dijous, 10 d’octubre del 2013

La princesa i el risotto de pèsols.






"La impaciencia de comerlos,
el placer de haberlos comido
y la alegría de volver a comerlos,
son los tres puntos que nuestros príncipes
tratan desde hace tres días."

(Madame de Maintenon -amant de Lluís XIV-, maig de 1696)




Els pèsols -Pisum Sativum-. Els estimo i alhora em molesten profundament. És ben curiós el que em passa amb aquestes llegums -sí, sí, no són verdures, són llegums-. M'agraden si són els protagonistes del plat -encara que tinguin comparsa-, però els avorreixo profundament, quan són un afegit al plat. Poso un exemple. M'encanten els pèsols amb pernil, i em molesten profundament els quatre pèsols que afegeixen a la paella; m'agrada una carn on els únics acompanyants de la salsa són els pèsols, i odio els pèsols a la "ensaladilla" russa. En fi, crec que queda clar. Quan hi ha pèsols, els vull només a ells; quan hi ha més protagonistes a la història, els vull fora. Quantes i quantes estones dec haver perdut traient, pàcientment amb els "palillos", els pèsols de l'arròs xinès...



Els pèsols són les immadures llavors, comestibles, d'una planta trepadora originaria de la India i del Pròxim Orient, el cultiu de la qual, es calcula que va començar, aproximadament, fa uns 9.000 anys.

Durant milers d'anys, sembla ser que van ser un aliment de subsistència, i com la resta de llegums, s'assecaven per conservar-los millor -crec que mai he vist pèsols assecats, així que no sé si aquesta pràctica segueix sent habitual-; era un aliment de subsistència perquè té un alt contingut proteic, i com no tothom tenia accés a la carn, feien de substituts d'aquesta i durant l'Edat Mitjana el seu consum era molt comú.

Però com passa amb altres aliments, que en determinades èpoques és per pobres i després es converteixen en aliments de luxe, al segle XVII, primer a Holanda, i després a Anglaterra es van començar a conrear diferents varietats del pèsol que van causar furor a les corts europees -sobretot al Palau de Versalles i a Lluís XIV-, convertint-se en un menjar exquisit i distingit.

Diuen que el pèsol va arribar a París des de Gènova i que un dia, en presència de tota la cort, el Duc de Soissons va desgranar varies baines de pèsols per donar-los a provar. La mida i el color d'aquelles dolces boletes van sorprendre tant als allà presents, que el Rei Sol va ordenar que de manera immediata es cuinessin per a tothom. Els van anomenar "petit-pois", per diferenciar-los dels pèsol assecats i aspres que la gent pobre del poble consumien a falta de proteïnes animals. Imagineu si eren exquisits, que un quilo de pèsols frescs va arribar a costar 50 escuts, tota una barbaritat per aquella època.



Sabeu d'on prové l'expressió "ser eixerit/da com un pèsol"? Són tantes les vitamines que contenen, i són tant bones per al bon funcionament del sistema nerviós, que afavoreixen un estat d'ànim positiu i ajuden a disminuir l'ansietat.

Aquestes precioses boletes verdes, lluminoses i dolces, que són increïblement tendres si es mengen fresques -encara que avui en dia se'n trobin congelats, de molt bona qualitat-, són una joia. Hi ha una varietat, els pèsols llàgrima, que arriben a costar 150 euros el quilo i que es conreen només a una petita regió basca, propera a Guetaria; és una variteta única i el seu cultiu és molt limitat, éssent un producte exclusiu per a gourments.



I el seu color? Un dels tons de color verd que més m'agrada, és el dels pèsols. Crec que tenen un color que transmet ganes de viure i positivisme. De fet, és un color que s'associa a la felicitat, a l'esperança, al benestar i a la vida sana i saludable, i és també el color de la naturalesa.

En altres cultures i religions, com la islàmica, per exemple, el verd és el color de la fe, perquè és el color sagrat del Profeta Mahoma i de l'Islam; el color de l'Aràbia Saudí.

Osiris, Déu egipci de la vida i la fertilitat, també se'l representa de verd.

I és que els colors atrapen i comuniquen, més del que pensem. Sabeu que cada color s'associa a un dia de la setmana? Segons un estudi dels colors, el color verd correspon als dijous. Així que, feliç dijous verd, espero que us agradi la recepta.



La recepta d'avui l'anomeno risotto de pèsols, per la manera de cuinar-los, molt semblant a la del risotto; per fer-los, es necessiten els següents ingredients:

  • 400 gr de pèsols fins
  • 2 cebes tendres
  • 1 safata de xampinyons
  • mantega
  • aigua (suficient per cobrir els pèsols)
  • llet evaporada
  • sal i pebre
  • parmesà


És un plat molt senzill de fer.

En primer lloc, en una cassola, s'ha de posar a desfer un bon tros de mantega i sofregir les cebes tendres, que haurem tallat a trossos petits. Quan sigui ben cuita i daurada, s'han d'afegir els xampinyons nets i tallats a quarts, donar un parell de voltes perquè s'impregnin bé del sofregit i afegir els pèsols, directament del congelador.




Si és època de pèsols, feu la recepta amb els frescos, ni ho dubteu, el sabor és increïble; ara no ho és i he fet servir pèsols congelats, això sí, dels fins.

Llavors, s'ha d'afegir aigua fins a cobrir-los i deixar coure a foc fort, fins que aquesta s'evapori, casi completament.




A l'últim moment, s'ha d'afegir un bon raig de llet evaporada, rectificar de sal i pebre i afegir una mica de formatge parmesà ratllat, i només cal deixar que espessi. Enlloc de llet evaporada podeu tirar crema de llet, però amb llet evaporada queda més lleuger i a mi m'agrada més.




Com no és arròs i els pèsols no desprenen midó, encara que es cuinin de manera molt semblant al risotto, no cal estar remenant tota l'estona. Això si, igual que fem amb l'arròs, s'ha de deixar reposar uns cinc o deu minuts, depenent de la gana que tingueu, tapant la cassola amb un drap.

És una manera bastant original de menja pèsols. Deliciosa.





Potser és una manera infantil i cursi d'acabar el post d'avui, però al escriure'l, inevitablement, he tornat a ser una mica petita. Recordo que la mare, i a vegades els avis, compraven una col·lecció de contes que anaven acompanyats del ninotet del protagonista de la història; a mi i al meu germà ens encantava. Un dels meus preferits, i que sempre m'explicava la mare, era la Princesa del Pèsol. Em feia molta gràcia. I jo, era la princesa del pèsol de casa.

La princesa i el pèsol és un conte tradicional europeu conegut pel relat breu de Hans Christian Andersen, on es descriu la història d'un príncep que es volia casar, però no amb qualsevol, sinó amb una princesa de veritat.

Així que, per compensar la duresa de la història de l'últim post, acabo amb un conte dolç i innocent; la història diu així: 


"Un jove príncep desitjava casar-se, però amb una princesa de veritat.
Havia recorregut els set mars, escalat totes les muntanyes del món
i lluitat amb els més ferotges dracs, per a poder trobar una princesa de debò,
però no havia tingut èxit.

A més a més que no eren princeses vertaderes, totes tenien un defecte:
unes eren molt grasses, les altres, massa primes, altres molt altres,
altres molt baixes, algunes tenien el nas molt gran, i d'altres molt petit.
En fi...

Després de cinc anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist
i va dir que al món no hi havia princeses.
I després d'això, va decidir tancar-se a la torre més alta del castell.

Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, 
algú va trucar a la porta del palau.
Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta,
el mateix Rei va haver d'anar a obrir la porta.

Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un bonic vestit
de seda blau teixit amb fils d'or i sabatilles de vidre.

La noia estava tota mullada i les seves sabates deixaven anar aigua
cada vegada que feia una passa.

A més, les trenes fetes amb el seu preciós cabell negre,
s'havien convertit en dues catarates per les que queien raigs d'aigua.

"Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. 
Podria passar la nit al seu palau?" 
va dir la jove fent una reverència.

"Una princesa? -va pensar el rei-, doncs anem a veure si és cert."

El Rei se'n va endura la princesa a una de les estances
perquè es canviés la seva roba humida.

Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin 
una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit
deu matalassos i deu cobrellits.

Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un pèsol.
L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la princesa i va preguntar:
"Com heu passat la nit?"
I la princesa va contestar:
"Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir".

El rei va deixar anar una gran rialla i va sortir de l'habitació cridant:
"És una princesa de veritat, és una princesa de veritat!
Només una princesa de veritat pot ser tant sensible com per a sentir
un pèsol a sota de deu matalassos i deu cobrellits".

Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill
i li va explicar el que havia passat la nit abans.

Els dos van riure i ballar.
El príncep es va canviar les robes i va baixar a la torre per conèixer la princesa.

Al entrar a l'habitació on ella estava, ella el va mirar i ell també,
i en aquest instant, els dos van saber que eren l'un per l'altre.

Dies després es va celebrar la boda al palau i es va fer una 
gran festa que va durar tota una setmana.

El príncep i la princesa visqueren feliços per a sempre
i el pèsol va ser enviat al museu del regne."




TEXTO O DESCRIPCION




6 comentaris:

  1. M'encanta la recepta i l'explicació de la frase popular que tan hem sentit referida als pèsols!

    ResponElimina
  2. una recepta ben original, Marta! I un títol molt divertit!

    ResponElimina
  3. Doncs a mi els pèsols m'agraden sols i com acompanyament, però si haig de triar, faig com tu, un bon plat de pèsols i punto!
    Aquest 'risotto' fa molt bona pinta, em sembla que el posaré en pràctica algun dia...

    Petons, bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmm...si t'agraden els pèsols, gaudiras del plat! un pto Víctor!

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!