I comença la temporada de bolets! Crêpes de camagrocs.

"Pluja a darrers de setembre, 

per l'octubre bolets sembra."

(Dita popular)

I com cada any, ja els tenim aquí. Des de fa uns dies que entres a les fruiteries i notes el seus aromes, que et criden. Així que, Arnau -em dirigeixo directament a tu-, ja podem començar a preparar les botes i el cistell, i organitzar una batuda en busca de bolets, una mica més lluny que l'any passat. Vull repetir els canelons.

L'any passat ens vam llevar tard i vam anar a buscar bolets, podria dir que, gairebé, l'últim cap de setmana de la temporada, i tot i això, i sumant que mentre nosaltres pensàvem que estàvem endinsats en un frondós bosc, lluny de la civilització, a menys d'un metre, darrera uns esbarzers, corrien famílies senceres per un camí a tocar d'una casa pairal d'aquelles on es fan calçotades i carn a la brasa, déu ni dó el resultat. A més, teniem com a pla B la casa pairal, però no va ser necessari.

A canvi, un dinar improvitzat a casa. L'Arnau portava patates d'Olot i jo vaig improvisar uns canelons amb una mica del farcit de les patates que sobrava i els bolets. I quins canelons! Arnau, vull repetir.

El que més vam trobar van ser camagrocs -en castellà rebozuelos o trompetas amarillas- i trompetes de la mort, i puc dir que, i no ho dic perquè siguin els més fàcils de trobar, són, sens dubte, els meus preferits.

Els bolets es separen en diferents grups, i dins del grup cibarius, es troben uns que vulgarment es diuen "tropetes de bosc", i es caracteritzen, precisament, per la seva forma atrompetada, algunes amb colors diferents, una trompeta més o menys gran, amb diferents sabors, però molt semblants.

I dins aquest grup, hi ha el camagroc, que és el bolet que avui faré servir a la meva recepta.

El camagroc o trompeta groga (també anomenat rossinyol de pi, rossenyolic, vaqueta de pi o moixernó de bosc) és un bolet comestible deliciós, delicat i suau, que tot i tenir poca carn, és exquisit. Té forma atrompetada i un característic barret (o trompeta) taronjós d'uns 3-6 centímetres de diàmetre, buit al seu interior. És molt fàcil de trobar, ja que creix, de manera incontrolada -formen colònies extenses- sota els pins; els agrada la molsa i la pinassa humida. Així que, tot i que s'han de recollir de manera delicada, un a un, poc a poc van omplint el cistell.

L'altre dia, només entrar a la meva verduleria preferida, allà estaven. Perfectament col·locats en cistellets. Aquell dia, ja havíem decidit sopar crêpes, a petició de l'Òscar, i ell mateix em va donar la idea. Perquè no fas els crêpes farcits de bolets? I només dir això, igual que a la pel·lícula Matrix quan plouen les dades en verd, el meu cap va començar a imaginar combinacions. Al final, la més senzilla, i com a resultat uns crêpes espectaculars.

Jo he fet servir una crêpera de la marca Princess -per fer crêpes tant grans com els que es solen menjar a la Bretanya-, que em van regalar a la revista Descobrir Cuina, de la que en sóc subscriptora, però també podeu fer-los a la manera tradicional, en una paella. Quan era petita, recordo que la mare tenia una crepera que m'encantava...es posava la massa en un plat i es sucava la màquina, del revés, es deixava caure l'excés, i quan la giraves, gairebé ja estava cuit el crêpe i només se li havia de donar la volta...n’havíem menjat molt de petits, i quan en feia, era com si aquell dia fos especial.

La recepta de la massa dels crêpes la vaig treure del llibre "Huevos", de Michel Roux; Un llibre, senzillament espectacular, i, com no podia ser d'una altra manera, els crêpres són increïbles. 

Per la massa es necessita:

• 125 gr de farina
• 15 gr de sucre glas
• un pessic de sal
• 2 ous
• 325 ml de llet sencera
• 100 ml de crema de llet espessa
• mantega (per fer-los)
  

I pel farcit:

• 400 gr de camagrocs
• 1-2 cebes tendres gran 
• vi blanc
• sirope d'Àgave (o mel)
• sal i pebre
• llet evaporada 
• formatge que fongui bé (brie, havarti, de raclette...)
• mantega

El primer de tot és fer la massa de les crêpes, ja que, com a mínim, hauria de reposar uns 30 minuts a la nevera.

Molt senzill, només es tracta de posar tots els ingredients en un bol i amb el minipimer barrejar bé.

Una vegada s'ha obtingut una massa llisa, fina i homogènia, s'ha de tapar amb paper film, i cap a la nevera.

Mentre la massa reposa, ja es pot fer el farcit.

Tampoc té cap complicació.

En primer lloc s'ha de picar la ceba a trossets ben petits i sofregir-la en una paella amb mantega. 

Mentre la ceba es va sofregit, amb l'ajuda d'un paper o d'un drap humit, s'han de netejar, delicadament, els bolets; enretirar la pinassa i tota la sorra possible, però evitant passar-los per sota l'aigua. No cal que els talleu. Tenen molta aigua i reduiran molt, així que vaig optar per deixar-los sencers.

Quan la ceba comença a tenir un color marronós, s'ha de tirar un rajolí de sirope d'Àgave o mel, en el seu defecte, i un bon raig de vi blanc, i deixar que evapori; i quan encara no s'hagi evaporat del tot, afegir els bolets.

En el moment en que veieu que ja no queda gairebé líquid a la paella, ja es pot afegir la llet evaporada; més, o menys, en funció de com vulgueu el farcit de cremós. I salpebrar.

Tant si feu servir crepera, com paella, s'ha de escalfar i quan sigui ben calenta, afegir una mica de mantega i un cullerot de massa. Si el feu amb paella, és fàcil retirar-ne l'excés, si és amb crepera, no tant, però s'ha de mirar d'aconseguir un crêpe, el més fi possible.

Quan sigui cuit d'un costat, s'ha de girar i llavors, ja el podem farcir. Jo he posat ben escampat el farcit de camagrocs i al damunt unes làmines de formatge i l'he plegat en dues parts, com veureu a la foto, però plegueu-lo com vulgueu. Abans de plegar-lo, m'he assegurat de que el formatge estigues fos.

Com ja he dit, aquesta crepera fa crêpes molt grans i amb un per persona és suficient. Si els feu més petits, l'ideal és un parell. Són deliciosos!

Per acabar, avui vull transcriure un text de Josep Pla, que ens va deixar textos replets de sensacions, no només gastronòmiques, i del que a mi m’encanta, el detall amb que descriu tot:

Els bolets

En aquestes extasiades, transparents hores de tardor, la gent surt a caçar bolets. Els vessats dels petits pujols, coberts de pins, del país, s'emplenen de veus llunyanes, de crits, de fressa. La gent remou la fullaraca, la molsa, la terra, que fa un perfum rovellat, incitant, corromput. Quan n'apareix una mata, quina delícia de colors, de colors de rovells, ferruginosos, de verdets, de violacis, de grisos! Les tarda comencen a escurçar-se. Les herbes fan una olor intensa. Els arbres despullats, tocats de color de vinagre i d'or vell, tenen una pompa decrèpita. L'aire és viu. Una ramiola de vent fa caure, planejant, les fulles grogues. En els racons emboscats, la humitat s'hi concentra, blava i espessa. Sobre la molsa titil·len les gotes d'aigua freda. El temps -la tarda- passa ràpidament. La llum es dissol en el crepuscle. És la tardor. Tot fuig en una fugacitat trèmula. Temps de bolets...

(Josep Pla)