La bellesa. Cistell d'enciams amb mozzarella, tomaquets i cecina.

“Utilizarías los ojos como nunca hasta entonces.

Todo lo que siente se convertiría en algo querido para ti.

Tus ojos tocarían y abrazarían cada objeto

que entrase en el radio de tu visión.

Y luego, por fin, verías

y un nuevo mundo de belleza se abriría ante ti.”

(Hellen Keller)

El menjar, com diu una dita molt popular, entra pels ulls. I és que, avui en dia, no només té importància el producte en sí, que evidentment és el més important, sinó que també ho és crear sensacions al voltant del plat.

Segons com presentis un plat, el comensal tindrà una sensació o una altre. Igual que passa quan ens arreglem per sortir i ens mirem al mirall, satisfets, un plat amb els ingredients col·locats amb gràcia i sensibilitat, ens farà sentir millor i tenir més ganes de provar-lo.

I és que la cuina ha adquirit la consideració d’art.

El menjar ja no només és per acontentar al paladar, sinó també a la vista.

I com deia Paul Klee –pintor alemany, nascut a Suïssa-: “un ull veu, i l’altre hi sent.”

Com a anècdota, diuen que Paul Klee estava al seu apartament, amb el seu gat, quan un mecenes va anar a visitar-lo. Mentre parlaven, sembla ser que el gat va tenir la idea d’estampar les seves peülles al damunt d’un llenç que s’estava assecant al terra. Alarmat, el mecenes va renyar al gatet, sense parar de lamentar-se i, el pintor, restant-li importància, es va quedar mirant les petjades de colors al damunt de la seva obra i va dir: “En el futur, la gent es preguntarà com ho he fet per aconseguir aquest meravellós efecte.”

I es que cada cosa, té la seva bellesa particular, només cal buscar-la.

 

Hi ha plats que atrauen més que altres, inclús alguns criden tant l’atenció que fan que abans de provar-los, no es pugui evitar estar una estona contemplant-lo. I això fa que la cuina esdevingui una forma d’expressió. Com he dit abans, art.

Hi ha moltes variables, la disposició dels colors, l’equilibri entre els diferents ingredients...inclús els plats utilitzats.

I cada aspecte té un efecte diferent.

Una curiositat, hi ha un estudi dels doctors Brian Wansink i Koert van Ittersum, de la Universitat de Cornell, fet al 2012, que va demostrar que el contrast entre el plat i els aliments fa que la gent mengi menys, mentre que si els colors coincideixen, es menja més.

Per exemple, es menja menys pasta amb salsa de tomàquet en un plat blanc que en un de vermell. Això es deu a que davant del contrast s’aconsegueix apreciar la quantitat de menjar, cosa que no passa quan el plat i l’aliment combinen. Resulta lògic, però ben curiós.

Segons una altre investigació realitzada per les Universitats Politècnica de Valencia i Oxford, a més del Institut Paul Bocuse, el color també intensifica la percepció dels sabors. És a dir, per posar un altre exemple, mentre més intens sigui el color vermell d’una poma, més intens es percebrà el seu sabor.

És evident que la publicitat n’ha sabut treure partit.

Charles Spence –un psicòleg experimental de la Universitat d’Oxford i coautor de l’estudi-, va assegurar en una altre investigació similar, que “las cualidades visuales, como el color de los alimentos, pueden modificar la percepción de los sabores (...), influyendo incluso en sus atributos olfativos”.

Això justifica la importància de com es presenta un plat i ens fa tornar al principi del post.

El menjar, com diu una dita molt popular, entra pels ulls.

 

La idea per la recepta d’avui és del magnífic blog “La receta de la felicidad” –a la meva manera- i és el millor exemple, pel que he explicat. Com una simple amanida, esdevé un plat preciós.

 

Per fer aquest plat es necessiten els següents ingredients:

• 2 làmines de pasta de full o brisa 
• 1 bol apte pel forn (jo vaig fer servir un de pirex) 
• 150-200 gr de barreja d’enciams, rúcula, canonges, etc... 
• 6-8 làmines de cecina 
• Mozzarella fresca 
• 5-6 tomàquets cherry 
• Oli d’oliva verge 
• Vinagre de Mòdena 
• Sal i pebre

Evidentment els ingredients de l’amanida són orientatius i es poden posar les mides i els ingredients que es vulgui. 

  
Jo he triat mozzarella fresca, tomàquets cherry i cecina.

El primer que s’ha de fer és preparar el cistell. Jo n’he fet un de gran, però es poden fer cistells més petits, individuals.

El procés per fer-lo és senzill, però una mica laboriós.

Abans de començar s’ha de prescalfar el forn a 200º.

Mentre, s’ha d’estendre una de les làmines de pasta de full al damunt del mateix paper vegetal que el propi envàs porta i tallar làmines del gruix que preferiu. Jo vaig fer un enreixat petit, i perquè totes les tires tinguessin la mateixa mida, vaig fer servir un parell de “palillos” xinesos. Per tallar, millor fer servir un ganivet afilat i sense serra. I amb l’altre làmina, s’ha de fer el mateix.

S’ha d’anar aixecant tires alternes, col·locar una tira perpendicular, baixar les tires que teníem pujades, i començar de nou, pujant les que no s’havien pujat. No és fàcil d’explicar, però ho podeu veure a les fotos. No és gens difícil, però una mica entretingut, tot i que a mida que s’avança en l’enreixat, agafes velocitat.

Abans de col·locar al bol, s’ha de pressionar bé l’enreixat perquè després no es moguin les tires.

I ja podem posar, amb molt de compte l’enreixat al damunt del bol. Va molt bé ajudar-se del paper vegetal.

Després s’ha de tallar les vores de la massa perquè quedi ben ajustada al bol i amb una mica d’aigua enganxar una tira de massa al voltat perquè quedi més maco.

I cap al forn fins que sigui dauradet.

Jo, com que volia que l’interior del cistell quedés daurat, amb compte i amb l’ajuda d’un ganivet el vaig desemmotllat col·locant-lo a dins del bol perquè no perdés la forma i el vaig deixar uns minuts més.

Com quan està calenta, la pasta de full es tendre, vaig esperar a que el cistell fos fred del tot per treure’l de dins del bol.

Abans de fer servir, s’ha de refredar del tot. Inclús es pot congelar fet, per si alguna vegada es presenta algú a sopar, de manera improvisada.

I només queda preparar l’amanida, intentant fer-ho de la manera més bonica possible, amb flors de cecina, dauets de formatge i conservant el peduncle del tomàquet que queda molt maco. I els laterals del cistell, maquíssims.

Però això si, amaniu a l’últim moment. 

Veureu quina amanida més maca. I quins colors. I el millor? Que el plat es menja!!

 

I com un plat bonic, produeix una estranya felicitat, acabo amb aquesta cançó.

Felicidad

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”,
una “Pleiestetion”
tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad
que bonito nombre tienes,
Felicidad
vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad
cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada mas verte
le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
finito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica

y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé,
to el suco, suco, suco, y rebañé.

Desde entonces en verano
nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión
me tiro al mar
he dejado de abusar
del tabaco, del café,
del tinto y del prozac,

pura Felicidad.

(La Cabra Mecánica)