids, hidrats de carboni, proteïnes, fibra, vitamines -sobretot B i C-, minerals -sobretot àcid fòlic-, carotenoides -que són les substàncies que li donen el color groc- i, a més a més, és una important font de midó.
I a part, té diverses propietats, tot i que s'ha de tenir en compte que aquestes varien segons com s'ingereixi el blat de moro. Segurament, els "kikos" és una de les maneres menys sanes de consumir-lo, ja que no podem perdre de vista que són fregits i duen una alta quantitat de sal i, segurament, de sucre.
Les propietats més significatives van des de relaxar les vies orinàries -evitant així la possible infecció de la bufeta- i realitzar una acció depurativa que evita la formació de pedres, a ser beneficiós pels pacients amb tensió elevada i pels pacients amb alts nivells de glucosa i lípids. Té propietats emol·lients, és adequat per combatre la piorrea o la gingivitis i, en general, per combatre problemes dentals -l'oli es fa servir inclús en dentífrics-, protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i l'oli ajuda a disminuir el colesterol.
Ara, repeteixo que no elaborats de la manera dels kikos.
Els ingredients que es necessiten són:
Hi ha qui sosté que el blat de moro fet d'aquesta manera té origen a Perú. Tot i que actualment hi ha un aperitiu fet a base de blat de moro torrat -conegut amb el nom de "canchas"-, molts més anys enrere ja se'n consumia elaborat d'una manera molt semblant. Sembla ser que fa més de 6.000 anys que eren part de la dieta dels habitants de la costa del país.
El Museu Nacional de història americana de Smithsonian, a Washington, va donar a conèixer un estudi segons el qual els peruans fa gairebé 6.700 anys que menjaven una varietat entre les "palomites" i els kikos, així com farina de blat de moro.
Gràcies a aquesta investigació es va saber que les panotxes de blat de moro -"choclos" a Perú- més antigues, d'entre 6.700 i 3.000 anys, van ser trobades a les localitats de Paredones i Huaca Prieta, a la costa nord del país.
Tot i això, no es sap amb exactitud l'origen del blat de moro, encara que si sembla que té origen a Amèrica. Està tant dispers geogràficament, que es creu que té origens multicèntrics -en més d'un lloc-.
Però hi ha una corrent que defensa que l'origen es troba en el municipi de Coxcatlán, a la vall de Tehucán, Puebla, a la denominada Mesa Central de México, a una altitud de 2500 metres. Allà, l'antropòleg nord-americà Richard Stockton MacNeish va trobar restes arqueològiques de plantes de blat de moro que, segons estima, són de fa, aproximadament, vuit mil·lennis. Inclús a les galeries d'algunes piràmides encara es poden observar pintures i gravats que representen blat de moro.
Així doncs, sembla que els asteques i els maies van conrear nombroses varietats al centre i al sud de Mèxic i van utilitzar el procés de la nixtamalització -cocció en solució alcalina-, per fer-lo més digestiu i millorar les seves propietats nutritives. Gràcies a ser un dels conreus més avançats, va ser la base alimentària de les civilitzacions precolombines mantenint una població nombrosa i originant, gràcies als excedents, un important comerç a a la regió.
Durant el Segle XVI, uns anys després del descobriment d'Amèrica va ser introduït a Europa i d'allà a la resta del món.
A més a més, el seu valor nutritiu és important ja que aporta glúcids, hidrats de carboni, proteïnes, fibra, vitamines -sobretot B i C-, minerals -sobretot àcid fòlic-, carotenoides -que són les substàncies que li donen el color groc- i, a més a més, és una important font de midó.
I a part, té diverses propietats, tot i que s'ha de tenir en compte que aquestes varien segons com s'ingereixi el blat de moro. Segurament, els "kikos" és una de les maneres menys sanes de consumir-lo, ja que no podem perdre de vista que són fregits i duen una alta quantitat de sal i, segurament, de sucre.
Les propietats més significatives van des de relaxar les vies orinàries -evitant així la possible infecció de la bufeta- i realitzar una acció depurativa que evita la formació de pedres, a ser beneficiós pels pacients amb tensió elevada i pels pacients amb alts nivells de glucosa i lípids. Té propietats emol·lients, és adequat per combatre la piorrea o la gingivitis i, en general, per combatre problemes dentals -l'oli es fa servir inclús en dentífrics-, protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i l'oli ajuda a disminuir el colesterol.
Ara, repeteixo que no elaborats de la manera dels kikos.
Els ingredients que es necessiten són:
Per les costelles de porc:
- costelles de porc
- llet sencera
- sal i pebre
- kikos
- oli de gira-sol
Per la salsa:
- 1 ou
- oli de gira-sol
- sal i pebre
- un rajolí de mel
- 5 espècies (oriental) al gust
En primer lloc, s'ha de tallar les costelles de porc separant costella de costella i cada una d'elles per la meitat.
A part, s'han de moldre els kikos fins a obtenir-ne pols. No fa falta que sigui fina, fina, ja que precisament, el que busquem arrebossant amb kikos, és que sigui ben cruixent.
Després, s'han de salpebrar i passar per llet, per després arrebossar amb els kikos.
Sincerament, jo vaig passar les costelles de porc per llet perquè no tenia ou, però penso que la propera vegada, en tingui o no, ho faré de la mateixa manera.
Una vegada tenim les costelles ben arrebossades, només queda fregir-les, a foc moderat perquè es facin bé, no quedin crues i per altra banda, no es cremin per fora.
Mentre es fan les costelles, només queda preparar la salseta.
Per això, s'ha de fer una maionesa a la que s'ha d'afegir sal i pebre, un polsim de cinc espècies xines -de les que ja us vaig parlar a la recepta de la Vedella que volia ser ànec-, i un rajolí de mel.
I només queda servir. Cruixent i deliciós.
I de la pols dels kikos, a la Pols de ERM.
Pols
No és estrany que tot sigui un invent,
un somni devastat, un tros de res...
No és estrany que et sentis molt estrany,
una ombra en la nit, un excrement.
La pols es posa entre tots dos,
la pols omple tots els racons.
El món s'ha tornat un costum aquest matí silenciós.
No diré res als teus germans aquest matí silenciós.
No és estrany que res sigui veritat,
que jo et trobi a faltar a cada instant,
és millor que seguim habitant
un univers petit, un cervell buit.
La pols es posa entre tots dos,
la pols omple tots els racons.
No diré res als teus germans aquest matí silenciós.
El món s'ha tornat un costum aquest matí silenciós.
(ERM)
Tenim els mateixos gustos pel que fa als kilos!!! Les mateixes marques són les meves preferides!!!
ResponEliminaM'apunto ben apuntat l'arrebossat amb kikos.....ha de ser....una passada!!!
Petons,
Olga
Encara tinc pendent des d'un curs que vaig fer per Nadal l'arrebossat amb kikos! aquesta recepta teva ha de ser la bomba! a veure si em decideixo d'un cop perque em fas venir una salivera... Petons!
ResponElimina"Les receptes que m'agraden"
T'he dit mai que jo també sóc addicte als kikos? Jajajajaja m'encanta aquesta recepta!
ResponEliminaPetonet
Sandra