dimarts, 27 de maig del 2014

Gazpatxo de remolatxa. Et farà treure els colors.





"Este plato es saludable en tiempos de calor
y después de las faenas de la siega
y tiene algo de clásico y de poético."

(Juan Valera -escriptor romàntic- sobre el Gaspatxo)




Fa uns dies, la Gemma, ens va convidar a dinar a casa seva. Va ser un d'aquells fantàstics dinars de diumenge, en una terrasseta envejable, que s'allarguen fins al Gin Tònic, en molt bona companyia. Al dinar vam estar la Margot, l'Olga, la Beatriz -a qui tothom coneix per "To be"-, el Miguel, i els millors amfitrions que es poden tenir, la Gemma i l'Alfons -a qui carinyosament coneixem con Snofla-, un tàndem perfecte. Mireu, una foto de totes, bloggers les cinc.




Com no podia ser d'una altra manera, la Gemma ens va preparar un dinar on no hi faltava res. I el primer plat, va ser un fantàstic Gaspatxo de Remolatxa. Ja sabeu com m'agraden els gaspatxos, però el de remolatxa encara no l'havia tastat, i ja li vaig dir, que no trigaria en fer-lo.

I no ho he fet.

De fet, feia temps que tenia ganes de fer alguna recepta amb remolatxa, un ingredient força desconegut a casa.



Les primeres referències que es troben de la família botànica anomenada "beta", ja es troben a la literatura grega, aproximadament, cap a l'any 420 a.C, on apareixien descrites com a plantes de jardí, versàtils.

Si bé, es diu que prové de la zona d'Itàlia, cap al segle XV es va estendre per tota Europa. Al principi, només es cultivava per aprofitar-ne les fulles, però més endavant, la seva preciosa arrel vermella, va anar guanyant popularitat.

Cap al 1600, un agrònom francès anomenat Olivier de Serres, deia que "...cuando se cocina este manjar, da un jugo almibarado...", fet que tot i que ningú li havia donat importància, va esdevenir l'inici d'un gran descobriment.

Al 1747, Andreas Marggraf, un científic alemany, va descobrir i demostrar que els cristalls de sabor dolç obtinguts del suc de la remolatxa, eren iguals que els de la canya de sucre. Tot i això, a principis del segle XIX la canya de sucre seguia sent la principal font de sucre, i la varietat de la remolatxa sucrera, no va rebre especial atenció fins que durant les Guerres Napoleòniques es van bloquejar les línies comercials franceses.

Al 1806, la canya de sucre, pràcticament havia desaparegut de les tendes europees.

Diuen que cap al 1811, uns científics francesos van donar a provar a Napoleó una mica de sucre preparat a partir de la remolatxa, i es va quedar tant impressionat que va ordenar plantar 32.000 hectàrees i va contribuir a obrir noves fàbriques.

Tot i això, al aixecar-se el bloqueig de ports, la canya de sucre va reaparèixer i molts paisos van deixar de produir sucre de remolatxa.

El sucre es fa amb una varietat concreta, però igualment, és evident que és un tubercle ric en sucres -per això no en poden prendre els diabètics-, però també en altres components molt bons per la salut, com les sals minerals.

Aquest tubercle és ric en potassi, àcid fòlic i fibra i ajuda a baixar l'absorció del colesterol, a baixar la tensió arterial i a disminuir el risc de malalties cardiovasculars.

El seu preciós color, tant característic, ve donat per la betanina o betacianina, un pigment natural molt fort, que, a més a més, ajuda a eliminar del cos moltes toxines que resulten perjudicials per l'organisme, i especialment interessant pel fetge, ja que evita que es sobrecarregui. Per cert, un avís, si al anar al lavabo veieu que tant la orina com la resta adquireixen un color vermellós i acabeu de menjar remolatxa, no patiu.

A part, té una gran quantitat de ferro, adequat per regenerar les cèl·lules de la sang i augmentar el subministre d'oxigen, raó per la que un dels seus beneficis més conegut és la capacitat per ajudar a purificar la sang.

I la cosa no acaba aquí.

Degut a la seva naturalesa desintoxicant evita el creixement de cèl·lules cancerígenes, redueix el nivell de colesterol dolent, però n'augmenta el bo, minimitza l'estrés i és ideal per ajudar a dissoldre dipòsits de calci inorgànic i per la hipertensió i varius; igualment, pel seu contingut en nitrat redueix el consum d'oxigen i fa disminuir la fatiga i augmentar la resistència i, finalment, degut al seu alt contingut en fibra, absorbeix molta aigua al arribar a l'estómac i produeix sensació de sacietat, el que la fa, també pel seu alt contingut en nutrients, ideals per una dieta.



Per fer el gaspatxo, he fet servir de base una recepta de Martin Berasategui, però adaptada a la meva manera i als ingredients de la meva nevera.



Els ingredients que es necessiten són:

  • 800 gr de tomàquets madurs
  • 88 gr de pebrot verd
  • 88 gr de pebrot vermell
  • 1 ceba tendre
  • 1/4 de got de vinagre de Xerès
  • 3/4 de got d'oli d'oliva verge extra
  • 400 gr remolatxes cuites (2 unitats, aproximadament)
  • sal i pebre
  • 1/2 litre d'aigua (aprox., al gust)
  • 1 all
  • formatge Manxego curat (o tendre, de Burgos, etc...)
  • cibulet


Com qualsevol recepta de gaspatxo, no té cap complicació.

S'han de posar tots els ingredients en un bol gran, tallats a trossos per facilitar el triturar-ho tot bé, salpebrar, afegir l'oli i el vinagre i amb un batedor de mà, triturar fins a obtenir una crema el més fina possible.




Després, la crema s'ha de colar. En funció de si voleu que la sopa sigui més o menys fina, es pot fer servir un passapurés, un colador més o menys gruixut o un xinès. A mi m'agrada no trobar pells, però una mica de textura si, és a dir, que no només sigui líquid.




Una vegada colat, s'ha de rectificar de sal, de pebre, de vinagre i comprovar la textura. Com comprovareu, la remolatxa aporta, curiosament, molta textura i espesseix la sopa, així que afegiu aigua al gust.

Una vegada tot rectificat, s'ha de tornar a batre.

I cap a la nevera, com a mínim 4 hores, ja que servir molt freda és ideal.

Per acompanyar aquest gaspatxo, el Martin Berasategui fa servir una mica de formatge de Burgos, uns pinyons torrats i cibulet. Jo tenia un formatge boníssim, curat, que em van portar els meus pares de Zamora i va resultar un acompanyament ideal, juntament amb el cibulet.

No em digueu que no té un color preciós??? I si a sobre és saludable...un entrant ideal.



Com avui la recepta té molt color, no podia acabar amb una altre cançó. A mi em dona molt bon rotllo. Espero que a vosaltres també.


Bigoti vermell

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs,
per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
Ja que no te'l puc pintar de veritat, ben llarg.
Per veure't un pèl divertit, tu que no ho ets ni mai vas ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I imaginaré que el viatge tampoc no va ser, tant llarg,
i imaginaré que de tan bonic fins i tot tornaria a fer-lo.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I et pintaré una berruga i un moc que et cau, ben llarg,
per transformar en divertit allò que recordo llarg i trist,
tan llarg, tant trist,
però que de fet...tant no va ser-ho.

(Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien)






TEXTO O DESCRIPCION




1 comentari:

  1. Primer de tot, et torno a dir que el gust va ser nostre, de tenir-te a casa per dinar! De fet, haurem de repetir, no?? El gaspatxo t'ha quedat genial i amb el toc de formatge, ha d'estar encara millor!
    Gràcies guapa per compartir aquesta recepta...!!!!!!!!!
    Petons rodons!
    Gemma de Food&Cakes by GB

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!