Avui, fons d’armari. Tomàquets confitats.

“Con tomates, mil manjares”

(Dita popular)

Moltes vegades, sobretot ara que és època de rebaixes, sentim parlar de tots els bàsics que no poden faltar al nostre armari; el que s’anomena “fons d’armari”.

Jo, de moda en sé poc, de fet, penso que sóc bastant desastre, però penso que us puc parlar una mica d’un concepte que també se li hauria de donar la importància del fons d’armari: el fons de despensa o el fons de nevera.

Evidentment, la recepta que avui us proposo, no és la “camisa blanca” d’un fons d’armari, però sí l’elegant que tenim de reserva per a un sopar imprevist. Amb aquests tomàquets, en un moment, podem improvisar una meravella.

La paraula tomàquet, prové de la paraula de la llengua Náhuatl (azteca) tomātl; la terminació “atl”, significa aigua i tomal, “gordura”, per tant tomàquet, literalment, vol dir “aigua gorda”. Tot i que en realitat, tomàquet, bé, tomate, és la forma curta de la paraula jitomate, que prové de xictomatl, en Náhuatl, (xic de xictli, que vol dir melic, i tómalt, que vol dir tomàquet); així doncs, literalment significa tomàquet de melic.

Aquesta paraula, però, al igual que el producte, es va escampar per Europa i va rebre altres noms; els primers que es van cultivar a Itàlia, sembla ser que eren de color groc i al 1554, el botànic Piero Andrea Mattioli, els va anomenar “pomo d’oro” (poma daurada).

Aquell mateix any, Dodoens, un herborista holandès, va fer una descripció detallada del tomàquet i el va qualificar d’afrodisíac; el que explica, com se l’anomena en algunes llengües, com pomme d’amour en francès o love apple, com se l’anomena, a vegades, en anglès.

La meva relació amb el tomàquet és tumultuosa. No m’agrada gens el tomàquet cru, però sí el suc de tomàquet, adoro el pa amb tomàquet, però gens els tomàquets al forn, m’encanta la melmelada de tomàquet amb brie, el gazpacho, i tinc una mena d’estranya addicció respecte la salsa de tomàquet “receta artesana” del Mercadona. En fi, que o l’adoro, o no m’agrada gens. De fet, els tomàquets secs o italians els avorreixo –menys els que em va recomanar el Daniel Jordà i amb els que faig uns pans espectaculars seguint una recepta seva-, però aquests són especials, sobretot si aconseguiu uns tomàquets cherry de qualitat. Els que compra la meva mare al mercat són exquisits.

La recepta me la ha donat ella, i francament, no sé d’on l’ha tret, només sé que, a casa, quan en feia, i en feia un pot gegant, si no em posava fre, podia durar el pot un parell de dies només. Hi ha qui pica fuet entre hores, i jo picava tomàquets; abans de conèixer aquesta recepta m’expliquen que vaig picant tomàquets cuits al forn, i no m’ho crec.

Els tomàquets confitats són un acompanyament perfecte per carns, peixos, aperitius, en fi, com he dit al principi, són imprescindibles per un bon fons de nevera, ja que són ideals per gairebé tot.

Per fer la recepta, es necessiten, els següents ingredients:

• 1 kg de tomàquets cherry de branca 
• 1 cabeça d’alls 
• Oli d’oliva 
• Farigola 
• Orenga 
• Sucre i sal

Primer de tot, prescalfem el forn a 90ºC.

Acte seguit, i abans de començar a preparar els tomàquets, s’han de posar en un bol 1 got i mig aproximadament d’oli d’oliva verge, orenga, farigola i els alls, que s’han de pelar i tallar a làmines -1 cabeça d’alls-. Així, mentre es preparen els tomàquets, l’oli va confitant.

A part, s’han de treure els tomàquets de les branques, netejar bé amb aigua i anar tallant-los per la meitat (verticalment).

Els tomàquets s’han de posar a una safata de forn, així que el millor és forrar-la amb paper de forn, ja que després, ens serà més fàcil recollir l’oli i els sucs del tomàquet quan ja siguin cuits.

Així que, amb els tomàquets tallats, el següent pas és anar col·locant-los a la safata, un al costat de l’altre; no cal que deixeu espai, podeu omplir tranquil·lament la safata “a tope”.

Quan estiguin tots col·locats, s’ha d’anar tirant una mica de sucre per sobre de cada tomàquet i després es fa el mateix amb la sal, de manera que tots en rebin una mica de cada.

 

Finalment, amb una cullera s’ha d’anar tirant, per sobre dels tomàquets, l’oli amb la barreja d’herbes i repartir les làmines d’all pel damunt, intentant que quedin una mica repartits.

I cap al forn, on han de coure durant dues hores i mitja o tres, en funció de la mida dels tomàquets.

Quan es treuen del forn, es retiren els alls –ja que algun estarà bastant torrat-, i es col·loquen els tomàquets per capes en un pot de vidre. 

Després es recull tot l’oli que queda a la safata del forn, i es tira pel damunt dels tomàquets; si cal se n’afegeix més perquè quedin coberts i es conservin perfectament.

I per acabar, una altra de les fantàstiques Odes de Pablo Neruda. Algun aliment s’ha quedat sense que aquest meravellós poeta li’n faci un poema?

Oda al tomate

La calle
se llenó de tomates,
mediodía,
verano,
la luz
se parte
en dos
mitades
de tomate,
corre
por las calles
el jugo.
En diciembre
se desata
el tomate,
invade
las cocinas,
entra por los almuerzos,
se sienta
reposado
en los aparadores,
entre los vasos,
las mantequilleras,
los saleros azules.
Tiene
luz propia,
majestad benigna.
Debemos, por desgracia,
asesinarlo:
se hunde
el cuchillo
en su pulpa viviente,
es una roja
víscera,
un sol
fresco,
profundo,
inagotable,
llena las ensaladas
de Chile,
se casa alegremente
con la clara cebolla,
y para celebrarlo
se deja
caer
aceite,
hijo
esencial del olivo,
sobre sus hemisferios entreabiertos,
agrega
la pimienta
su fragancia,
la sal su magnetismo:
son las bodas
del día,
el perejil
levanta
banderines,
las papas
hierven vigorosamente,
el asado
golpea
con su aroma
en la puerta,
es hora!
vamos!
y sobre
la mesa, en la cintura
del verano,
el tomate,
astro de tierra,
estrella
repetida
y fecunda,
nos muestra
sus circunvoluciones,
sus canales,
la insigne plenitud
y la abundancia
sin hueso,
sin coraza,
sin escamas ni espinas,
nos entrega
el regalo
de su color fogoso
y la totalidad de su frescura.

(Pablo Neruda)