La tapa i la cervesa, un binomi perfecte. Bomba i Reineta.

“Al vi hi ha saviesa,

a la cervesa llibertat,

i a l’aigua bactèries.”

(Benjamin Franklin)

Ara fa un parell de dies que ha refrescat una mica. Una mica, és un parell de graus, i refrescar significa, que al menys, no passem dels 30. I quan fa calor, ve de gust cervesa.

Fins fa poc, he de reconèixer que no era massa de prendre cerveses. La negra m’encanta, però quan vaig de tapes, gairebé mai em veureu demanar una cervesa. Sóc de vi. Només quan el bar no m’inspira la confiança suficient per arriscar-me a demanar un vi, demano una cervesa, que sempre és una aposta segura.

Hi ha moltes coses que m’agradaria que m’agradessin, i una d’elles és la cervesa. Per mi, el primer glop de cervesa és indescriptible, l’adoro, el trobo sublim, però a partir del segon, perdo l’interès. M’avorreix. Sobretot quan perd la fredor inicial.

Els meus amics, però, adoren la cervesa. Inclús tinc una amiga, gallega, la Mamen, que sempre beu cervesa i li agrada “del tiempo”, com ella diu, a temperatura ambient.

He de reconèixer, però, que quan arriba el bon temps, la idea d’una tapeta i una canya, tempta.

No hi ha dubte que la cervesa té un efecte socialitzador, gairebé sempre es consum en companyia, i això la fa especial.

A més a més, la cervesa és una beguda natural, amb un baix contingut calòric, una aportació moderada de minerals i vitamines i una font important de fibra, així que, juntament amb una tapa, aporta nutrients bàsics per una bona dieta. Sembla mentida, però així ho va dir l’any passat el president de la Fundació Española de Nutrició (FEN), a la presentació d’una guia (El valor nutricional del aperitivo: las tapas y la cerveza).

I és que el consum moderat de begudes fermentades i de baixa graduació, com la cervesa, va molt bé per prevenir malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncer. Un 92% és aigua, i aporta nutrients com les vitamines del grup B (especialment àcid fólico) i minerals (silici, potassi, fòsfor i magnesi), a la vegada que augmenta la ingesta de polifenols, com el xanthohumol, que actua com a oxidant natural.

En fi, que és una joia.

Quan vaig provar la Reineta, em va captivar.

Ara, ja no puc dir que no m’agrada la cervesa. Ara, adoro la Reineta.

La Reineta és una cervesa que fa l’Oriol i el Jordi, ecològica, i casolana, i és espectacular. El seu gas no em molesta, que és el que m’acostuma a passar amb les altres.

El dia que els vam comprar les primeres ampolles, ens moríem de ganes de provar-la, i per acompanyar-les, vaig fer aquestes bombes, amb les que van congeniar molt bé.

Aquesta cervesa és la bomba!

I per les bombes, de carn, es necessiten els següents ingredients (per 6 bombes):

• 3-4 patates (depèn de la mida) 
• Mantega 
• Un rajolí de llet 
• 2 cebes tendres grans 
• Tomàquet fregit casolà 
• ½ Pebrot vermell 
• 1 all 
• 2 bratwurts 
• 1 ou per arrebossar 
• Un rajolí de mel 
• Panko 
• Sal i pebre 
• orenga
• Un rajolí de whisky 
• Pebre vermell picant

En primer lloc, s’ha de fer un puré de patates consistent, espès. Per això, s’han de posar a bullir les patates, amb pell, fins que siguin cuites; ho sabrem punxat amb un escuradents.

Una vegada cuites i fredes, amb molt de compte es treu la pell i s’aixafen amb mantega, sal, pebre, un pessic d'orenga i un rajolí de llet, que heu d’anar afegint a poc a poc, per evitar que ens quedi massa líquid.

I reservem. Estireu el puré en un plat perquè es refredi bé mentre es fa el farcit.

El farcit és molt ràpid i fàcil de fer.

En una paella amb oli, s’ha de sofregir la ceba tendre tallada a trossets molt petits, i el pebrot vermell, tallat igual de petit. Quan comencin a enrossir, s’han d’afegir els bratwurst tallats també a trossos petits i deixar que es daurin.

El pas següent és afegir un rajolí de mel, un de whisky i una cullerada de tomàquet fregit casolà i deixar que espessi.

I reservem fins que el farcit sigui fred. Així ens serà més fàcil fer les bombes.

Una vegada tot sigui fred, amb paciència, comencem a formar les boles.

En una mà s’ha de posar una cullerada de puré i aplanar-la bé, al damunt posar bé de farcit, una altre porció de puré aplanat al damunt i intentar donar forma de bola. Si mireu la foto, ho veureu més clar. A mi m’agrada que no dugui massa puré i sí de farcit.

Si no queda massa rodó, quan les arrebossem, podrem donar millor forma.

Per arrebossar, com les croquetes; però al ser boles grans, acabarem abans.

Primer es passen per ou batut, i després per panko. 

Aprofiteu ara per acabar de donar una forma ben rodona. Una vegada arrebossades són més consistents i us serà més fàcil.

El panko és el pa ratllat que fan servir els japonesos. És més gruixut, i no sé per quina raó, absorbeix menys l’oli, el que fa que quedi molt cruixent i gens oliós. Tot i així, al acabar de fregir, deixeu escórrer l’excés d’oli al damunt d’un paper de cuina, absorbent.

I aquí teniu una tapa perfecte per combinar amb cervesa.

I congela a la perfecció! Si apareixen convidats sorpresa, seran ideals!

Abans, us he parlat de que una de les coses que més m’agraden de la cervesa, és el primer glop. M’extasia. Així que quan un dia, en una llibreria, vaig veure aquest llibre de Philippe Delerm, El primer trago de cerveza y otros placeres de la vida, vaig pensar que m’havien llegit el pensament. És un llibre replet de sensacions com aquesta, amb moltes de les quals coincideixo. Us deixo la història del primer glop de cervesa.

“Es el único que cuenta. Los otros, cada vez más largos, cada vez más anodinos, no dan más que una pastosidad calentorra, una abundancia malgastada. La última, quizá, encuentra la desilusión de acabar una apariencia de poder…

¡Pero el primer trago! ¿El trago? Comienza mucho antes de la garganta. Sobre los labios ya este oro espumoso, frescura amplificada por la espuma, después lentamente sobre el feliz paladar tamizado de amargura. ¡Qué largo parece, el primer trago! Se bebe en seguida, con una avidez erróneamente instintiva. De hecho, todo está escrito: la cantidad, ni demasiada ni demasiada poca, que hace falta para el comienzo ideal; el bienestar inmediato puntuado por un suspiro, un chasquido de lengua, o un silencio que los equivalga; la engañosa sensación de un placer que se abre al infinito… Al mismo tiempo, ya lo sabemos. Todo lo bueno se acaba. Dejamos el vaso, y lo alejamos incluso un poco sobre el pequeño posavasos. Saboreamos el color, falsa miel, frío sol. Por todo un ritual de tranquilidad y de espera, querríamos controlar el milagro que acaba a la vez de producirse y de escaparse. Leemos con satisfacción en el frente del vaso el nombre preciso de la cerveza que habíamos pedido. Pero continente y contenido pueden interrogarse, responderse sin parar, nada se multiplicará más. Nos gustaría guardar el secreto del oro puro, y encerrarlo en fórmulas. Pero delante de su pequeña mesa blanca salpicada de sol, el alquimista frustrado no guarda las apariencias, y bebe cada vez más cerveza con cada vez menos gusto. Es una felicidad amarga: bebemos para olvidar el primer trago.”

(Philippe Delerm. El primer trago de cerveza y otros placeres de la vida)