Per mi, tota una novetat. Blat amb xicoira i xampinyons.

"Y al caer como un vestido el encanto de la novedad,

dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión

que tiene siempre las mismas formas

y el mismo lenguaje."

(Gustave Flaubert)

Avui faig una recepta que va ser tot un descobriment. Ni havia cuinat amb blat, ni havia cuinat amb xicoira. I el resultat va ser deliciós. De llavors ençà he cuinat varies vegades amb blat, i la veritat és que m'encanta. 

Com de blat ja n'he parlat altres vegades i en realitat, la novetat ha estat en la manera de consumir-lo, més que de l'ingredient en si, parlaré una mica de la xicoria, que sembla ser que a part de dins la meva cuina, és un ingredient que s'utilitza molt.

Des del segle XVII la infusió de la seva arrel es fa servir com a succedani de cafè o com a adulterant d'aquest, un ús que es va fer particularment freqüent durant les restriccions de transport de productes tropicals, que va fer que aquest cultiu s'expandís durant les Guerres Napoleòniques.

Com a vegetal i pel seu ús com a tal, només cal que tirem enrere fins al segle XIX. Abans, no era gaire consumida ja que té un sabor amarg -degut a la intibina- que fa que les fulles més madures no siguin, generalment, aptes per al consum. Diuen que gràcies a les observacions realitzades pels jardiners al Jardí Botànic de Brussel·les, es va descobrir que els brots més tendres d'hivern, sobretot si se'ls protegeix del sol, resulten els més suaus de sabor. Tot i que ara, les varietats més modernes han estat seleccionades per prevenir concentracions altes de intibina així que gairebé es consumeixen tot l'any.

A més a més, resulta un aliment d'allò més sa.

Desde l'Edat Mitja la xicoria es fa servir, entre d'altres per les seves grans capacitats medicinals; amb el nom de solsequim ja apareixia a les Lleis agraries dictades per Carlemany i Paracelso la recomanava per les irritacions de la pell i en infusions per tractar malalties del sistema digestiu i del fetge i com a estimulant de la bilis.

I és que a part de les seves propietats alimentàries, també es fa servir com a medicament que estimula el sistema nerviós i facilita la concentració i la capacitat mental de qui la ingereix i també és utilitzada per combatre estats de somnolència, com a laxant, com a estimulador de la digestió i del pàncrees, per regular el nivell de sucre a la sang i el colesterol.

I és que entre els principis actius que té la xicoira, cal destacar la inulina -que preveu el càncer intestinal-, la colina, tanins -amb funció astringent, desinfectant, desintoxicant i amb una forta influència a la vesícula biliar-, midó, minerals i vitamines com la B, C, K i P, entre d'altres, estant la major concentració d'aquests principis actius a l'arrel.

De fet, el sabor amarg, no sempre és dolent, ja que fa que s'estimuli el fetge i dona més sensació de sacietat. A més, té la propietat d'ajudar el cos a absorbir millor el calci i altres minerals i va bé per l'acne, les anèmies, l'anorèxia, els problemes del cor, artritis, astènies primaverals, problemes de fetge, depressions, dermatosis, mal de cap, hepatitis, infeccions urinàries, insuficiència biliar, cansament, reumatisme...en fi, per un munt de coses.

Com diu un proverbi japonès:

"El que és amarg pel paladar, és bo per l'estómac."

Per fer aquesta recepta, tant sana, per a dues persones, es necessiten els següents ingredients:

• 1 xicoira
• 8 xampinyons grans
• 1 tassa de blat
• 1-2 cebes tendres
• 1/2 got de vi blanc dolcet o Moscatell
• 1 cullerada de tomàquet fregit
• sal i pebre
• aigua

El blat, em sembla que és un cereal de cocció més o menys llarga, però ja vaig comprar-ne un que en deu minuts ja el tens cuit, com la pasta. Això facilita molt la recepta pel que fa a la organització i fa que sigui un d'aquells plats que improvises amb un moment.

Així que, seguint les instruccions del blat que adquiriu, s'ha de coure. En el meu cas, amb abundant aigua amb sal, durant això, deu minuts.

I una vegada cuit, s'ha de reservar.

La xicoira, com he explicat abans, és un aliment de sabor amarg, i per evitar que aquest sabor arribi a ser tant fort que molesti, el que s'ha de fer és posar en remull amb aigua i sal, com a mínim mitja hora abans de començar a cuinar-la.

Mentre, en una paella, s'ha de començar a sofregir la ceba tallada a trossos petits, i quan comenci a estar daurada, s'han d'afegir els xampinyons tallats a làmines i sofregir fins que comencin a daurar-se.

Llavors, s'ha d'afegir la xicoira que teniem en remull tallada a juliana, ben escorreguda i deixar sofregir.

Quan la xicoira sigui cuita, s'ha d'afegir el tomàquet fregit i el vi blanc o moscatell, que hem de deixar que s'evapori una mica.

I ja podem afegir el blat, salpebrar i deixar uns minuts al foc perquè s'empapi bé de tots els sabors. 

No pot ser més fàcil, oi?

I d'aliments estranys els sabors dels quals desconeixia, a dies "raros".

Los días raros

Ábrelo, ábrelo despacio.

Di, ¿qué ves? Dime, ¿qué ves?...¿si hay algo?;

un manantial breve y fugaz entre las manos.

Toca afinar, definir un trazo...

Sintonizar, reagrupar pedazos...

en mi colección de medallas y de arañazos.

Ya está aquí...

¿Quién no lo vio bailar como un lazo en un ventilador...?

¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos...?

Aún quedan vicios por perfeccionar en los días raros, 

los destaparemos en la intimidad con la punta del zapato.

Ya está aquí...

¿Quién no lo vio bailar como un lazo en un ventilador...?

¿Quién iba a decir que sin borrón no hay trato...?

El futuro se vistió con el traje nuevo del emperador.

¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos...?

Nos quedan muchos más regalos por abrir,

monedas que al girar...descubran un perfil.

Ya empieza el celofán...y acaba en eco!!

(Vetusta Morla)