La meva sopa preferida. Vichyssoise.

 

"De la tierra el carnero;

y de la huerta el puerro."

(Dita popular)

Pel que he llegit, les sopes, són més importants, o millor dit, han estat més importants, del que pensem.

Sou capaços d’imaginar la primera vegada que l’home, poc després de descobrir el foc, va provar de submergir en aigua carn o verdures i després d’escalfar-la provar el líquid resultant? Segurament, va ser meravellós.

Allò, encara que mai m’ho havia plantejat, va suposar un canvi molt important. De sobte, havien descobert a menjar, sense necessitat de mastegar. Això va comportar, al llarg dels anys, una evolució de les mandíbules, deixant més espai al desenvolupament del cervell.

Ja a Roma hi havia gran costum de consumir sopes. Els pastors, durant la primera època de l’imperi Romà, consumien, com a plat principal, sopa de “farro” (ordi a mig moldre, remullat) i cigrons, que acompanyaven amb verdures, llegums, fuites i formatges. Més endavant, van començar a elaborar sopes de blat i altres cereals o de polenta.

Diuen que Neró, que era molt aficionat al cant, prenia cada dia un caldo calent elaborat amb porros que, segons creia, tenia la qualitat de protegir les cordes vocals, i Apicio, el restaurador més famós de l’antiga Roma, servia refinades i suculentes sopes que feia amb llenties, cigrons, pèsols, molt especiades i condimentades amb oli i garum.

El cert, però, és que la sopa també va ser molt important durant la història perquè va salvar a moltes persones de la gana. Amb pa i aigua, o peles de patates i aigua, o amb el que es trobés, es feien soper per omplir l’estómac.

I aquí s'acaba el primer capítol de la història de la sopa, una intruducció, que continuaré, recepta a recepta.

Però avui, no vull parlar de la sopa en general, vull parlar de la Vichyssoise, la meva sopa preferida.

Avui, oficialment, queda enrere l’estiu, però el calor encara apreta i encara venen de gust primers plats ben fresquets.

Diuen que la Vichyssoise va néixer a finals dels anys vint, a Nova York, a la cuina d’un prestigiós restaurant, anomenat “Rich-Carlton” on el xef, Louis Diat, originari de la regió de Vichy, va decidir batejar el plat amb el nom de la localitat que el va veure néixer.

En un dels seus llibres, va explicar d’on va sorgir la idea d’aquesta deliciosa sopa freda, dient:

"Mi madre solía hacernos una sopa de puerros y patatas, que nos gustaba mucho;

pero en verano, cuando la sopa nos parecía demasiado caliente,

pedíamos leche para enfriarla.

Años más tarde, este recuerdo me dio la inspiración

para crear la sopa que he llamado "crema vichyssoise"." 

Ràpidament, aquesta sopa freda, va fer-se molt coneguda i el seu nom, estava a la boca de tots.

Imagineu que, al 1940, en plena Segona Guerra Mundial, la ciutat de Vichy va passar a ser la capital de la França col·laboracionista amb els nazis, el que va derivar en que el seu nom, no fos ben vist. Els xefs de la França lliure, dirigits pel xef Augusto Escoffier, van proposar que el nom d'aquesta sopa es modifiqués i passés a dir-se "Creme Gauloise", però només es va fer servir, i no de manera generalitzada, durant el conflicte, perquè la sopa no va deixar mai de ser la Vichyssoise. 

Suposo que com totes les receptes, hi ha moltes maneres de fer-la. Jo, com la majoria de receptes, les he après de la meva mare, i com ella, la segueixo fent. Recordo com, quan era petita i la meva mare feia Vichyssoise, esperava impacient per provar de sal i per escurar les verdures trinxades del colador. Em costava, enormement, esperar a que estigués freda. Cullerada a cullerada, l'anava provant i la quantitat de sopa baixava.

Per dues persones, es necessiten els següents ingredients:

• 3 porros 
• 2 patates 
• 1 ceba tendre 
• Mantega 
• Sal i pebre 
• Llet sencera 
• Aigua

Primer de tot, s’han de netejar les verdures i treure la part més verda dels porros, així com la part de les arrels. Per netejar-los bé, s’ha de fer un tall en forma de creu a la part superior del porros i passar-los per sota l’aixeta; així evitarem que quedin restes de sorra.

Després, s’ha de tallar totes les verdures i les patates, que s’han de pelar, en daus petits.

En una cassola s’ha de posar un bon tros de mantega i deixar que es fongui; quan sigui fosa, s’han d’afegir les verdures i les patates, salar i deixar sofregir a foc fort, fins que es daurin una mica.

Llavors, s’ha d’afegir aigua fins a cobrir bé totes les verdures i deixar coure fins que siguin ben cuites, aproximadament uns 20-25 minuts.

Hi ha qui afegeix caldo de pollastre o de verdures. A mi, personalment, m’agrada afegir aigua i que aquesta s’empapi bé del sabor de les verdures.

Quan siguin cuites, i ja fora del foc, s’ha de triturar bé amb el minipimer i afegir llet fins a obtenir la textura que es vulgui. Podeu afegir nata –en dies especials ho faig així-, però pel dia a dia, m’agrada fer-la lleugera.

A mi m’agrada amb bastant pebre i sense colar –però ben triturada-.

I només queda refredar bé amb unes horetes a la nevera.

Jo decoro la sopa amb la part verda dels porros, ben neta i a tallets ben fins, és molt aromàtic, i unes gotes d’oli.

És perfecte també com a aperitiu, en gotets de xarrup.

I ja podeu agafar una cullera!

Oda a la cuchara

Cuchara,
cuenca
de
la más antigua
mano del hombre,
aún
se ve en tu forma
de metal o madera
el molde
de la palma
primitiva,
en donde
el agua
trasladó
frescura
y la sangre
salvaje
palpitación
de fuego y cacería.

Cuchara
pequeñita,
en la
mano
del niño
levantas
a su boca
el más
antiguo
beso
de la tierra,
la herencia silenciosa
de las primeras aguas que cantaron
en labios que después
cubrió la arena.

El hombre
agregó
al hueco desprendido
de su mano
un brazo imaginario
de madera
y
salió
la cuchara
por el mundo
cada
vez
más
perfecta,
acostumbrada
a pasar
desde el plato a unos labios clavelinos
o a volar
desde la pobre sopa
a la olvidada boca del hambriento.

Sí,
cuchara,
trepaste
con el hombre
las montañas,
descendiste los ríos,
llenaste
embarcaciones y ciudades,
castillos y cocinas,
pero
el difícil camino
de tu vida
es juntarte
con el plato del pobre
y con su boca.

Por eso el tiempo
de la nueva vida
que
luchando y cantando
proponemos
será un advenimiento de soperas,
una panoplia pura
de cucharas,
y en un mundo
sin hambre
iluminando todos los rincones,
todos los platos puestos en la mesa,
felices flores,
un vapor oceánico de sopa
y un total movimiento de cucharas.

(Pablo Neruda)