Filant prim. Coca de vidre.

"Coca prima satisfà la vista,

però no atipa."

(Dita popular)

La coca d'avui ha estat producte d'un impuls. Avui he vist una recepta que ha publicat el meu blogger preferit, en Víctor i no m'he pogut estar.

No recordo que fos una de les meves coques preferides, quan era petita, sobretot perquè no sóc molt de pinyons, però si recordo que al meu voltant sempre hi ha hagut persones a qui els encantava. De fet, a la meva mare li encanta i a l'Òscar també, així que l'un o l'altre se l'acabaran a gust. Alguna vegada la meva àvia n'havia comprat al forn del Toni -el que estava a sota de casa i qui li deixava el forn per coure el pollastre de Nadal, que era tant gran que no li cabia al forn-, però sigui pel que sigui, la coca de vidre em duu a la infància.

La paraula catalana coca ve de la paraula holandesa kok, de l'època de l'Imperi Carolingi, és a dir del fràncic i té les mateixes arrels que cake o kuchen i, segons expliquen diferents teòrics, com Eliana Thibaut Comalada, el seu origen rau en l'aprofitament de masses de pa que no havien fermentat correctament, i per tant, no havien pujat. En comptes de deixar-les estar, les coïen planes i habitualment les cobrien de sucre per fer-ne les postres.

Com es diu de les coques: "...llur característica resideix en l'extrema varietat de la presentació..."

Les coques poden tenir diferents noms tot i elaborar-se de manera molt semblant, o dir-se igual i ser diferents en molts aspectes com la mida, els ingredients o la forma, però totes tenen, com a denominador en comú, un inici: el pa amanit. 

Aquest pa o base pot ser dolç, com és típic al centre de Catalunya i per Catalunya Nord o salat com més típic és al País Valencià, les Illes Balears o a l'interior de Catalunya.

La d'avui és una de les més conegudes, la coca de vidre.

Una coca allargada i molt fina, ben ensucrada i esquitxada d'anís tot just sortir del forn, el que li dona, no només un deliciós sabor, sinó també la clàssica capa caramel·litzada que sembla vidre, que s'aconsegueix del contacte de l'anís amb el sucre calent.

El secret? Una massa ben fina. Com més fina, millor.

Sabeu que l'últim diumenge de maig, a l'Espluga de Francolí es fa el "Carquitast" -festa gastronòmica entorn del carquinyoli i altres dolços catalans-? Doncs el 31 de maig de 2009, concretament a les 10h del matí, es va celebrar una "cocada" amb una coca de vidre de més de cent metres de llarg i banyada amb xocolata calenta. Casi res. 

  

I anant al gra, per fer aquestes coques es necessiten els següents ingredients:

• 350 gr. farina de força
• 180 ml. d'aigua
• 15 gr. de llevat fresc
• 25 gr. de mantega a temperatura ambient
• 8 gr. de sal
• 8 gr. de sucre (+ sucre per cobrir la coca)
• anís
• pinyons

Fer aquesta coca, no té cap secret.

En primer lloc s'han de barrejar bé tots els ingredients i amassar fins a obtenir una massa homogènia i llisa; això no comporta gaire temps, màxim uns deu-quinze minuts. Jo ho he fet amb KitchenAid i he trigat una mica menys.

Una vegada tinguem la massa llesta, s'ha de fer una bola, tapar amb un drap de cuina humit i deixar reposar uns 15 minuts, aproximadament. És molt poca estona, però el que no ens interessa és que la massa fermenti, perquè volem que quedi cruixent i el més fina possible, per aquesta raó, el repòs ha de ser curt.

Jo he fet servir les mides del Víctor, i com ell indica, s'ha de dividir la massa en porcions de 100 a 150 gr, en funció de com les vulgueu de grans i estirar, donant-los-hi la forma característica -el màxim de llarga i ovalada-.

Llavors, amb molt de compte i amb l'ajuda del corró -sense ell és molt difícil de manipular-, s'ha de passar la coca a la safata de forn, que és important tenir prescalfat a 220º.

Una vegada són a les safates de forn, s'han de cobrir bé amb una bona quantitat de sucre, i jo he posat pinyons, que és el més típic, però es pot posar el que vulgueu.

Quan siguin del color torradet del vostre gust, s'han de treure del forn i regar-les amb un bon raig d'anís per tota la superfície de la coca. Així el sucre cristal·litzarà i la superfície semblarà vidre.

Cruixent i deliciosa, sí senyor. Ideal per començar el cap de setmana...Les setmanes dures, mereixen recompenses.

 És tant lleugera i fina, que sense que us doneu compte, us les haureu cruspit!

I un poema, per una coca.

 Vidre

Sempre el vidre,

sóc arena i foc, i també

la causticitat de la química,

sempre el vidre,

translúcid, lleuger, aigua clara.

Pretor, ert, impertèrrit,

Guardià de l’alteritat;

Escata i ganya, aire i llum,

llavis en la fredor convexa

de la peixera impossible,

frontera d’instants trencats.

Sempre el vidre,

alba pedra en la platja del foc,

vertical infinita,

sempre el vidre,

mirall especular, miraculós miratge;

la raó trontolla

assajant de ser, conformant horitzons

per a aquest devessall de paraules

que es devoren insensibles,

fred espectre d’un pronom

que s’expandeix en bucles de follia.

Sempre el vidre,

palplantat entre les molècules del vidre.

A mil graus de temperatura.

(Francesc Mompó. Uendos, greixets i maremortes.)