Amants perfectes. Vieires amb crema de porros al cava i pernil ibèric.

"En cocciones cortas se aprecia la perfección;

en cambio, en las largas, el ingenio y la armonía."

(Michel Bras)

No està provat científicament, però diuen que hi ha certs aliments que són afrodisíacs. I a la recepta que postejo avui, em sembla, que n'he combinat uns quants. 

Diuen, que algunes begudes ajuden a estimular els sentits, sobretot si es comparteixen amb la parella, com el cava; la tradició popular també parla meravelles del marisc i dels mol·luscos; i sembla ser que el mateix passa amb un bon pernil ibèric, tallat ben, ben fi. Així que com us deia, el que us presento avui, és un plat ideal per un bon sopar de dos.

Hi ha moltes parts del món que anomenen concha al òrgan femení, per la semblança entre les ostres obertes, i a la cuina afrodisíaca occidental, les ostres i vieires i el cava, són els ingredients sensuals i sexuals per antonomàsia. Diuen que Casanova seduïa a les seves amants oferint-los ostres des de la seva pròpia boca.

Des de l’antiguitat, a més a més, els aliments afrodisíacs s'han relacionat amb productes marins. Potser per l'associació amb Afrodita, símbol de la sensualitat, de l'erotisme i del plaer. És la deesa de l'amor, de la fertilitat i de la bellesa i encarna el desig sexual.

La Venus dels romans, com així s'anomena, i segons explica la llegenda, va tenir un orígen no gens comú. El seu pare, Cronos (Saturn), per poder sortir de l'úter de la seva mare Gea (deesa de la Terra), va haver de tallar el membre d'Urà (Déu del cel), amb una falç afilada, i aquest, va caure al mar, on va quedar flotant entre la blanca escuma. Diuen que dins d'aquest membre que flotava i flotava, va anar creixent Afrodita -que literalment significa la que surgeix de l'escuma-, i que va néixer blanca i perfecte com l'aphros (escuma) que l'acunava.

Altres, diuen que va néixer d'una conxa i que, una vegada va néixer, va navegar edins d'ella cap a la costa, fins que, amb l'ajuda dels vents Céfiros, va poder arribar a l'illa de Citera; com aquesta illa era massa petita, va seguir navegant cap a Pafos -costa de Xipre-, on les Horas -filles de Zeus i Temis-, i les Gràcies, l'esperaven per vestir-la i guarnir-la. Detalla la història, que només trepitjar terra ferma, mils de flors de totes les espècies brotaven dels seus peus. Aquesta és la versió més estesa i la que va representar Boticelli, a la seva pintura El naixement de Venus.

Aquesta vegada, però, no el vaig fer ni per sopar, ni per dos, sinó com a primer plat en el dinar d'aniversari del meu pare -les postres estan al post anterior-, que aquest any he fet jo de dalt a baix.

Científicament anomenada Pecten maximus o jacobaeus, les vieires són un mol·lusc comestible molt comú a Galícia i la seva conxa, la venera, és la insignia dels pelegrins de Santiago.

La llegenda jacobea, diu:

"La barca del Apóstol, arrastrada desde los bajíos del Ulla hasta el grado de Iria Flavia, habría aparecido con el estrave imbrincado de pechinas. Otra versión casi paralela, humaniza el suceso al añadir que dos caballeros se adentraron cortésmente en el río para empujar la embarcación y salieron de él como arrebujados en un manto de conchuelas. Ben trovato, vive Dios."

Simbolisme de la vieira ben allunyat de la sensualitat que abans he explicat.

Però encara queda un tercer simbolisme, una mica més relacionat amb el primer. 

La vieira i la lluna. 

Tecaciztecatl, el de la conxa, és el Déu asteca de la Lluna. El seu símbol, la conxa marina, representa la matriu de la dona i significa el seu naixement. La lluna presideix el naixement de la vegetació i de la vida en general.

I no només els astecas vinculen la conxa amb la lluna. A la Xina, es feia servir una gran conxa per obtenir l'aigua de la lluna, és a dir, la rosada, com a element del yin; el yang, el foc, s'obtenia del sol amb l'ajuda d'un mirall metàl·lic.

I per avui, crec que ja he explicat prou historietes, així que tornant a la realitat, us explico el plat d'avui, que tant si és per un sopar romàntic, com per degustar-lo amb família o amics, és un plat especial i deliciós, ideal pels dies de festa.

Per a quatre persones es necessiten els següents ingredients:

• 8 vieires netes (sense el corall)
• 3 porros
• 1 culleradeta de farina
• 1/2 got de cava
• 1/2 pot de nata liquida (125 ml aproximadament)
• 1 all picat
• mantega
• 1 got de caldo de peix
• 1 rajolí de mel
• 100 gr de pernil ibèric
• sal i pebre

En primer lloc, i si compreu les vieires senceres, el primer que s'ha de fer és netejar-les. S'ha de treure el saquet negre que tenen i, això ja al vostre gust, treure o deixar el corall. A mi no m'agrada. A més a més, la peixetera on la meva mare compra el peix, ja les ven completament netes i aquest pas, me'l vaig estalviar.

El pas següent és, en una paella ben calenta que haurem impregnat amb una miqueta d'oli, passar per la planxa, volta i volta, la carn de les vieires i reservar. Ha d'estar a foc ben fort perquè és una carn molt fina i ens interessa, només, segellar cada banda fins que sigui dauradeta, però que no es cogui. Passa una mica com la tonyina que si les deixes fer massa, perden tota la seva gràcia, que no és poca.

El següent és fer la crema de porros.

Per fer-la, fonem un bon tros de mantega i sofregim un all ben picat i els porros tallats a trossets petits. Quan comenci a estar daurat, s'ha d'afegir un raig de mel i quan sigui aquesta ben integrada, la farina, que deixarem coure fins que comenci a tenir un color torradet. Llavors s'ha d'afegir el cava i el caldo de peix i deixar reduir.

Quan hagi reduït, s'ha d'afegir la crema de llet i salpebrar. A mi m'agrada amb bastant pebre.

Tot això s'ha de passar pel minipimer i ha de quedar amb la textura d'una crema espessa, així que si veieu que us queda massa clar, deixeu reduir una mica més, i si veieu que queda massa espès, sempre podeu afegir una mica de caldo de peix, una mica de cava, aigua o una mica més de crema de llet.

I ja només cal muntar el plat i gratinar.

Mentre es munta, és important posar el gratinador al màxim.

Per emplatar es fa servir les conxes de les vieires, i es posa la crema de porros fins a omplir 1/3 de la conxa, al damunt, un parell de vieires, i cap al forn a gratinar, fins que veieu que la crema comença a prendre color.

Quan siguin gratinades, les retirem del forn i pel damunt, tirem virutes de pernil ibèric que hem anat tallant ben finetes, mentre les vieires es gratinaven.

Són senzillament delicioses.

I com avui va de conxes, un poema de Pedro Salinas, per acabar amb el post d'avui. Bon profit i bon començament de setmana.

La concha

Tersa, pulida, rosada

¡cómo la acariciarían,

sí, mejilla de doncella!

Entreabierta, curva, cóncava,

su albergue, encaracolada,

mi mirada se hace dentro.

Azul, rosa, malva, verde,

tan sin luz, tan irisada,

tardes, cielos, nubes, soles,

crepúsculos me eterniza.

En el óvalo de esmalte

rectas sutiles, primores

de geometría en gracia,

la solución le dibujan,

sin error, a aquel problema

propuesto

en lo más hondo del mar.

Pero su hermosura, inútil,

nunca servirá. La cogen,

la miran, la tiran ya.

Desnuda, sola, bellísima

la venera, eco de mito,

de carne virgen, de diosa,

su perfección sin amante

en la arena perpetúa.

(Pedro Salinas)