dissabte, 30 de novembre de 2013

Homenatge a la tardor. Galette de carbassa i brie.






"No hay burro calvo,
ni calabaza con pelo."

(Dita popular)



M'encanten les carbasses. La seva forma, el seu color, el seu sabor. En plats dolços i en plats salats. Així que ara, que n'és l'època, no puc evitar comprar-ne una, cada vegada que entro a la verduleria! Sort que no es fan malbé! A casa som dos, i quan s'obre una carbassa...hi ha tres dies de carbassa!! De maneres ben diverses...



L'altre dia, se'm va ficar al cap fer una galette, tot i que no tenia molt clar de quin tipus.

Les galettes són una especialitat gastronòmica de la regió francesa de Bretanya i es podria dir que és una variant de les crêpes, més gruixuda i feta amb farina integral o, com en el meu cas, amb farina mòlta amb molí de pedra, que és semi-integral; es podria dir que és una massa bastant rústica, a mig camí entre la quiche i la pizza.

A mi la Bretanya, és una regió que m’agrada especialment. La seva costa, les vinyes, els poblets medievals que estan per tot arreu, el Mont Saint-Michel, el meu estimat Kouing-Amann –que tinc pendent de fer-, i la seva gastronomia…

La galette clàssica es fa amb farina de blat de fajol (sarraceno/alforfón) –una farina sense gluten, fosca i molt gustosa- i és la versió dels crêpes que s’acostuma a farcir amb ingredients salats, i a diferència d’aquests, s’acostuma a tancar els extrems cap a dins i es fa sense motlle; d’aquesta manera queden rústics i irregulars.

Moltes vegades es fa amb pasta brisa, o amb una massa semblant, com la que jo he fet. He afegit olives i en concordança amb elles, enlloc de mantega, he fet servir oli d’oliva verge.

De fet, Galette -en bretó krampouezhenn- és una paraula que a part de fer servir per anomenar aquest tipus de crêpes salats fets amb blat negre, es fa servir també, en francès, per anomenar determinats pastissos plans, rústics i fets amb pasta brisa.



Ja veureu que és deliciosa i molt fàcil de fer. A més, durant la tardor, hi ha mil ingredients amb els que farcir-la. En aquest cas he fet servir carbassa, però em ve al cap com de delicioses deuen ser si les farcim de bolets, de moniato, de figues, de verdures…

I anant a la recepta, ja aviso que la massa que he fet servir no té res a veure amb la galette bretona, i que la semblança està en l’aspecte.



Per una galette per a dues persones es necessita:


Per la galette
  • 140 gr de farina de molí de pedra
  • 2 cullerades de farina normal
  • 4 gr de llevat tipus Royal
  • 2 gr de sucre morè
  • 1 gr de sal
  • 50 ml d'aigua
  • 35 ml d'oli d'oliva
  • 30 gr d'olives negres sense pinyol

Pel farcit:
  • 1/2 carbassa petita
  • Brie (o si voleu un formatge més fort tipus Raclette)
  • Romaní
  • Farigola 
  • Pebre



En un bol s’han de barrejar bé tots els ingredients de la massa, menys les olives –farines, llevat, sucre, sal, aigua i oli-, fins a obtenir una massa elàstica i fina, i deixar reposar uns cinc minuts fins que el gluten es relaxi.


Passats els cinc minuts, s’han d’afegir les olives negres tallades a trossets petits i seguir pastant fins que quedin ben integrades a la massa. I s’ha de deixar reposar, fins que tinguem la carbassa cuita, això és, aproximadament una mitja hora.




 En una safata de forn, s’ha de col·locar làmines fines de carbassa, salpebrar i regar amb una mica d’oli i dur-les a coure al forn, que ha d’estar prescalfat a 180º. Com les làmines són molt fines, amb mitja horeta, com a màxim n’hi haurà prou.




Quan la carbassa sigui gairebé cuita, agafem la bola de pasta i l’estirem amb un corró, ben fina, fins a tenir un cercle. El diàmetre? Depèn de com l’estireu. Jo recomano que la feu el més fina possible.

Una vegada la massa estirada, s’ha d’anar col·locant, alternativament, làmines de carbassa amb làmines de formatge. 




Jo he fet servir formatge brie i la veritat és que queda deliciosa, però penso que la propera vegada escolliré algun formatge més potent que anirà de perles amb el dolç de la carbassa, com un formatge per Raclette, que penso que serà ideal.

Llavors s’han de tancar els extrems, salpebrar, tirar una mica de romaní i farigola i al forn fins que sigui ben cuita i torradeta. Aproximadament, mitja horeta.




És una delicia. A mi, particularment, m'agrada tirant a freda, mig tèbia, així que per refredar i que no s'humitegi la base, us recomando que la deixeu refredar al damunt d'una reixeta.






Us deixo la cançó que escoltava mentres he redactat aquest post. Avui, sense cap relació amb la recepta. Pastora.


Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,

he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortir al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
He canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu...què has fet,

que em vens a buscar?
I tu...vens de tan lluny...i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,

però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
I clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu...què has fet,

que em vens a buscar?
I tu...vens de tan lluny...i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,

I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu...què has fet,

que em vens a buscar?
I tu...vens de tan lluny...
I tu...què has fet,
que em vens a buscar?
I tu...vens de tan lluny...i tan puntual.

(Pastora)








TEXTO O DESCRIPCION




dijous, 28 de novembre de 2013

Per combatre el fred. Crema de castanyes i xampinyons.






"Castañas comí,
castañas cené,
y de tanto comer castañas,
me encastañé."

(Dita popular)





Ara si que ja no hi ha dubte de que els dies de calor s'han acabat. De fet, tot i que cauen les fulles dels arbres i tot s'omple de colors ataronjats, casi que es pot dir que hem saltat de l'estiu a l'hivern. Si no fos pels colors ni ho dubtaria. Amb el que m'agrada la tardor...

Als mercats arriben productes fantàstics, contagiats dels colors marrons i ataronjats. La carbassa, el moniato, les castanyes, les magranes, els bolets, les figues fresques...tota una paleta de colors divins.

Mica en mica, el fred fa que els plats frescos i lleugers de l'estiu ja no vinguin de gust, i de sobte, les sopes, les cremes, els estofats, són el que, en mig del fred, t'escalfen i et reconstitueixen.



Les castanyes, sens dubte, són un dels símbols i aliments de la tardor.

Sempre havia pensat que la castanya era d'aquí, nostra, però sembla ser que ja era molt important des de l’antiguitat en bona part d'Europa, tan a l'est com a sud-est d'Àsia, a Nord-americà, etc. Ja que la castanya (Castanea Sativa), que prové de l'arbre fruiter que li dóna el nom (el castanyer), és natural dels climes càlids de l'hemisferi nord, durant els mesos de la tardor i l'hivern.

Curiosament, la castanya és l'únic fruit sec que es considera hortalissa; és baixa en proteïnes i greixos, però abundant en sucres -atenció els diabètics- i hidrats de carboni, tot i així, es consideren un dels fruits secs menys calòrics, estant la seva composició nutricional, més a prop dels cereals que dels fruits secs. De fet, a les dietes celíaques s'acostuma a substituir la farina comú, de blat, per farina de castanyes -entre d'altres farines sense gluten-. 

De fet, la castanya, antigament s'anomenava "pa de pobres", gairebé segur que per les seves propietats nutritives; avui en dia, però, la farina de castanyes no és precisament econòmica. Tot i així, les castanyes segueixen sent ideals per calmar la gana, degur al seu alt nivell en hidrats de carboni.


I tenen moltes més propietats; un elevat contingut en fibres, que preveu l'estrenyiment i afavoreix la flora intestinal, un alt contingut en potassi i vitamina B, i és ideal per esportistes, menors en períodes de creixement o per persones amb una feina altament física.


Això si, quan les trieu, heu de tenir en compte que, perquè siguin al punt òptim per al seu consum, han de pesar, ser dures i de colors brillants, sinó, correu el risc de que tinguin inquilins al seu interior i que moltes de les seves propietats s'hagin perdut.



Mai havia fet servir les castanyes d'aquesta manera. Però de sobte vaig pensar en unes castanyes que tenia per casa...em venia de gust una sopeta calenta...volia combatre el fred i tenia ganes de bolets. Que podia fer amb tot això? Una crema! inicialment, la crema la volia fer amb trompetes de la mort, però anar a comprar a les hores que vaig em limita bastant, així que vaig haver de conformar-me amb uns xampinyos. Pensava que seria menys gustosa, però m'equivocava. Ara puc afirmar que, castanyes i xampinyons són una combinació perfecte. El resultat va ser deliciós i sorprenent. Sens dubte, per repetir.



Per fer la crema, es necessiten els següents ingredients:

  • 1 safata de xampinyons (reservar 4 per decorar)
  • 300 gr de castanyes (amb pell)
  • 250 gr de llet evaporada
  • 1 patata
  • 2 porros
  • mantega
  • pebre negre
  • aigua


La crema és molt senzilla de fer, tot i que té una part bastant laboriosa, que és la de pelar les castanyes. Per fer-ho, és important escaldar-les uns deu minutets en aigua bullint perquè d'aquesta manera sigui molt més fàcil treure tota la pell, tant l'exterior, com una marró peluda que hi ha en contacte amb la part carnosa i comestible.




Una vegada pelades les castanyes, pelats i trossejats els porros, la patata i netejats i trossejats els xampinyons, s'ha de posar tot junt en una cassola amb mantega, salpebrar i sofregir fins que comenci a daurar-se tot.




Quan els ingredients comencin a agafar color, s'ha d'afegir aigua fins a cobrir-los i una mica més, aproximadament, dos dits pel damunt dels ingredients i deixar que bulli.




Una vegada les patates i les castanyes siguin ben tendres, s'ha de triturar bé, colar i rectificar de sal i pebre.

En una paella a part, amb una mica de mantega, s'ha de sofregir els xampinyons que havíem reservat, que s'han de laminar, fins que siguin torradets.




Per servir, s'han de posar pel damunt els xampinyons fregits i una mica de la mantega fossa resultat de fregir-los.

Us en ben llepareu els dits i us marxarà el fred de cop. És ideal per aquests dies!




És una crema per prendre ben calenteta, ideal pels dies de fred. I per dies que semblen d’hivern, una cançó de Dêlen. Si no els coneixeu, no deixeu d'escoltar-los.



Sensacions d'hivern

D'aquells dies, que miraries tot es dia es foc...
D'aquells vespres, que no passen gens a poc a poc.

Així es vespres són...acollidors...
I són més que mai, d'hivern...
Així es vespres són...acollidors...
I són més que mai, d'hivern...

Sensacions d'hivern, que arriben, que passen, són un ritual...
Vespres d'hivern, que gelen, i cerquen proximitat...
...Que no deixaries de posar llenya es foc...

Així es vespres són...acollidors...
I són més que mai, d'hivern...
Així es vespres són...acollidors...
I són més que mai, d'hivern...

Sensacions d'hivern, que arriben, que passen, són un ritual...
Vespres d'hivern, que gelen, i cerquen proximitat.
Vespres, que no deixaria de posar llenya es foc
Vespres...
Vespres...
Sensacions d'hivern...

(Dêlen)











dimecres, 27 de novembre de 2013

Baozi. Unes delícies pel repte "Bake The World".





"No coloques el puchero en el fuego 
si el ciervo aún corre en el bosque."

(Proverbi xinès)




Ja fa uns mesos que vaig decidir-me a iniciar el blog, i mica en mica, he anat ampliant-lo i apuntant-me a reptes que poc a poc vaig coneixent. Dic a poc a poc, perquè això dels blogs és al·lucinant. N'hi ha milers, i tants com blogs, propostes de reptes, jocs o projectes per fer en grup.

Un d'ells és el repte Bake TheWorld, amb el que m'estreno amb la proposta de novembre: els Baozi.

Amb Bake The World, entro més, si cap, en el món de les masses i viatjo. En aquesta web, que porten la Clara (Migas con Locura), la Daniela (Vegetarian Gustos si sanatos), la Salomé (Bloc de recetas) i la Virginia (Sweet & Sour), fan un proposta mensual i donen informació bàsica per començar, i a partir d'aquí, la resta és cosa teva.

Feia un parell de mesos que en tenia ganes, però les propostes que feien ja les tenia al blog i vés per on, la de novembre, és una de les que tenia a la meva llista de receptes pendents.



El Baozi (xino: 包子pinyin: bāozi), és un panet farcit que generalment es cou al vapor, tradicional de la cuina xinesa, i típic, sobretot, pels esmorzars. El seu aspecte és molt similar al mantou, que és el panet cuit al vapor sense farcir.

Explica la llegenda que Zhuge Liang va ser qui va inventar aquests deliciosos panets. Diuen que al principi, no eren per menjar, sinó que eren per fer sacrificis. Expliquen que lluitava contra els homes poc civilitzats del sud i que per donar una lliçó al tossut cap d’aquells homes, Zhuge Liang el va capturar set vegades i set vegades el va deixar en llibertat, fins que el líder dels homes del sud es va rendir. I just quan l’exèrcit de Zhuge Liang va intentar travessar un riu, segons la costum, s’havia de sacrificar els caps dels indígenes per oferir als Déus, i Zhuge Liang va ordenar fer uns panets que tinguessin forma de cap i estiguessin farcits de carn de porc, xai i vaca. Aquests panets van ser els primers Baozi.

Actualment hi ha molta varietat de Baozi, amb farcits dolços i salats, el que fa que sigui una recepta altament versàtil ideal per anar provant diferents farcits.

 

En aquest cas, només veure la recepta, i tot i que tenia ja algunes apuntades, ràpidament vaig identifacar que una de les receptes del llibre de l'Ibán Yarza era la de "Bollos Chinos", que és el mateix que Baozi. Així que m'hi vaig llençar de cap, i com sempre em passa amb tot el que aprenc de l'Ibán, no només no em va defraudar, sinó que em van enamorar.

Una delicia. Quins panets més bons i suaus. I que curiosos.

I el millor, descobrir com coure masses sense forn, només amb vapor.



Per fer-los es necessiten els següents ingredients:

Per la massa:

  • 400 gr de farina de rebosteria
  •  200 gr d’aigua 
  • 20 gr de sucre 
  • 4 gr de sal 
  • 10 gr de llevat fresc (3 gr llevat sec)

Pel farcit:

  • 500 gr de carn picada de porc 
  • 2 cebes tendres 
  • 3 alls 
  • Un bon raig de salsa de soja 
  • Un rajolí de vinagre 
  • Un rajolí de mel 
  • 2 claus mòlts 
  • Pebre negre mòlt
  • Gingebre


Primer de tot s’han de barrejar bé tots els ingredients de la massa i pastar fins a obtenir una massa bastant seca i deixar reposar uns cinc minuts.




Passat aquest petit repòs, s’ha de pastar bé uns 5-10 minuts fins que la massa sigui ben fina, llisa i elàstica i, llavors, s’ha de deixar fermentar durant 45 minuts. No cal que dobli el volum.




Mentre, es pot anar preparant el farcit.




En una paella, s’ha de començar a sofregir les cebes i els alls ben picats, amb un bon raig d’oli. Quan comenci a daurar-se, s’ha d’afegir la carn picada i la resta d’ingredients, la salsa de soja, la mel, el vinagre, els claus picats i el pebre negre mòlt i deixar coure fins que tots els ingredients siguin ben integrats, a foc suau, durant aproximadament uns 15-20 minuts. A l'últim moment vaig afegir una mica de gingebre ratllat. Passat aquest temps, s’ha de deixar refredar.

Quan la massa ja hagi fermentat, s’ha de dividir formant boletes d’uns 30-35 gr.




Amb un corró, s’ha d’estirar cadascuna de les boles fins a obtenir un disc d’uns 10-12 cm de diàmetre, intentant que la part exterior quedi més fina.




Llavors, s’ha d’anar posant una cullerada del farcit i tancar amb molt de compte. 




Es pot tancar com si fos una bola normal o com si féssim plecs d’empanadilla, que és com ho he intentat fer jo. Per fer-ho s’ha de segellar fort cada plec, mentre es va girant la bola. És pràctica, així que a mida que les aneu fent, us anirà sortint millor. A mi em queda molt per practicar.




Després, s’han de deixar reposar col·locant els Baozi al damunt de petits trossets de paper de forn, que després evitaran que s’enganxin a la vaporera. S’han de deixar fermentar uns altres 45 minuts perquè espongin una mica.




Passat aquest temps de fermentació, s’han de coure, al vapor, durant uns deu minuts. 




És important que quan hagin passat els deu minuts de cocció, no obriu ràpidament la tapa de la vaporera; s’ha de treure del damunt de la olla, deixar reposar, com a mínim, un minut i després obrir a poc a poc. Sinó, es desinflaran i quedaran com pansits.

A cada mossegada, us envairan multitud d'aromes realment deliciosos.





Un menjar deliciós, que només mereix bona música. Avui “The XX”.


Stars

I can give it all on the first date
I don't have to exist outside this place
And dear know that I can change

But if stars, shouldn't shine

By the very first time
Then dear it's fine, so fine by me
'Cos we can give it time
So much time
With me

I can draw the line on the first date

I'll let you cross it
Let you take every line I've got
When the time gets late

But if stars, shouldn't shine

By the very first time
Then dear it's fine, so fine by me
'Cos we can give it time
So much time
With me

If you want me

Let me know
Where do you wanna go
No need for talking
I already know
If you want me
Why go

I can give it all on the first date

I don't have to exist outside this place
And dear know that I can change

But if stars, shouldn't shine

By the very first time
Then dear it's fine, so fine by me
'Cos we can give it time
So much time
With me

(The XX)











diumenge, 24 de novembre de 2013

El meu primer botí. Brandada de bacallà amb caviar de piquillos.






"Quien una vez fue ladrón,
reincide si tiene ocasión."

(Dita popular)



Amb aquesta recepta m’estreno com a assaltadora oficial al repte “El Asalta Blogs”.

Feia temps que volia participar-hi i, per fi, per primera vegada, hi puc participar.


El repte del "Asalta Blogs", per si algú no ho coneix, és una espècie de joc nascut de la mà de la Conchi, del fantàstic blog GastroAndalusí.




Ara, hi ha tanta gent que vol formar-ne part, que ha hagut de posar limitacions i només entren al repte cinc blogs al mes. Així que em considero afortunada.


El repte consisteix en seleccionar, per sorteig, un blog dels que en formen part, que serà el blog assaltat, i la resta de la llista, seran els assaltants del blog escollit i li hauran de robar una recepta, que s'ha de mantenir en secret fins al dia de la publicació, que sempre és l'últim diumenge de mes a les 10:00.


Aquest mes, el blog assaltat és de el Rossgastronomica i la recepta que robo, fa temps que la tenia al cap, ja que no és la primera vegada que visito aquest fabulós blog i ja li havia posat l'ull al damunt. Us animo a que el visiteu!


Els elements d’aquest plat em fascinen. El pebrot i el bacallà, una combinació perfecte, i com veureu, plantejada de manera molt original.
No recordo des de quan m’agraden els pebrots, però ara m’agraden tant i de tantes maneres diferents, que quan vaig veure aquesta recepta, no vaig dubtar ni un segon a robar-li!




El pebrot, la planta del qual és originaria de Mèxic, va començar a ser introduït a Espanya al segle XVI, després del descobriment d’Amèrica i va ser, diuen, el propi Cristóbal Colón el que el va dur, tal i com sembla ser que consta en una carta escrita per Pedro M. De Angleria, de setembre de 1493; així que el pebrot és una de les primeres plantes introduïdes a Europa, procedents del Nou Continent.

Amb els anys, però, es van anar desenvolupant diferents tipus de pebrots, com el “piquillo”, que es pot dir que és d’origen espanyol, concretament de la ciutat de Lodosa, on majoritàriament es cultiva.




Del bacallà ja n’he parlat altres vegades, però avui, no ve sencer. La recepta porta brandada. La primera vegada que vaig provar la brandada em va sorprendre molt, em va sembla suau i deliciosa, i ara puc dir que és un dels meus plats preferits.

Hi ha qui diu que el seu origen està en una variant de l’all-i-oli a la que, al País Basc i al llarg dels Pirineus, es va començar a afegir bacallà sec, possiblement cap al segle XVI.

Hi ha qui diu que era un plat típic de la cuina popular dels pagesos de la costa que va des d’Alacant a la regió de Liguria (al nord-est de Itàlia), fins que a l’època de la Revolució Francesa, la recepta va arribar a París. A París, com sempre ha passat amb diverses receptes, la van adaptar als gustos parisins, que en van eliminar l’all –llavors considerat un ingredient vulgar-, i van substituir l’oli d’oliva per mantega, afegint crema de llet i a vegades patata.

El nom, prové del català brandada, del verb brandar, que significa balancejar-ser, trotar, moure enèrgicament amb un moviment de vaivé, el que explicaria la manera d’elaborar-la.

Per tant, també hi ha qui diu que prové de la cuina catalano-provençal.

No sé d'on prové exactament, només sé que jo he tingut la sort de menjar una de les millors brandades del món, n'estic segura. La meva mare la fa deliciosa. Amb bacallà del Teo, el bacallaner del mercat del Ninot, on fins i tot la meva àvia anava a comprar aquest deliciós peix, que, ara, és menjar de rics.



Doncs la recepta que robo és brandada de bacallà amb caviar de piquillos. Sí, sí, caviar de piquillos.

Sabeu la famosa esferificació de Ferran Adrià, doncs ara la podeu fer a casa vostre sense necessitat de tenir alginat sòdic (E-401), ni clorur càlcic (E-509). Si que es pot comprar kits preparats per fer-ho, però amb ingredients que sempre teniu a la despensa –segur-, podeu fer unes boletes iguals a les d’aquest innovador cuinar.

La única diferència, però –era inevitable que n’hi hagués alguna-, és que no són boletes líquides al seu interior, sinó boletes de gelatina, però són delicioses igualment!



Per fer-la es necessiten els següents ingredients:

Pel caviar de “piquillos”:


  • 4 pebrots del piquillo
  • 1 got d’aigua
  • 2 fulles grans de gelatina neutra
  • 3 cullerades d’aigua freda per hidratar la gelatina
  • Un pessic de sal
  • 1 cullerada de vinagre de poma
  • 500 ml d’oli de gira-sol gelat (posar en un bol al congelador)
  • Un bol ple de gel i aigua freda

Per la brandada:


  • 300 gr de bacallà dessalat
  • 100 ml d’oli d’oliva verge extra
  • 4 dents d’all
  • 1 cullerada de nata
  • 2 cullerades de l’aigua de cocció del bacallà


El primer de tot és preparar la brandada, que mentre fem el caviar, deixarem refredar a la nevera.

En un cassó s’ha de posar el bacallà cobert amb aigua freda, i deixar que bulli. Quan arrenqui el bull, s’ha de retirar del foc i colar el bacallà, guardant l’aigua de la cocció.




En un bol de vidre o de metall, s’ha de trossejar –desfilant amb les mans- el bacallà, traient qualsevol rastre que tingui de pell o qualsevol espina que detecteu.

A part, s’ha de posar una paella al foc, amb oli d’oliva i els alls laminats, que s’han de daurar lleugerament, i, una vegada agafin color, els enretirem i tirem l’oli calent pel damunt del bacallà.




Llavors, s’ha de barrejar bé i triturar, incorporar la nata i si veiem que queda massa espès, afegir unes cullerades de l’aigua de cocció del bacallà, de llet o de nata líquida, si voleu.

S’ha d’aconseguir una crema llisa i sense grumolls.




Per fer el caviar, s’ha de començar trencant en trossos la gelatina neutre que s’ha de posar a hidratar amb 3 cullerades d’aigua freda.

Mentre, en un cassó, s’han de posar els pebrots del piquillo, un got d’aigua, la sal i el vinagre, i s’ha de deixar bullir tot durant 10 minuts.




Després s’ha de triturar amb la batedora elèctrica fins aconseguir un líquid ben fi –si és necessari es pot colar-. 




Encara calent, s’ha d’afegir la gelatina escorreguda i barrejar bé fins que aquesta sigui ben dissolta.

Aquesta barreja s’ha de col·locar en un biberó de cuina, en calent.




En un altre bol, més gran, s’ha de posar el gel i cobrir-lo amb aigua molt freda, directament de la nevera, i a dins d’aquest, s’ha de posar el bol amb l’oli, que prèviament s'ha de posar al congelador.




Mica en mica, i amb paciència, s’ha d’anar deixant anar gotes del líquid de piquillos dins del bol amb oli fred, i s’aniran formant petites boletes que s’aniran quedant al fons del bol.

Amb una cullera, delicadament, anirem traient les boletes i dipositant-les al damunt d’un colador. I anar reservant en un platet, a la nevera.

Us adjunto, igual que al blog assaltat adjunta a la seva recepta el link d’un vídeo on un nen fa boletes, amb aquesta tècnica, de cafè. És un joc de nens.



I finalment, només queda muntar el plat.

Una vegada la brandada sigui ben freda, amb la màniga pastissera s’han d’anar omplint els gotets on es presentarà el plat, gairebé fins a dalt de tot i pel damunt, col·locar, amb compte, les boletes de caviar de piquillos.

Sobretot, la brandada ha de ser ben freda, ja que el caviar és fet amb gelatina, el que significa que qualsevol contacte amb un ingredient calent, faria que es desfés. Si voleu el caviar per damunt d’alguna cosa calenta, feu servir agar-agar, un gelificant natural que aguanta altes temperatures.



I perquè és un pintxo, em recorda el País Basc. I perquè és bacallà, em recorda el País Basc. I perquè els pebrots del piquillo –amb perdó pels Navarresos-, també em recorda al País Basc. I perquè adoro el País Basc, acabo amb aquesta canço.


Ilargia

Esaiozu euriari berriz, ez jauzteko
esan bakardadeari gaur ez etortzeko

eusten nauen soka zara ta itotzen nauena
ametsak sortu zizkidana galtzen dituena

zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko
irrifarrez gero minez eragin didazu negarra 
nire sua itzali da, ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!! 

esan sentitzen dudana ez dela egia 
une baten sinisteko ez garen guztia 

zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero 
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko
irrifarrez gero minez eragin didazu negarra 
nire sua itzali da, ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!!


(Ken Zazpi)








TEXTO O DESCRIPCION