"L'amic ha de ser com la sang,
que acut de pressa a la ferida
sense esperar que el cridin."
(Francisco de Quevedo)
A qui no li agrada fer el vermut? A mi m'encanta, és un dels meus petits grans plaers. Evidentment, a l'estiu, més que mai.
Sigui a casa o a fora, mai sobra. Amb amics, en parella, en família...
A casa, sempre hem pres el mateix vermut, que el conec perquè és el que el pare compra, però recentment, el Morro Fi ha entrat a les nostres vides.
I és que fa poc vam conèixer un bar d'aquells que si et diuen que imaginis un lloc per fer el vermut, de ben segur que te l'imagines així. I és que encara queden bars d'aquells petits on sembla que la gent es conegui -deuen tenir adeptes- i amb les clàssiques tapes per fer l'aperitiu, les de sempre, anxoves i conserves.
El vam conèixer de la ma del Marcos, un dels socis i la petita història que té el Morro Fi, em va encantar per moltes coses: el nom, que neix d'un somni d'amics i que té orígen en un blog.
Com expliquen a la seva web:
"...La nostra història comença en un dinar d'amics -erem el Guillermo, el Marc i el Marcel- del mes de novembre de l'any 2007, era un dia fred, gris i humit, estàvem ben aixoplugats al restaurant Gelida al xamfrà del carrer Urgell amb Diputació, i menjàvem unes amanides, cap i pota i uns ous ferrats amb botifarra negra, plats greixosos i energètics, molt adequats per aquell dia hivernal.
L'entorn, amb aroma de sofregit, tabac i cafè, que trobàvem tan agradable, ens va fer decidir a escriure les nostres vivències dels moments que passàvem en aquests llocs de la ciutat que tant admiràvem.
Aquella mateixa tarda naixia el blog dels del Morro Fi, amb una primera crònica il·lustrada amb un parell de fotos disparades amb els nostres mòbils i sense més pretensió que la de deixar un testimoni dels bons moments.
Amb el temps i l'afició a escriure cròniques curtes vam reportar tota mena de bars i restaurants. Les seves particularitats eren diverses, els uns per la decoració, altres pel que hi preníem, per l'ambient que hi havia, o per què ens donava la gana, ho passàvem bé fent aquest exercici. Al cap de dos anys vam tenir una sorpresa agradable al rebre un correu de BTV on s'interessaven pel nostre blog i ens van fer una entrevista. Va alegrar-no veure reconeguda la nostra feina i va motivar-nos a entrar a les xarxes socials per promoure més el blog dels del Morro Fi.
La Carme i el Miquel servien cafès i entrepans, feien mongeta tendra amb patata bullida a l'hora de dinar en una petita cafeteria al xamfrà de Compte Borrell amb Consell de Cent, a les tardes els veïns baixaven al Petit Trèbol, es deia el bar, a jugar a la botifarra mentre algun passavolant prenia un cafè i es jugava el canvi a la màquina escurabutxaques. Els migdies d'hivern assolellats s'hi estava molt bé a la terrassa, un xamfrà que dóna al sud sense cap edifici davant que li tapi la llum. El matrimoni es jubilava i el bar estava en traspàs, el Marcel agafaria el relleu d'aquell petit bar.
No us sembla un conte?
Doncs més endavant s'uniríen al Marcel uns amics, i el somni es completaria.
Ara, a més, amb dos nous locals que encara he de tastar.
I com ja vaig dir a la Mar i al Marcos, m'ha faltat temps per preparar una recepta amb aquest deliciós vermut. Quan ho vaig dir no tenia massa clar que faria, però l'altre dia, ordenant la cuina em va venir de gust fer pasta fresca i ràpidament el meu cervell va fer una sèrie de connexions que van fer que em trobes amb l'ampolla de Morro Fi al davant, i una cassola escalfant-se...el següent que recordo: una salseta deliciosa.
Sigui a casa o a fora, mai sobra. Amb amics, en parella, en família...
A casa, sempre hem pres el mateix vermut, que el conec perquè és el que el pare compra, però recentment, el Morro Fi ha entrat a les nostres vides.
I és que fa poc vam conèixer un bar d'aquells que si et diuen que imaginis un lloc per fer el vermut, de ben segur que te l'imagines així. I és que encara queden bars d'aquells petits on sembla que la gent es conegui -deuen tenir adeptes- i amb les clàssiques tapes per fer l'aperitiu, les de sempre, anxoves i conserves.
El vam conèixer de la ma del Marcos, un dels socis i la petita història que té el Morro Fi, em va encantar per moltes coses: el nom, que neix d'un somni d'amics i que té orígen en un blog.
Com expliquen a la seva web:
"...La nostra història comença en un dinar d'amics -erem el Guillermo, el Marc i el Marcel- del mes de novembre de l'any 2007, era un dia fred, gris i humit, estàvem ben aixoplugats al restaurant Gelida al xamfrà del carrer Urgell amb Diputació, i menjàvem unes amanides, cap i pota i uns ous ferrats amb botifarra negra, plats greixosos i energètics, molt adequats per aquell dia hivernal.
L'entorn, amb aroma de sofregit, tabac i cafè, que trobàvem tan agradable, ens va fer decidir a escriure les nostres vivències dels moments que passàvem en aquests llocs de la ciutat que tant admiràvem.
Aquella mateixa tarda naixia el blog dels del Morro Fi, amb una primera crònica il·lustrada amb un parell de fotos disparades amb els nostres mòbils i sense més pretensió que la de deixar un testimoni dels bons moments.
Amb el temps i l'afició a escriure cròniques curtes vam reportar tota mena de bars i restaurants. Les seves particularitats eren diverses, els uns per la decoració, altres pel que hi preníem, per l'ambient que hi havia, o per què ens donava la gana, ho passàvem bé fent aquest exercici. Al cap de dos anys vam tenir una sorpresa agradable al rebre un correu de BTV on s'interessaven pel nostre blog i ens van fer una entrevista. Va alegrar-no veure reconeguda la nostra feina i va motivar-nos a entrar a les xarxes socials per promoure més el blog dels del Morro Fi.
La Carme i el Miquel servien cafès i entrepans, feien mongeta tendra amb patata bullida a l'hora de dinar en una petita cafeteria al xamfrà de Compte Borrell amb Consell de Cent, a les tardes els veïns baixaven al Petit Trèbol, es deia el bar, a jugar a la botifarra mentre algun passavolant prenia un cafè i es jugava el canvi a la màquina escurabutxaques. Els migdies d'hivern assolellats s'hi estava molt bé a la terrassa, un xamfrà que dóna al sud sense cap edifici davant que li tapi la llum. El matrimoni es jubilava i el bar estava en traspàs, el Marcel agafaria el relleu d'aquell petit bar.
No us sembla un conte?
Doncs més endavant s'uniríen al Marcel uns amics, i el somni es completaria.
Ara, a més, amb dos nous locals que encara he de tastar.
I com ja vaig dir a la Mar i al Marcos, m'ha faltat temps per preparar una recepta amb aquest deliciós vermut. Quan ho vaig dir no tenia massa clar que faria, però l'altre dia, ordenant la cuina em va venir de gust fer pasta fresca i ràpidament el meu cervell va fer una sèrie de connexions que van fer que em trobes amb l'ampolla de Morro Fi al davant, i una cassola escalfant-se...el següent que recordo: una salseta deliciosa.
Per fer aquesta recepta, per a quatre persones es necessiten els següents ingredients:
Per la pasta:
- 250 gr de farina per pasta
- 2 cullerades soperes de pols de ceps
- 3 ous
Pel farcit:
- 2 albergínies
- 1 ceba tendre gran
- brie
- mantega
- culleradeta de mel
- pebre
Per la salsa de vermut:
- mig got de vermut Morro Fi
- mig got de llet sencera (o mig got de llet i crema de llet en iguals quantitats)
- sal i pebre
- 1-2 alls
Per emplatar:
- ciboulet
- tomàquet fregit
La recepta no és difícil, però si una mica entretinguda.
Primer de tot s'ha de fer la pasta, ja que ha de reposar a la nevera, abans de donar-li la forma que volguem o de farcir-la.
Fer-la, però, no pot ser més fàcil. Només s'ha de barrejar, en primer lloc, la farina amb la pols de ceps i després amb els ous, fins a obtenir una massa compacta i amb tots els ingredients ben units. S'ha de pastar, però no com si fos pa, només fins a obtenir una massa homogènia.
Llavors, s'ha de fer una bola i tapar bé amb paper film, per reposar a la nevera, com a mínim, 30 minuts abans de fer-la servir.
Mentre la pasta reposa, s'ha de fer el farcit, que millor que estigui fred al muntar els raviolis.
S'ha de tallar l'albergínia a daus ben petits i picar la ceba i sofregir-la, primer a foc fort i després a foc fluix, fins que casi tingui textura de melmelada. A l'últim moment s'ha de salpebrar i afegir una culleradeta de mel per treure la fortor de l'albergínia.
I reservar. Millor que estigui el farcit fred abans de formar els raviolis.
Per fer la salsa de vermut, s'ha de barrejar la mateixa quantitat de vermut que de llet sencera -si voleu una salsa més densa podeu afegir mig got que consti de la mateixa quantitat de llet que de crema de llet, però amb llet sola queda una salseta més lleugera-, un o dos alls picats i deixar que redueixi sense deixar de remenar, perquè quedi una salsa lleugera i fina.
I passat el temps de repòs, ja es poden formar els raviolis.
Primer de tot estirem la massa amb paciència -s'ha de fer vàries passades per nivell de gruix-, fins a obtenir una tira el més fina possible. Al principi no queda fina, però paciència.
Després s'han de fer pilonets amb el farcit que teniem reservat i posar un trosset de brie al damunt de cadascun d'ells.
Llavors s'ha d'estirar una altre tira el més fina possible de la pasta i cobrir el tros de pasta amb el farcit al damunt, apretant al voltant del farcit i intentant que no quedi aire.
Una vegada coberts, amb l'ajuda d'un tallador per pasta, s'ha d'anar tallant els raviolis.
Per coure'ls, s'ha de bullir aigua i quan arrenqui el bull, amb molt de compte, anar afegint els raviolis i deixar que coguin un parell de minuts.
Una vegada escorreguts, s'han de saltejar amb una mica de mantega i ja es pot muntar el plat.
A la base s'ha de posar una bona quantitat de salsa de vermut, al damunt els raviolis i pel damunt d'aquests, un toc de salsa de tomàquet casolà i ciboulet o ceba picada pel damunt.
És un plat espectacular. De diumenge.
Us deixo amb una cançó de ZaZ -un grup que m'encanta-, que no coneixia i que vaig descobrir l'altre dia gràcies a Cuines, de TV3, que sempre ens regala bona música.
La Fée
Moi aussi j'ai une fée chez moi
sur les gouttières ruisselantes
je l'ai trouvée sur un toit
dans sa traine brulante
c'était un matin ça sentais le café
tout était recouvert de givre
elle s'était cachée sous un livre
et la lune finissait ivre
Moi aussi j'ai une fée chez moi
et sa traine est brulée
elle doit bien savoir qu'elle ne peut pas, ne pourra jamais plus voler
d'autres ont essayés avant elle
avant toi une autre était là
je l'ai trouvé repliée sous ses ailes
et j'ai cru qu'elle avait froid
Moi aussi j'ai une fée chez moi
depuis mes étagères elle regarde en l'air
la télévision en pensant que dehors c'est la guerre
ell lit des périodiques divers
et reste à la maison
à la fenêtre, comptant les heures
à la fenêtre, comptant les heures
Moi aussi j'ai une fée chez moi
et lorsqu'elle prend son déjeuner
elle fait un bruit avez ses ailes grillées
et je sais bien qu'elle est déréglée
mais je préfère l'embrasser ou la tenir entre mes doigts
Moi aussi j'ai une fée chez moi
qui voudrait voler mais ne le peut pas...
(Merci à Sophie pour cettes paroles)
(ZaZ)
Carai, Marta, quina currada! Un plat deliciós, per llepar-se'n els dits!
ResponEliminaNo sóc de Morro Fi, sóc de Miró o Yzaguirre... per alguna cosa sóc ganxeta, però m'acabes de deixar bocabadada amb aquesta recepta!!! Quina cosa més bona.
ResponEliminaPTNTS
Dolça