dimecres, 30 d’octubre de 2013

Un pastís per la Martina. El pastís i els cercles de fondant.






"Todas las personas mayores fueron al principio niños, 
aunque pocas de ellas lo recuerdan."

(Antoine de Saint-Exupery)




Fer anys sempre és especial, però si a sobre és el primer aniversari, sens dubte és màgic, sobretot pels pares.

Aquest és un pastís per la Martina, una preciosa nena que el divendres passat va fer un anyet i els seus pares van voler celebrar una festa com es mereixia.

La Marta, la seva mare, volia una festa especial i elegant, amb uns colors concrets que servirien de fil per enllaçar tots els elements de la festa. Colors pastel. Groc suau, roses i lavanda, el color preferit de la Martina.

Des del principi ens vam posar d'acord i ràpidament sabia com seria el pastís.





Els pastissos fets amb fondant són molt vistosos i ara estan de moda. Jo no fa massa que els conec, però us he de dir que encara que semblin complicats de fer, l'ingredient principal és la paciència, i, evidentment, la il·lusió al fer-lo.

El fondant es pot comprar ja fet, llest per estendre i col·locar al damunt del pastís; això fa que t'estalviïs feina, però a vegades hi ha sorpreses.

Pel pastís que avui us ensenyo, vaig comprar el fondant fet, perquè tenia molt clar els colors, però el dia que havia de cobrir el pastís amb el fondant, hi havia tanta humitat que no parava de suar -no m'havia passat mai- i al final el vaig haver de fer jo mateixa! Sort que un parell de setmanes abans, el meu amic Mario i jo, vam assistir a un curs de fondant al Garden's cake de Caldes de Montbui i em vaig poder espavilar. Coses que passen, l'important és no perdre els nervis.

L'interior del pastís havia de ser igual de delicat que els colors i que la resta de la festa, així que em vaig decantar pel meravellós bescuit de vainilla i el fantàstic buttercream, també de vainilla, del llibre Objetivo: Tarta Perfecta, de l'Alma Obregón.



En aquest cas, vaig fer un pastís de 4 pisos, amb les mides següents:


Pels 4 layer cakes:
  • 400 ml d'oli de gira-sol
  • 400 gr de sucre
  • 400 gr de farina
  • 4 culleradetes de llevat tipus Royal
  • 8 pus
  • 2 culleradetes de pasta de vainilla
  • 2 porcions d'almívar (200 gr de sucre + 200 gr d'aigua)

Pel buttercream:
  • 500 gr d'icing sugar
  • 500 gr de mantega
  • 4 culleradetes de pasta de vainilla

Pel fondant:
  • 7 gr de gelatina
  • 1 cullerada sopera de glucosa
  • 1 cullerada sopera de glicerina alimentària
  • 1 cullerada sopera de d'oli de gira-sol
  • 3 cullerades d'aigua (sense comptar la d'hidratar la gelatina)
  • 500 gr de sucre glas

- Fondants de colors: groc suau, rosa nupcial, rosa ballarina i lavanda suau de Squires Kitchen's.



Per fer les bases del pastís vaig fer servir un motlle per layer cake de 20 cm de diàmetre, que per enfornar, s'ha de preparar untant amb mantega i cobrint la base amb un cercle de paper vegetal, tal i com podeu veure a la foto.





I després, amb paciència, s'han d'anar enfornant les quatre capes de bescuit que té el pastís.


Com hem d'anar posant al forn pastís, per pastís, no vaig fer tota la massa de cop i els ingredients totals que us he indicat, els vaig dividir en quatre tandes. Per tant, per a cada pastís, vaig necessitar: 100 ml d'oli de gira-sol, 100 gr de sucre, 100 gr de farina, 1 culleradeta de llevat, 2 ous i mitja culleradeta de pasta de vainilla.


Primer de tot, s'ha de batre bé el sucre amb els ous fins que doblin el volum i blanquegin. Després, amb molt de compte, s'ha d'afegir l'oli i seguir batent fins a obtenir una massa fina i homogènia.


Llavors, s'ha d'afegir la farina que haurem tamisat amb el llevat i quan aquesta sigui ben integrada a la massa, afegir la pasta de vainilla.


I cap al forn, que tindrem prescalfat a 170º durant 25 minuts -punxeu amb un escuradents fins que us surti net, però a mi em va trigar aquest temps, de manera exacte, als quatre pastissos-.





Mentre es refreden els bescuits, s'ha de preparar l'almívar, posant al foc, en un cassó, l'aigua i el sucre i deixant que bulli uns 3 minuts.





Quan els bescuits siguin freds, els punxeu amb un escuradents, pels dos costats i, amb l'ajuda d'un pinzell, s'han d'anar impregnant bé d'almívar. Pels dos costats. Amb les mides que us he donat, s'han de pintar bé els quatre bescuits i acabar tot l'almívar.




Per preparar la buttercream s'ha de batre la mantega -consistència pomada-, i l'icing sugar, a màxima velocitat, fins que dobli el volum i la barreja blanquegi. La consistència final és semblant a la d'un gelat cremós. Una recomanació: abans de començar a batre, tapeu el bol amb un drap, si no voleu que us quedi tota la cuina plena de sucre.





I ja només queda preparar el pastís.


Primer s'han d'igualar els bescuits per la part superior. Al treure'ls del forn no queden llisos, queden una mica abombats i s'han d'igualar. Llavors s'ha de posar un primer bescuit i al damunt una generosa capa de buttercream, posar el següent bescuit i així successivament fins muntar-lo sencer.





El següent pas és aplicar una primera capa de crema pels costats i pel damunt, ben fina, que servirà perquè no ens molestin les engrunes del pastís i deixar una hora, com a mínim, a la nevera.





Passada aquesta estona, quan la crema ja s'ha endurit, s'ha de cobrir amb més crema, fins aconseguir una capa ben llista amb les vores ben rectes. Com més llis el deixeu, més perfecte quedarà al cobrir amb el fondant.





I a la nevera. Jo el vaig deixar tota la nit.




Al dia següent s'ha de cobrir el pastís.


Si voleu fer el fondant, primer de tot s'ha d'hidratar la gelatina i després escórre-la bé. Abans de fer el fondant, escalfem un punt de res l'aigua i així desfem la gelatina i, després, només es tracta d'amassar bé tots els ingredients.


Després, tant si heu fet vosaltres el fondant, com si l'heu comprat, s'ha d'amassar bé perquè agafi elasticitat i es pugui cobrir el pastís sense problemes.


S'ha d'estendre bé al damunt d'una superfície antiadherent amb una mica de sucre glas pel damunt de la taula, i amb l'ajuda d'un corró, movent continuament la massa perquè no s'enganxi, amb l'espàtula.


Ha de quedar una capa fina, però no en excés, ja que si ens passem, es formaran escletxes i al cobrir el pastís se'ns trencarà el fondant. L'ideal són uns 3-5 mm.


Amb molt de compte, i amb l'ajuda del corró, s'ha d'agafar la capa de fondant que hem estès, centrar-la al damunt del pastís i deixar-la caure amb molt de compte. Amb les mans, suaument i a poc a poc, amb molta delicadesa, s'ha d'anar enganxant a les parets del pastís, intentant que no faci arrugues. El fondant és molt elàstic, així que quan veieu que apareix una arruga, amb compte, només cal estirar una mica i recol·locar-lo, fins que vagi quedant llis.





Una vegada ben cobert, s'ha de tallar l'excedent inferior amb un talla pizzes o amb un ganivet sense serra, ben afilat, i allisar amb l'ajuda d'un allisador.





I ja podem preparar la decoració. En aquest cas, cercles de colors.

Amb un tallador de galetes circular, de la mida triada, s'ha d'anar tallant cercles de colors de la pasta de fondant, que s'ha d'estendre igual que hem fet amb la capa blanca. I anar reservant a mida que els aneu tallant. Us recomano que primer talleu tots els cercles i, després, munteu el pastís.





Una vegada tingueu tots els cercles fets, s'han d'anar enganxant amb l'ordre que vulgueu, pintant amb una mica d'aigua la part de darrera dels cercles; la quantitat d'aigua ha de ser mínima, perquè si us passeu, no us enganxarà.





Jo vaig tenir la sort de que em sortís la sèrie perfecte i no hi havia cap color fora del seu lloc, en tot el pastís. Suposo que per compensar els problemes que vaig tenir amb la humitat.


Per conservar el pastís, no el poseu mai a la nevera. Dins d'una caixa de cartró, al aire lliure, és com ho faig jo.


Com veieu és un procés llarg que heu de començar a fer un parell de dies abans. El pastís una vegada muntat, millor d'un dia per l'altre ja que el fondant agafa consistència, els colors pugen i, l'interior, agafa més sabor. Així que el més important és una bona planificació.







I després d’explicar-vos un pastís per una princesa, m’ha vingut de gust acabar, tal i com he començat, amb Antoine de Saint-Exupery, i El Principito:


“Fue entonces cuando apareció el zorro:

- Buenos días– dijo.

- Buenos días – contestó amablemente el principito-, que se volvió, pero no vio a nadie.

- Estoy aquí abajo, bajo el manzano- dijo la voz. 

- ¿Quien eres?- le contestó el principito-. Eres muy bonito...

- Soy un zorro.

- Ven a jugar conmigo- le propuso el principito-. Me siento muy triste.

- No puedo jugar contigo- le dijo el zorro-. No estoy domesticado.

- ¡Ah perdón!- dijo el principito.

Pero después de reflexionar, le dijo:

- ¿Qué significa "domesticar"?

- Tú no eres de aquí- dijo el zorro-. ¿Qué buscas?

- Busco a los hombres- contestó el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?

- Los hombres- dijo el zorro- tienen fusibles y cazan. ¡Es muy desagradable! También crían gallinas. Sólo se interesan por eso. ¿Buscas gallinas?

- No- le contestó el principito-, busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"?

- Es una cosa muy olvidada- dijo el zorro-. Significa "crear lazos..."

- ¿Crear lazos?

- Ciertamente- dijo el zorro-. Para mí tú no eres aún más que un muchachito semejante a cien mil muchachitos. Y no tengo necesidad de ti. Y tú tampoco tienes necesidad de mí: yo no soy para ti más que un zorro semejante a cien mil zorros. Pero si tu me domesticas, tendremos el uno necesidad del otro. Serás entonces para mí el único del mundo. Yo seré también para ti el único del mundo.

- Comienzo a entender- dijo el principito-. Hay una flor...creo que me ha domesticado...

- Es posible- dijo el zorro-. ¡Suceden en la Tierra tantas cosas...!

- ¡Oh, no es en la Tierra!- dijo el principito.

El zorro parecía muy intrigado:

- ¿En otro planeta?

- Sí.

- ¿Hay cazadores en ese planeta?

- No.

- ¡Eso es interesante! ¿Y gallinas?

- No.

- Nada es perfecto- suspiró el zorro.

Pero el zorro volvió a su idea:

- Mi vida es monótona: cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres se parecen. Por eso me aburro un poco. Pero si tú me domesticas, mi vida se iluminará. Conoceré un ruido de pasos diferente a los otros. Los otros harán que me oculte, los tuyos me llamarán como música. Y, además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan; para mí el trigo es inútil. Los campos de trigo no me sugieren nada. Eso es triste. Pero si tú tienes los cabellos dorados. ¡Será maravilloso si me domesticas! El trigo dorado me hará recordarte. Y amaré el ruido del viento en el trigo...

El zorro calló y miró por largo tiempo al principito:

- ¡Por favor, domestícame!- dijo.

- Bien quisiera- le contestó el principito-, pero no tengo mucho tiempo. Tengo que encontrar amigos y conocer muchas cosas.

- Sólo se conocen aquellas cosas que se domestican- dijo el zorro-. Los hombres no tienen tiempo de conocer nada. Compran las cosas ya hechas a los vendedores. Pero como no existen vendedores de amigos, los hombres no tienen amigos. Si quieres tener un amigo, ¡domestícame!

-¿Qué hay que hacer?- dijo el principito.

- Hay que ser paciente- respondió el zorro-. Primero te sentarás un poco lejos de mí, así, en la hierba. Yo te miraré de reojo y tú no dirás nada. La palabra es fuente de malentendidos. Cada día podrás sentarte un poco más cerca...

Al día siguiente volvió el principito.

- Hubiese sido mejor que volvieses a la misma hora- dijo el zorro-. Si por ejemplo, vienes a las cuatro de la tarde, desde las tres yo me sentiré feliz. Y a medida que se aproxime la hora, me sentiré más contento. A las cuatro ya comenzaré a agitarme y a estar inquieto: ¡conoceré el precio de la felicidad! Pero si llegas a cualquier hora, jamás sabré cuándo preparar al corazón...Los ritos son necesarios.

- ¿Qué es un rito?- preguntó el principito.

- Esto es algo que también ha sido olvidado- dijo el zorro-. Es lo que hace que un día sea diferente a otro día; una hora de las otras horas. Por ejemplo, entre los cazadores existe un rito. El jueves bailan con las chicas del pueblo. Por lo tanto, el jueves es un día ¡maravilloso! Ese día paseo hasta la viña. Si los cazadores bailasen cualquier día, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.

Así, el principito domesticó al zorro. Y cuando se aproximaba el día de la partida:

- ¡Ah!- dijo el zorro-. Voy a llorar.

- Tuya es la culpa- dijo el principito-. Yo no te deseaba ningún mal, pero tú has querido que te domesticara...

- Efectivamente- dijo el zorro.

- ¡Y ahora vas a llorar!- le contestó el principito.

- Sí- dijo el zorro.

- Entonces, ¿qué ganas?

- Gano- dijo el zorro- debido al color del trigo.

Después añadió.

- Mira nuevamente las rosas. Comprenderás que la tuya es la única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.

El principito fue a ver las rosas:

- Vosotras no sois exactamente iguales a mi rosa, ni sois nada aún- les dijo-. Nadie os ha domesticado ni vosotras habéis domesticado a nadie. Sois como era mi zorro, que no era más que un zorro semejante a otros cien mil zorros. Pero yo lo hice mi amigo y ahora es único en el mundo.

Las rosas se sintieron muy disgustadas.

- Sois hermosas, pero estáis vacías- insistió-. No se puede morir por vosotras. Seguro que un caminante cualquiera os creería igual a mi rosa, pero ella es más importante que todas vosotras; porque yo la he regado; porque la protegí contra el frío con mi campana de vidrio; porque la resguardé contra el viento con el biombo; porque le maté los gusanos (excepto dos o tres que se hicieron mariposas). Porque he escuchado sus lamentos y a veces cómo se envanesía y hasta cómo se callaba. Porque es mi rosa.

Y volviéndose hacia el zorro:

- Adiós- le dijo.

- Adiós- le contestó el zorro-. Este es mi secreto, muy sencillo: sólo se ve bien con el corazón, lo esencial es invisible a los ojos.

- Lo esencial es invisible a los ojos- repitió el principito para recordarlo.

- El tiempo que perdiste con tu rosa es lo que la hace tan importante.

- El tiempo que perdí con mi rosa- repitió el principito a fin de recordarlo.

- Los hombres han olvidado esta verdad- dijo el zorro-. Pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Eres responsable de tu rosa...

- Soy responsable de mi rosa...- repitió el principito a fin de recordarlo."

 (Antoine de Saint-Exupery)








6 comentaris:

  1. Ostres noia, un pastís maquíssim! Si a la Martina no li ha agradat, m'ho envies que a mi si, jajaja!

    He fet algunes cosetes amb fondant, però veient les teves em sembla que estic a anys llum, tot el que fas et queda xulíssim!

    Petons, i feliç castanyada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies guapo!!! No et pensis, cal paciència! No tot surt a la primera!! Molt bona castanyada!! Ptons

      Elimina
  2. Un pastís elegantíssim! A mi el fondant no m'agrada gaire, però s'ha de reconèixer que, a nivell estètic no té rival!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies guapa! A mi tampoc m'agrada gaire! Sóc de salat i el fondant és massa per a mi, però el fet a casa és més suau!! Un pto!!!

      Elimina
  3. una tarta preciosa, me encanta! y tiene que estar buenisima bicos

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!