divendres, 1 de novembre de 2013

Un brioche que està per morir-se! Pan de muerto.







"Llévate mi alma, quítame la vida, pero de mi Pan 
de Muerto, ni una mordida."

(Dita popular mexicana)




Aquest mes, el repte Bake the world era fer el "Pan de muerto", tant típic a Mèxic per aquestes dates, però no hi vaig ser a temps, tot i que és una recepta que realment, em venia molt de gust fer.

Casualitat o no, el Daniel Jordà, al grup del facebook #ComandoPanarra -sens dubte, un dels meus preferits-, com a repte, també ha proposat aquest pa. 

Ja no tenia excusa.



El "Pan de muerto" té origen a l'època de la Conquesta i diuen que està inspirat en rituals prehispànics i que, avui en dia, és una de les ofrenes més comuns per oferir als difunts.

A Mèxic, l'elaboració d'aquest pa, és una costum que s'ha anat transmetent de generació en generació, que es fa, principalment, els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, coincidint amb la celebració del "Dia dels difunts", tot i que és tant bo, que estic convençuda que en mengen tot l'any.

Abans de que al 1519 els espanyols arribessin a Mèxic -llavors "Nova Espanya"-, existia un ritual, on s'oferia als Deus un cor -explica la llegenda que d'una princesa-, que encara bategués i es posava a dins d'una olla. Expliquen, que qui dirigia el ritual, havia de mossegar el cor en senyal d’agraïment al Déu.

Quan van arribar els espanyols, van rebutjar aquest tipus de sacrificis i per seguir fent-lo, de manera simbòlica, diuen que els mexicans van començar a elabora un pa en forma de cor, pintat amb sucre tenyit de vermell, per simular la sang de la donzella. I diuen, que així va sorgir aquest pa.

José Luis Curiel Monteagudo, al llibre "Azucarados Afanes, Dulces y Panes", diu: 


"Comer muertos es para el mexicano un verdadero placer, se considera la antropofagia de pan y azúcar. El fenómeno se asimila con respeto e ironía, se desafía a la muerte, se burlan de ella comiéndola".


Altres historiadors, n'expliquen un altre origen. 

Al llibre "De Nuestras Tradiciones", s'explica que s'elaborava un pa amb llavors d'amarant, mòltes i torrades, barrejat amb la sang dels sacrificis que oferien els primers pobladors de Mesoamèrica als difunts que enterraven, i que l'oferien en honor a Izcoxauhqui, Cuetzaltzin o Huehuetéotl -algun dels seus Déus-.

Feien un figura de Huitzilopochtli i li posaven un cor d'aquest pa, que després es repartien entre el poble, per compartir la divinitat.

Aquesta és una altre de les llegendes que explica l’origen d'aquest pa, que òbviament es va anar modificant, fins al que avui en dia es coneix.

El "Pan de muerto" té un significat: el cercle que es troba a la part superior del pa és el crani, les barretes són els ossos i el sabor a flor de taronger és pel record als difunts.



Els ingredients que es necessiten, segons la recepta de Daniel Jordà, són:

  • 500 gr de farina de força
  • 150 gr de sucre (+ sucre per cobrir el pa)
  • 10 gr de sal
  • 180 gr d'ous (+ 1 rovell per pintar el pa)
  • 100 gr de mantega (+ mantega per pintar el pa)
  • 40 gr de llet 
  • 50 gr de rom (jo he fet servir legendario
  • 40 gr de llevat
  • 10 gr Aigua de flor de taronger


Barrejar i pastar bé tots els ingredients fins a obtenir una massa llisa i homogènia, i al final de tot, afegir la mantega i seguir pastant fins que a obtenir una massa llisa i brillant.

Deixar resposar fins que dobli el volum.




Després dividir la massa en dues parts iguals, jo ho he fet a ell i de cada part fer una bola petita, dues barres llargues i una bola gran amb la resta. Els bastons s'han d'estirar bé amb els dits, apretant fort perquè al mig es formi una espècie de rosari i que semblin ossos. Anirà al damunt del pa rodejant una altre bola que representarà el crani.




Posar al damunt d'una safata de forn, coberta amb paper vegetal i deixar reposar fins que dobli el volum, tapat amb un drap.

Prescalfar el forn a 200º.

Abans de posar al forn, pintar, amb molt de compte, amb un rovell d'ou barrejat amb unes gotes d'aigua.




I cap a dins del forn. Deixeu coure uns 14-16 minuts, depenent de la mida i de la potència del forn.


Abans de deixar que es refredi, just treure'l del forn, s'ha de pintar bé amb mantega fosa i espolsar bé amb sucre, sigueu generosos! Ja veureu que així queda molt més brillant i amb el sucre pel damunt, es fa difícil resistir-se i no queixalar-los abans de que siguin del tot freds.



És un berenar espectacular! Ja veureu que esponjós i gustós! Bon cap de setmana a tots!





I per acabar, i sense sortir de Mèxic, el meu fragment preferit (molt conegut) del llibre Como agua para chocolate de la Laura Esquivel.


"...Mi abuela tenía una teoría muy interesante, decía que si bien todos nacemos con una caja de cerillos en nuestro interior, no los podemos encender solos, necesitamos, como en el experimento, oxígeno y la ayuda de una vela. Sólo que en este caso el oxígeno tiene que provenir, por ejemplo, del aliento de la persona amada; la vela puede ser cualquier tipo de alimento, música, caricia, palabra o sonido que haga disparar el detonador y así encender uno de los cerillos. Por un momento nos sentiremos deslumbrados por una intensa emoción.

Se producirá en nuestro interior un agradable calor que irá desapareciendo poco a poco conforme pase el tiempo, hasta que venga una nueva explosión a reavivarlo.

Cada persona tiene que descubrir cuáles son sus detonadores para poder vivir, pues la combustión que se produce al encenderse uno de ellos es lo que nutre de energía el alma.

En otras palabras, esta combustión es su alimento.

Si uno no descubre a tiempo cuáles son sus propios detonadores, la caja de cerillos se humedece y ya nunca podremos encender un solo fósforo.

Si eso llega a pasar el alma huye de nuestro cuerpo, camina errante por las tinieblas más profundas tratando vanamente de encontrar alimento por sí misma, ignorante de que sólo el cuerpo que ha dejado inerte, lleno de frío, es el único que podría dárselo.

¡Qué ciertas eran estas palabras! Si alguien lo sabía era ella. Desgraciadamente, tenía que reconocer que sus cerillos estaban llenos de moho y humedad. Nadie podría volver a encender uno solo. Lo más lamentable era que ella sí conocía cuáles eran sus detonadores, pero cada vez que había logrado encender un fósforo se lo habían apagado inexorablemente.

John, como leyéndole el pensamiento, comentó:

- Por eso hay que permanecer alejados de personas que tienen un aliento gélido. Su sola presencia podría apagar el fuego más intenso, con los resultados que ya conocemos. Mientras más distancia tomemos de estas personas, será más fácil protegernos de su soplo.

Tomando una mano de Tita entre las suyas, añadió:

- Hay muchas maneras de poner a secar una caja de cerillos húmeda, pero puede estar segura de que tiene remedio.

Tita dejó que unas lágrimas se deslizaran por su rostro. Con dulzura, John se las secó con su pañuelo.

- Claro que también hay que poner mucho cuidado en ir encendiendo los cerillos uno a uno. Porque si por una emoción muy fuerte se llegan a encender todos de un solo golpe, producen un resplandor tan fuerte que ilumina más allá de lo que podemos ver normalmente y entonces ante nuestros ojos aparece un túnel esplendoroso que nos muestra el camino que olvidamos al momento de nacer y que nos llama a reencontrar nuestro perdido origen divino. El alma desea reintegrarse al lugar de donde proviene, dejando al cuerpo inerte...

Desde que mi abuela murió he tratado de demostrar científicamente esta teoría. Tal vez algún día lo logre. ¿Usted que opina?"







3 comentaris:

  1. Encara que sigui "de muerto" aquest pa deu ser tan bo que deu poder fer reviscolar a qualsevol!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaja! Tens tota la raó del món Mònica! I per esmorzar i començar bé el dia és ideal!! Un pto guapa

      Elimina
  2. Em va quedar pendent l'any passat!! A veure si enguany el faig!!!!

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!