Una mica d'allà, i una mica d'aquí. Curry d'ossobuco al vi.

“Carne de junto al hueso,

dame de eso.”

(Dita popular)

Estic contenta perquè, aquest mes, arribo a publicar al repte Bake the World; ja tinc la recepta programada. Així que, per poder acompanyar la recepta, que encara no puc publicar, havia de pensar alguna cosa. 

L’altre dia, al sortir de la Model, vaig aturar-me a una carnisseria que hi ha just davant. I quin descobriment. Em vaig ben firar. Una de les carns que feia una pinta exquisida era l’ossobuco; mare meva quina presència. I de cop, una idea. Ja tenia recepta.

Com bé diu la dita popular amb la que he començat el post d’avui, crec que hi ha consens en que la carn que envolta l’os, és la més saborosa de totes. En primer lloc perquè a l’os és on s’insereixen els músculs, i ho fan a través del teixit connectiu, ric en col·lagen, que quan es cuina es torna gelatinós, perquè absorbeix líquids de la cocció i fa que la carn sigui tendre i gustosa. Una altre característica es que al costat de l’os normalment hi ha una mica més de greix, on es concentren els sabors, tot i que aquesta circumstància, no és tant per l’ossobuco, però si, per exemple, per la cua de bou. Així que està clar...carn amb os, bona elecció.

La paraula Ossobuco prové de osso buco, que en italià, literalment, significa “oss (amb) forat”, i és una carn molt present a la cuina tradicional italiana, sobretot a Milàn –capital de Lombardia-, d’on n’és originari. Però a partir de la segona meitat del segle XX es va posar molt de moda a diferents parts del món.

Concretament és garreta de vedella, tallada transversalment en rodanxes de, com a mínim, 3 cm de gruix, i sense desossar.

Normalment es fa guisat; de fet, la manera més típica de cuinar-lo és a la milanesa –per l’orígen-, i inclús Néstor Luján, un dels grans cronistes de la cultura gastronòmica, va anotar la recepta afegint al final de la cocció “una picada de ajo (una puntita), media anchoa y una corteza de limón...”, acompanyant-lo amb una mica d’arròs amb safrà, tan típic, també de Milà. Això ho va fer a una de les seves rúbriques setmanals al “Destino”, titulada “Coma bien”, de 1963, on signava amb el pseudònim “Pickwick”.

En fi, que l’ossobuco és una carn que si es cou correctament és tendre i deliciosa, però que avui, no he volgut fer a la manera tradicional, sinó amb un estil hindú, amb matisos d’aquí, una mica de vi negre.

Així que proposo un curry d’ossobuco al vi. Que us sembla?

Per dues persones, es necessiten els següents ingredients:

• 2 ossobucos (segons el carnisser, sense comptar l’os, tenien uns 200 gr de carn)
• 2 cebes tendres
• 2 pebrots verds no massa grans
• 4 alls
• 2 cullerades de tomàquet fregit casolà
• 2 culleradetes Concentrat de carn (Bovril)
• 2 pastanagues
• 1 got de vi negre
• 1 rajolí de mel
• Sal i pebre
• 3 culleradetes de curry
• 3 culleradetes de garam massala
• 2 culleradeta de gingebre en pols
• 2 chiles vermells frescos picats
• Aigua   

La recepta és molt senzilla.

Primer de tot s'ha de treure el greix exterior de l'ossobuco i deixar-lo ben net.

Després s'ha de tallar a daus i segellar-los amb oli calent al cassó on farem el curry, fins que siguin rossos.

Mentre s'ha de tallar les verdures; el pebrot verd a juliana, la pastanaga per la meitat i a rodanxes i la ceba també en juliana i posar a sofregir amb la carn, quan aquesta sigui daurada i ben segellada. 

Llavors s'ha d'afegir un rajolí de mel -generós-, i les dues cullerades de tomàquet casolà, que si pot ser casolà, millor. S'han d'afegir també les espècies -al gust, jo he posat mides indicatives, però jo vaig provant i afegint, m'agrada picant-, el vi negre i aigua calenta fins que cubreixi un dit per sobre de la carn. I deixar coure fins que la salseta espessi.

I llest. Deliciosament gustós i picant. 



I que millor per acabar que aquesta preciosa cançó d'Obrint Pas? Res. Bona nit.

 Perdut als carrers del món

Si ara me’n vaig segur que es fa llarga la tornada
me’n vaig sols amb el bitllet d’anada
estic segur de com vull començar el viatge
m’hauré de desprendre de quasi tot l’equipatge
tot allò que em sobra, tot allò que em pesa
tot allò que no cap dins d’una maleta
tot allò que em fa fàstic de València,
l’odi del poder i la seua violència.

Però no em sobra el teu amor, el teu humor, eixe bon record
que m’ajuda a no perdre el nord
no saps l’esforç que em costa deixar aquesta terra
creuaré volant mil i un països en guerra
miraré, buscaré, em perdré però caminaré
He lligat una corda del meu cor al punt d’origen
així quan em trobe lluny no sentiré el vertigen.

Perdut als carrers del món
em guiarà la lluna quan s’amague el sol
perdut als carrers del món
hi ha dies per quedar-se a mirar hi ha dies en què tot es fa fosc
Perdut als carrers del món
mire per la finestra i la vida es fon amb la mort
perdut als carrers del món
batalles perdudes, llengües mortes, monuments als vencedors.

Si ara me’n vaig no contes el temps fins que jo torne
no sé quan però ens tornarem a vore
vull canviar de ruta vull buscar un nou ancoratge
córrer com una fera que es confon amb el paisatge
llençaré la roba, cremaré tota disfressa
dins de la motxilla la teua tendresa
un nou tatuatge i un punt d’incertesa
una nova aventura, un nou camí, una nova conquesta.

I si ara em falta el teu amor, el teu humor, eixe bon record
que m’ajudava a no perdre el nord
recorda que hi ha qui sura i ha qui s’ofega
i qui pensa que el seu melic és el centre de la terra
miraré, buscaré i tornaré i ja no em perdré
He vingut per quedar-me i encara hi ha qui m’espera
carregat amb l’experiència i mil nits de carretera

Perdut als carrers del món
em guiarà la lluna quan ja s’amague el sol
perdut als carrers del món
hi ha dies que són per mirar hi ha dies en què tot es fosc
Perdut als carrers del món
mire per la finestra i la vida es fon amb la mort
perdut als carrers del món
batalles perdudes, llengües mortes, monuments als vencedors

(Obrint Pas)