"Leocàdia!
Aquella grassa flor romàntica,
inexpressiva,
però plena de totes les virtuts
com una ratafia antiga..."
(Josep Mª de Segarra -Vida privada-)
A casa ens encanta la ratafia. Sempre fidels, a més a més, a la mateixa marca, la de tota la vida. Després d'un bon dinar, o sopar, un xarrup senta d'allò més bé.
La ratafia és un licor típic de la nostra terra i sens dubte té un sabor d'allò més especial, donat per les nous verdes i les herbes aromàtiques amb les que es macera l'aiguardent.
A cada casa, varia el sabor i és que hi ha tantes receptes com persones que l'elaboren.
Diu la tradició que s'han de recollir les herbes durant la nit de Sant Joan i que una vegada feta la barreja, s'ha de deixar macerar quaranta dies a sol i serena. Us deixo l'Auca de la ratafia, perquè vegeu.
La recepta més antiga coneguda de ratafia, és d'un tal Francesc Rosquelles; diuen que data del 1842, i fou transcrita en un receptari antic de licors, receptes de cuina, remeis casolans i ungüents medicinals.
I com sempre, hi ha varies teories respecte l'origen del seu nom. Mentre que Jaume Fàbregas subscriu la teoria de Joan Corominas de que va venir d'Amèrica, Manolo Vázquez Montalbán explica que va ser Mossèn Cinto Verdaguer, qui amb la seva llegenda, la va popularitzar. I per qui no la conegui, us la transcric.
"Si no li sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda
tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou.
Però abans d'esbadiar el nom parlem de la cosa.
Què és la ratafia?
És un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona,
quatre o cinc clavells, una nou moscada,
una pela de nou verda partida a tallets
i un bocí de canyella d'Holanda,
a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa,
segons els graus d'aroma que se li vulguin donar.
Tot això es posa uns quants dies a sol i serena.
Així, mica ençà i mica enllà, car en això, com en totes les coses,
cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya,
únic país que en què és coneguda la ratafia.
Ara vegem de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix.
Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra,
es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona
i l'arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien
algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d'enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta,
demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set.
Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia,
que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà,
com sol agradar a tots els qui la tasten.
-Quina beguda és aqueixa tan bona?-li preguntaren.
-Com se'n diu?-
-És una beguda que nosaltres ens fem- respongué el masover.
-I no té nom?- replicà un dels bisbes.
-Jo no n'hi sé cap- respongué el pagès.
-Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara,
donem-l'hi nosaltres- digué el bisbe. Quin li posarem?
Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer,
aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells
es donà un cop de mà al front i digué:
-Rata fiat! [queda firmat]
Amb l'aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l'acudit,
aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat
amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.
El cas és que com tradicionalment es prova la ratafia per Nadal, després de mesos de maceració, i com vaig veure la fantàstica recepta de rosques de ratafia de Els Fogons de la Bordeta -i les úniques pastes d'aquest tipus, de Nadal, que m'agraden són els "Roscos de vino" (a part de les galetes de la meva mare)-, em va semblar una idea excel·lent com a petits fours pel sopar de la nit de Nadal.
Per fer aquestes rosques de ratafia, tant deliciosament bones, es necessiten els següents ingredients:
- 500 gr de farina
- 100 gr de sucre llustre
- 125 ml de ratafia
- 15 ml d'anís
- 200 ml d'oli d'oliva
- pell d'una llimona
- pell d'una taronja
- ratlladura de llimona
- 30 gr de sèsam torrat
- 1/4 culleradeta de canyella
- 1/8 culleradeta de clau en pols
- 1/8 culleradeta de matafaluga picada
- sucre llustre per empolsar les rosques
En primer lloc, i si com jo no teniu sèsam torrat, s'ha de torrar en una paella, sense oli ni res. Aneu en compte amb dues coses, la primera, que no es cremi, i la segona que no us salti, ja que arriba un moment que gairebé podrien ser crispetes.
I preparem la farina en un bol que aguanti l'escalfor.
Una vegada tenim el sèsam torrat, s'ha de posar la pell de taronja i la de la llimona (intentant que no quedi pell blanca que amarga) en un cassó amb l'oli, que s'ha de posar a escalfar dins que les pells comencin a daurar-se. Llavors, s'han d'enretirar i escalfar l'oli fins que sigui bullent.
Arribats a aquest punt, s'ha de tirar l'oli bullint al damunt de la farina per escaldar-la bé i remenar bé fins que quedi una pasta homogènia.
Llavors, ja es pot incorporar la ratafia, l'anís, la pell de llimona ratllada, la canyella, el clau, la matafaluga picada i el sèsam torrat, i remenar bé fins que aquests nous ingredients quedin ben integrats a la massa.
Per formar les rosques, ja només queda estirar la massa amb un corró, fins que tingui un gruix d'uns 2cm i tallar les rosques de la mida que vulgueu amb un talla pastes (jo no les he fet massa grosses perquè així sembli que en menges menys :P). Per fer el forat del mig, es pot fer servir un talla pastes petit o bé un buidador de cors de poma, que gairebé tothom en té per casa -jo de fet, el tinc i mai l'he fet servir per tallar pomes-.
I s'han de posar al damunt de paper vegetal per anar al forn sense que s'enganxin.
S'han de coure uns 35 minuts si els feu normals tirant a grandets o uns 20 minuts si, com he fet jo, els feu mitjans tirant a més petits. Fins que veieu que comencen a daurar-se.
Passat el temps de cocció, s'han de deixar refredar al damunt d'una reixeta.
S'han de coure uns 35 minuts si els feu normals tirant a grandets o uns 20 minuts si, com he fet jo, els feu mitjans tirant a més petits. Fins que veieu que comencen a daurar-se.
Passat el temps de cocció, s'han de deixar refredar al damunt d'una reixeta.
Finalment, quan ja s'hagin refredat una mica, s'han d'arrebossar amb sucre llustre fins que siguin ben emblanquides.
I ja només queda provar-les. Només un avís, aneu amb compte que sense adonar-vos-en us les acabareu. Són espectaculars.
I fins aquí, l´últim post de l'any. Brindo pel 2015 amb un bon gotet de ratafia.
Ratafia
Diu la història que fa uns anys
a una masia catalana
tres bisbes es van trobar
per parlar amb tranquil·litat.
Masover, porti'ns a taula
algun licor que puguem tastar
que ja hem fet passar la gana
i hem de fer baixar el menjar.
Masover, porti'ns a taula
algun licor que puguem tastar
i celebrar que tanta xerrada
ens ha permès firmar un tractat.
Ratafia: aiguardent, nous i llimona
per a donar gust a la vida.
Ratafia: posa-hi herbes i canyella
i remena amb alegria.
Com es diu aquest licor
que és bo debò i que tant ens agrada?
No té nom perquè és casolà,
el faig amb la Pepeta quan se'ns acaba.
Ai! Doncs com que no té nom,
li direm rata fiat,
que és llatí i que vol dir
que el tractat queda signat.
Torneu-nos a omplir els gots
ara que li hem dat un nom
que prosperi com el pacte
i que volti tot el nom.
(La Carrau)
Amb un gotet no n'hi ha prou, una altra ratafia, Ai! Maria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!