dimarts, 26 d’agost del 2014

Milfulls d'albergínia i mozzarella. Més delícies d'estiu.






"El único producto mediterráneo realmente uniformador,
y quizá algún día unificador,
es la presencia de la berenjena
 en todas las culturas culinarias,
de Siria a Murcia,
de Viareggio a Túnez."

(Manuel Vázquez Montalbán)




Hi ha qui diu que a la cuina mediterrània, els estius no serien estiu sense les albergínies. Ara, és fàcil trobar-ne tot l'any, però no podria estar més d'acord en que és un vegetal que fa estiu i que ve de gust menjar en èpoques de calor.

L'albergínia, però, en moltes receptes és una mica pesada de cuinar, no us enganyaré. Aquest plat, per exemple, que no pot ser més fàcil de preparar, la moussaka, les albergínies arrebossades...tots són receptes simples a no poder, però requereixen el seu temps a l'hora de coure. I és que no hi ha cosa que m'agradi menys que una albergínia mal cuinada.



Com que estic en els meus últims dies de les vacances, en el post d'avui no m'estendré gens ni mica sobre l'albergínia -ja ho faré en una altra recepta que tinc pendent- per no perdre massa temps davant de l'ordinador i, només explicaré algunes curiositats d'aquest preciós vegetal.

Sabeu que les dones de l'aristocràcia xinesa feien servir, antigament, la pell de l'albergínia per la confecció d'un tint que feien utilitzaven per pintar-se les dents i ressaltar, d'aquesta manera la seva bellesa? Aquí lluitem per tenir-les blanques i mireu, allà estava ben vist tenir-les ben fosques.

I, sabeu que si es tritura la polpa de l'albergínia es pot utilitzar com a bàlsam per la pell cremada pel sol?

I una altre aplicació que és útil saber a l'estiu...diuen que si us passeu amb el vi, res millor que una bona infusió d'albergínia. Fa disminuir el seu efecte, ràpid, i el cap deixa de girar.



I amb aquestes quatre coses acabo i passo a la recepta, sense més preàmbuls. Una recepta que si bé és entretinguda de fer, respecte a la cocció de l'albergínia, la resta és bufar i fer ampolles i és ideal per deixar preparat abans d'anar a la platja i a l'últim moment, gratinar.



Per a quatre persones es necessiten:

  • 2 albergínies grans
  • 2 boles de mozzarella
  • tomàquet fregit
  • sal i pebre
  • alfàbrega seca
  • alfàbrega fresca
  • oli d'oliva verge


El primer que s'ha de fer és començar a preparar les albergínies. Per això, s'han de tallar a rodanxes de mig centímetre de gruix, aproximadament, i, si teniu temps, deixar-les amb una mica de sal durant, com a mínim 30 minuts, perquè perdin la fortor. Jo no ho vaig fer, perquè a mi, personalment, m'agrada que tinguin un punt picant.




Una vegada tallades les rodanxes, s'han de fer a la planxa, amb foc mig, baix perquè no quedin crues, fins que siguin daurades. El més important és tenir paciència i que es facin bé. Al punxar-les, s'han de gairebé desfer. 




I les anem reservant, a mida que les anem fent, embolicades amb paper de plata.

Mentre es couen, s'ha de tallar la mozzarella a rodanxes i reservar.




I quan estiguin les albergínies llestes, ja s'ha de muntar el plat en una safata apte pel forn, ja que a l'últim moment, s'ha de gratinar.

Primer s'ha de fer una capa d'albergínia, posar una mica de tomàquet fregit casolà i un polsim d'alfàbrega seca i posar altre vegada albergínia, llavors mozzarella i així successivament fins que tinguem l'alçada que més us agradi, tenint en compte que la mozzarella s'ha de salpebrar i que la última capa, que és la que anirà a dalt de tot, ha de ser mozzarella, que serà el que es gratinarà.




I ja està, un plat deliciós, ideal per menjar al tornar de la platja. 



I que millor per degustar una recepta d'estiu que escoltar una havanera? 

Tot i que em declaro fan de la Sílvia Pérez Cruz, ni havia sentit aquesta havanera, ni havia vist la seva actuació, fa anys, a Calella, fins que l'August i la Xuna -els nostres veïns d'estiu, me la van ensenyar ahir a la nit.

Com diu dolçament la Sílvia, és una cançó feta "pel papa i la mama" -en Castro Pérez i na Glòria Cruz- i és aquest primer, qui l'acompanyava amb la guitarra.

Per una melosa albergínia, la tendresa d'aquesta bonica cançó. 


Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells emb parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escamapant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

(Sílvia Pérez Cruz)





TEXTO O DESCRIPCION



2 comentaris:

  1. M'encanta l'albergínia!!! M'agrada escalivada, fregida, a la brasa, en truita...
    O sigui que m'apunto la recepta.
    Gràcies per a compartir-la!!!

    ResponElimina
  2. Sencillamente riquísima. Y tengo todos los ingredientes, hoy tengo la cena hecha pero mañana cae fijo.
    Besinos

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!